.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

diumenge, 15 d’abril de 2018

Transportant viatgers

La vila de Moià es troba a mig camí entre Manresa i Vic i està comunicada amb aquestes ciutats i amb Barcelona pel Camí Ral, que era la ruta terrestre per excel·lència, la que comunicava les ciutats principals, per on circulaven els viatgers i, per tant, per on la població rebia la informació del que havia passat a la població veïna, a la capital o més enllà. Els camins rals simbolitzaven l'afany ancestral de saber més enllà del mateix poble, l'afany de conèixer altres territoris i de comprendre què hi passava.
Es parla de precedents d'aquest camí ja a l'època ibèrica i romana. Durant l'alta edat mitjana es troba documentada l'anomenada "Strata Francisca", un camí d'origen romà que comunicava Vic amb Barcelona passant per Moià. D'aquí sortia un ramal que comunicava amb el Bages. El Camí Ral de Vic és el continuador d'aquesta antiga estrada, és d´origen medieval i es va fer servir fins que es construí la carretera de Manresa a Vic, que possibilità la circulació de carruatges. Cal remarcar que el Camí Ral no era un camí carreter en tot el seu recorregut.

Vies de comunicació


Va ser, però, a la meitat del segle XIX, quan es va aprovar el projecte per fer  la construcció d’una nova carretera que unís Palamós amb Tarragona passant per Girona, Vic i Manresa. a la memòria d´aquest  projecte, s´explicava que aquesta via: “está llamada a tener una grandísima importancia comercial y estratégica”. Per aquest motiu, l’any 1851 van començar amb molta rapidesa i activitat les obres de construcció d’aquesta carretera en el seu tram de Manresa a Vic, per Calders, Moià, Collsuspina, Tona, Vic, que havia de substituir l’antiquíssim Camí Ral. L’esplanació de la nova carretera estava pràcticament acabada a finals del 1853. Cal remarcar que era una carretera de terra compactada, com totes les de l'època; quedava per executar, però, la construcció de l’obra més important i monumental d’aquesta nova infraestructura: el pont de Navarcles sobre el riu Llobregat. Es van començar les obres el 1854 i finalment es van acabar al mes d'abril del 1861.


              Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic passant per Moià sobre el plànol de
              Ramon Yandar (1829), “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”



Al Moianès

A Moià,a partir d'aquesta data i amb les carreteres obertes, es va establir una línia regular de transport amb mules i tartanes, que portava gent i mercaderies cap a Vic i cap a Manresa.Els primers de fer el tranport sortint de Moià van ser el Vell Ganso i el Cadiraire. Més tard ho van continuar els Vilalta, de cognom Estevadeordal; se’ls coneixia per aquest nom perquè eren una família originària del Mas Vilalta, del terme de Moià.
Segons els dies, posaven una tartana grossa o una de més petita. Al matí, pels volts de les sis o quarts de set, en sortia una cap a Vic i una altra cap a Manresa. La que sortia de Vic arribava cap a la una o quarts de dues. A les dues del migdia tornava a marxar. Hi havia dues sortides de Moià cap a Vic i dues de Vic cap a Moià. I a Manresa igualment.
L'any 1909 va sortir, amb el número de matrícula B-295, un cotxe marca Hispano-Suiza de 19 CV, propietat de Sebastià Estevadeordal, de Moià, amb el qual es va iniciar el transport regular de viatgers i de mercaderies entre Manresa i Vic.
Va ser aquest el primer vehicle de motor que transportava viatgers entre les dues ciutats. Una anècdota curiosa és que el Sebastià, entre altres coses, portava una gàbia amb coloms missatgers per tal d'informar de les possibles incidències. Amb aquest nou cotxe en servei, l'empresa dels Vilalta va suprimir una tartana de Vic i una de Manresa.


                       Any 1909. Primer cotxe a fer la línia a Vic i a Manresa, des de Moià.

Els cotxes. Hispano-Suiza

La marca Hispano-Suiza va construir els automòbils més elegants, respectats i selectes de tots els temps i, a més, fabricats a Espanya; més concretament, a Barcelona.
L'empresa es va fundar a la Ciutat Comtal el 1904. Els seus fundadors van ser els empresaris catalans Damià Mateu i Bisa, Francesc Seix i l'enginyer suís Marc Birkigt, que serien president, vicepresident i director tècnic respectivament. Es va crear La Hispano-Suiza Fàbrica d'Automòbils SA.
La indústria es va aixecar sobre les cendres de la companyia J. Castro, que s'havia arruïnat. I des d'aquell modest taller, que Castro tenia al carrer Floridablanca de Barcelona, la nova empresa va dur a terme una tasca molt notable i, en pocs anys, gràcies als seus models i a la seva tecnologia avançada, va començar a guanyar-se una sorprenent i merescuda fama.
En els primers anys de l'automobilisme, els fabricants venien la part mecànica del vehicle, el xassís, el diferencial, la transmissió, el motor, les rodes, els frens i la direcció. Tot, excepte la carrosseria. Aquesta l'encarregava el comprador a un carrosser i ho feia en funció del seu pressupost, del seu gust i de les seves necessitats.

                                Cotxe de línia ple, amb viatgers als bancs del sostre.

Tot això passava a la primera dècada del segle passat. Catalunya experimentava un cert desenvolupament industrial que feia preveure un comerç prometedor i un auge econòmic.
El 1908, el Consell d'Administració de la Hispano-Suiza, conscient d'aquestes favorables circumstàncies i amb bona visió de futur, va considerar necessari i convenient fabricar vehicles més pesants per al transport de mercaderies i de viatgers. L’any 1909 l’empresa va treure al mercat diversos models de cotxes destinats a cobrir línies regulars del transport col·lectiu de viatgers.
Va començar a fabricar dos models d'autobusos. El primer, amb un motor de 2.200 cc i una potència de 12/15 CV, i un altre model de major capacitat, amb un motor de 4.800 cc que rendia 25/30 CV.
Amb aquests cotxes, la Hispano-Suiza va començar a contribuir a la creació de moltes empreses de viatgers que van pal·liar la necessitat de comunicacions entre poblacions que no disposaven de servei ferroviari.

                        Parada del cotxe de línia; l'escala era per als viatgers del sostre.

Els responsables de la Companyia, que havien apostat perquè aquest transport es fes amb els seus vehicles, van posar en marxa una nova iniciativa, en aquest cas, amb l'objectiu d'augmentar les vendes. Per a això, van decidir ajudar financerament les empreses que obtessin pels seus vehicles. La persona interessada a comprar un dels seus cotxes ho sol·licitava i un departament de la mateixa empresa posava en marxa el pla.
Es realitzava un estudi econòmic de viabilitat i, en cas de resultar favorable, es creava una societat conjunta entre les dues parts. La Hispano-Suïssa aportava el capital social, el cotxe sol·licitat i l'altra part, la resta del capital i el seu treball. Quan els resultats de l'explotació ja eren positius i si hi havia beneficis que permetien liquidar els deutes amb La Hispano Suiza, aquesta es retirava de la societat en qüestió.
Així es van crear moltes empreses de transport col·lectiu de viatgers. Línies com la Hispano-Suiza, del Serpis a Alacant; la Hispano Hilarienca, a Girona, i altres com la Hispano Montañesa, la Hispano Urgelense, la Hispano Igualadina, la Hispano Manresana i la Hispano Alt Aragonesa –a les quals caldria afegir un extensa llista–, van rodar i rodar per les carreteres i camins de tot l´Estat portant viatgers d'un lloc a un altre durant més de trenta anys. Els cotxes de la Hispano-Suiza es van començar a veure per tota la geografia espanyola.
De l'èxit del sistema d'ajuda de Damià Mateu en dóna compte el fet que el 1910, només dos anys després del seu inici, ja circulaven més de seixanta cotxes de línia de la marca Hispano-Suiza per tot el territori nacional.
Algunes d'aquelles empreses han arribat fins al segle XXI amb el mateix nom amb el qual es van crear.

                                          Cotxes de línia de la Hispano Manresana.

Escola de ‘chauffeurs’

La cosa no va acabar aquí i el brillant Consell d'Administració de la Hispano-Suiza, juntament amb els seus competents directius, van posar-hi més imaginació i van pensar que uns bons chauffeurs que coneguessin els secrets dels seus motors i fossin hàbils en el maneig dels seus cotxes, podrien ser uns elements necessaris i molt valuosos per convertir-se en els seus millors representants. Aquests chauffeurs sabrien treure més profit de les prestacions del vehicle i aconseguir-ne una millor conservació i manteniment. Tot redundaria en benefici dels vehicles de la Hispano-Suiza.
La idea va quallar i un bon dia, en una de les freqüents reunions, van prendre l'acord de crear la seva pròpia Escola de chauffeurs. Aviat van començar a publicitar-ho a la premsa escrita de l'època. Van redactar el reglament pel qual s'hauria de regir, van matricular els alumnes que ho demanaven i van començar els ensenyaments. L'escola estava preferentment enfocada a formar chauffeurs per als cotxes de la seva marca.



Característiques tècniques

Les carrosseries dels autobusos d'aquella època estaven construïdes totalment de fusta, amb seients de cuir a l'interior, o a vegades bancs de fusta molt incòmodes. Normalment portaven al sostre un o dos bancs, que recorden el pescant dels antics carruatges de cavalls.
Entre les característiques tècniques destaquen les rodes massisses, l’enllumenat amb fanals de carbur, les molles de suspensió de ballesta, els frens només a les rodes del darrere, l’alimentació per carburador, el canvi de marxes amb engranatges rectes, sense sincronitzadors, l’encesa per magneto (l'engegaven a la baixada, o donant voltes amb la maneta).
Aquells primitius autobusos de la Hispano-Suiza, tipus 12/15, 25/30 i 30/50, estaven equipats amb motors que desenvolupaven una potència relativament alta a baix règim: 18,5 CV, 32 CV i 43 CV respectivament i desenvolupaven una velocitat de 25 km/h els menys potents i de 30 km/h els de més potència.
Els seus preus eren: el 12/15, 12.000 pessetes; el 25/30, 17.000 i el 30/50 de 43 CV, 21.000 pessetes.
Els primers models que es van fabricar disposaven de vuit seients a l'interior i dos a la davantera.
D'altra banda, el xòfer no tenia cap atenció especial, conduïa gairebé sense excepció amb la seva cabina oberta pels laterals, tot i que disposava de dues cortines de lona enrotllables, el parabrisa abatible, i anaven proveïts d'una caixa plena d'eines, alguns recanvis, garrafa de benzina, un dipòsit d'aigua, pots de greix, oli, etc.

                               Moià. Cotxe de línia a la plaça Major, envoltat de gent.

La Hispano Manresana

 Al mes de gener del 1909, amb el capital d'un grup d´empresaris de Manresa entre els quals hi havia el propietari de la Colònia Jorba, i també amb l'aportació de la fàbrica d'automòbils Hispano-Suiza, es va crear una empresa de transports de viatgers amb el nom de La Hispano Manresana.
La seu central de la companyia es va instal·lar a l'hostal de Sant Domènec, a Manresa, a la cèntrica plaça del mateix nom.
Els cotxes destinats eren tres de la marca Hispano-Suiza, de 16 places. Van inaugurar-los amb una gran festa, el dia 2 de febrer, a la línia de Manresa- Cardona - Solsona.
Com a acte de presentació d'aquests autobusos i del projecte de posar en comunicació les comarques de Bages, el Moianès, la plana de Vic i el Lluçanès, el dia 14 d'abril del mateix any, la vila de Moià va tenir el gust de saludar –vinguts en un autobús de la Hispano Manresana– els senyors gerents, l’administrador i altres interessats de l'empresa, juntament amb algunes persones distingides de Manresa, entre elles el senyor arxipreste Dr. Alabern i el diputat Sr. Soler i March, que van voler perdre part en aquell viatge que podem anomenar “d'impressions”.
La comitiva s'hostatjà a la rectoria –que en aquell moment estava ubicada al lloc on ara hi ha el Casal– on fou rebuda pel reverend senyor arxipreste i una comissió de l'Ajuntament. El Sr. Jorba va exposar el bonic pla de comunicar les esmentades comarques amb tres cotxes que circularien diàriament. Segons aquest pla, el primer automòbil sortiria al matí de Prats de Lluçanès passant per Vic i Moià, per enllaçar amb el primer tren que anava de Manresa a Lleida, i tornaria al vespre a Prats de Lluçanès. L'altre automòbil sortiria també al matí de Prats de Lluçanès, per Artés, Manresa Moià i Vic, i tindria combinació amb el tren de la tarda que sortia d'aquesta última ciutat cap a Sant Joan de les Abadesses. I el tercer automòbil faria exclusivament el trajecte d'anada i tornada de Vic-Moià-Manresa.
Les cròniques de l'època se'n van fer un gran ressò. La parada a Manresa era a la Fonda Sant Domènec, a la Muralla del mateix nom, i a Vic sortia de l’Hotel Colón, a la plaça de Santa Clara, un punt molt cèntric a la ciutat. A Moià la parada era al Poble Nou, davant de l'hostal de Cal Daies.
La seva durada va ser curta. L’any 1910 la Hispano Manresana va fer fallida.

        
                 Manresa. Parada a la Fonda Sant Domènec, a la plaça del mateix nom.


                
                           Vic. Parada davant la Fonda Colon, a la plaça Santa Clara. 

Transports Galtanegra


Més tard, un ex-soci de la Hispano Manresana, l'Isidre Guitart i Sort (de sobrenom Galtanegra per una taca que tenia a la cara), va recuperar els tres cotxes i va crear la seva pròpia companyia, Transportes Galtanegra, i va començar a operar en solitari.
Al cap de poc temps es va ajuntar amb Sebastià Estevadeordal, de Moià, i amb els Hispano-Suiza feien la línia de Manresa a Vic per Moià.
Els dies d’entre setmana hi havia un servei diari en cada sentit. De Vic sortia a 2/4 de 8 del matí i arribava a Manresa a 2/4 d’11 del matí. El mateix cotxe sortia de Manresa a les 4 de la tarda i tornava a ser a Vic a 2/4 de 8 del vespre. El dissabte al matí, dia de mercat a Vic, hi havia un servei extraordinari de Manresa a Vic.
Per distingir-se de la competència i desmarcar-se en la rivalitat extrema amb altres empreses que també volien operar en aquestes línies, va pintar els seus vehicles amb l'inusual i original color vermell, perquè es distingissin, alhora que marcaven el seu territori.


Epíleg

L'arribada o sortida dels cotxes de línia era en moltes poblacions el principal esdeveniment. A la parada s’hi reunia una gran quantitat de gent, a portar o recollir, paquets, encàrrecs, a rebre algun viatger i també molts d'ells somiaven poder viatjar algun dia en aquell cotxe que excitava la seva imaginació i els feia somiar fantasies per fugir de les seves vides monòtones.
Aquests primers cotxes de línia a motor deixaven bastant a desitjar pel que fa a fiabilitat, la durada mecànica i el rendiment, però l'evolució en els primers quinze anys va ser realment ràpida. Quan va esclatar la Gran Guerra de 1914, aquests vehicles ja funcionaven acceptablement bé.
Durant la dècada 1910-1920, tot i la Guerra Mundial, els cotxes van seguir el seu desenvolupament tècnic, i les diferents marques feien evolucionar les seves mecàniques presentant constantment nous models.
La Hispano-Suiza seguia sent la referència entre els transportistes de l'època, però molts d'aquests no podien fer front als costosos models de la casa barcelonina. Es podien veure circular altres marques de cotxes, com Ford, o Chevrolet, amb capacitat per a 15 o 20 viatgers.
El Chevrolet 20 CV, de quatre cilindres en línia, va ser un model que va tenir un èxit molt notable gràcies a la seva senzillesa mecànica i va donar tan bon resultat que bastants d'ells van sobreviure a la Guerra Civil. A principis dels anys seixanta, després de quaranta anys de servei, encara en circulaven.
L'any 1946 es va fundar l'empresa nacional ENASA, que va adquirir les fàbriques i patents d'Hispano-Suïssa i va fabricar automòbils i camions amb la marca Pegaso.
Tant el nom com el color vermell dels cotxes de Transportes Galtanegra SA es van mantenir fins al 1989, any en què la companyia va ser absorbida per ATSA i posteriorment aquesta per la companyia Castellà SA.





Joan Carrera i Vilardell                                         Moià. Desembre de 2015




Bibliografia




Calidoscopi Calderí Núm. 3 i Núm. 4
https://calidoscopicalderi.wordpress.com/

TRAGSA
http://www.xaviflorez.org/_empresas/_F_Tragsa.pdf

La historia del autobús.
http://www.eltransporte.es/historia-del-autobus.html

Anàlisi de la xarxa de transport a la Catalunya romana.
file:///C:/Users/user/Downloads/251723-339012-1-PB%20(1).pdf

Daimler and Lanchester History and Enthusiasts
http://www.daimler.co.uk/

100 años de autobuses en Barcelona (1906-2006) - ARCA
http://www.arca-bus.org/centenari/doc_RFV100busC.pdf

Historias de las autoescuelas, Hispano-Suiza.
http://historiasdelasautoescuelas.blogspot.com.es/2014/07/la-escuela-de-chauffeurs-de-la-hispano.html

Historia del transport per carretera a Catalunya.
http://historiatransportcat.blogspot.com.es/

Informe Ascabus
http://www.ascabus.es/gestion/descargas/docs/Informe%20Ascabus%202012_V11.0.pdf

Los automóviles y motores Hispano Suiza. Manuel Lage (NGVA Europe)
http://www.inqualitas.net/articulos/2892-los-origenes-de-la-hispano-suiza

100 anys del primer autobús Manresa-Cardona-Solsona

Records sobre paper de Sant Feliu de Codines
http://agora.xtec.cat/sesmcarrascoformiguera-sfc/intranet/file.php?file=public2/1314codines.pdf

VIAJE Y FOTOS_ DILIGENCIAS Y AUTOBUSES
http://viajeyfotos.blogspot.com.es/2014/11/diligencias-y-autobuses.html

Llibre Moià 1875- 1939 La vida d'un poble en imatges. Jaume Clará i Arisa.

Llibre Quasi memóries d'en Quin Viñas, Carles Riera i Fonts.


Imatges



Plànol Camí Ral. Calidoscopi Calderí. Núm. 6. Desembre 2013.

Cotxes de línia.
Llibre Moià 1875- 1939 La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.

TRAGSA: Xavier Flores.
http://www.xaviflorez.org/_empresas/_F_Tragsa.pdf

Hispano Suiza photo gallery.
https://www.google.es/search?q=autobuses+hispano+suiza+fotos&biw=1366&bih=705&tbm=isch&imgil=4J7MqyKIvEaz-M%253A%253B1r6rGgZcfsYEPM%253Bht

Cartera d'eines.
Arxiu fotogràfic Joan Carrera.

Llibre Vic desaparegut.
http://www.efados.cat/es/llibre/1943825/vic-desaparegut

Imatges històriques de Manresa.
http://www.todocoleccion.net/


Testimoni oral


Joan Vilardell Torrentá. Natural de Moià.





























1 comentari:

  1. Joan, m'ho he passat molt bé llegint aquest article.
    Molt ben escrit i, encara més, documentat.
    Fas molt bona feina, doncs totes aquestes històries que ens expliques es podrien oblidar en la memòria dels que un dia ens deixaran, però tu les fas perdurables des del moment en què les escrius.
    Moltes gràcies un altre cop!

    ResponElimina