Els Pomells de Joventut

Els Pomells de Joventut van ser una organització per a infants i joves promoguda pel periodista i escriptor Josep Maria Folch i Torres l'any 1920. Es van formar a través de la crida de la revista El Patufet, que fou una publicació infantil il·lustrada, escrita en català, publicada a Barcelona entre 1904 i 1938. Revista que va tenir una gran popularitat, Va ser el setmanari en llengua catalana amb més tirada de la història, amb 65.000 exemplars i 325.000 lectors setmanals. L'escriptor, en una de les seves "Pàgines viscudes" que apareixien a la revista en concret la corresponent al número del 9 d'octubre de 1920, que portava per títol "El llibant del pou", expressava el seu desig que de cada vila i ciutat de la nació en sorgissin grups de joves i quitxalla anomenats pomells de joventut, que es dediquessin a fer bones obres i a exercir actes d'amor envers Catalunya. Aquesta crida d'en Folch i Torres, secundada pel seu editor en Josep Serra i Ustrell, es produïa en uns moments en què Catalunya –especialment Barcelona- es veia sacsejada per l'enfrontament armat entre el sindicalisme anarquista, d'una banda, i els anomenats "sindicats lliures" –organitzacions mafioses i d'extrema dreta a sou de la patronal- i la policia espanyola, de l'altra. En aquest context, els assassinats d'obrers, de patrons, de policies i les morts de persones que no tenien res a veure amb aquest conflicte eren constants.

   Moià any 1923 Davant l'ermita de la Tosca

Els Pomells de Joventut van prendre la forma d'un moviment confessional cristià -tot i que no era directament vinculat a la jerarquia eclesiàstica, i patriòtic català-. Amb tot, el moviment va rebre la benedicció papal, ja que la desacomplexada catalanitat del moviment, s'equilibrava amb el seu profund sentiment cristià. Alguns dels costums típics del moviment patriòtic eren penjar senyeres i promoure la lectura en català. Els Pomells de joventut arrelaren, sobretot, a la petita burgesia, les classes mitjanes i classes populars de viles i ciutats de Catalunya, i en zones rurals, a les famílies pageses.

                      Moià any 1923 Sortint de l'Esglèsia

A Moià, seguint aquesta tendència, es va formar de seguida el grup. El primer pomell moianès, anomenat Sant Ponç de Planella, fou creat pels nois de la vila el dia de Sant Jaume de l’any 1922. El seu president era Adjutori Pons, l’any següent ho seria Narcís Oller. El secretari era Joan Estevanell i el comptador, Pius Sarri. Un any després es creava el pomell de noies, caracteritzat per l’ús de caputxes de color blanc. El seu nom era Perla de la Tosca i tenia com a presidenta Maria Franquesa, com a secretària Maria Bohigas, i com a tresorera Mercè Renom. El dia 19 d’agost del mateix any 1923, l’escriptor Josep Maria Folch i Torres assistí a Moià a una gran festa, acte en qual es va estrenar la bandera dels Pomells, apadrinada per Montserrat Tusell i Francesc Alibés. El noi que portava la nova bandera era en Josep Matarrodona i Palau. Durant tot l'any, els Pomells moianesos organitzaven activitats d'entreteniment i celebraven especialment els dies de Sant Jordi i el de la Mare de Déu de Montserrat, amb una missa solemne a la església de Sant Pere. L'Alcalde del moment era Joan Fontcuberta i el rector de la parròquia Mn. Pere Bertran. 

                      Moià any 1923 Davant de l'Ajuntament 

Amb pocs anys, el creixement del moviment a Catalunya fou espectacular, encara que el nombre total d’infants i joves pomellistes es desconeix. Sembla, però, que n’hi devia haver uns quants milers. El principal objectiu dels pomellistes en la seva vida quotidiana era fer bones obres, d’amor a Déu, a la Pàtria catalana i al pròxim, com ara donar caritat als pobres, corregir els castellanismes en el parlar d’un mateix i en el dels altres, respectar la vida dels animals o respectar la gent gran. Organitzaven trobades, exposicions, aplecs de sardanes, classes de català, entre d'altres. Aquestes bones obres es registraven en llibretes.

Els Pomells de Joventut tenien una sèrie de símbols que els eren propis, trets de la tradició catalana: els nens duien barretina i les nenes caputxetes blanques, així com els llacets, combinant una cinta blava amb les quatre barres. Els Pomells van rebre el suport de l'església catalana: el cardenal Vidal i Barraquer, l’abat de Montserrat i diversos bisbes els van donar la benedicció oficial. AIxí, els Pomells van participar de la catalanització de l'església al País, després de dècades de forçada espanyolització lingüística i nacional. Pel seu caràcter patriòtic català, els Pomells de Joventut d’arreu de Catalunya foren clausurats el 21 de setembre de 1923, onze dies després del cop d’estat que instaurà a l’Estat Espanyol la Dictadura de Primo de Rivera. La circular núm. 2697 signada pel governador civil de Barcelona, Carlos de Losada, deia que eren una entitat que

 “ha sido desviada por espíritu de sectarismo a inculcar en el ánimo de la juventud, no sólo el amor a Cataluña, sino también la idea de separación de España y de desprecio de la misma”.

Losada deia també que el pomellistes resaven cada dia un parenostre

 “para que se les libere de la opresión de los españoles”

                      Moià any 1923 Al carrer del Palau

Així doncs, el dictador va prohibir Els Pomells de Joventut perquè eren considerats òrgans separatistes. Va prohibir l’himne d’Els Segadors i les senyeres i va obligar als funcionaris a parlar en castellà. De la mateixa manera, les escoles es van veure obligades a impartir l’ensenyament en castellà. Es va prohibir la interpretació de la sardana. Es va prohibir també La Santa Espina, al ser considerada un himne català. Varen suspendre l’activitat dels partits i dels Sindicats.

A Moià, a més de prohibir els pomells, van segellar el cafè Sant-Graal i més endavant el Casino, per considerar-los catalanistes. Hi va haver força actes de resistència a la prohibició dels Pomells de Joventut. Moltes noies seguien anant a missa amb la característica caputxeta blanca dels Pomells, com a símbol de desafiament a la prohibició. El governador civil de Barcelona, Losada, va voler evitar aquesta manifestació de la llibertat d’expressió, imposant multes als pares de les nenes que duien les caputxetes i als mossens de les esglésies on es produïssin aquests actes de resistència pacífica. Els Pomells de Joventut van espantar a les autoritats espanyoles per la seva ferma catalanitat i per això foren prohibits, igual que moltes altres associacions.

En diverses ocasions després de la dictadura es va provar de fer-los renéixer, però els intents no van prosperar. Els temps canvien, havia passat el seu moment i la gent tenia altres prioritats. A Moià, però, encara hi ha qui en té un entrenyable record.

 

 

 

            Joan Carrera i Vilardell.                           Moià, Gener del 2021

 

Bibliografia.

-WIQUIPEDIA: Pomells de Joventut

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pomells_de_Joventut

-VIBRANT. Felix Rabasa Marti historiador.

https://historiavibrant.cat/els-pomells-de-joventut/

-Enciclopèdia.cat: Pomells de joventut

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0051876.xml

 -VEURE I VIURE

https://www.veureiviure.cat/?page_id=10269

-Goigs en llaor de Nostra Sra de Montserrat

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/02/goigs-dels-pomells-de-j

-LLETRES.NET

http://www.lletres.net/pla/apatufet.html

-El paper de Folch i Torres en la literatura i la cultura de Catalunya

https://www.uab.cat/web/detall-de-noticia/el-paper-de-folch-i-torres-en-l

-LLibre Moià, 1875-1939 La vida d’un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa. Editorial VIENA

-REVISTA MODILIANUM. Moià Julio 1965

 

Imatges

Llibre Moià, 1875-1939 La vida d’un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa. Editorial VIENA

REVISTA MODILIANUM Moià Julio 1965

LLetre del Himne.  Enric Mestres i Llorens.

 

 

 

 

Verdana 12