Preciosos camps de blat que canvien de color a
mitjans de juny a l'altiplà del Moianès. S'allarga el dia, pugen les
temperatures. Tota la pagesia està a l'expectativa. És l'arribada de l'estiu.
S'acosta el temps de la sega.
La sega una tasca de caràcter estacional. Se segava a mà a cops de volant amb colles d'homes joves, valents i ben alimentats per resistir de sol a sol la feina al camp en les duríssimes jornades.
A la pagesia s'havia transmès de pares a fills i durant generacions, la herència del passat, del saber fer de les tasques tradicionals i dels afers quotidians. Segar el blat dels camps al llarg dels segles, els canvis havien estat molt escassos, ja que sempre s'havia fet de la mateixa manera.
A diferència de l'època contemporània en què es van accelerar els processos, especialment a partir de la tercera dècada del segle XX, que és quan aquest món tendeix a transformar-se amb la progressiva arribada de la maquinària.,
Ens situem ara però a la meitat del segle XIXè i fins a les primeres dècades del segle XXè, on la sega tradicional a la nostra terra es duia a terme de la següent manera.
Als pobles de la comarca a les fires de la primavera i als mercats setmanals, s'hi havien emparaulat ja, tractes amb colles de segadors que eren conegudes, d'altres anys.
No obstant això, venien a la Vila els caps de colles, o capitans dels segadors per contractar blats per segar, per organitzar-se la feina i per tenir-ho tot a punt per començar la temporada.
Era una època en què l'amo de les grans propietats, manava i ho decidia tot. Els seus empleats i els altres membres de la família estaven a les seves ordres i cadascú en el seu escalafó feia la feina que li pertocava. Les masoveries i les cases de pagès petites tenien convingut com a bons veïns d'ajudar-se uns als altres. En les propietats grans amb més extensió de sega disposaven del personal propi i a més llogaven aquestes colles de segadors. Un matí del dia esperat, l'amo de la casa, digué al mosso que anés a avisar la colla de segadors que tenien contractada, perquè els blats dintre d'un parell de dies ja es podrien començar a segar. Al vespre passats els dies convinguts, en van arribar, vuit de colla. Ja de lluny i en sortir, a l'envista de la casa es va sentir ben clar i ben fort, el toc de corneta que com de costum feien per anunciar que estaven arribant, (la corneta que portava un d'ells). Tota la gent de la casa va sortir a fora per rebre'ls. Arribant al davant de la porta principal van deixar els sarrons, les eines i tots els sacs a terra i fent rotllana es van posar a cantar la cançó d'arribada.
Un testimoni oral que en el seu temps l'havia cantada, em va fer arribar la partitura.
La falç i el volant s'assemblen en la forma però la primera és molt més petita i té dents i el volant és molt més gros i té tall.
Els segadors portaven també un doble sarró de tela gruixuda unit l'un amb l'altre amb dues tires de la mateixa roba a l'espatlla penjant-ne un pel davant i l'altre pel darrera.
Dins del sarró hi duien les pedres d'esmeril per esmollar el volant, el garrot de fusta de lligar garbes, alguna peça de roba de recanvi i un parell d'espardenyes.
El segador de la corneta, la duia penjada de la cintura però lligada amb cordó gruixut i de color.
Comença la sega.
El capità era l'amo de la colla dels segadors, es cuidava de fer els tractes, distribuir el personal a les cases, segons el blat que tinguessin de segar i nomenava el davanter.
Quan la colla no es partia, el capità era el segador del darrera (mentre estaven segant) i el davanter com se suposa, era el de davant i aquest era el que dirigia la sega.
Quan la colla es partia, per anar a segar a altra casa, encara que la part que se separa sigui la més petita, també tenia el davanter i el de darrere, aquests càrrecs els nomenava el capità.
Just després de cantar la cançó d'arribada, com sia que estaven cansats per venir a peu pel camí i havent passat tot el dia segant en altres cases, s'assegueren al terra de l'entrada i a les escales de pujar a dalt, i en la sala mateixa, recolzats a la paret, per ser un lloc fresc i allí conversaren molta estona amb l'amo i altres de la casa, fins que es va fer l'hora de sopar, enllestint-lo de pressa perquè els segadors havent-se de llevar molt matí, havien d'anar a dormir aviat."
La colla quedava instal·lada a la casa, dormien en diferents estances sobre màrfegues plenes de palla, o de pellofes de blat de moro.
A trenc d'alba a l'entrada, les dones de la casa donaven un got petit d'aiguardent als segadors i aquests després se n'anaven en grup tot seguit a començar la feina, emportant-se'n els que anaven els darrers, les cistelles amb alguns porrons de vi i el barral d'aigua. Per anar a segar al matí cada dia feien un toc de corneta Un cop havien començat la sega, fins allà a dos quarts de sis, que els hi portaven l'esmorzar, treballaven en l'hora fresca i gairebé no anaven a beure
L'esmorzar els hi portaven les noies (o en defecte, la mestressa jove) i quan els segadors la veien venir, el corneta feia un toc.
L'esmorzar es componia de sopes i fesòls, havent esmorzat, els segadors esmolaven els volants, amb les pedres d'esmeril, sent el capdavanter el primer de tornar al camp a segar, seguint-lo llavors els altres per ordre que s'havien anat col·locant en començar, amb el capità al darrera o en defecte d'aquest el qui ell hagués nomenat.
Quan havien fet algunes garbes i al de darrere li sembla que han d'anar a beure, crida; a la a garba!.... però abans d'anar-hi, lligaven les garbes que tenien començades estrenyent-les amb els bancins i donant un tomb amb el garrot de lligar-les fan ficar amb la punta del mateix els caps de dits bancins dintre la lligada en forma de nus, quedant així molt estretes. El bancí es fa segant un manadet de blat, que el divideixen en dos i el nuen per les espigues, servint llavors de lligam per les garbes.
Els nois de les cases de pagès, també treballaven a estones ajudant al seu pare o al mosso a acostar garbes. Aquests en feien pilots de deu, col·locant les d'espigues enlaire, ben estretes i posant al cim de les nou el capell, o sia la darrera garba, de manera que abrigui al demès, doncs d'aqueixa manera, s'assecaven més bé i no es mullaven, quedant al mateix temps resguardades en cas de caure una pedregada.
Dels capells n'hi ha de dues menes; de barret i de caputxina. El primer es feia agafant una garba i posant-la dreta li blegaven les espigues del banci en amunt i les tombaven de cul enlaire damunt el cabaió quedant les espigues penjant al voltant d'aquest. El de caputxina es diferencia en el fet que no bleguen totes les espigues per un igual sinó que en deixen un manadet al mig que el bleguen un xic més amunt i tirant-les sobre el cabaió, el cul de la garba queda a un costat i a l'altre la caputxina quedant així ben abrigat. En una paraula: en el primer cas queda el cabaió abrigat com si portés un barret; en el segon té més tirant a una caputxa.
La feina de segar
La primera feina que fan en segar és fer el bancí; després estassen, o sia l'acte de tallar el blat a cops de volant; a seguit arrepleguen el blat tallat amb la punta del volant a una mà i l'altra l'esclopet, feina aquesta que es fa de recules. Llavors agafen el blat a braçat sense deixar el volant de la mà i es posen damunt el banci i al cap de dues o tres estassades, que si el blat no és massa clar ja i sol haver-hi la garba, el lliguem amb el banci.
Tant al matí com després dels àpats i begudes, en tornar a segar comença sempre l'estassada el davanter; quan aquest ha donat uns quants cops de volant, al seu darrere s'hi posa el segon, després el tercer i fins al darrer o sia el capità.
Els segadors acostumaven a segar a preu fet, a tant per quartera de sembradura i la vida, (l'estança a la casa i els àpats) Algunes vegades per guanyar més o per provar llur habilitat i valentia es posaven a estassar amb llestesa, empaitant cada u al del seu davant, lluint-se amb desimboltura dels cops de volant i d'arreplegar el blat; però si en aquest embat, el capità s'adonava que algú aflacava cridava a la garba!...i anaven a fer un trago.
Segar era una feina molt pesada, acostumaven a cantar molt en grup, escollint cançons amb un ritme que els ajudés per fer bé la feina.
Abans moltes colles de segadors i sobretot les que anaven a segar a l'Urgell, que solien ser colles molt grosses, portaven una bandera, essent el banderado el segador més apte i valent, generalment el davanter.
Aquesta bandera la plantaven en lloc vistós del camp i algunes vegades que passava per allà una altra colla que es creia ser més valenta, els hi deien que pleguessin la bandera. Si obeïen no passava res, però s'hi pel contrari s'hi negaven:els desafiaven, jugant una quantitat de monedes de plata. El desafio consistia, a marcar dos trossos iguals de blat i veure qui els segaria en menys temps. Marcat el tros s'hi posava un de cada colla, per descomptat el més bon segador, si acabava primer el de la colla que tenia plantada la bandera guanyava l'aposta i es quedava amb les monedes de l'altra colla i si era al revés, els altres s'emportaven les monesdes i la bandera dels contraris.
La garba de la mestressa.
L'últim dia de la sega es feia la que se'n deia la garba de la mestressa.
Tots els segadors segaven un braçat (un només cadascú d'ells) i si havien estat ben tractats per la mestressa, procuraven que fos ben gros, tan gros com podien dur-ne amb una braçada. De tots plegats en feien una sola garba que no es barrejava amb les altres. Era exclusivament a profit de la mestressa.
Al voltant de la garba els segadors ballaven com una mena de sardana cantant una cançó que segurament tenia lletra pròpia, però que ara a les cases que encara conserven aquest costum solen cantar la cançó que els hi ve millor.
Matar la cuca
Era l'última operació de la sega i es feia després de la garba de la mestressa. Per això deixaven un manat de blat, l'únic que restava per segar hi ficaven una llonganissa, i lligaven el cap d'amunt d'un pal, plantat a terra i feien cerimònia com si anessin a matar un sentenciat, però abans cantaven i feien broma fins que per últim deien: hem de matar la cuca.!!...
Llavors un dels segadors que s'havia de fer la broma i que tenia facilitat de paraula improvisava un discurs, reconciliant-se amb el blat sentenciat, i fent com si li perdonessin la sega. Per últim apuntaven tots els volants un manat de blat i dient a la una, a les dues, a les tres, donaven tots cops de volant acabant així la sega.
Aquest dia el sopar era més abundant, sobretot si la mestressa havia quedat contenta de la garba i tots plegats s'hi menjaven la llonganissa.
Comiat dels segadors
Quan havien acabat de segar, a cada casa les noies donaven un petit ram de clavells, alfàbrega i violes als segadors. Aquests posant-se'l a l'orella cantaven llavors a coro la cançó de comiat, acabada la qual se n'anaven a segar a una altra casa, tot marxant pel camí amb gestos de comiat movent els braços, cantant i fent tocs amb la corneta. llavors s'havia acabat la sega, quedava el paisatge amb els camps plens de garberes, esperant el dia convingut, per portar-les a l'era i fer la batuda.
Joan Carrera i Vilardell Moià octubre 2017
Bibliografía.
La sega una tasca de caràcter estacional. Se segava a mà a cops de volant amb colles d'homes joves, valents i ben alimentats per resistir de sol a sol la feina al camp en les duríssimes jornades.
A la pagesia s'havia transmès de pares a fills i durant generacions, la herència del passat, del saber fer de les tasques tradicionals i dels afers quotidians. Segar el blat dels camps al llarg dels segles, els canvis havien estat molt escassos, ja que sempre s'havia fet de la mateixa manera.
A diferència de l'època contemporània en què es van accelerar els processos, especialment a partir de la tercera dècada del segle XX, que és quan aquest món tendeix a transformar-se amb la progressiva arribada de la maquinària.,
Ens situem ara però a la meitat del segle XIXè i fins a les primeres dècades del segle XXè, on la sega tradicional a la nostra terra es duia a terme de la següent manera.
Als pobles de la comarca a les fires de la primavera i als mercats setmanals, s'hi havien emparaulat ja, tractes amb colles de segadors que eren conegudes, d'altres anys.
No obstant això, venien a la Vila els caps de colles, o capitans dels segadors per contractar blats per segar, per organitzar-se la feina i per tenir-ho tot a punt per començar la temporada.
Era una època en què l'amo de les grans propietats, manava i ho decidia tot. Els seus empleats i els altres membres de la família estaven a les seves ordres i cadascú en el seu escalafó feia la feina que li pertocava. Les masoveries i les cases de pagès petites tenien convingut com a bons veïns d'ajudar-se uns als altres. En les propietats grans amb més extensió de sega disposaven del personal propi i a més llogaven aquestes colles de segadors. Un matí del dia esperat, l'amo de la casa, digué al mosso que anés a avisar la colla de segadors que tenien contractada, perquè els blats dintre d'un parell de dies ja es podrien començar a segar. Al vespre passats els dies convinguts, en van arribar, vuit de colla. Ja de lluny i en sortir, a l'envista de la casa es va sentir ben clar i ben fort, el toc de corneta que com de costum feien per anunciar que estaven arribant, (la corneta que portava un d'ells). Tota la gent de la casa va sortir a fora per rebre'ls. Arribant al davant de la porta principal van deixar els sarrons, les eines i tots els sacs a terra i fent rotllana es van posar a cantar la cançó d'arribada.
Un testimoni oral que en el seu temps l'havia cantada, em va fer arribar la partitura.
Aquesta
cançó, data de la sega de temps remots i tot sembla que amb el pas dels anys la
música s'hagi anat transformant, doncs la repetició "som els segadors, som
els segadors" tal vegada era només un toc de corneta: i pel que fa al
respost, ens fa l'efecte d'un arreglo, generalment les cançons populars solen
ser a l'uníson i aquesta sembla vingui a ser a duo.
Els segadors solien anar vestits amb roba còmode per l'ocasió. Un
gec, pantalons de vellut negres, faixa de color negra,
camisa clara, espardenyes de vetes amb sola d'espart, alguns calçaven abarques, amb un gros barret de cotó o de palla
per protegir-se del sol, junt amb un mocador lligat al coll. Portaven el volant
a l'espatlla tapat el tall amb l'ambós, que
és un bastonet flexible amb un solc que s'adapta al volant per tapar el tall
perquè no s'hi fessin mal. Penjava del mateix l'esclopet o sia
una peça de fusta buida on hi ficaven
la mà a dintre per protegir-la quan segaven amb un volant i no amb una falç,
com creuen alguns que no són de pagès, ni coneixen gaire bé les eines.La falç i el volant s'assemblen en la forma però la primera és molt més petita i té dents i el volant és molt més gros i té tall.
Els segadors portaven també un doble sarró de tela gruixuda unit l'un amb l'altre amb dues tires de la mateixa roba a l'espatlla penjant-ne un pel davant i l'altre pel darrera.
Dins del sarró hi duien les pedres d'esmeril per esmollar el volant, el garrot de fusta de lligar garbes, alguna peça de roba de recanvi i un parell d'espardenyes.
El segador de la corneta, la duia penjada de la cintura però lligada amb cordó gruixut i de color.
Comença la sega.
El capità era l'amo de la colla dels segadors, es cuidava de fer els tractes, distribuir el personal a les cases, segons el blat que tinguessin de segar i nomenava el davanter.
Quan la colla no es partia, el capità era el segador del darrera (mentre estaven segant) i el davanter com se suposa, era el de davant i aquest era el que dirigia la sega.
Quan la colla es partia, per anar a segar a altra casa, encara que la part que se separa sigui la més petita, també tenia el davanter i el de darrere, aquests càrrecs els nomenava el capità.
Just després de cantar la cançó d'arribada, com sia que estaven cansats per venir a peu pel camí i havent passat tot el dia segant en altres cases, s'assegueren al terra de l'entrada i a les escales de pujar a dalt, i en la sala mateixa, recolzats a la paret, per ser un lloc fresc i allí conversaren molta estona amb l'amo i altres de la casa, fins que es va fer l'hora de sopar, enllestint-lo de pressa perquè els segadors havent-se de llevar molt matí, havien d'anar a dormir aviat."
La colla quedava instal·lada a la casa, dormien en diferents estances sobre màrfegues plenes de palla, o de pellofes de blat de moro.
A trenc d'alba a l'entrada, les dones de la casa donaven un got petit d'aiguardent als segadors i aquests després se n'anaven en grup tot seguit a començar la feina, emportant-se'n els que anaven els darrers, les cistelles amb alguns porrons de vi i el barral d'aigua. Per anar a segar al matí cada dia feien un toc de corneta Un cop havien començat la sega, fins allà a dos quarts de sis, que els hi portaven l'esmorzar, treballaven en l'hora fresca i gairebé no anaven a beure
L'esmorzar els hi portaven les noies (o en defecte, la mestressa jove) i quan els segadors la veien venir, el corneta feia un toc.
L'esmorzar es componia de sopes i fesòls, havent esmorzat, els segadors esmolaven els volants, amb les pedres d'esmeril, sent el capdavanter el primer de tornar al camp a segar, seguint-lo llavors els altres per ordre que s'havien anat col·locant en començar, amb el capità al darrera o en defecte d'aquest el qui ell hagués nomenat.
Quan havien fet algunes garbes i al de darrere li sembla que han d'anar a beure, crida; a la a garba!.... però abans d'anar-hi, lligaven les garbes que tenien començades estrenyent-les amb els bancins i donant un tomb amb el garrot de lligar-les fan ficar amb la punta del mateix els caps de dits bancins dintre la lligada en forma de nus, quedant així molt estretes. El bancí es fa segant un manadet de blat, que el divideixen en dos i el nuen per les espigues, servint llavors de lligam per les garbes.
Els nois de les cases de pagès, també treballaven a estones ajudant al seu pare o al mosso a acostar garbes. Aquests en feien pilots de deu, col·locant les d'espigues enlaire, ben estretes i posant al cim de les nou el capell, o sia la darrera garba, de manera que abrigui al demès, doncs d'aqueixa manera, s'assecaven més bé i no es mullaven, quedant al mateix temps resguardades en cas de caure una pedregada.
Dels capells n'hi ha de dues menes; de barret i de caputxina. El primer es feia agafant una garba i posant-la dreta li blegaven les espigues del banci en amunt i les tombaven de cul enlaire damunt el cabaió quedant les espigues penjant al voltant d'aquest. El de caputxina es diferencia en el fet que no bleguen totes les espigues per un igual sinó que en deixen un manadet al mig que el bleguen un xic més amunt i tirant-les sobre el cabaió, el cul de la garba queda a un costat i a l'altre la caputxina quedant així ben abrigat. En una paraula: en el primer cas queda el cabaió abrigat com si portés un barret; en el segon té més tirant a una caputxa.
Les
dones, mestresses de la casa i les seves ajudantes, es dedicaven tot el dia a
arreglar els àpats i portar-los als segadors perquè aquests no es movien dels
camps fins al vespre. A les nou del matí, portaven la beguda i el segador de la corneta feia un toc. En arribar la noia posava la cistella en el lloc que coneixia, on volien
esmorzar i estenia un tovalló net, hi col·locava el pa, les culleres i els
plats que solien ser petits i rodons. Els segadors continuaven segant, fins que el capità o el que va darrere, deia;
anem-hi jovent!. Llavors hi anaven
tots, i asseient-se a terra fent rodona, cada un prenia el plat i cullera i al
mateix temps que s'atipaven feien brometa amb la noia i aquesta corresponia amb
rialletes, tornant-los la pilota segons el que li deien,.La primera beguda consistia en pèsols, patates eixutes (patates aixafades) o
fesoles (doncs pels vols de St. Jaume se'n comencen a collir) algun tall de
bull, o de botifarra de sang, o bé costella de porc confitada. Per assegurar
que no s´acabés el vi, n'hi portaven un
parell de porrons més procurant que mai en faltés. Cada vegada que havien begut o fet un àpat esmolaven els volants i així mateix
per tornar a la feina el capità o el de darrere és qui els avisava amb
l'exclamació de tornem-hi!... Per dinar els hi portaven escudella de patates, fideus o fesols
barrejats, fent després una
mitja horeta de migdiada. Cap a les dues els hi portaven altra beguda, no tocant la corneta en aquesta
hora i tenint cada segador assumit, el deure de fer una garba abans d'anar-hi. Aqueixa beguda era generalment d'ous ferrats, però en algunes cases els hi
donaven un platet de mel i pa, bevent un bon trago d'aigua i com és l'hora que
fa més calor era una cosa que els agradava, perquè els servia com
a refresc
Quan
una noia o criada de la casa portava de tant en tant un càntir d'aigua fresca
als segadors, el capità donava un cop de volant tallava un manadet d'espigues i després les deixava a
cosa d'un pam, on ella el deixava, com si fos una toia (un regal) lligant-lo
amb un parell de brins de palla i en feia un present per la que els hi havia
portat l'aigua. Aquest costum galant me l'ha confirmat un home que, en la seva
joventut, havia perseguit segar.A les quatre feien encara una altra beguda, això a més de les vegades que
anaven a fer el trago cada cop que el capità els avisava, que era sovintet, en les hores de més calor. En aquesta
hora els hi portaven amanida , ceba
o enciam i un tall de bull, cansalada, pernil, etc.A l'entrada de fosc, poc abans de plegar, els hi portaven l'aiguardent, era
l'últim beure, anomenat l'aixecada de l'ase.Aquesta beguda la feien amb més calma que els altres beures petits, o sia els
que no són pròpiament àpats, doncs així com solen fer-los a peu dret, en aquest
últim s'hi asseien perquè ja era hora de plegar. Per les begudes petites no
obstant això, tenien sempre una cistella a llur disposició, llonganissa,
avellanes o pinyons i tant vi com volien.Per sopar menjaven sopes ,verdura i
poca cosa més, procurant anar aviat a dormir. Aquest tipus de vida es feia en les cases de pagès importants, però de totes
maneres en totes les cases del terme eren ben tractats i el nombre d'àpats
seguia sent el mateix. En els dies de festa també treballaven i perquè poguessin oir missa si ho
volien, se'n deia una de bon matí, abans de les quatre, que es coneixia com la
missa dels segadors.
La feina de segar
La primera feina que fan en segar és fer el bancí; després estassen, o sia l'acte de tallar el blat a cops de volant; a seguit arrepleguen el blat tallat amb la punta del volant a una mà i l'altra l'esclopet, feina aquesta que es fa de recules. Llavors agafen el blat a braçat sense deixar el volant de la mà i es posen damunt el banci i al cap de dues o tres estassades, que si el blat no és massa clar ja i sol haver-hi la garba, el lliguem amb el banci.
Tant al matí com després dels àpats i begudes, en tornar a segar comença sempre l'estassada el davanter; quan aquest ha donat uns quants cops de volant, al seu darrere s'hi posa el segon, després el tercer i fins al darrer o sia el capità.
Els segadors acostumaven a segar a preu fet, a tant per quartera de sembradura i la vida, (l'estança a la casa i els àpats) Algunes vegades per guanyar més o per provar llur habilitat i valentia es posaven a estassar amb llestesa, empaitant cada u al del seu davant, lluint-se amb desimboltura dels cops de volant i d'arreplegar el blat; però si en aquest embat, el capità s'adonava que algú aflacava cridava a la garba!...i anaven a fer un trago.
Segar era una feina molt pesada, acostumaven a cantar molt en grup, escollint cançons amb un ritme que els ajudés per fer bé la feina.
Abans moltes colles de segadors i sobretot les que anaven a segar a l'Urgell, que solien ser colles molt grosses, portaven una bandera, essent el banderado el segador més apte i valent, generalment el davanter.
Aquesta bandera la plantaven en lloc vistós del camp i algunes vegades que passava per allà una altra colla que es creia ser més valenta, els hi deien que pleguessin la bandera. Si obeïen no passava res, però s'hi pel contrari s'hi negaven:els desafiaven, jugant una quantitat de monedes de plata. El desafio consistia, a marcar dos trossos iguals de blat i veure qui els segaria en menys temps. Marcat el tros s'hi posava un de cada colla, per descomptat el més bon segador, si acabava primer el de la colla que tenia plantada la bandera guanyava l'aposta i es quedava amb les monedes de l'altra colla i si era al revés, els altres s'emportaven les monesdes i la bandera dels contraris.
L'últim dia de la sega es feia la que se'n deia la garba de la mestressa.
Tots els segadors segaven un braçat (un només cadascú d'ells) i si havien estat ben tractats per la mestressa, procuraven que fos ben gros, tan gros com podien dur-ne amb una braçada. De tots plegats en feien una sola garba que no es barrejava amb les altres. Era exclusivament a profit de la mestressa.
Al voltant de la garba els segadors ballaven com una mena de sardana cantant una cançó que segurament tenia lletra pròpia, però que ara a les cases que encara conserven aquest costum solen cantar la cançó que els hi ve millor.
Matar la cuca
Era l'última operació de la sega i es feia després de la garba de la mestressa. Per això deixaven un manat de blat, l'únic que restava per segar hi ficaven una llonganissa, i lligaven el cap d'amunt d'un pal, plantat a terra i feien cerimònia com si anessin a matar un sentenciat, però abans cantaven i feien broma fins que per últim deien: hem de matar la cuca.!!...
Llavors un dels segadors que s'havia de fer la broma i que tenia facilitat de paraula improvisava un discurs, reconciliant-se amb el blat sentenciat, i fent com si li perdonessin la sega. Per últim apuntaven tots els volants un manat de blat i dient a la una, a les dues, a les tres, donaven tots cops de volant acabant així la sega.
Aquest dia el sopar era més abundant, sobretot si la mestressa havia quedat contenta de la garba i tots plegats s'hi menjaven la llonganissa.
Quan havien acabat de segar, a cada casa les noies donaven un petit ram de clavells, alfàbrega i violes als segadors. Aquests posant-se'l a l'orella cantaven llavors a coro la cançó de comiat, acabada la qual se n'anaven a segar a una altra casa, tot marxant pel camí amb gestos de comiat movent els braços, cantant i fent tocs amb la corneta. llavors s'havia acabat la sega, quedava el paisatge amb els camps plens de garberes, esperant el dia convingut, per portar-les a l'era i fer la batuda.
Joan Carrera i Vilardell Moià octubre 2017
Bibliografía.
Part d'aquest escrit és una adaptació seguint el guió del llibre d'en
Salvador Vilarrasa i Vall. La
Vida a Pagès. La sega pàgina 220 Juliol. Imprenta MAIDEU ( Tipografia
Ripollesa) 1975
Llibre MOIÀ d'ahir a avui Editorial La Tosca. Moià
Llibre EL MOIANÈS quasi memòries d'en Quim Viñas Carles Riera i Fonts Editorial El LLAMP.
Llibre EL CAMINAR D'UN POBLE, Moià Sebastià Ubasart i Serra. Ister Moià.
EINES I FEINES DE PAGÈS. Evolució de la tecnología agrícola Plana de Vic durant el segle XX Jacint Torrents i Buxò. Universitat de Barcelona.
LLibre Els hortalans a la plaça de Vic. Josep M.Solà i Sala. Cooperativa Plana de Vic
Imatges
Segadors a Moià . Fotomuntatge. Joan Carrera
Vall del Corb. La Sega
http://www.valldelcorb.info/pobles/costums/Pagesia/segar.htm
El món Agrícola.
https://books.google.es/books?id=DU_epuBjrLAC&pg=PA125&lpg=PA125&dq=corneta+segadors+centelles&source=bl&ots=3En10_H4rv&sig=_UlN7qfSUVeuZC36
Llibre. La vida d'un poble amb imatges. Moià. Jaume Clarà i Arisa.
Llibre La vida a Pagès. Salvador Vilarrasa i Vall.
Arxiu fotogràfic Joan Carrera.
Antoni Tarrida. Camp de blat a Les Sorres de Gavà.
Foto segadors Centelles
httpabans12.rssing.comchan-58211153all_p7.html
Testimonis Orals.
Ramon Carrera i Guiteras. Natural de Sta. Mª de l'Estany
Ramona Sanyè i Oliver. Natural de Sant Julia de Vilatorta.
Enric Carrera i Sanyè. Natural de Moià.
Llibre MOIÀ d'ahir a avui Editorial La Tosca. Moià
Llibre EL MOIANÈS quasi memòries d'en Quim Viñas Carles Riera i Fonts Editorial El LLAMP.
Llibre EL CAMINAR D'UN POBLE, Moià Sebastià Ubasart i Serra. Ister Moià.
EINES I FEINES DE PAGÈS. Evolució de la tecnología agrícola Plana de Vic durant el segle XX Jacint Torrents i Buxò. Universitat de Barcelona.
LLibre Els hortalans a la plaça de Vic. Josep M.Solà i Sala. Cooperativa Plana de Vic
Imatges
Segadors a Moià . Fotomuntatge. Joan Carrera
Vall del Corb. La Sega
http://www.valldelcorb.info/pobles/costums/Pagesia/segar.htm
El món Agrícola.
https://books.google.es/books?id=DU_epuBjrLAC&pg=PA125&lpg=PA125&dq=corneta+segadors+centelles&source=bl&ots=3En10_H4rv&sig=_UlN7qfSUVeuZC36
Llibre. La vida d'un poble amb imatges. Moià. Jaume Clarà i Arisa.
Llibre La vida a Pagès. Salvador Vilarrasa i Vall.
Arxiu fotogràfic Joan Carrera.
Antoni Tarrida. Camp de blat a Les Sorres de Gavà.
Foto segadors Centelles
httpabans12.rssing.comchan-58211153all_p7.html
Testimonis Orals.
Ramon Carrera i Guiteras. Natural de Sta. Mª de l'Estany
Ramona Sanyè i Oliver. Natural de Sant Julia de Vilatorta.
Enric Carrera i Sanyè. Natural de Moià.
Com ens tens habituats, interessantíssim i molt ben documentat article. Gràcies Joan!
ResponEliminaMaria, molt agraït,
ResponEliminagràcies a tú
salutacions
Joan