.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dimecres, 10 de juny de 2015

Forns de calç i calciners

Frenètica activitat la que es duia a terme en els forns de calç a la comarca del Moianès, en la seva època d´esplendor sols al terme de Moià se'n podíem comptabilitzar més de vint, gairebé cada propietat tenia el seu forn i es feia la seva pròpia calç per vendre als particulars o per utilitzar-la ells mateixos a la mida de les seves necessitats.
Les pedres de calç que ja en l'època Romana, eren molt utilitzades i la seva obtenció era ben coneguda, de tal manera que Marc Porci Cató (234- 145 a. De C.) a la seva obra “De agricola” explica amb tot detall com ha de ser un forn de calç i la manera de treballar dels calciners. Pel que sembla, la tècnica no ha variat gaire en aquests 2.200 anys, ja que els forns que varen funcionar fins a la dècada del 1950-1960 són pràcticament idèntics als dels Romans.
Un forn de calç tradicional és una cavitat de forma cilíndrica de cinc o sis metres d'altura, per tres o quatre de diàmetre interior, excavat en un marge, i que està construït en forma d'olla. Com que un cop acabada la cuita, calia buidar les pedres per la part de dalt del forn, aquest havia de ser excavat en una vorera d'un marge.


D'aquesta manera, els carros podien arribar fins ben bé a la boca superior del forn. També per aquest motiu s'adequava una petita esplanada a la part més alta del marge que permetia realitzar còmodament aquesta i d'altres tasques.
La boca del forn estava situada a la part inferior i era per on s'alimentava el foc es tractava d'una obertura, que servia també per a enfornar i desenfornar, disposava d'una rampa per poder-hi accedir.
A un metre d'altura a partir de la base, per dins, hi havia la banqueta, que voltava tot el forn i que servia de punt d'arrencada per a fer la volta inicial, on s'aguantaven la resta de les pedres.
A la vora del forn hi construïen una barraca o cobert, que solia ser diferent en cada cas i que servia d'aixopluc als calciners.
Com que moltes vegades s'hi havia de fer una becaina, perquè els torns eren de poques hores i no tenien temps d'anar a casa seva, en aquest habitacle hi solien tenir un jaç per a trencar el son, una petita cuina improvisada, i d'altres coses que podien necessitar mentre durava la cuita.
Des de sempre, la calç era un dels elements imprescindibles de la nostra societat: totes les obres que feien els paletes es feien amb calç, com a element cohesiu de l’argamassa, el primer que feien al començar una obra mínimament important era construir una bassa com més a la vora de l'obra millor.
Es tractava, simplement d'obrir un forat a terra, el qual omplien d'aigua i on tiraven els terrossos de calç viva necessaris fins que, després de bullir hores i hores, s'obtenia una pasta de calç morta o apagada (en deien amarada) que barrejaven amb sorra o sauló per obtenir el morter.
Aquest tipus de morter, l'únic que hi havia, el feien servir gairebé per a tot: pujar parets de totxo o de pedra, col·locar cairons al paviment, estucar façanes, col·locar teules, etc.
Igualment les cases es blanquejaven amb calç, els metges receptaven aigua de calç, les vinyes s’esquitxaven amb calç, i es desinfectaven galliners, i estables, un altre ús que es feia de la calç era el d'utilitzar-la per a blanquejar paper. i per adobar les pells, conservar alguns aliments, les tines del vi es feien de sorra i calç, encara hi havia moltes més aplicacions d’aquest producte multifuncional.
Igualment les pintures al fresc que decoraven els interiors de les cases Romanes i d'algunes esglésies, s'aplicaven damunt un estucat de calç.


Es pintava damunt l'estuc fresc, o sigui quan la calç encara estava en forma d'hidròxid, absorbia el color i en recarbonatar, el color quedava totalment integrat al mur.
De fet, eren tantes les aplicacions que cada casa tenia un racó reservat a la gerra de la calç.Tanta demanda exigia una gran producció, que es realitzava als anomenats forns de calç, els forns es mesuraven segons la quantitat de calç que se’n treia en una cuita i es comptava en carretades, quintars o quarteres. La carretada és de carro de calaix, fa un metre cúbic, que de calç són 800 quilos. Els forns solien ser de 12 a 40 carretades. El quintar són 40 quilos i la quartera, quatre.
Es feia llenya al bosc, amb dalles, i destrals, s'obtenia la brosta netejant el bosc, tallant les mates, cepells, romanins, ginebres, argelagues i esporgant pins i savines. Es feia servir llenya prima, la llenya es mesurava en carretades o en feixos i, per a cada forn, segons la seva capacitat i el tipus de pedra que s’hi coïa, ja sabien més o menys quanta llenya es necessitaria.
Se solien comptar 10 feixos per hora de foc, en una cuita es podien arribar a cremar uns 1.200. La carretada és de carro de barana. El feix és d’una mesura que un home el pot dur bé damunt l’esquena. Si es fan feixos grans, va molt bé portar-los entre dos homes damunt dues perxes.
La llenya es traginava a bast amb animals de càrrega i amb carros, s'apilava al costat del forn i es tenia a punt per encendre-la.
El procés de fabricació de la calç començava a la pedrera, on els homes esmicolaven la pedra. Un cop trencada, es carregava a dalt dels carros que la transportaven fins al forn. La pedra calcària obtinguda a la pedrera, aquesta formada principalment per carbonat de calci. Aquest compost a una temperatura propera als 1000 °C es descompon en diòxid de carboni i òxid de calci, el producte obtingut amb aquest procés, és anomenat popularment com la calç viva.


S'havia de netejar el forn, i si havia de repassar bé les parets de dintre, el més comú era enfangar totes les juntes, les esquerdes, i tapar-hi tots els forats, tots aquests preparatius els solia fer una persona o dues.
S´acostaven les pedres i la càrrega del forn es començava fent la volta, que carregava damunt la banqueta. Mentre es carregava la part baixa del forn, les pedres s'entraven per la porta. La volta era per aproximació de filades, sense cap mena de cintra. Les pedres escollides tenien forma de llosa i eren posades horitzontalment. Un cop acabada la volta s'omplia el forn des de dalt. Les pedres més grosses anaven a sota i les més petites al damunt
Al sector de la porta s'hi feia la davantera, una paret que tapava la boca del forn. En aquesta davantera s'hi deixava un forat, que era per on s'anava tirant llenya.
Quan s'hi començava a fer foc, operació que solia durar quatre o cinc dies, hi havia un parell d'homes que, sense parar mai, dia i nit, fen torns, anaven alimentant el forn, un acostava la llenya i l’altre l'enfornava, al cap d'unes hores n’entraven dos més, i ells anaven a reposar.
Quan la pedra era ben calenta, la cúpula es tapava amb fang excepte el voltant de la base i el cim, per a no trencar el tiratge. S'havia de vigilar el fum, quan començava la fornada sortia un fum negre, però cap al final de l'operació el fum es tornava groguenc o quasi blanquinós i quasi desapareixia.
Hi havia nombrós senyal per saber si una fornada estava cuita, si mirant l’interior de la volta no es veien juntes entre les pedres sinó que es veia totalment llis, i les pedres havien agafat un color groc daurat, tot uniforme, era que ja estaven cuites.
Era el moment de tapar la boca amb una llossa plana, enfangar-la amb fang de calç i terra o sauló, l’espai que quedava entre la llosa i la paret s’omplia de terra ben pitjada i es deixaven passar dos o tres dies perquè el caliu s’acabes de cremar i s’apagués, i la calç es refredés fins que estigués a punt per treure-la.


Una vegada refredada la calç, li donaven uns quants cops perquè caigués i, així, tota la volta s’enfonsava cap a l’interior del forn
El contingut, perquè la calç no es fes malbé en cas de pluges, el tapaven amb branques de llenya i brossa, que es recolzaven en el perímetre de sobre el forn.
Per treure la calç ho feien amb coves, i senalles per la boca, la paret de la qual s’havia desmuntat, era una feina feixuga, ja que el polsim de la calç viva que s'aixecava en remenar-la irritava els ulls i quedava enganxada a la suor del cos produint molta coïssor i malestar, amb tot i això a mesura que la treien la pesaven amb la romana, tot separant la calç més compacta de la més fosa.


A mesura que els feien comandes de calç, l’extreien i la traginaven a destí amb carros, tot i que els paletes solien anar ells mateixos al forn, a fi de triar els millors terrossos de calç que necessitaven. Una carretada equivalia a vuit quintars, i un viatge de carro a tres carretades; en total, per tant, en un viatge de carro podien dur aproximadament uns vint-i-quatre quintars de calç.
La calç traginada al poble la guardaven als magatzems, o bé la venien directament als carrers i a les parades del mercat, la gent la guardava en un lloc sec de la casa, perquè la humitat no la fes malbé.
La feina de calciner era, com hem vist, una tasca feixuga, ja que s’havia de treballar les vint-i-quatre hores del dia i, durant la cocció, havien de fer torns.
Des que començava la feina fins que quedava enllestida podia passar un mes: s’havia de netejar el forn, preparar la llenya, les pedres, carregar-lo, coure, i buidar el forn, era un treball col·lectiu, ja que normalment hi treballaven entre tres i sis homes.
Més endavant en el pas del temps, i segons en quines circumstàncies, els paletes varen anar substituint la calç pel ciment Pòrtland a mesura que aquest es feia més i més popular.
Això va ser degut, principalment al fet que aquest tenia més qualitats per a la majoria d'aplicacions.
Avui els magatzems de la construcció serveixen la calç ja amarada en sacs de vint-i-cinc quilos i en forma de farina, igual com la resta de ciment, i sols es fa servir d'additiu en el morter per a fer determinades feines.
Al Moianès encara es poden trobar restes d'aquells forns en els quals els calciners treballaven en el terme, gran part d'aquests forns es troben mig derruïts, altres han estat envaïts per la mala herba i altres, convertits en abocadors o simplement derrocats per l'acció de l'home.
Amb tot i això per la nostra memòria històrica cal recordar que en el forn de calç de La Falsia, a la primavera de 1959, en Sebastià Ubasart Serra, va fer la darrera fornada de calç a la comarca del Moianès.

FORNS DE CALÇ AL TERME DE MOIÀ

Tres forns a La Moretona.
Un forn a La Grossa.
Dos forns a Vilarjoan.
Dos forns a Serramitja.
Un forn al Solá Sabruneta.
Dos forns a Casagemes.
Un forn al Moli del Parer.
Un forn al Raurell.
Un forn a Bussanya.
Un forn a Montbrú.
Dos forns a Coromines.
Un forn a Casamitjana.
Un forn a Casa les Vinyes.
Un forn a la Coma de Sant Jaume.
Un forn a la Saleta.
Un forn a la Falsia.

Joan Carrera i Vilardell Gener 2012

Bibliografia

XERRADA SOBRE FORNS DE CALÇ 22-10-1999.Taller d´Història de Celrà. www.tallerhistoriacelra.cat
CALCINER.Cultura popular de Menorca. Antoni Camps Extremera.
FON DE CALÇ. Enciclopedia d´Eivissa i Formentera. Cosell Insular d´Eivissa i Formentera. file:///C:/Users/user/Desktop/Cal%C3%A7/forn%20de%20cal%C3%A7.htm
MOI d´ahir a avui. Editorial La Tosca
El Procés preindustrial de producció de calç a la comarca de les Garrigues. Inventari del Patrimoni Etnologic de Catalunya (segona fase: 1999-2001) Ramón M Arbós Palau.Joan Ibarz Capdevila. Isidre Piñol Cerro.
Carles Riera Fonts El MOIANÊS casi-memories d´en Quim Viñas
FORN DE CALÇ DEL BOFI. Agost 2009 Joan Escoda Prats.
file:///C:/Users/user/Desktop/Cal%C3%A7/FORN%20DE%20CAL%C3%87%20DEL%20BOF%C3%8D%20%20%20PER%20CAMINS%20DEL%20BAGES.htm
EL CAMINAR D´UN POBLE moià Sebastià Ubasart Serra.
CALERO UN OFICIO PERDIDO. Beatriz Sants del Olmo. Gustavo Perosillo Herrera. Tecnica Industrial 258- Septiembre 2008 Universitat de Valladolid.
Moià d´ahir a avui. Editorial La Tosca.
El forn de calç del Traver. Jesus Cano Sanchez.file:///C:/Users/user/Desktop/Cal%C3%A7/Els%20Cingles%20de%20Bert%C3%AD%20%20El%20forn%20de%20cal%C3%A7%20del%20Traver.htm
El CALERO DE SAN JUSTO. www.ipizki.com

Imatges

Fotos antiguas de Caleros y otros oficios. Villa de Orgaz.
file:///C:/Users/user/Desktop/Cal%C3%A7/Fotos%20antiguas%20de%20Orgaz%20(Toledo).htm HORNO DE CAL, EN LA FUENTE DE LA FALSIA .Pintura de Teodoro-Juan Andreu ( Alzira 1870-Valencia 1935). Foto. Los ultimos caleros de TORAL DE LOS VADOS. Antonio Diñeiro (Malvas), Herminio Garnelo y Carlos Fernández .file:///C:/Users/user/Desktop/Cal%C3%A7/Los%20%C3%BAltimos%20caleros%20de%20Toral%20de%20los%20Vados%20%C2%AB%20AF2Toral.htm
LA GOLETA. fotografies www.xeracoterra.com/...lagoleta/rev_goleta_
Foto http://saboranejo.blogspot.com/2009/01/carboneros-y-carboneras-oscuridad.html

Testimonis orals:

Dolors Vilardell Matarrodona. Natural de Moià
Enric Carrera Sanyè. Natural de Moià

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada