Moià d'abans: Sínies de Tir

Al centre de Moià en un dels pous de l'horta de la rectoria, i rodejada d'edificis històrics trobem una interessant i peculiar sínia de tir, esta molt sencera i amb bon estat de conservació, és del tipus que funciona amb un mecanisme que es coneix com el de cadena de rosari, va ser construïda a finals del segle XIX a Barcelona al barri de les Corts pels tallers que s'anomenaven Gabriel Faura, així-mateix tenien ells registrada la patent d'invenció d'aquest model.
És molt exclusiva, ja que no és usual trobar sínies de tir al Moianès, aquesta esta molt ben feta, muntada sobre el pou damunt d'una paret de forma quadrada feta de maons massissos, el seu mecanisme consta de peces metàl·liques de grans dimensions, obtingudes per al procediment de la fossa de ferro colat amb motlles de terra, rodes dentades, tubs, suports, embut, contrapès, etc., així també com la mecanització dels engranatges, eixos, coixinets, cadenes, etc. l'ajustatge amb precessió de totes les seves peces, fa que puguem contemplar tot aquest conjunt com una veritable obra d'enginyeria.

Així quan aprofundim i busquem referencies, més dades, i la història de les sínies trobem que una sínia o sénia és una màquina d'elevar aigua. Que consisteix bàsicament en una roda vertical que és accionada per un animal o bé per la força del corrent d'aigua o fins i tot del vent. Normalment s'utilitzava en els regadius tradicionals, i per l'abastiment d'aigua, es coneixen com a sínies de tir quan les acciona un animal (generalment rucs, mules o bous)
Trobem així els pous de les sínies, unes particularitats que els fan diferents dels pous domèstics, tot i que presenten una tipologia molt similar, ja que estan formats pel pou pròpiament dit al centre i la plataforma o andana per on circula els animals, el sistema de funcionament d'una sínia és la mecanització sense fi del
procés de treure aigua amb una galleda de forma manual. S'ha resolt de la següent manera: L'animal unit a una palanca o cabrestant, imprimeix en el seu recorregut un moviment circular. Depenent de la grandària algunes sínies calien dues bèsties per al seu funcionament.

Aquest moviment circular d'eix vertical ha de ser transformat en un altre d'igual geometria però d'eix horitzontal, que és el que necessitem per moure la roda d'aigua i en definitiva consta d'una sèrie de recipients, anomenats catúfols que estan units uns amb altres formant una cadena, de manera que la part posterior d'unes confrontes amb la boca del que el precedeix. Aquesta cadena o rosari està suspesa d'una roda, anomenada roda d'aigua, que a més de sostenir-la, la impulsa, de tal manera que els catúfols baixen buits cap per avall, se submergeixen en l'aigua en el punt inferior i pugen plens cap per amunt. En arribar al punt superior del seu recorregut i voltejar desguassen en una cubeta que recull l'aigua i la condueix a una bassa o pica on s'acumula l'aigua una vegada elevada per al posterior us L'expansió de la cultura islàmica a través de les seves conquestes, estén l'ús de la sínia per Àfrica i Àsia. A Europa més de la península Ibèrica queda implantada en tot l'àmbit mediterrani. El seu ús es fa necessari en zones amb escassetat d'aigua superficials, amb poques pluges i on cal buscar l'aigua en el subsòl.
A la península va arribar la sínia de la mà d'agricultors (asirlos) que es van establir a Andalusia i Llevant peninsular a partir del segle VIII.
Molt s'ha parlat de l'origen àrab de les sínies. I, per descomptat, van ser ells els màxims impulsors d'aquests artefactes tal com els hortolans els han utilitzat durant segles. No obstant això, les seves arrels es troben, amb gairebé total seguretat, en cultures anteriors. Va ser Arquimedes qui primer es va referir-ja en el segle III a. de J. C. - a la possibilitat d'elevar l'aigua per mitjà d'una roda que mogués la pròpia corrent aquàtica. Dos segles després, el poeta Lucreci i l'arquitecte Vitrubi, es referien ja a l'existència d'aquestes rodes elevadores a la llera dels rius.
L'invent va ser desenvolupat i millorat pels romans, si bé amb la finalitat de poder extreure l'aigua de les profunditats de les seves mines, ja que amb l'existència de l'aigua moltes vegades impossibilitava la seva explotació. D'aquestes experiències en van aprendre els àrabs que seguint la pauta dels romans varen introduint-hi diverses modificacions per adaptar-les a l'ús exclusiu del reg.

Joan Carrera i Vilardell. Febrer 2012

Bibliografia

-Juan Ant. Muñoz Muñoz (1996): Viviendo con nuestra tierra: "Las Norias de sangre". Rev. Paraíso Natural, Nº 2. Págs. 18-19. http://www.almediam.org/articulos/articulos_029.htm

-Antigua y Medieval http://www.antiguaymedieval.blogspot.com/

-ARTESANIA. Francisco Rodriguez Remeseiro, carpintero

-Celestino Rodriguez- técnico

www.infomadera.net/uploads/articulos/archivo_4997_23340.pdf?.

-Un estudio sobre las norias de sangre

-Historia Agraria

www.historiaagraria.com/articulo.php?id=357&num=32

-Ingenios Hidráulicos. Murcia y el agua

http://servicios.laverdad.es/murcia_agua/cap8.htm

-Noria de sangre -Taller de Belenismo

tallerdebelenismo.forocreacion.com/t217-noria-de-sangre

-La Noria Grande de Abarán