Els nostres Serenos

Som al Moià de començaments del segle XX. Un Moià que deixava enrere fosques èpoques de destrucció i d'estancament, conseqüència de segles de conflictes i guerres, quedant el poble malmès i gairebé aïllat, amb poques vies de comunicació. Som doncs, a un Moià que es revifava amb l'arribada de l'aigua corrent, captada feia poc a la font de l'avi, al Mas Passarell. La indústria tèxtil agafava impuls amb les noves màquines de vapor. D'aquesta època daten les quatre o cinc germandats que es van fundar pel socors de malalts i les tres societats d'esbarjo anomenades "Centre Catòlic", "Cassino de la lliga de l'arbre fruiter" l'Ateneu i el Círcol regionalista. Unes dècades abans, s'havien obert les carreteres de Vic a Manresa, la de Mollet a Moià i la de Moià a Santa Maria de l'Estany. S'estava muntant una fàbrica d'electricitat per il.luminar el poble. Amb tot això, es notava a l'ambient que Moià anava superant reptes i sortint del seu aïllament, es modernitzava i gaudia del trànsit continuat dels carros dels traginers, els hostals i els cotxes de passatgers estirats amb mules, que donaven vida als oficis complementaris, com les tavernes i botigues obertes al Poble Nou.

En aquest context històric, explico avui la figura dels serenos municipals que vigilaven la Vila durant les nits moianeses. Són les històries de persones com ara el Zidro Sereno, de cognom Comellas; el Mílio Sereno, de cognom Dalmau, el Pepito Cuallarg, de cognom Serrà. També el Joan de Cal Rosset, de cognom Arisa, a més d'alguns interins desconeguts per mi, que van venir abans que ho agafés el  Manel Arisa, als anys cinquanta. 

Els requisits que es demanaven per exercir de sereno consistien en no tenir antecedents penals, mesurar com a mínim un metre i mig d'alçada (la mitjana espanyola de l'època), tenir una veu forta i clara i una edat entre 20 i 40 anys.

Mílio Dalmau

El sereno municipal era una autoritat,  participava en tots els actes oficials. Era una figura imprescindible, una en  què els vilatans tenien tota la confiança, perquè sabien que podien comptar-hi per al que calgués. En ser empleats municipals, estaven sota les ordres de l'alcalde. Tothom podia dormir tranquil, perquè ell vigilava durant tota la nit, passant amunt i avall pels carrers del poble. El sereno vestia d'uniforme, portava gorra de plat i bastó reglamentari, a més de  la capa amb una sanefa a les espatlles i una caputxa - com les de l'ermita- per si venia fred. També anava equipat amb el "xutxo", que venia a ser com una llança dels armats, però més petita,  que li servia per defensar-se si convingués, a més de la llanterna. 

                                                 Mílio Dalmau

Als caps de carrer, aguantant la llanterna amb una mà, i amb l'altre picant a terra amb el "xutxo", en veu alta fent una canterella cridava : "El sereno... són les dotze i fa xim-xim" o bé "tenim nit serena, no fa fred", o bé "plou a bots i a barrals". Anunciava el temps que feia, cosa útil per a moltes persones,  i això d'anunciar l'hora que era, anava molt bé a les cases que no tenien rellotge, les quals estaven atentes quan el sereno havia de passar a la nit. Parlant de rellotges,  en el silenci de la nit, el sereno sentia els tocs de les campanes dels rellotges, als campanars de Sant Josep i de l'Església de la Parroquial.
Quan cantava l'hora pels carrers, era sempre una estimació aproximada.
En els últims temps el sereno sí que tenia rellotge propi. El seu rellotge de butxaca era mecànic i se li havia de donar corda cada dia. El sereno passejava pels carrers, però no podia ser a tot arreu a totes hores. Al carrer de la Mànega només hi solia baixar, a les nits, els dies abans de pasqua, de Nadal i de la festa major; i és que en el fons  el seu sou era baix, és per això que  l'ajuntament li donava permís de voltar el poble per captar, si volia, cada diumenge  i... qui deu cèntims, qui un ral i tot, oh!, un era molt! Una altre funció del sereno era la de passar a avisar pels hostals, a l'hora convinguda, per fer saber al carreter que havia de marxar amb el carro. A l'hora convinguda, el sereno passava a avisar als matalots dels hostals de Cal Zidret i Cal Daies, perquè no fessin tard. També a Cal Berenguer, a Cal Cirera, a Cal Vilalta, a Cal Carbasssó -que tots eren traginers- i a Cal Granoia - que també tenia agència de carro-, el sereno passava a dir l'hora i li donaven alguna propina. Pels qui no ho sapigueu,  el matalot era un mosso d'hostal que tenia cura dels animals dels traginers, els desenganxava dels carros, se'ls emportava a les quadres, els raspallava, els hi donava menjar, els vigilava tota la nit i els tenia a punt per enganxar als carros altre cop de bon matí per continuar, tant bon punt el sereno els avisava. Els matalots també eren els encarregats de despertar els carreters i caminants a l'hora convinguda. Però no només els negocis aprofitaven aquest servei, també hi havia particulars que es feien trucar pel sereno, sobretot quan havien de viatjar amb la tartana pública i d'aquesta manera es despertaven aviat i tenien temps abans d'agafar-la, per assegurar-se de no perdre-la.

                                               Manel Arisa

A l'hivern, si feia gaire fred, el sereno buscava refugi. Entrava de matinada dins l'obrador d'algun forn de pa: a cal Miquel Feu, a Sant Josep, o a cal Puignaró, al raval de Dalt; a cal Pastisser Gros al carrer del Forn, o a cal Bou, al carrer de Sant Antoni. A aquelles hores de la nit tots pastaven, i a dins s'hi estava calent. Això si, en aquestes ocasions, el sereno deixava la llanterna al carrer, davant de la casa on era,  perquè el poguessin localitzar.  El sereno servia, de fet, una multitud de funcions: quan s'adonava d'algun moviment sospitós en alguna casa, havia d'anar a avisar als civils. Havia d'acompanyar a les monges Josefines quan anaven a cuidar malalts, anar a buscar el metge o la llevadora, anar a farmàcia, o tancar una porta que havia quedat mig oberta. Per exemple, si el metge tenia un tràfec en una casa a la nit, o la llevadora havia d'atendre un part, eren les mateixes cases que avisaven el sereno, i era aquest el que anava a buscar el metge o la llevadora. A la farmàcia, si de  nit s'havien d'anar a buscar medicines que fossin de necessitat, el farmacèutic no obria la porta fins que no sentís la veu del sereno.

El sereno també recollia les cartes dels hostals i les portava a Correus, per guanyar-se alguna propina.

Si en una casa, en alguna era hi havia foc, el sereno avisava al campaner i el campaner tocava el que es coneixia popularment com a toc "d'arrebato" i la gent anava corrents amb galledes a ajudar a la casa per apagar-lo. El sereno era una figura omnipresent, que sortia de darrere qualsevol cantonada. A Moià, quan va entrar de sereno el Mílio, allò de cantar les hores pels carrers va acabar, perquè es va adonar que els malfactors sempre sabien per on passava el sereno, ja que s'anunciava al seu pas. Això si, quan caminava en silenci, el sereno obsevava i sentia, sense voler, moltes coses privades que sortien de les finestres de les cases i sempre se les havia de callar. Això era sagrat.

En l'imaginari popular, el sereno guardava les claus de les cases i dels edificis públics. Pel que fa a Moià, no ho sé del cert, tot i que penso que el sereno de Moià no portava claus.
Eren temps en què els panys a les portes i les claus eren molt escassos. La gent tancava les portes passant-hi horitzontalment un barra de fusta a la part de dins, de banda a banda, i la majoria de cases ni això, ja que estaven sempre obertes.
El sereno acabava la jornada a la matinada, quan es creuava amb el fanaler de torn, un altre personatge popular i vital en el dia a dia del poble; el fanaler s'ocupava de l'enllumenat públic,fent la volta per tots els carrers del poble, apagant els fanals que havia encès ell mateix el vespre anterior. Els apagava amb una canya llarga que en deien "l'apagallums".

No hi havia Nadal sense que passés el sereno, casa per casa, a felicitar les festes. La gent li donava propina i ell a canvi  els hi corresponia amb la seva emblemàtica postal de felicitació, en blanc i negre és clar, i fins i tot impresa amb colors en els últims temps.

Alguns moianesos tenim encara un record viu de quant el sereno anava al davant o a darrere, tancant o obrint les processons religioses del Dia de Corpus o de la Festa Major, solemnement uniformat, vestit de color fosc amb la gorra de plat, agafada plana a la mà, l'escut de Moià daurat al centre i envoltada amb la cinta, camisa blanca i corbata, caminant amb elegància agafat al seu xutxo de sereno reglamentari.

                          

           Joan Carrera i Vilardell.                         Moià, novembre, del 2020

Bibliografia

Llibre: Moià, sempre Moià. Liduvina Daví i Sentias. Gràfiques ISTER, Moià.---  

Llibre:  El Moianès. quasi memòries d’en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El Llamp.

-Web: Sereno Oficio. https://www.google.es/search?q=oficio+sereno&sxsrf=AOaemvJo2mLxaUm8HgeZvtS_CjyySGj-4Q:1632817545651&tbm=isch&source=iu&ictx=1&fir=sYzR1LOGh1JVjM%252CPLeyIYMzNAU4o

-Web: Avantservicios, El Sereno.

https://www.avantservicios.com/el-sereno/

-Web: El Sereno de la noche, un oficio desaparecido.

https://urbanexplorerapp.com/el-sereno/historia/

-Web Cerrajeros. El Sereno un oficio extinguido.

https://www.cerrajerosdeguardia.com/sereno-oficio-extinguido/

-Un oficio nocturno poco reconocido y casi olvidado.

https://cadenaser.com/emisora/2020/02/13/ser_cuenca/1581598568_636504.html

-Wikipedia, El Sereno:

https://es.wikipedia.org/wiki/Sereno_(oficio)

 

Imatges.

-Escuts de la Vila de Moià

http://www.moia.cat/wp-content/uploads/2017/01/CONSIDERACIONS-SOBRE-LESCUT-DE-MOI%C3%80.-V.27.10.2016-SIGNAT.pdf

-Mílio Dalmau.

Llibre Moià, sempre Moià. Liduvina Daví i Sentias Gràfiques ISTER Moià.

-Mílio Dalmau.

Fotomuntatge Joan Carrera.

-Manel Arisa.

Fotomuntatge Joan Carrera.

-Felicitació Nadalenca.

https://www.pinterest.es/pin/409264684863346408/

Testimonis Orals.

Joan Vilardell i Torrentà. Natural de Moià.

Ramona Matarrodona i Molas. Natural de Moià.

 

 

Verdana 12