Moià d'abans: Esclopers

Durant centúries, i ben bé fins els anys 40 del passat segle, el calçat del món rural i de la pagesia, especialment per treballar en llocs de mullena, eren els esclops.

Per la quitxalla en general, les noies, dones i menestrals, existia un calçat més lleuger, també amb sola de fusta, que s'anomenaven socs. Socs i esclops es confeccionaven a Moià de forma artesana.

Els homes que es dedicaven a fer esclops eren coneguts com a esclopers; treballaven a mà sobre un banc, feien servir eines de l'ofici: ganivetes, barrines, gúbies, enformadors... esculpien troncs de fusta verda, donant-los forma, buidant-los i adornant-los amb dibuixos i gravats.

L'últim escloper moianès va ser el que es coneixia com el "Tià del Prat", el Prat és una casa de pagès del terme, i allà el Tià hi va començar a fer esclops. Quan es va casar, es va establir al poble a "Cal Pep del Riu", al Raval de Dalt, en un edifici que encara avui es coneix com a Ca l'Escloper.
El Tià del Prat era un home molt pacient, treballava molt bé, tenia un reconeixement i una guanyada fama a la comarca. Se'l recorda per la seva fisonomia de faccions agradables, vermellet de cara, al cap portava sempre una boina de color negre.

El Tià tant feia esclops com socs; per fer els socs, primer feia una sola de fusta, i la revestia amb tela o cuiro, cosit amb una màquina de sabater. Els socs, les sabates que tenien la quitxalla per anar a col·legi a l'hivern: a la punta, perquè no es trenqués tan despresa, tallaven una peça metàl·lica, la llauneta, i la hi clavaven, com una puntera.

La mainada calçada amb socs, quan corria pels passadissos, per les classes i per les escales, el soroll era tal que semblava un massiu repic de castanyoles.

D'esclops se'n feien de diferents tipus, amb travesser o sense.

El travesser era una peça de cuiro que es posava al voltant de la boca de l'esclop, per protegir la pell del peu, que fregant amb la fusta s'encetava. A vegades el cuiro duia una mica de coixí a dins perquè fos més tou. Si el peu no omplia l'esclop, quan caminaves es bellugava, i per això s'omplia amb una mica de palla.

Els esclops eren fets de fusta de pi, d'auró o de salze, els troncs venien dels boscos de Castellterçol, de la Clusella, de Pedrós i també de la Sala de Sant Llogari.
Fer esclops era una feina artesana que en temps passats va mantenir un cens laboral importantíssim a Catalunya. Hi havia esclopers arreu, cobrint les necessitats de cada un dels pobles.

Eren necessaris per calçar-se en dies de neu i mullenes, però els pagesos sempre els feien servir per feines específiques de cada estació de l'any, per exemple, anar a fangar els camps, una feina hivernal molt llarga en aquells temps, o per caminar sobre els prats gebrats o entrar als estables i a les corts. Hi havia qui se'ls posava al matí i només se'ls treia a l'hora d'anar a dormir. Era usual veure a l'hivern al poble gent calçant-los a tota hora. S'explicava que el Lluís del Pou de la Moretona sempre anava amb esclops, uns esclopets lleugers, i fins i tot s'hi enfilava a dalt del molí de vent. També en Quim Viñas en el seu llibre de memóries explica que a peu i calçant esclops havia anat des de Moià a Manresa i a Vic.

Per tenir més confort i mantenir els peus calents, els usuaris dels esclops posaven palla al seu interior, i molts calçaven peücs, una mena de mitjons de felpa gruixuda, enbotonats.

Grup de nois moianesos al claustre de l'Escola Pia

El fang i les glaçades també obligaven a la utilització dels esclops, amb tanta freqüència que van ser considerats indispensables al camp. D'esclops de punta enlairada en tenien a cada casa. Cada membre de la família en disposava d'almenys d'un parell. L'ús d'esclops era la norma establerta en cada llar. Els esclops es podien comprar els dies de mercat setmanal a la parada de la Plaça Major o també en el mateix taller on els feien.

Allà al taller, estaven penjats i aparellats a fora, a l'entrada i les parets del mateix obrador, i amb llapis tenien apuntat a dins el número de la talla que els corresponia.
L'escloper els podia fer a mida també, la clientela podia encarregar-los, triant el model i el tipus de fusta que volguessin, sols amb uns quants dies d'espera.

Un fet poc conegut és la gran demanda d'esclops que s'esdevingué durant la primera guerra mundial, del 1914 al 1918, quan l'exèrcit francès, forçosament, va haver-se de calçar esclops, perquè els alemanys tiraven sobre el terreny un líquid que escaldufava el cuir de les sabates i feia embutllofar els peus dels soldats.
Aquesta necessitat inesperada va fer que els artesans francesos no donessin l'abast i hagueren de demanar ajuda als esclopers catalans, cosa que, amb poc temps, va disparar en gran manera la seva producció.

A més d'esclops i de socs, els esclopers feien també els esclopets per segar. Aquests eren una protecció de fusta on es ficava la mà. El segador portava la falç en una mà i l'esclopet de segar a l'altra, de manera que si se li escapava la falç, no es tallés un dit. L'esclopet era fet de fusta de pi o de faig, aquest últim era més dur i una mica més feixuc.

Hi havia un joc que es coneixia com "Els esclops d'en Pau", que consistia a passar-se pedretes sobre una taula d'un a l'altre, mentre es recitava rítmicament la cançó pròpia del joc, que tenia moltes variants, com ara: "Amb els esclops d'en Pau fangava Sant Joan, Sant Pere li anava al darrera, i amb el trip i trip i trap, trip, trap."!

Joan Carrera i Vilardell Moià, desembre 2019

Bibliografia

-Llibre :Reviure Banyoles. Joan Olives

http://reviurebanyoles.blogspot.com/2014/09/

- Llibre. El MOIANÈS Quasi memòries d’en Quim Viñas. Carles Riera Fonts. Editorial EL LLAMP

-WIKIPEDIA ESCLOPER

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escloper

-Ajuntament de Taradell

http://www.taradell.cat/fent-memoria/monografics/oficis/lescloper.html

- Escloper ENCICLOPEDIA CAT.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gdlc-e00055872.xml

- Llibre EL CAMINAR D'UN POBLE. Moià Sebastià Ubasart i Serra.. Gràfiques Ister Moià.

- L’art de fer esclops.