A l’església parroquial de Moià, als
anys quaranta, es treballava per refer l'altar major i el presbiteri, que
havien sigut destruïts totalment durant la Guerra Civil.
Per això es va crear una junta per tirar endavant el projecte, la qual, en les reunions prèvies, es va adonar que, sense una aportació econòmica extraordinària, no podria completar una obra que pogués estar a l'alçada del temple.
Fou precisament Pere Viñas i Dordal qui, generosament, es va oferir a fer-se càrrec de les despeses.
Per això es va crear una junta per tirar endavant el projecte, la qual, en les reunions prèvies, es va adonar que, sense una aportació econòmica extraordinària, no podria completar una obra que pogués estar a l'alçada del temple.
Fou precisament Pere Viñas i Dordal qui, generosament, es va oferir a fer-se càrrec de les despeses.
Pere Viñas
Pere Viñas i Dordal va néixer el dia de Nadal de l'any 1878, en el si d'una família moianesa. Els seus pares eren Josep Viñas i Maria Dordal. El matrimoni va tenir vuit fills, però només quatre arribaren a l'edat adulta. En Pere era el més petit dels quatre. El primogènit de la família va ser l'insigne tenor Francesc Viñas, la seva germana Concepció es dedicà a tenir cura de la seva família, Marià el tercer,seguí la carrera eclesiàstica.
Pere Viñas era un moianès enamorat
de la seva terra,i del seu patrimoni
artístic, desaparegut durant la guerra, que enyorava i que volia reconstruir
amb la seva aportació desinteressada.
El 21 de febrer de 1904, va obtenir el títol d'enginyer industrial. Era una persona emprenedora, de caràcter reflexiu i analític. El 1905 va fer una segona llicenciatura, la de farmàcia, i en només tres anys acabà la carrera. D’acord amb els valors viscuts d'infant, va ser un gran empresari, amant de la família i molt arrelat a les tradicions del poble.
El 21 de febrer de 1904, va obtenir el títol d'enginyer industrial. Era una persona emprenedora, de caràcter reflexiu i analític. El 1905 va fer una segona llicenciatura, la de farmàcia, i en només tres anys acabà la carrera. D’acord amb els valors viscuts d'infant, va ser un gran empresari, amant de la família i molt arrelat a les tradicions del poble.
l'Obra
Fer de nou tot el presbiteri de l'església parroquial va ser una obra d'envergadura. Hi intervingué en la direcció l'arquitecte Cèsar Martinell.
Es van fer diversos esbossos per part dels escenògrafs del Gran Teatre del Liceu, Salvador Alarma i Josep Mestres i Cabanes, a qui Pere Viñas coneixia prou bé.
Un cop aprovat el projecte global, es procedí a executar-lo. Primerament es féu el frontis-retaule, on intervingueren l'empresari fuster moianès Miquel Vilarrúbia i l'escultor vigatà Jaume Seguranyes. El daurat amb or fi el dugué a terme el llavors molt jove artista moianès: Joan Abancó.
A continuació es va fer el fresc de la coronació de la Mare de Déu, realitzat pel pintor Nogué Massó, a qui ajudava Carmelo Davalillo, que també era pintor. Els marbres, el lampadari i l'altar major van ser construïts a continuació i es van repassar amb molta cura tots els detalls de l'acabat. El resultat va ser una obra esplèndida.
Pere Viñas recordava amb enyorança la imatge que existia abans de la guerra al nostre temple del Crist mort a la creu, feta de material senzill i lleuger però que era d’una majestuositat molt ben aconseguida. Aquesta imatge estava tot l'any exposada al cor i només sortia a la processó del Dijous Sant. Segons la gent del poble, en èpoques de llarga secada, el treien en processó pels voltants del terme, fent súpliques tot demanant pluja.
Va ser Pere Viñas qui volgué que Moià posseís novament aquesta imatge. Amb aquesta finalitat cercava un bon escultor. A Santiago de Compostel·la n'hi havia un que era especialista en imatges religioses.
Allà se'n va anar a trobar a Francisco Asorey i després d'algunes converses i
negociacions amb ell, el 22 de novembre de 1947 vàren firmar el contracte pel
qual l'artista es comprometia a fer un santcrist de fusta de castanyer, de dos
metres i vint centímetres d'alçada, sense comptar la creu i policromat amb
colors Wilson.
En el mateix document s'indicava el propòsit de fer-ne una còpia de cartró pedra, que, com que pesaria menys que la fusta, podria portar-se a les processons. De fet, aquesta còpia mai no es va realitzar.
Sobtadament, el dia 1 de novembre de 1948, Pere Viñas i Dordal va morir, al seu domicili de Barcelona, a causa d'una septicèmia. Va ser enterrat al mausoleu familiar que el mateix Pere, anys abans, havia fet erigir per l'escultor Marià Benlliure en homenatge al seu germà Francesc, enterrat al cementiri de Montjuïc.
En el mateix document s'indicava el propòsit de fer-ne una còpia de cartró pedra, que, com que pesaria menys que la fusta, podria portar-se a les processons. De fet, aquesta còpia mai no es va realitzar.
Sobtadament, el dia 1 de novembre de 1948, Pere Viñas i Dordal va morir, al seu domicili de Barcelona, a causa d'una septicèmia. Va ser enterrat al mausoleu familiar que el mateix Pere, anys abans, havia fet erigir per l'escultor Marià Benlliure en homenatge al seu germà Francesc, enterrat al cementiri de Montjuïc.
En Pere era una persona molt estimada pel poble de Moià. Molts amics i conegutss
es van unir als seus familiars, a qui van acompanyar a l'enterrament amb
sinceres mostres de condòl.
Malauradament, ell no pogué veure
acabat el Santcrist, l’obra per la que havia treballat amb tanta il.lusió.
El Crist de Moià
El Crist d'Asorey va ser exposat a
Madrid i també a Barcelona, a la sala d'art Guifré-Escoda, l'any 1953. A les
dues ciutats fou molt elogiat per la crítica artística del moment. Portat a
Moià, fou col·locat primerament a l'altar del Santíssim, tal com desitjava Pere
Viñas, i posteriorment en una de les parets de la mateixa capella. Hi hagué
polèmica i intencions per part del Bisbat de Vic sobre si instal·lar-lo en un
lloc de més categoria, però la documentació testamentària del donant prevalgué
per damunt de tot. El Crist d'Asorey era de Moià i així fou reconegut finalment.
Francisco Asorey González va néixer a Cambados (Pontevedra), el 4 de març de 1889. Era l'escultor gallec per excel·lència; ell inaugurà l'època moderna de les arts plàstiques a Galícia. Els seus compatriotes gallecs l'anomenaven "l'escultor de la raça".
Francisco Asorey González va néixer a Cambados (Pontevedra), el 4 de març de 1889. Era l'escultor gallec per excel·lència; ell inaugurà l'època moderna de les arts plàstiques a Galícia. Els seus compatriotes gallecs l'anomenaven "l'escultor de la raça".
Francisco Asorey
Esbóssos del Crist de Moià
any
1952
papers 20 X 15,4 cm.
Museu de Belles Arts de la Coruña
Francisco Asorey (segons diuen els que el van conèixer) era un home senzill, bo, d'aspecte més aviat humil, establert a Santiago de Compostel·la, on va passar la major part de la seva vida.
papers 20 X 15,4 cm.
Museu de Belles Arts de la Coruña
Francisco Asorey (segons diuen els que el van conèixer) era un home senzill, bo, d'aspecte més aviat humil, establert a Santiago de Compostel·la, on va passar la major part de la seva vida.
Va veure premiades moltes de les seves obres en concursos públics, entre d’altres,
el Sant Francesc de Santiago, una de les seves obres mestres. En el seu art
s'entrecreuen les diverses tendències pròpies de l'època en què va viure:
expressionisme, esquematisme, un cert primitivisme, com es pot veure en les
"mociñas rapazucas” de la seva
terra gallega, tallades en fusta. Però el seu ideal artístic es va realitzar
plenament en un neohumanisme que supera la deshumanització de l'art d'aquell
temps. Per fer el Crist de Moià, Asorey
prèviament va estudiar tractats d'anatomia; treballava amb els cadàvers de la
facultat de medicina. Va dibuixar esbossos sobre paper, i amb guix i escaiola
va fer el model d'estudi previ, a mida real.
Asorey.
Model d'estudi previ del Crist de Moià fet d'escaiola, any 1952,
300x176x4 Museo do Pobo Galego
Cap obra no és tan representativa d'aquest neohumanisme contemporani com el trascendental Crist de Moià, cimadal màxim de tota la producció d'Asorey.
Cap obra no és tan representativa d'aquest neohumanisme contemporani com el trascendental Crist de Moià, cimadal màxim de tota la producció d'Asorey.
Amb els braços oberts, amb el cap erecte, fusionant home i creu en una mateixa
missió redemptora, representa una apoteosi cristiana de triomf, a la manera
grega, dels cànons humans.
Amb aquesta manera de tractar la imatge de fusta, l'artista, tot respectant l'anatomia, defuig d’un excés de realisme.
A primera vista semblaria que el nostre Santcrist és molt diferent: despullat i sense cap d'aquells atributs reials. Clavat i a més lligat amb cordes a la creu com volent indicar que forma una unitat amb ella.
Però amb tot i això i, malgrat que estigui mort, té aspecte triomfant. El mateix Asorey va dir que havia fet un Crist no derrotat sinó vencedor, un Crist mort amb un cos viu. I explica la posició del cap dret de manera impròpia d'un cadàver perquè, segons ell, quan l'Evangeli diu que va inclinar el cap, hem d'entendre que l'inclinaria cap enrere en un suprem espasme convulsiu al moment d'expirar; no hi ha dubte que aquesta posició li dóna una actitud de victòria i de domini. Semblen talment realitzar-se aquí aquelles paraules de l’antic himne litúrgic del temps de passió: “Regnavit a ligno Deus”. Deu regnà des de la creu.
Amb aquesta manera de tractar la imatge de fusta, l'artista, tot respectant l'anatomia, defuig d’un excés de realisme.
A primera vista semblaria que el nostre Santcrist és molt diferent: despullat i sense cap d'aquells atributs reials. Clavat i a més lligat amb cordes a la creu com volent indicar que forma una unitat amb ella.
Però amb tot i això i, malgrat que estigui mort, té aspecte triomfant. El mateix Asorey va dir que havia fet un Crist no derrotat sinó vencedor, un Crist mort amb un cos viu. I explica la posició del cap dret de manera impròpia d'un cadàver perquè, segons ell, quan l'Evangeli diu que va inclinar el cap, hem d'entendre que l'inclinaria cap enrere en un suprem espasme convulsiu al moment d'expirar; no hi ha dubte que aquesta posició li dóna una actitud de victòria i de domini. Semblen talment realitzar-se aquí aquelles paraules de l’antic himne litúrgic del temps de passió: “Regnavit a ligno Deus”. Deu regnà des de la creu.
El
Crist de Moià
Del Crist de Moià, d'Asorey, se´n guarden els dibuixos de l'esbós, al Museu de Belles Arts de La Corunya. Està exposat permanentment, al Museu do Pobo Galego, el model d'estudi previ del Crist a mida natural, fet amb guix i escaiola. En les exposicions antològiques de l'escultor gallec arreu d'Espanya hi ha figurat sempre el Crist de Moià, cedit temporalment per la nostra Parròquia.
Del Crist de Moià, d'Asorey, se´n guarden els dibuixos de l'esbós, al Museu de Belles Arts de La Corunya. Està exposat permanentment, al Museu do Pobo Galego, el model d'estudi previ del Crist a mida natural, fet amb guix i escaiola. En les exposicions antològiques de l'escultor gallec arreu d'Espanya hi ha figurat sempre el Crist de Moià, cedit temporalment per la nostra Parròquia.
Tots els moianesos estem molt
orgullosos de tenir el Crist d'Asorey.
Potser un dia tothom s'adonarà que
l'aportació desinteressada de Pere Viñas Dordal va fer possible la
recuperació d'una part molt important del nostre patrimoni artístic, amb el
valor del seu contingut històric, i es valorarà com cal el monumental llegat que desinteressadament ens va deixar a les posteriors generacions.
Joan Carrera i Vilardell
Moià. Agost de 2016
Bibliografia
Revista La Tosca. Núm. 408. Agost 1984.
Revista La Tosca. Núm. 543-544.
Octubre-novembre 1996.
Revista La Tosca. Núm. 482-483.
Juliol-agost 1991.
Wikipedia Santa Maria de Moià.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Moi%C3%A0
https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Moi%C3%A0
Museo Bellas Artes de La Corunya.
http://museobelasartescoruna.xunta.gal/
http://museobelasartescoruna.xunta.gal/
Mapa de patrimoni cultural Municipi
de Moià.
http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08138/memo.pdf
http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08138/memo.pdf
Revista La Tosca. Núm. 725. Desembre
2011.
El artista que dejo sus huellas en
los jardines.
http://www.elidealgallego.com/articulo/coruna/artista-dejo-huella-jardines/20160604215628287707.html
http://www.elidealgallego.com/articulo/coruna/artista-dejo-huella-jardines/20160604215628287707.html
El alma recóndita, de Francisco
Asorey.
https://arteyarquitectura.wordpress.com/2011/05/01/el-alma-recondita-de-francisco-asorey/
https://arteyarquitectura.wordpress.com/2011/05/01/el-alma-recondita-de-francisco-asorey/
Catálogo Francisco Asorey.
http://www.franciscoasorey.es/catalogo-de-obras/
http://www.franciscoasorey.es/catalogo-de-obras/
Museo do Pobo Galego.
ww.museodopobo.gal/web/index.php
ww.museodopobo.gal/web/index.php
ASOREY EN UNA PLAZA CAMBADESA
http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1965/10/08/027.html
http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1965/10/08/027.html
Cristo de Moià. Diario ABC. Madrid.
http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1965/10/08/031.html
http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1965/10/08/031.html
Imatges
Revista La Tosca. Núm. 725. Desembre
2011.
Arxiu fotogràfic Joan Carrera.
Museo Bellas Artes de La Corunya.
http://museobelasartescoruna.xunta.gal/
http://museobelasartescoruna.xunta.gal/
Museo do Pobo Galego.
ww.museodopobo.gal/web/index.php
ww.museodopobo.gal/web/index.php
Revista La Tosca. Núm. 543-544.
Octubre-novembre 1996.
Arxiu fotogràfic Eudald Font i Cleries
Arxiu fotogràfic Eudald Font i Cleries
Testimonis orals
Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià.
Dolors Vilardell i Matarrodona. Natural de Moià.
Moltes gràcies Joan. Interessant article que, com tot el que escrius, forma part directe de la història de Moià.
ResponEliminaA Palafrugell també es va cremar l'església a l'inici de la Guerra Civil. O sigui, que el foc s'endugué un preciós retaule barroc de fusta i or, que uns anys més tard s'encarregà tornar a pintar l'església al pintor Tarragoní, Guillem Soler Gatvillaró.
La peculiaritat és que, Soler, utilitzà la gent del poble per fer de model: http://tvcostabrava.xiptv.cat/tot-recordant/capitol/la-petja-del-pintor-guillem-soler