.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dilluns, 15 de novembre del 2021

Dies de Fira

L'any 1152 el rei Ramon Berenguer IV va establir a Moià un mercat setmanal i una fira d'estiu. Aquest fet demostra que a mitjans del segle XII, la nostra Vila ja era un centre econòmic i comercial important. Però a través dels segles, la població va anar establint més dies de Fira, repartits pel calendari anual i coincidint amb les remarcades festivitats religioses. Avui parlarem d'aquests dies de fira, sempre tan esperats per la gent del poble.



                                       Plaça Major


En dies de fira, la quietud del poble s'alterava per la nombrosa presència de visitants vinguts d'arreu de la comarca, arribats a peu,damunt d'una montura, amb carro, o tartana. Els cafès, els hostals, fondes i tavernes estaven plenes a vessar i els carrers del poble els inundava una munió de gent movent-se amunt i avall.

S'hi trobaven, al centre del poble per descomptat, parades de firataires vinguts de tota la província; eren la majoria cares conegudes i la gent els esperava per fer-hi les seves compres. Els comerciants locals ho aprofitaven també per muntar la pròpia parada al davant del seu establiment.
L'ambient era distès i de caràcter molt festiu, amb repics de campanes, olor de palla i herba fresca. S'havia preparat un bon dinar a la majoria de cases, des del carrer s'oloraven les cassoles dels rostits. La quitxalla estava astorada, votaven d'alegria molt esverada, per ells tot era nou i no s'ho acabaven de creure.




  Plaça Major

La temporada de Fires començava el 20 de gener amb la fira de Sant Sebastià, que és el patró de la Vila. L'ofici solemne es feia a les deu del matí, i per tant, no deixaven posar gaires animals a la placeta, perquè no fessin fressa durant la missa, així que els ramaders els havien de tenir exposats als carrers de la rodalia.  Deixaven posar el bestiar a Cal Ganso, també des de La Masia cap avall, fins a la Font Vella. Es posava per estacar-los una corda llarga a la pared, que anava de sota la farmàcia fins a la cantonada de la casa de Can Carner (que fa cantó al Casal) i això feia fàcil controlar el bestiar.




                       Plaça Major

S'hi podien veure tot tipus de bèsties: de peu rodó, bastants, bous i vedelles i braus i d'altres...
A la placeta de Sant Sebastià, davant de Can Rocafort, hi deixaven posar els millors animals: eugües, poltres i pollins. Això sí, allà els homes els havien d'aguantar pel morro, perquè no hi havia anelles per estacar-los.
Sovint s'exposaven parelles de bous de treball, els vedells els deixaven campar en llibertat, perquè sempre hi havia un anar i venir de gent, que els aclaparava, i no s'escapaven. Al darrere dels horts de les cases del carrer del Forn (al cantó dels Baus) també hi havia anelles a les pareds per estacar-los, i també a la baixada del Vall.





  Baixada del Vall


Els pagesos es miraven el bestiar i es feien tractes. Qui anava curt de quartos feia el que podia, per veure si es podia arribar a un acord.

 

-Quin preu demanes?

    -Si me'n treus tant, te'l compro.

-Què, n'has fet pensament?

    -Té, te'n trec tant.

- Doncs, apa, vinga!-

    -Quan me'l vindràs a buscar?

- Ah, no, tu me l'has de dur.

    - No, això no!

- Ah, no? Doncs, re, queda-t'ho! Fora tracte!


I llavors es tornava a començar a negociar.


                       Passeig Alejandro M. Pons



La majoria de firaires es quedaven a dormir al poble, perquè l'endemà de Sant Sebastià es Sant Fruitós i es feia la fira de Castellterçol, així que anaven a muntar-hi una parada.

Una altra fira moianesa era la fira de la Mare de Déu de Març. S'havia fet el dia 25 de març, festivitat de la mare de Déu però va durar pocs anys. Passava que no  sortia gaire bestiar, perquè aviat venia la Fira de Sant Isidre i hi havia massa poc temps entre l'una i l'altra. Va acabar com el rosari de l'aurora.




                       Carrer de la Cendra


La fira de Sant Isidre, del dia 25 de maig, era la més grossa de l'any, la que hi havia exposat més bestiar de tota mena.

A la vigília, en fer-se fosc, totes les cases de pagès de la rodalia encenien un gran foc en un lloc ben alt, perquè fos vist des de lluny. Els que ho van viure explicaven que feia goig contemplar, per la nit, la llum de tants focs encerclant el nucli urbà.
Era una diada especial ja que Isidre era el Sant patró de la pagesia.
Quan l'Estat va portar a Moià els cavalls de remunta, (
Servei estatal de cavalls sementals) La fira encara va agafar més importància. Se´n cuidaven dos soldats de l'exèrcit que estaven destacats al poble en la temporada.  LLavors ja es va començar a donar premis als millors animals.

Tal com passava per Sant Sebastià, una part important de la diada era la missa, que es feia a l'església Parroquial. Però de bestiar n'hi havia a tot arreu, a la placeta de Sant Sebastià, també n'estenien a l'Oratori i al Palau de Baix, a més del passeig Alejandro M. Pons, que avui és l'avinguda de la Vila. La Fira de Sant Isidre era el moment que la pagesia aprofitava per comprar animals per la temporada de la sega i per anar a batre.

En aquesta fira pujava gent a llogar colles de segadors, i  també per quedar entesos amb els eugassers, que baixaven amb els animals a batre a potes en la temporada. Oló, l'Estany, Oristà, Collsuspina, Centelles, Castellterçol, Castellcir i altres poblets de la rodalia venien aquí a Moià, a la fira, per Sant Isidre. Era un esdeveniment molt important, que donava molt impuls a l’agricultura. En aquell temps, a les fires, s'hi venien les eugües, molts burros, matxos i mules. De bous a vegades n'hi havia una cinquantena. De vaques, en aquest país, no n'hi havia gaires.

 



                       Passeig Alejandro M. Pons


Una altra fira del calendari moianès era la de Sant Llorenç, el dia 10 d'agost, coneguda també com la fira de la Festa Major. S'exposava el bestiar als mateixos llocs de sempre, venien marxants a vendre roba, també quincalleries; els del carrer de les Neus, de Vic, hi eren tots. Hi havia els cordaires que venien cordes, sogues carreteres, per lligar la garba a la carreta dels bous. Per Sant Llorenç també venien els forcaires, que venien forques. Alguna vegada hi havia també parada de guarnicions, sillers que portaven guarniments per animals. Fins i tot venien xarlatans.

Tots els firaires solien muntar la parada gairebé sempre al mateix lloc. Eren personatges coneguts, havien seguit fires per tot el principat, eren gent trempada i de bon tracte, sabien vendre el seu producte, parlaven molt bé, tenien molta traça, simpatcs i bon sentit del humor, amb les seves explicacions tenien gran poder de convocatòria, la gent que els escoltava quedaven embadalits.
El més popular de tots era conegut com El Faixero. Era un home Valencià, però que vivia a Sabadell, un xarlatà que venia de tot, portava al damunt un petit mico lligat al braç que no se li movia de les espatlles i els braços, subhastava mantes de borra, paraigües, faixes, barrets, mitjons i mocadors, espardenyes, barretines, xixons i d'altres.
Era tot un personatge, la seva parada estava sempre plena d'espectadors que es divertien i reien molt amb les seves explicacions i acudits. Gairebé sempre marxava de buit a l'haver venut tot el gènere que portava. 

 

 


              
                                       Plaça Major

Per cridar l'atenció, alguns firaires portaven una mascota relacionada amb el producte que venien. Per exemple, el firaire que portava  l’ungüent de serp, tenia a la parada una serp domesticada i una pell de boa. L'ungüent de serp el presentava com a miraculós i segons ell, ho curava tot, anava bé pel dolor i fins i tot per les galteres.

Tenien parada a la Baixada del Mestre els arrencaqueixals. Especialment era conegut entre els vilatans "el Noi de Tona", un home que portava un barret, que no sabies si era blanc o negre i que duia un bigotet, una caixa de fusta amb tres o quatre estenalles i algun filaberquí. Era usual que l'acompanyés a la parada un músic contractat, amb el seu instrument de vent, fiscorn, saxofon, o trompeta. Si hi havia algú que es volgués fer arrencar un queixal, el feia seure allà en una cadira... :Au, seu aquí!, el músic, bufant ben fort el seu instrument, improvisava una estona de concert perquè no es sentissin els crits i gemecs de dolor del pacient, i el Noi de Tona els arrencava els queixals allà mateix, els embolicava amb un paper i : Ara guarda-te'l!. Anava a tots els pobles de per aquí, ho seguia tot, de fira en fira. A Moià es posava, normalment, allà al davant de Cal Juncadella.




                     Plaça Major



Els firaires de Vic es posaven a la plaça Major, a sota les voltes i al davant de Cal Quirze. Venia el ganiveter, el Bofill, del carrer estret de Vic, i exposava allà davant de Cal Vilalta, anaven pare i fill. Una taula amb cavallets, una estesa de ganivets i també portava volants per segar a mà. També havia vingut un Ferrer de tall de Centelles,( ferrer, forjador, especialitzat amb eines de tall) que solia posar la parada a la plaça. Tots aquests anaven amb tartanes i ja anaven avinguts per anar d'una fira a l'altra.

La majoria de marxants s'allotjaven als hostal de Cal Teixidor i de Cal Daies, però alguns també anaven a la fonda de Cal Zidret o a Cal Tià.

Un altre personatge era l'home conegut com "el marxant de Sallent", era molt popular aquí Moià, anava amb una haca i en venia molta de roba, aquell home, també fiava. Era un home baixet, gruixut, que gaudia corrent pels carrers dels pobles, però quan hi havia fira feia una parada i la gent se li acostava per comprar-li.
Hi havia també els terrissers de Sant Julià de Vilatorta amb plats i olles, i càntirs per anar a buscar l'aigua.
Venia un Sabater de Prats de Lluçanès i el Miralpeix de Vic, d'allà  passat de Ca l'U, i  també havia vingut un Sabater de Centelles; aquests sabaters es posaven a la plaça Major, entre dos o tres  compartien un carro, o una tartana.
El Manel de Cal Sacaire, els dies de fira, feia també una parada davant la seva botiga de la Plaça Major, venia espardenyes i morralets, i sacs de cotó, sogues i tralles, qüestió de cordilleria i saqueria.

Fos la que fos, en acabar-se la fira, eren els mateixos vilatans els que netejaven els excrements, les cagarades i els fems dels animals.
Sortien a recollir-los amb una pala, amb un carro o un carretó o xivira d'una roda. Els fems, de fet, eren un subproducte molt cobejat, ja que el servia com adob, al barrejar-ho amb la terra dels seus horts de cultiu. Al mateix temps els carrers del poble quedaven nets i endreçats.


Havien sigut uns dies molt especials, viscuts amb intensitat. S'havia acabat la fira, el poble quedava vuit. No es  parlaria d'altra cosa durant molts  mesos, cadascú ho explicava a la seva manera, segons com li havia anat. El poble, a poc a poc, recuperava la seva rutina i la gent esperava amb il·lusió, fent preparatius, pensant en el pròxim dia de Fira.

 

 

           


          Joan Carrera i Vilardell.                           Moià, agost 2020

 

 







Bibliografia.


Llibre: Moià Sempre Moià. Liduvina Davi i Sentías.Gràfiques ISTER. Moià


Llibre: MOIÀ d'ahir i d'avui. Editorial La Tosca. Moià

Llibre: EL MOIANÈS. Quasi memòries d'en Quin Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El Llamp.

LLibre EL CAMINAR D'UN POBLE. Moià. Sebastià Ubasart i Serra. Gràfiqes ISTER. Moià.

Llibre: Moià 1875-1939. La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.

Llibre: GURB DE LA PLANA . Gresol D'osona. Ramon Tañà i Lleonart. Impremta Davi. Vic

LLibre: La Vida a Pagès. Salvador Vilarrasa i Vall. Impremta Maideu. Ripoll.

 

 

 Imatges.

 

Llibre: Moià 1875-1939. La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.

 

Arxiu fotogràfic. Eudald Font i Cleríes. Moià.

 

Arxiu fotogràfic. Joan Carrera i Vilardell. Moià.

 

 

 

Testimonis Orals.

 

Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià

 

Dolors Vilardell i Matarrodona. Natural de Moià.

 

Verdana 12




1 comentari:

  1. M'ha encantat l'acurada descripció dels llocs on s'hi feien les fires, les parades amb els animals que s'hi mostraven i els firaires (quina bona colla de personatges!), la meteorologia (el fred se'm calava només llegint-te'l)... Unes explicacions acuradíssimes que ens ajuden a posar-nos en la pell de tota aquella gent d'abans...
    Quin post més nostàlgic Joan! Et felicito novament!

    ResponElimina