Fangadors

Al Moianès, tombant la terra amb la fanga, abans de l'arribada de la primitiva arada que es fabricava a Badalona, als primers anys del segle XX.

A l'altiplà del Moianès, quan el temps era bo per començar a fangar, els amos de les propietats grans, els caps de setmana, junt amb alguns masovers que els acompanyaven, buscaven  jornalers que volguéssin fangar, per ajudar en la tasca als homes que vivien a les seves cases de pagès. Una bona ocasió per trobar-los era  al poble, el diumenge sortint de missa. En ensopegar-ne algun d'ells, encetaven una conversa, al carrer, a la plaça, al mercat setmanal, o bé entaulant-se dins d'alguna taverna, i començaven  un diàleg d'aquest estil:

-Que et voldries llogar per fangar?

-Si prou, ja podria per quinze dies o tres setmanes, però quin jornal em donareu?

-El que passi, i si vols venir tot el més millor.

-A tal casa... donen sis rals i la despesa.

-Molt bé, sis rals i la vida ja és jornal corrent; també t'ho donaré jo mentre tingui una palada de terra per girar.

Així convinguts quedaven entesos per començar l'endemà junt amb els altres homes de la casa. Es contemplava una feina llarga, ja que hi havia grans trossos de terra per fangar, i al capdavall, el temps d'execució no venia d'una setmana, ni d'un fangador més o un de menys. Hi havia dos tipus de contracte:  Els que anaven a jornal només cobraven els dies que treballaven, encara que es comprometessin per setmanes o mesos, doncs les festes i dies de mal temps no comptaven,i no els cobraven. L'altre tracte era diferent, els homes es llogaven per un tant la soldada, i aquests cobraven la mesada tant si feia bo com si feia mal temps. En cas que no poguessin fangar, sempre hi havia altres feines per fer a les cases de pagès.

El diumenge al migdia, quan l'amo de la propietat arribava a casa, després d'haver contractat els homes, explicava a les dones i mestresses el nombre de jornalers que hi hauria l'endemà perquè estiguessin al cas per arreglar els àpats per tots. Dilluns, per ser el primer dia de setmana, era el dia convingut per començar el fangar. De bon matí a trenc d'alba compareixien els jornalers vestits amb pantalons negres apedaçats, la faixa negra ben collada, camisa, gorra, armilla i gec de vellut i calçant esclops de fusta plens de palla a dins, portant a coll cadascú la seva fanga. Els esperaven a l’entrada els homes de la casa, i junts, després d'haver trencat el cuc tot picant unes figues seques, avellanes, nous, i un got de barreja (una mescla de vi i aiguardent), a peu es dirigien a bon pas cap al tros assignat per fangar-lo. Quan arribaven al camp i abans de començar la fangada, amb unes forquetes lleugeres de pes, escampaven els fems dels pilots que hi havia preparats al mig del camp, que dies abans s'havien portat fins allà, fent diversos viatges amb els bous i el carro de trabuc.Tot seguit començaven a plantar la fanga:
La Fanga és una eina de ferro, amb tres pues llargues aproximadament de dos pams, i un forat gros a la bancada per ficar-hi un mànec de fusta gruixut, al cap d'amunt del qual hi ha una creuera que fa de mànec.Amb els esclops posats i pitjant amb els peus el ferro de la bancada de la fanga i agafant la creuera amb mà ferma, la feien ballar fins que era plantada, i llavors, posant una mà al capdavall del mànec i l'altre a la creuera, s'ajupien i tombaven la terra. Això era, i encara és,l'acció de fangar. Els fangadors, al mateix temps que tombaven la terra,  arrencaven les males herbes i les arrels i les tiraven damunt la fangada.

Fangar era una feina feixuga, ja que requeria haver d'ajupir-se contínuament i alçar la palada de terra, la qual, segons el grau d'humitat, podia pesar entre 10 i 15 quilos; Així i tot, en l'ambient planava sempre el sentit de l'humor, cantaven en grup, conversaven tot el dia i al costat dels més xerraires i dels més romancers s'hi solia posar l'amo  o el mosso de confiança tot donant exemple d'anar per feina, de no gronxar-se massa, fent baixar la pala i tombant les palades de pressa i no perdre el ritme. Als fangadors els hi portaven els àpats al camp: l'esmorzar, el dinar i beguda a la tarda, per no perdre temps anant i venint. Puntualment, en les feines estacionals de pagès, els homes necessitaven certa sobrealimentació, havien de fer molts àpats al dia, per tenir energies i aguantar amb bones condicions la duresa de la jornada. Frenètica activitat igualment era la que es duia a terme a la cuina, amb les dones preparant els àpats. Omplint les cistelles i transportar-les al camp fent-hi diferents viatges cada dia. Per esmorzar menjaven farines de blat de moro escairat, escudella de patates, mongetes, arròs i algun fideu barrejat. Cap a les deu del matí també feien una petita beguda consistent en un bocí de pa i un trago de vi que ja els hi havien portat amb la cistella de l'esmorzar.

En ser a prop de migdia, les dones ja tenien el dinar arreglat i per assegurar-se´n feien anar el rellotge de la sala avançat, llavors, proveint la cistella, portaven el dinar als fangadors, però aquests seguien fangant fins que el rellotge del campanar de l’església parroquial tocava l'hora de l'oració, que la resaven al sentir les primeres batallades. Tot seguit fent gresca i amb molta alegria deien.... «ja ens parteixen el dia, han arribat les piadoses, les dotze" i deixaven la fanga dreta i plantada al tall de la fangada. A les hores dels àpats, s'asseien a terra fent rotllana, amb la cistella al mig i cadascú agafava el seu plat de terrissa, la cullera de fusta i prenent la llosa de l'olla, a llossades s'anaven omplint els seus plats. Menjaven per dinar escudella -com la d'esmorzar- i a més un tall de cansalada o botifarra, pa i un trago de vi que el duien amb el porró. Estava establert el costum i ho manava el calendari, que a partir de celebració de la Mare de Déu de Març, al migdia després de dinar, començaven a fer la mitja diada -migdiada- ajaguts en algun racó del bosc, vora una margera, o sota algun arbre. Després de dormir una estona, tornaven a posar-se a fangar. Al descans de la tarda, menjaven ceba amanida amb sal, oli i vinagre i pa amb una rosta de cansalada rostida a la paella. Algunes vegades també els hi portaven una olla o una cassola amb trumfos eixuts (patates aixafades) amanides amb el suc de rosta de cansalada. Si en un camp o conreu es reunien sis o vuit fangadors durant setmanes enteres, encara que la feina fos feixuga, passaven les hores ràpid; regnava la companyonia, l'ajuda mútua i bon humor. Depenien en gran manera de la climatologia, si feia algun ruixat o hi havia massa mullena plegaven de fangar, per tornar-hi tan bon punt el camp reunís les condicions altre cop per entrar-hi.

Cada dia cap al tard, abans de fer-se fosc, plegaven i cadascú, carregant-se la seva fanga a l'esquena anava caminant cap a la casa, on deixaven l'eina i els esclops a l'entrada, es calçaven les espardenyes de betes i pujaven a dalt a la llar de foc, asseient-se al banc escon. Il·luminats amb les espelmes de cera i amb llums d'oli, al voltant de la llar de foc els fangadors, encara explicaven quelcom o cantaven cançons i la cosa era que si en començaven alguna s'havia de cantar tota i cada vegada amb el seu respost, si en tenia, per llarga que fos, sense mostrar cansament i fent una petita pausa quasi matemàtica al final de cada estrofa per entonar la següent. Pel sopar, si la beguda de tarda havia anat bé no tenien gaire gana i l'adagi deia que «a qui hagis de donar sopar no li plaguis la beguda».   Tot i així, al vespre, a la casa de pagès, els hi portaven a la taula de la cuina sopes i patates o mongetes i prenien plat  se servien el que els convenia i sovint, amb el plat a la mà, sopaven davant la llar de foc. Altres dies el sopar consistia en fesòls, pa i vi. Després d'havent dit el rosari i havent sopat anaven a dormir perquè l'endemà a bon matí era qüestió de tornar-hi. I així seguien tota la temporada fins que als camps de la propietat no quedés una palada de terra per girar.

Els fangadors, un col·lectiu molt orgullós del seu ofici. Representatiu, en la pagesia del Moianès al llarg de molts segles. Avui ens queda el seu testimoniatge amb les fotografies que mostren el  grup, vestit amb roba nova i molt mudats, amb la camisa blanca, faixa negra, pantalons de vellut, cinta vermella amb un llaçet al coll, barretina musca, espardenyes de betes, amb la fanga a l'esquena desfilant al mig de la corrua per tot el poble de Moià, en les cavalcades en honor de l'art de la terra. La imatge ve de la gran cavalcada agrícola de la Festa de l'arbre fruiter celebrada el dia 16 d'agost de l'any 1906.

En aquesta època les cases de pagès més grans del terme, com ara la Moretona, Castellnou, el Prat, el Masot, la Granoia, o Vilarjoan, entregaven terra als qui volguessin conrear-la com a parcers. Conreaven trossos de terra els fangadors i els masovers de les cases de pagès petites, i també molta gent que vivia al poble tenia una feixa o un tros per plantar-hi cigrons o patates, hi havia molts horts i trossos de terra conreats als costats de les cases de pagès i a les voreres de les rieres del terme, que feien bon regadiu. La majoria de gent complementava el seu petit conreu amb l'activitat tèxtil, ja que molts d'ells treballaven a les fàbriques o tenien un tel·ler de mà i teixien roba a casa seva.

En aquell context, diu la història que l'amo de Vilarjoan, que a principis de centúria havia comprat la propietat, va portar la primera arada de Badalona que va llaurar a terra Moianesa. Es tractava d'una primitiva arada d'un soc tirada per animals, que es fabricava amb la marca PUIG a Badalona. La gent del poble i els fangadors especialment, en veure els bous de Vilajoan llaurant amb aquella arada, hi van haver queixes de debò, i un diumenge al mati, bona part dels parcers i d'alguns que no ho eren, van anar a trobar el propietari per queixar-se'n i dir-li que allò de llaurar amb l'arada portaria la misèria al país. El Comermena, que aquest era el cognom del propietari de Vilarjoan, va escoltar el problema que els parcers i els fangadors li exposaven i els va fer una proposició; millor dit, dues: Qui volgués una feixa per plantar-hi patates, li entregaria llaurada i amb el terreny aparellat, a punt de plantar-hi. Per a qui volgués fangar, deixaria un tros de terra al cantó que agradés més als fangadors. Uns i altres tindrien els mateixos tractes de sempre, però amb el terreny conreat qui així ho volgués. Pensava que tots optarien per agafar el terreny a punt de sembrar-hi, però més d'un i durant molts anys, van voler fangar-se ells mateixos els camps per plantar-hi les patates, com a signe d'orgull i de protesta.

L'arada de Badalona va acabar desbancant les fangues. Era una arada que un animal portava molt comodament. L'Orelló que tombava la terra el feien a la foneria, pero els ferros i la vestimenta la feien els ferrers de cada poble. A Moià va tenir molta acceptació, deien que per la nostra terra argilosa les caracteristiques que tenia eren les més apropiades, tenia l'angle adient per clavar-se a la terra amb facilitat, i s'aconseguia una llaurada uniforme amb solcs de trenta centímetres de profunditat.

A les acaballes de la primera guerra europea, la gent ja s'havia acostumat a l'arada, i a fer la feina del camp més de pressa, conseqüentment, podien anar a buscar algun altre jornal, que s'havien apujat i ara es pagaven a quatre pessetes. Però tornar a la fanga, no; tornar enrere, mai. És clar que arribats a aquest punt, tampoc no s'haurien pogut pagar els sous per fangar, encara que el blat es pagués a vint-i-cinc pessetes la quartera, que va ser el preu que es pagava fins a l'any 1936.  

     

         Joan Carrera i Vilardell                                                    Moià Octubre 2017   

Bibliografia. 

Llibre ANTICS OFICIS I COSTUMS QUE ES PERDEN. Assumpció Batalla GARNISEU EDICIONS.

Llibre La Vida a Pagès de Salvador Vilarrasa i Vall (Imprenta Maideu Ripoll) Tipografía Ripollesa

Llibre L'obra cívica del tenor Francesc Viñas. Cent anys de la Festa de L'arbre Fruiter (1904-2003) Jaume Clarà i Arisa. Publicacions de l'abadia de Montserrat.

Llibre MOIÀ d'ahir a avui Editorial La Tosca. Moià

Llibre EL MOIANÈS quasi-memòries d'en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El Llamp

Llibre EL CAMINAR D'UN POBLE. Moià Sebastiá Ubasart i Serra. Grafiques Ister Moià

Llibre Caracterització de L'IDIOLECTE D'UN PARLANT DE MOIÀ Carles Riera i Fonts. Editorial Claret

EINES I FEINES DE PAGÈS. Evolució de la tecnologia agrícola Plana de Vic durant el segle XX. Jacint Torrents i Buxò. Universitat de Barcelona.  Llibre ELS HORTALANS A LA PLAÇA DE VIC Josep Mª Solà i Sala. Edit Cooperativa Plana de Vic

Llibre OFICIS QUE ES PERDEN David Griño. Biblioteca popular Catalana.

Llibre LA NATURALEZA Y SU OFICIOS. Angel Sanchez C espo. 

Llibre El despertar del món tural a la postguerra. Fina Vila i Clotet. PAGÈS EDITORS.

  

Imatges. 

EINES I FEINES DE PAGÈS. Evolució de la tecnologia agrícola Plana de Vic durant el segle XX Jacint Torrents i Buxò. Universitat de Barcelona.

Fornells. Exposició Agrícola 

http://grupderecerca.wixsite.com/fornells/exposici-pagesia?lightbox=image1d8a

EINES I FEINES DE PAGÈS. Evolució de la tecnologia agrícola Plana de Vic durant el segle XX Jacint Torrents i Buxò. Universitat de Barcelona

Arxiu fotogràfic Joan Carrera.

Testimonis Orals.

Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià.

Ramón Carrera i Guiteras. Natural de Sta Maria de l'Estany.

Ramona Sanyé i Oliver. Natural de Sant Juliá de Vilatorta.