Santa Maria de Moià, o bé Mare de Déu de la Misericòrdia -un nom més modern- és la Patrona de la Vila de Moià, capital de la comarca del Moianès. A ella està dedicada l'església de Moià.
La intenció d'aquest escrit és 'explicar la història de la basílica i la veneració que han manifestat els vilatans durant segles a la imatge de la nostra Santa Patrona, però estibant del fil, això ens serveix també per indagar en el context històric -moianès i català- al voltant de la construcció de l'església, l'organització social i administrativa present als segles passats, les costums eclesiàstiques i diversos episodis històrics interessants, com la batalla pel prestigi i el poder entre Moià i l'Estany, o entre l'església i els amos del Castell de Clarà, la Guerra del Francès, la crema de Moià i molts d'altres.
Aquest article és només un recull de textos històrics, agafats d'aquí i d'allà, les fonts les podreu trobar a la bibliografia del final de tot. Els escrits els he ordenat cronològicament, i són majoritàriament documents de caire religiós i redactats amb terminologia eclesiàstica i espiritual. També articles de recerca que expliquen el funcionament de les institucions eclesiàstiques, a més de retalls d'escrits que parlen d'arquitectura i art.
Comença així:
"El majestuós trono, instal·lat al mig de la sala principal del Cambril i en ella seguda la santa Imatge de Nostra Senyora de Misericòrdia, representada com una bella dona, cenyeixen el seu cap corona imperial, adornada amb raigs i estrelles, empunya el ceptre amb el seu braç dret, i amb l'esquerra porta l'infant Jesús. El diví infant està en actitud de donar la benedicció amb la seva mà dreta, a tot el món que aguanta amb el braç esquerra. La santa Imatge de Nostra Senyora vesteix un vestit de campana, capa magna blanca que li ve de les espatlles, mant de blau de cel que li bé del cap: aquesta manera de vestir antic, majestuós i greu, al pas que elegant i de bon gust, representa a Maria Santíssima Mare de Déu en el cel exaltada sobre tota criatura, seguda en el trono de glòria, mestressa dels tresors celestials i coronada per la Beatíssima Trinitat per Reina i Senyora de tot el creat."
No se sap exactament en quina època Maria Santíssima va començar a ser venerada en aquest lloc; consta sí que en dies del cèlebre Comte de Barcelona Guifré el Vellós, que vivia en l'última meitat del segle IX i de Suñer, son fill que governava el comtat de Barcelona en la meitat del segle X; existia dins del nucli de Moià i en el mateix lloc que ocupa avui en dia l'església Parroquial, un altra església titulada Basílica de Santa Maria, de presentació dels Senyors Comtes de Barcelona i Ausona, en la que era venerada una molt devota i prodigiosa imatge dintre del seu reduït Cambril....
"En l'any 804 de l'era Cristiana, Ludovico Pio fill de Carlomagno, havent tret de Barcelona els moros, i recobrant quasi tot Catalunya, donà a aquesta província forma de Govern: creà títols i nomenà Veguers que presidíssim amb el seu nom en els districtes, entre les Vagueries i Sotsvegueries que instituí, és contada com a primera la Vegueria de Barcelona, i Sotsvegueria la de Moià.
Data en aquest mateix temps la divisió de Catalunya en Nova i Vella, i cada una es dividí en diversos termes i territoris. Entre els termes que es dividí la Catalunya Vella s'hi troba el terme Moianès...."
"Però la primera notícia eclesiàstica, és la donació de certes terres feta a la Basílica de Santa Maria i als sacerdots que en ella servien a Déu, per Guifré I el Vellós. Aquest cèlebre Compte, que agraint els favors de Déu fundà els monestirs de Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Ripoll, i l'Abadia de Montserrat. I dotà la Basílica de Santa Maria de Moià, consagrada el 23 d'agost del 939, tot i que per altres documents se sap que ja hi havia temple entre el 888 i el 898."
Construint el temple i el campanar
CONSAGRACIÓ DE LA BASÍLICA DE SANTA MARIA.
"A petició del Senyor Sunyer, Comte de Barcelona, i del seu fill Armengol
de Ausona, i el Llm. i Rdm. Jordi Bisbe que fou de Vic, des de l'any 914 fins a
947, consagrà la Basílica de Santa Maria del Castro de Moià al dia 23 d'agost
de l'any 939, amb l'assistència del Ilm. i Rdm. Senyor Bisbe de Barcelona, i
dels abans dits Sr. Comtes; dels que la dotaren amb diverses terres, i Sunyer
confirmà per la dita església i pels ministres que en ella servien a Déu, la
donació que abans havia fet el seu pare Guifré.
Estava encarregat de l'església el levita Saciolo, i en el dia de la
consagració, ell donà una casulla, una alba, una estola, un manible, un calze
de plata amb la seva patena, un missal, un leccionari, un antifonari, un llibre
dels actes dels Apòstols i un quadragenari.
El Ilm. Senyor Bisbe afegí a les sobre dites donacions a la parròquia de Moià,
les esglésies situades en els seus termes titulades Sant Fèlix o Feliu de
Rodors. Sant Pere de Ferrerons, Sta. Coloma Sasserra, Sant Andreu de
Castellcir, Sant Llogari de Castellet o de la Sala, a més de l'Església del
Castro de Marfà, amb les seves cases i masos i altres, primícies i oblacions.
Els sacerdots o ministres de l'església devien celebrar concili dues vegades
cada any, i assistir al chrismale mysterium...
"L'encarregat de l'església era un Levita, i que ja hi havia en ella abans de ser parroquial, alguns sacerdots o ministres residents, que servien a Déu nostre senyor i a la santíssima Verge Maria en aquest temple, l'Església de Moià i les terres dels seus voltants eren de propietat comptal, fet que tenia la seva importància en uns moments, el segle XI, d'expansió del feudalisme per tot Catalunya."
Estampa de Nostra Senyora de Misericòrdia
UN TERRATRÈMOL, UN MERCAT, UNA FIRA.
"La cessió de l'església de Moià al monestir de Santa Maria de l'Estany,
que va durar fins al 1260, anava acompanyada d'altres disposicions del compte.
La jurisdicció civil, o sigui, la capacitat de jutjar la gent, també era donada
al prior de l'Estany en detriment del castlà de Clarà, de manera que aquest no
pogués exercir la violència contra la població.
Ramon Berenguer IV També instituïa un mercat setmanal cada dimarts i una fira a
mitjans d'agost, un fet que demostra que a mitjans del segle XII Moià ja era un
centre econòmic i comercial important.
El prior de Santa Maria de l'Estany va emprendre el creixement de la
vila,ordenant edificar i distribuir la vila i terres del voltant de l'església.
Més d'una tercera part dels moianesos d'aquelles centúries no vivien al voltant
de l'església de Santa Maria, sinó dispersos per tot el terme.
Els masos aixoplugaven nombrosos nuclis familiars que es guanyaven la vida amb
el conreu de la terra i d'alguns caps de bestiar, uns pagesos inicialment
lliures que a partir del segle XI havien anat quedant subjugats per les
servituds feudals..."
MOIÀ, EL MONESTIR DE L'ESTANY, ELS COMPTES DE BARCELONA I EL PAPA DE ROMA.
"La comptesa de Barcelona,
Ermessenda, amb escriptura de 17 de gener de 1057, donà a l'església de Santa
Maria de Moià cert elogi i confessà que abans d'apoderar- se'n, ja pertanyia
l'església als sacerdots que en ella estaven establerts."
"Al costat de l'església de Moià, el
compte Ramon Berenguer IV hi tenia una casa molt gran que es podria qualificar
de palau. L'any 1152 el compte confirmava la donació feta dues dècades abans,
el 1131, de l'església de Moià al monestir de Santa Maria de l'Estany i hi afegia
aquest palau que tenia a la vila, sembla que era un edifici en molt mal estat
que el prior de monestir havia de reedificar i on el compte continuaria tenint
el potestat de residir sempre que li convingués."
"En 1234, el Senyor D. Bernat de Clarà,
amb son últim testament, llegà a l'encarregat de l'església de Moià 20 sous; a
cada un dels sacerdots una quartera d'ordi i per tocar les campanes 12 diners.
Els sacerdots i ministres que de temps tan antic servien a aquesta església
eren coneguts amb el nom de residents. "
"Fins a finals del segle XVI, aquesta
parròquia depenia de la comunitat de canonges agustinians de Santa Maria de
l'Estany.
El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar aquell monestir, i el va convertir
en col·legiata, i els canonges de l'Estany van traslladar-se a Moià, de manera
que Santa Maria de Moià queda convertida també en col·legiata.
El 1603, però, el títol de col·legiata retornava a l'Estany. Al rector de la
qual se li dóna el títol d'arxipreste, quedant la dignitat de l'arxipreste
unida a la rectoria de Moià, de manera que el rector de Moià era al mateix
temps cap de les dues esglésies, amb l'obligació de residir en una de les dues
i amb la facultat de fer servir en aquestes esglésies insígnies Arxiprestals.
També podia fe servir el pectoral, bàcul, mitra, celebrant de pontifical, i
beneir ornaments i paraments. Però l'oposició, tant de canonges estanyencs com
de la comunitat de preveres moianesa a aquesta decisió, en cada cas perquè es
consideraven perjudicats, portarà a un llarg plet a Roma, que acabarà mantenint
la col·legiata a l'Estany, si bé la titularitat de la dignitat d'arxipreste de
l'Estany continués vinculada al càrrec del rector de Moià."
"El 1775, l'Estany quedava reduït a parròquia, i el bisbe de Vic, Castanyer, que havia estat rector a Moià, concedí a la parròquia de Santa Maria de Moià i al seu rector tots els títols i honors que havia tingut l'església de l'Estany."
UNA NOVA ESGLÉSIA
"L'any 1646, aprofitant una visita pastoral, la població es va queixar que tenia l'església petita, i demanaren una de més gran per cobrir les necessitats del moment. El 1674 van començar les obres de construcció del temple actual, en substitució i en el mateix lloc del qual estava situava la bàsica."
Altar Major
ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE MOIÀ
"És molt gran el nombre de documents de tota mena generats pels capellans de Moià, tant pel que fa a l'administració dels seus béns i els préstecs que la comunitat de preveres feia a tota la comarca, com pel que respecta al seu exercici com a notaria. Com a parròquia principal del Moianès, en depenien gairebé totes les esglésies de la comarca, que eren administrades per la Comunitat de Preveres de Moià. Ells tenien també el privilegi de nomenar només fills de la vila com a membres d'aquesta Comunitat, des de l'any 1555 fins a 1869, o sigui que, en l'espai de 314 anys, han admès a son gremi 321 individus. Segons les circumstàncies del temps ha estat major o menor el número dels seus Gremials; unes vegades ha estat de 30 y altres de 40, altres més altres menys, s'escollien per vots secrets els beneficiats i fills de la Vila i parròquia, ben vistos i que siguin hàbils en cant Gregorià, siguin clergues o preveres, per les distribucions i lucres de la mateixa comunitat costum que el Papa Clement VIII en la seva butlla de 5 agost de 1603, diu ser lloable, antiga i no pot pertorbar-se.
"La Vila i parròquia de Moià conta uns
600 veïns; té 5 Iglésies, 9 Capelles publiques, 8 oratoris. L'església
principal és la dedicada en honor de Nostra Senyora de Misericòrdia. La
puixança econòmica de la vila es reflecteix en altres camps, però potser el més
representatiu el constitueix la construcció del nou edifici de l'església
parroquial. Aquest fet no és únic a Moià; moltes altres localitats aixequen o
reformen esglésies durant aquest període. A Moià comença a edificar-se en l'any
1673 i van caldre més de setanta-cinc anys per a dur-la a terme,
En la iniciativa s'hi barregen d'una banda, la necessitat de disposar d'una
església més gran, fet que ja es constata en una visita postural de mitjans de
segle i que era fruit de l'increment de població que havia tingut Moià en les
dècades precedents; i de l'altra, la construcció d'una església de les
proporcions de la moianesa havia de simbolitzar, sense dubte, el poder de la
instrucció eclesiàstica i de la seva comunitat de preveres, però també el poder
de tota la vila, tres-cents anys després d'haver-se redimit dels Planella, el
municipi s'hi implicarà de valent."
Interior de l'església Parroquial
"L'església es fa al defora de l'antiga, que serà ensorrada un cop
completat tot el cos de les naus i aprofitant d'ella tot el que es pugui. De la
mateixa manera, s'hi hauran d'ensorrar diverses cases per aconseguir l'espai
per aquestes naus, per les capelles del Roser i del Santíssim, i pel cambril.
Aquest fet motivarà una reestructuració urbanística de la part més antiga de
Moià.
Fins a final del segle es construïren les façanes laterals i la principal, amb
dues portalades d'estil barroc, les tres naus de l'interior fins al creuer i un
primer cambril de caràcter provisional, també s'iniciaren obres, pel sòcol del
campanar i el retaule de l’altar major."
"L'església parroquial, edifici molt grandiós i de bones proporcions,
destaca molt sobre els edificis de la població. Té a un costat la sumptuosa
torre octogonal de les campanes que s'aixeca a una altura de 52 metres, és de
pedra picada i al damunt rematada amb una corona imperial també de pedra
picada.
Fa 51 metres de llarg, de façana a altar major, i 45 d'amplada, d'extrem a
extrem de les capelles del creuer, és una perfecta creu llatina.
La magnificència, formosor, de l'església i la forma interior és admirable en
una població subalterna, gran de proporcions, espaiosa, desembarassada; són de
pedra picada les seves pilastres, pedestals, capitells, cornises, arcs, i fins
a la barana del Cor.
El paviment amb la seva totalitat és de pedres blanques; té tres naus tres
cúpules, dos grans capelles fondes, d'ós púlpits, té també un Cor molt espaiós,
bon òrgan, grans tribunes una d'elles per la música davant de l'orgue, i quinze
altars"
Altar Major
CAMBRIL REAL, DE NOSTRA SENYORA DE MISERICÒRDIA
"Unit a la capçalera de la església parroquial es troba el magnific
Cambril de Nostra Senyora, imponent obra molt costosa, edifici grandiós, que
edifica la confraria dita de nostra senyora. En els anys 1746 i 1747 la persona
devota queda fascinada, i absorta, i molt sorpresa en visitar-lo per primera
vegada. L'antic cambril tenia un sol altar, l'actual té dues sales o estances
baixes, tres de altes, i la règia càmera
del trono en la que està situada la Santa imatge de Nostra Senyora de
Misericòrdia, a principis del present segle, les parets d'aquest cambril
estaven cobertes amb impressionants pintures a l'oli que s'emportaren els
francesos en la guerra d'independència; i cal remarcar que els que quedaren
se'n perderen molts en l'última guerra o sia la de l'any 1839. Gran part de la
formosa col·lecció dels quadros que en aquest moment atresora aquest cambril és
deguda a la devoció i les gestions que va fer R.M. Miquel Elies, Capellà
cambrer de Nostra Senyora que en 1772, trobant-se a Madrid, es procurà de tal
adquisició.
Les diferents luxoses sales del cambril cobertes de quadres amb pintures,
parets amb domassos de seda color carmesí.
Objectes de cera amb l'agraïment dels favors obtinguts als fidels, aranyes o
salomons de cristall, cortinatges de seda, dos grans armaris per guardar els
vestits de la Verge."
Cambril Real de Nostra Senyora de Misericòrdia
CAPELLÀ CAMBRER DE NOSTRA SENYORA
"L'Històric cambril estava sota el càrrec i direcció d'un sacerdot conegut
amb el nom de <Capellà de Nostra Senyora> o <Sagristà del Cambril>.
No consta a qui corresponia antigament a nomenar a tal sacerdot; per això a
l'edificar-se el nou Cambril, en l'any 1747, amb data 30 de juliol, el Rei
d'Espanya D.Fernando VII disposa que el Senyor Rector, i el primer
administrador de la Confraria major, nomenessin
al Sacerdot que havia d'ocupar tal carreg.
El Capellà Cambrer és un Sacerdot, que té a càrrec seu la direcció del Cambril
Real de Nostra Senyora.
El cambril és propietat de la Confraria major, que el va edificar i van a son
càrrec les obres de reparació i conservació.
És molt honorífic per la mateixa confraria, de tenir un sacerdot [...]
que amb abnegació es dediqui al servei immediat de Nostra Senyora.
Aquest sacerdot cuida de la neteja del Cambril, d'acompanyar a les persones que
vénen a visitar-lo, de mudar els vestits a la Santa Imatge els dies de costum,
girar-la i estar a la vora d'ella els dies de besamans (la imatge de la verge
es podia girar per estar de cara al cambril o que mirés cap a ponent presidint
l'altar major de l'església.) [...]
De recollir les almoines i les d'adives dels vestits i altres que presenten els
fidels; de promoure la devoció a Maria Santíssima i escriure les gràcies o
favors que dispensa als seus devots; de col·locar en el Cambril el material que
rep dels Administradors, encendre i apagar els ciris que cremen vora de la
Santa Imatge..."
Domingo Matarrodona Viñas. Capellà Cambrer
Sacerdots que en l'espai de 223 anys han servit com a Capellans Cambrers a la
Santíssima Verge:
Rnt. M. Nicolau Prat. 1693
Rnt. Dr. Joan Dalmau 1720
Rnt. Dr. Francisco de Asis Riber 1742
Rnt. M. Francisco Otzet 1751
Rnt. M. Miquel Elias 1772
Rnt. M. Isidro Davi 1777
Rnt. M. Isidro Casamitjana 1798
Rnt. M. Sebastiá Pellisser. 1814
Rnt. M. Tomás Morató 1817
Rnt. M. Sebastià Codina 1827
Rnt. M. Isidro Dalmau M A 1866
Rnt. M. Domingo Matarrodona Viñas. 1903
Rnt. M. Just Morató 1916
L'AFER DE LA MARE DE DÉU NOVA I LA MARE DE DÉU VELLA
"La guerra del Francès castiga amb duresa la població de Moià, que fou ocupada
pels francesos en set ocasions. En la primera (abril de 1809), mataren tres
persones, saquejaren les esglésies (s'emportaren moltes pintures del cambril) i
les fàbriques i cremaren set cases. La segona (juny de 1809) va ser una de les
pitjors amb seixanta-dos morts (47 de la vila i 15 residents forasters). Durant
l'any següent se succeïren tres ocupacions més (gener, març, i novembre), la
darrera amb quaranta cases cremades, Les ultimes es produïren el juliol de 1811
(amb tres morts) i novembre de 1812. Com a resultat final, més de setanta morts
i nombroses cases cremades, a part dels negocis arruïnats, les collites
perdudes, les exaccions fiscals imposades, etc.
D'entre les classes dirigents que es distingiren durant la guerra del Francès
en sorgiren els màxims exponents del liberalisme moianès; aquells que feren
seva la Constitució espanyola de 1812, en vigor només a les acaballes de la
guerra, fins al retorn del rei Fernando Vll. Eren sobretot els Amigó, els
Bussanya i els Otzet.
Dos d'ells, Ramon Bussanya i Josep Otzet, protagonitzaren en 1816 un episodi
que il·lustra la divisió partidista de la societat moianesa del moment. Es
tracta del conegut com l'afer de la Mare de Déu nova i la Mare de Déu vella.
Bussanya i Otzet eren aleshores els administradors de la Confraria de la Mare
de Déu de Misericòrdia. Sembla que la imatge mariana havia quedat malmesa
durant la guerra, tot i haver estat amagada. Per això els administradors, amb
l'acord del rector i l'Ajuntament, decidiren fer-ne una de nova que la representés
com a Maria Assumpta, titular i patrona de la parròquia. La imatge es va beneir
durant la Festa Major de 1816, però una part de la població s'hi mostrà
contraria i s'organitzaren aldarulls. Els administradors, per tal de refermar
la seva decisió, van fer desaparèixer la imatge antiga (sembla que la van fer
cremar), la qual cosa motivà la intervenció del nou bisbe de Vic, Ramon
Strauch. Es va manar fer una nova imatge que tornés a representar la Mare de
Déu de Misericòrdia i hom suspengué als administradors dels seus càrrecs
(encara que la justícia civil els hi reintegrà); fins i tot la confraria queda
anul·lada durant un quant temps. El Bisbe Strauch considerava que l'afer era
motivat per disputes personals o familiars, però també per qüestions polítiques."
Cambril Real de Nostra Senyora de Misericòrdia
CREMA DE MOIÀ.
"Es produí la crema de Moià entre els dies 8, 9, i 10 d'octubre de 1839.
Els carlins entraren a Moià a sang i foc. Mataren moltes persones i saquejaren
i cremaren més de la meitat de les cases del poble, A dalt la muntanya de la
creu es veia un formiguer de gent que anava baixant a corrua feta pels
xaragalls de la costa, es veia foc i fum pels quatre costats del poble. La gent
que pogué sortí del poble per amagar-se a la Vall de Marfà, El Masot, Solà de
la Vila, moltíssima gent es va refugiar al col·legi dels Pares Escolapis, a
dintre hi havia moltes dones i canalla, va haver-hi molts morts. Va costar,
però també els Escolapis van cremar, de l'estampida dels carlins, la sang
baixava per les escales del col·legi, entrava al carrer de Sant Sebastià i
seguint la rodera de carro continuava...
La gent que vivia al cor de la Vila marxaven
pels Baus cap als boscos de l'Ocella, i els carlins se'ls varen tirar a sobre
abans d'arribar a la riera. De les calamitats de la crema de Moià pel
sanguinari Carles d'Espanya queda només el plor inimaginable i irreparable de
la poca gent que va poder sobreviure. Si algú va fer recompte dels morts que hi
va haver, mai no es va publicar. La gent del poble ho explicava de generació en
generació perquè la joventut que pujava els hi féssin por les guerres. Per fer
front a la situació creada en aquells moments, el Masot esdevingué el centre
cívic i eclesiàstic, ja que l'església parroquial havia estat profanada i no
seria tornada al culte fins al tercer diumenge de febrer de 1840. Els carlins,
entre moltes altres coses, entre el seu botí s'endugueren les campanes."
COSES QUE VAN PASSAR....
-1848 L'altar major dedicat a Nostra Senyora de Misericòrdia, obra de
mitjans del segle passat i ricament daurat a mirants del present.
-El dia 1 de juliol de 1862, es nomena una comissió per adquirir unes
campanes noves per substituir les que s'endugueren els carlins a l'octubre de
1839. Foren col·locades de nou en 1863, havent treballat molt en la seva
substitució el Sr. D. Joan Serrat, rector arxipreste.
-1869 Sis retrats de personatges històrics pintats al cambril per
Sebastià Gallès.
Sant Pons de Planella. Sant Pere de la Cadireta. El summo Pontífice Urbà VIII.
Dr. D. Pere de Planella. D. Pere IV Rei d'Aragó. I el del Senyor Sunyer Comte
de Barcelona.
-1870. 4 de maig. El rector es queixa que, havent-los retirat la paga el
govern, el clergat de Moià no té mitjans suficients per a viure. L'Ajuntament
acorda que ho comuniqui als fidels i que els principals hisendats i regidors
del poble faran una col·lecta per a l'església
-1879. 3 d'abril. Els fabricants de cera de Moià demanen al rector que
no vengui cera excepte a l'església, ja que no paga la corresponent matricula.
-1903. 15 maig. Cau un llamp al campanar, baixa pels filferros del
rellotge i destrossa el rellotge del campanar i l'altar del Sant Crist (situat
sota la segona arcada de l'església, entrant a la dreta després del cor.)
-1903- 18 juny. Queda definitivament col·locat un parallamps al campanar
costejat per subscripció popular.
-1908. 5 de desembre. Acorden de pagar les despeses a Mn. Pere Bertran
per anar a l´Arxiu de la corona d'Aragó i a l'arxiu de la Ciutat de Barcelona a
recollir materials per fer una història de la vila de Moià
-1909. 6 juny. Beneïda pel senyor rector. Mn. Joan Costa, la nova
campana grossa, refosa de la vella, que havia quedat inutilitzada, l'obra de
refosa fou efectuada a Cal Teixidor i fou col·locada al campanar el 7 de juny i
s'estrena la diada de Corpus.
-1910. 12 de Juny. Donen autorització per comprar un nou rellotge pel
campanar.
-1911- S'ha netejat i restaurat l'altar major de la parròquia per part
del pintor Francesc Iglésies.
-1915. 7 de març. Nomenen fill adoptiu de la vila el rector, Mn. Joan
Costa.
-1915. 3 d'octubre. El bisbat nomena rector de la parròquia de Moià Mn.
Pere Perramon (que ho serà fins a l'any 1936, que morirà assassinat)
-1918. 1 de setembre. Donen a Mn. Just Morató 15 pessetes de subvenció
pel llibre "Monografia del cambril i l'església de Moià."
-1918. novembre. El quart diumenge, es fa un ofici solemne d'acció de
gràcies a la Mare de Déu de Misericòrdia per haver-se acabat l'epidèmia de
grip.
-1922. abril. Es projecta la
reforma del tron de la Mare de Déu de Misericòrdia i el cambril en general; pel
juliol, consta que la reforma s'ha dut a terme.
-1925. setembre. el dia 27 celebrà les noces d'or sacerdotals Mn Ramon
Busquets; el tenor Viñas interpretà “Panis Angelicus” amb música del seu germà
Mn. Marià, amb aquest motiu s'inaugura un altar al cambril, darrere la imatge
de la Mare de Déu.
GUERRA CIVIL
"Les guerres s'inicien amb la destrucció del sentit comú i acaben amb la
destrucció de tot el que es creui en el seu camí. Els saquejos, incendis de
convents i esglésies començaren a ser freqüents ja a l'Espanya del 1931, fins
que en el 1934 es van produir els primers assassinats de sacerdots, religiosos
i seminaristes, el 22 de juliol del 1936 la persecució religiosa arribava al seu
punt àlgid, era la data que a Espanya s'estava produint una de les més sagnants
persecucions anticatòliques que s'hagin conegut mai.
A la tarda d'aquesta mateixa data vénen a Moià uns escamots armats de FAI,
procedents de Caldes de Montbui i de Sabadell, amb la conveniència dels comitès
locals, arribats al poble calen foc a l'església del Sagrat Cor, intenten també
de calar foc a l'església parroquial, foc que és apagat pels veïns, s'aconseguí
salvar-la perquè els mateixos Moianesos accediren a destrossar i a cremar tots
els retaules i el mobiliari interior. Un altre grup d'anarquistes van anar
directament al col·legi dels escolapis, alguns d'ells és pogueren escapar per
poc marge de temps, també és incendiada l'església de Sant Sebastià. Les altres
esglésies del poble no foren cremades però si destruïts els seus altars. Més
d'una vintena de persones van ser assassinades, alguns com a grans propietaris,
en d'altres pesà el fet de ser religiosos, uns tercers foren ajusticiats amb
l'única culpa de ser considerats de dretes o per enemistats personals o
familiars, finalment alguns d'altres es pogueren amagar durant tota la guerra o
bé travessar la frontera i passar a l'Espanya “nacional.”
La imatge de Nostra Senyora de Misericòrdia,
la de la Puríssima, el Sant Crist de l'arxiu de Comunitat de Preveres, el Crist
jacent del misteri o el pas del Sant Sepulcre, com també l'arxiu parroquial,
foren en primer moment salvats pels veïns. Però més tard el comitè obligà a
aquests a cremar-los, com també es cremaren diversos objectes i diverses
imatges més salvades a primera hora, aquella riuada de passions i odis es va
emportar la major part del que es guardava, finalment poques coses foren
salvades. Afortunadament sí que es salvà la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia,
custodiada en tot moment per en Joan Estevanell Riera. En el refugi del
corralet, als soterranis de Can Casanova.
Durant aquest temps, la imatge va ser modificada, el Nen Jesús va passar
d'estar a un cantó als braços de la Verge, a posar assegut als genolls de la
mare.
Després de la guerra, el 14 d'agost de 1939, es trasllada la imatge la Mare de
Déu de Misericòrdia amb processó cap a la Parròquia.
TRASLLAT DE LA IMATGE
Del dietari de Joan Estevanell Moià, 1936-1940 en copio el següent capítol.
"Dilluns 14 d'agost de 1939
Preparo per fotografiar la imatge al refugi. Fins a les 4 de la tarda, visites
del poble, a la Verge al refugi del corralet. Amb el Manel Guàrdia traslladem
la Verge del refugi a l'entrada per abillar-la. Les monges Carmelites avisades
per l'arreglo de la corona, les meves cosines Encarnació i Dolors, la
Sebastiana Sarri, i d'altres, presentada i collada la imatge al tabernacle,
l'abillen i ornamenten amb el mantell blau i blanc platejat brodat a l'espatlla
fins als peus. El vel al cap fins al colze, la corona Imperial, el ceptre,
l'esfera d'agulla, pendent de Encarnació, les arracades de l'àvia. L'anell
d'Encarnació. El vellut i flor artificial als peus del tabernacle. Repiquen
minvament les campanes. Tot apunt, venen uniformats els joves de Falange,
portants de la imatge. A les 7 ½ surt la processó, el clero i el poble pel
portal lateral, lloc on segons la tradició era el portal principal mil anys
enrere, i es dirigeix a l'entrada de Can Casanova. Surt la imatge al carrer i
el clero entona el Tedèum. En marxa davant del portal principal, un vol per la
Plaça i entren la imatge al temple després de tres anys complerts d'absència i
de refugi. És col·locada davant l'altar provisional. Acaba el Tedèum i comencen
les completes a la Verge de la Festa Major. Cant de la Salve, admiració del
poble als peus de la imatge reformada, col·locada damunt la credença de
l'Evangeli, hi parta neix fins a la tarda següent després de la processó, a
l'Altar hi figura el trono escambell de braços que també he compost esperant
l'hora d'asseure-hi la imatge."
15 d'Agost Festa Major de la
Vila de Moià.
Pux dels set goigs sou dotada i gaudiu en l' alta glòria.
Sieu la nostra Advocada, Mare de Misericòrdia.
Mil anys ha teniu, Senyora a Moià temple sumptuós,
sou la nostra nit l'aurora sou del dia el sol clarós.
Fins al fi de la jornada deu-nos pau, deu-nos concòrdia.
Joan Carrera i Vilardell Moià. Juiol 2015
Bibliografia
-Moià d'ahir a avui. Efemèrides religioses. Florenci Colet i Bach.
-Breu memòria de la Iglesia i Camaril Real de Santa Maria de Moià.
Bisbat de Vich. 15 julio de 1859.
-La Tosca Nº 143. Agost 1959
-Records i vivències d'un moianès, 1936-39. Andreu Ros i Roca.
-Wikipedia: SANTA MARIA DE MOIÀ
-MOIÀ. Una història per conèixer. Jaume Clarà i Arisa.
-MOIÀ 1875-1939. La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.
-Vida quotidiana i salvació del patrimoni a la retaguardia. Dietari de
Joan Estevanell. Moià 1936-1940
-MODILIANUM 1 d'Octubre 1989. Jaume Clarà Arisa. Josep Fonts Sentias.
-Llibre, EL TENOR FRANCESC VIÑAS. 1935.
-Goigs de Nostra Sra. de Misericòrdia. Impremta Portavella Gelada, 1936 Vich.
-MOIÀ EL CAMINAR D'UN POBLE. Sebastià Ubasart i Serra. Gràfiques
Ister, Moià.
-Coses de Moià i gent Moianesa. Carles Riera i Fonts. Edicions
Catalanes. 1983.
Imatges
-Coses de Moià i gent Moianesa. Carles Riera i Fonts. Edicions
Catalanes. 1983. Dibuix de Francesc Barrachina
-Estampa, xilografia Abadal:
http://en.todocoleccion.net/arte-serigrafias/our-lady-of-mercy-patron-of-moya-moia-barcelona-virgin-of-mercy~x25949874
-Construcciones cuadernos iglésias
Románicas.
http://personales.mundivia.es/flipi/Cuadernos/Cuaderno_6/Constructores_de_iglesias_romanicas.htm
-Estampa: Goigs Nostre senyora,
Portabella Gelada, 1936 Vich.
-Arxiu fotogràfic Joan Carrera. Domingo
Matarrodona. Interior Església. Vista parcial Moià.
-Biblioteca de Catalunya. Fons fotogràfic
Salvany:
http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/8485
-Foto Cambril. La Tosca Nº143, Agost 1959.
-Imatge Verge asseguda amb l´infant: Moianes.net
-Imatge Verge: Llibre "Moià Una Història per conèixer" . Jaume Clarà i Arisa.
-Fotos altars. Moianes.net
Testimonis Orals.
Dolors Vilardell Matarrodona.
Enric Carrera Sanyé.
Joan Vilardell Torrentà.
Ramona Matarrodona Molas.
Et felicito Joan per aquest gran article que bé valdria un altre llibre!
ResponEliminaMolt ben explicat, documentat i amb unes grans imatges que ajuden al lector que no ha conegut els temples, ni abans ni en l'actualitat.
He volgut aprofundir més i he trobat que també teniu una bona colla de goigs dedicats als patrons de la vila, doncs al blog Alguns goigs, goigs i devocions populars n'apareixen una bona colla, i com no, els dedicats a la patrona, Santa Maria de Moià i també de la Mare de Déu Assumpta.
Bravo Joan, una gran feina!