Nevada

El mes de Gener de 1914 va ser un dels més destacats en la història meteorològica de Catalunya a causa de la intensa nevada que va caure i del fred que va fer a tot el principat. El mes va començar molt fred. Les dades que va donar l'observatori Fabra de Barcelona eren força contundents: Entre el dia 1 i 9 de gener només s'arribà a 8,8 °C de màxima.
El dia 1 i el dia 8 la temperatura va baixar fins -4,3 °C i la mínima va estar per sota de zero graus durant 6 dies.
La mitjana d'aquests 9 dies -del dia 1 al 8- va ser tan sols 2,0 °C. Després d'aquest fred van venir 3 dies de temps molt suau a causa d'un anticicló que estava situat sobre la península Ibèrica, fet que va produir inversions tèrmiques i algunes gelades a l'interior. Però el nou canvi de temps que es preveia no va trigar gaire a arribar. El dia 13 de gener va ploure i caigueren flocs de neu en algunes zones.

El dia 14 a primera hora, la blancor ja dominava tot Catalunya. A Barcelona, encara que l'ambient era extremadament fred, la neu no fa fer acte de presència fins al capvespre. Com diu la crònica de l'època, començà a agafar de nit, i va estar nevant tota la matinada i gran part del matí del dia 15 de gener. La nevada va ser general, al Vallès els gruixos oscil·laven entre un i dos pams (entre 20 i 40 cms.) en llocs com Terrassa, Sabadell i Granollers. Aquest era el panorama a Catalunya: Al migdia, la neu arribava fins a Sant Vicenç de Calders. A Girona va nevar de les nou del vespre a les vuit del matí, quedant una capa d'un pam de gruix.

El tren de Girona a Sant Feliu funcionava amb dificultats. A Sant Feliu de Guíxols, la capa de neu era de 30 centímetres. També va nevar copiosament a les muntanyes del Berguedà i del Moianès, a tot l'Empordà i el Gironès, la Selva i el Vallès. Al Baix Penedès també hi caigué una espessa nevada. El Montseny, Sant Llorenç del Munt, i Montserrat estaven plenes de neu. A tot arreu la temperatura va baixar considerablement, gelant rierols i basses d'aigua i les ribes dels rius. 
El dia 16 de gener va ser el dia més fred. Les mínimes van ser extremadament baixes, i segons l'observatori Fabra, van arribar a -5,2 °C, amb una màxima que no  va superar els 7,1 °C. La crònica meteorològica de La Vanguardia diu: "Va clarejar ahir cobert, vent del SSO. Temps molt ingrat, maror i forta gelada, sense que amb prou feines es liquarà la neu a les altures, de manera que van continuar cobertes amb el mantell blanc les teulades i les muntanyes.”

La nevada a Moià

A la matinada del dia 15 en despertar-se la gent, des de dins el llit i sense mirar a fora ja s'adonaven que havia nevat. El so de les campanes era més fluix, diferent, molt més tènue, esmortit per la capa de neu que cobria el poble. Històrica onada de fred, carrers plens de neu, cases de pagès incomunicades, camins intransitables.
Aquí al poble, l'entusiasme dels petits creixia a causa del fenòmen meteorològic. Queien borrals de neu de totes mides, engrescava a la canalla de debò, saltaven i botaven per la casa i el terrat esperant que arribés l'hora de poder-la trepitjar, per fer el ximple, i caminar amb els esclops per sobre la blancor misteriosa, que en poca estona s'engruixia i captivava fins i tot els qui hi estaven més avesats. La canalla del veïnat només esperaven sortir a fora per jugar i relliscar, a empaitar-se i a tirar boles. Agafaven grapats de neu a tort i a dret per construir un ninot gegant. La preocupació dels més grans era el contrapunt a la disbauxa del jovent, l'experiència els feia ser cautelosos.

Havien de rumiar com s'ho farien per administrar el menjar d'ells i dels animals, en cas que durés la tempesta i no es pogués transitar. Amb l'aigua glaçada no es podrien abeurar les bèsties, ni fer bugada, ni cuinar. Es necessitava palla, s'havia d'anar a l'era a cercar-la, però sobretot havien de vigilar que no mengessin neu les gallines, tenir-les ben protegides dins del galliner, perquè es despondrien de seguida. S'havien de tenir a punt les espelmes i els llums d'oli, s'haurien d'entrar cubells de neu cap al perol de vora del foc perquè es fongués, estellar buscalls de roure amb la massa  i els tascons, tenir el foc a terra ben viu tot el dia. Se sortia al carrer amb els esclops plens de palla i amb la pala per obrir pas.
Com sempre, cada casa ho feia al seu tros i s'ajudaven els veïns l'un a l'altre. A la gent els preocupaven els terrats i teulades de les cases, que amb el pes dels gruixos acumulats, no acabessin ensorrant-les, de seguida que podien hi pujaven a treure la neu. La gent del poble, a l’hivern, sempre ho tenien dit a la seva quitxalla, que si començava a nevar que no ho penséssin dues vegades i marxéssim de seguida cap a casa, perquè a la que et descuides ja quedes encerclat de neu i sense poder-te moure. I ho ratificaven amb un termini quasi profètic, quan asseguraven que una nevada aquí és neu per a set dies.

De tant fred que feia a dintre les cases, els vidres de les finestres estaven glaçats i a fora no es es veia res, cada vidre era una peça de gel. La canalla hi dibuixava lletres amb els dits. El femer i les corts del bestiar a sota la casa donaven una miqueta d'escalfor, el setrill de l'oli amb el fred agafava un color esblanqueït i s'havia d'acostar a la vora del foc per descongelar-lo i poder-lo utilitzar, que sinó quedava espès i no rajava. Es tenien a punt unes pedres rodones obtingudes de les rieres, que es posaven a escalfar dins del foc a terra, al vespre les embolicaven amb draps i les col·locaven a dins el llit abans d'anar a dormir. A l’hora de ficar-se al llit la gent es cargolàven sota una pila de mantes de borra, que amb tant de pes no els deixaven ni moure’s. Un perol d'aram, ple d'aigua, es tenia sempre col·locat al costat del foc per tenir aigua calenta, i s'anava reomplint cada cop que se'n gastava. 

Algunes cases del poble, en aquell temps, collien blat i eren autònomes, d'altres disposaven de reserves de menjar fresc o confitat, productes del porc, de pollastre i tenien farina per fer-ne truites en el cas que se'ls hi acabés el pa. Les families més pobres s'ho passaven com podien, amb l'ajuda de la bona gent del poble.

A pagès, però, esteven molt més preparats per aquestes situacions, disposen d’una bona llar de foc o estufa i bona previsió de llenya per anar cremant. El rebost ple de fato i la matança del porc a punt de ser menjada. Tenien botes de vi. A més estaven contents, perquè la neu és molt bona pels sembrats. La mateixa gent del camp, que són molt més entesos en les repercussions d’aquests fenòmens, més que a la neu temien les gelades. 
L'avi de casa, amb la jupa vella i els esclops, cada cop que nevava treia els bous de l'estable, els guarnia amb amb el jou i amb l'estringuet llarg de l'arada de rodes i els enganxava a la soca, que era un tronc gros d'un forcat de roure, amb feixos de llenya lligats al damunt, que els bous arrossegaven per tal de netejar el camí. El conjunt tenia la forma de proa d'un vaixell.  L'alè dels l'animals fumejava com una boira espessa al seu voltant i remugaven perquè tot sel's hi feia estrany.
El bous, obedients a les cordes de l'avi començaven a caminar sobre l'entapissat, s'enfonsaven les cames fins al genoll, cada cop més fredes, gairebé glaçades de tant trepitjar neu, obrint pas amb la soca, s'havia de veure de lluny el camí ral de casa perquè ens sentissim més forts i emparats  quan s´hagués de fer servir en cas d'auxili o necessitat. El camí s'havia de veure net i transita per quan passés el carro de la llet, o bé del repartidor de pa.
Era costum que cada veí n'obrís un tram, el que enllaçava casa seva amb la carretera local. Per protegir-se de la neu, ho feien amb un sac d'espart a sobre l'esquena que s'anaven espolsant quan quedava blanc, també espolsaven el sac de l'esquena dels animals, perquè no passessin fred.

A còpia de moltes hores aconseguien l'objectiu. Avi i bous, s'entornaven cap a casa resseguint amb la soca enganxada, les ziga-zagues que abans havien netejat. Amb esforç i voluntat obriren els camins tantes vegades com fes falta per tenir-los sempre disponibles i ben visibles per caminar. Els deixaven a punt per poder ser transitats, amb l'única col·laboració de la gent del veïnat i sense cap ajuda de ningú més, sense queixes ni romanços que poguessin entretenir. Tota la vida ho havien fet així, ja hi estaven bregats.

Nevada excepcional la del mes de gener de 1914, que va afectar a tota la península. El nostre poble va quedar incomunicat, i cobert de neu durant nou dies, glaçades i temperatures molt baixes. 
El dia 20, festivitat de  Sant Sebastià, patró de la Vila de Moià, i festa major d'hivern, van ser les festes més tristes que es recorden.
Passats aquests dies, la neu es va anar fonent. El principat de Catalunya va tornar a la normalitat. La nostra Vila es va recuperar en breu temps. Va ser un hivern molt bo pels sembrats. Hi ha fenòmens que marquen per sempre, que impregnen el record de la nostra infantesa, i al mateix temps ens imprimeixen energia i bones vibracions. Els meus avis d'aquesta nevada en van parlar tota la vida.   



Joan Carrera i Vilardell.                                                        Moià. Gener de 2016.


Epíleg


Tant gruix de neu a Barcelona capital va ser un fet encara més excepcional, tant que amb aquest paisatge totalment emblanquinat la junta directiva de la secció d'Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) es van reunir el dia 17 i van decidir convocar un concurs oficial d’skis i luges a la vessant de Vallvidrera (allà a prop de la font de la Budellera) per a l’endemà a les 10 del matí. 

Per fer-ho van comptar amb la col·laboració desinteressada de grups de "boy scouts" de la ciutat. Aquell hivern, que de moment no havia estat gaire prolífic pel que fa a la neu, no havia deixat celebrar aquests campionats als Pirineus (normalment les competicions es feien a la Vall de Núria), així que van trobar l’ocasió ideal per a poder realitzar un concurs i unes proves preparatòries sense haver d’anar tan lluny. El 18 de gener de 1914 Barcelona, i concretament el Tibidabo, amb una temperatura de 2 graus sota zero, per primera vegada a l'història seria l’escenari d’una cursa d’esquí alpí i de trineus, i amb neu natural!

Biblografia.

Part d'aquest escrit esta adaptat, seguint el guió del llibre. El despertar del món rural a la postguerra. De l'autora Fina Vila i Clotet. Edit Pagés. Capitol 14 <Incomunicats> página 113 

NEVADA A LES PORTES DE LA PRIMAVERA.
http://untombpercasa.blogspot.com.es/2010/03/nevada-les-portes-de-la-primavera.html


FRIO I NIEVE EN BARCELONA 1914
http://barcelonahistoriasdeltiempo.blogspot.com.es/2011/10/el-frio-y-la-nieve-de-enero-de-1914-y.html

RECORDS DE LA CANDELERA.
http://elnouburxeta.blogspot.com.es/2015/02/records-de-la-candelera.html

CAMPCENTELLES.
http://www.raco.cat/index.php/Campsentelles/article/viewFile/279818/367491

HISTORIA DEL TEMPS.
http://historiadeltemps.blogspot.com.es/2011/06/la-nevada-de-1887-ii.html

1914 El desconegut torneig d'esports d'hivern a Barcelona

http://www.altresbarcelones.com/2014/02/1914-el-desconegut-torneig-desports.html

 Llibre El despertar del món rural a la postguerra. De l'autora Fina Vila Clotet. Edit Pagés

Llibre EL MOIANÈS quasi memòries d'en Quim Viñas. Carles Riers Fonts, edit. El Llamp

Llibre EL CAMINAR D'UN POBLE Sebastiá Ubasart i Serra. Edit Ister Moià.

Llibre LA VIDA D?UN POBLE EN IMATGES. Jaume Clará i Arisa. edit La Tosca.

Imatges

Llibre LA VIDA D'UN POBLE EN IMATGES. Jaume Clará i Arisa.

Galeria d'imatges, El Moianès net.

http://www.moianes.net/galeria/register.php

Arxiu fotografic. J. Carrera.

Arxiu fotografic. Jaume i Anna Mª Molera i Urgellés

Testimoni Oral.

Joan Vilardell Torrentà

Ramona Matarrodona Molas

Ramón Carrera i Guiteras. 

Naturals de Moià.