Tradicionalment
a la comarca del Moianès, les comunicacions es feien a través de
camins de terra, transitables a peu i amb animals que traginaven a
bast la càrrega dins les sàrries. Se'n deien camins de ferradura. Aquests camins solien estar molt mal
conservats i amb prou feines si
hi passaven els pocs veïns entre poblacions properes.
L'Actual ruta entre Moià i Castellterçol, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui i Santa Perpètua, per exemple, sembla que era poc transitada i estava en mal estat. En el fons, era poc transitada perquè estava en mal estat i a la vegada no s'arreglava perquè era poc transitada.
De tot això es desprèn que Sant Feliu de Codines era un important nus de comunicacions entre Barcelona i Vic, i també de Moià i Castellterçol i Caldes de Montbui amb Barcelona.
No fou fins al 1844 que la diputació obrí la nova carretera de Caldes “desde el punto de su empalme con la provincial de Barcelona a Vich en el término de Santa Perpetua y contiguo a la casa o torre de Moguda hasta aquella. El mal estado del antiguo camino reclamaba imperiosamente esta mejora” Aquest tram de carretera nova, facilità molt la comunicació amb Barcelona.
L'Actual ruta entre Moià i Castellterçol, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui i Santa Perpètua, per exemple, sembla que era poc transitada i estava en mal estat. En el fons, era poc transitada perquè estava en mal estat i a la vegada no s'arreglava perquè era poc transitada.
De tot això es desprèn que Sant Feliu de Codines era un important nus de comunicacions entre Barcelona i Vic, i també de Moià i Castellterçol i Caldes de Montbui amb Barcelona.
No fou fins al 1844 que la diputació obrí la nova carretera de Caldes “desde el punto de su empalme con la provincial de Barcelona a Vich en el término de Santa Perpetua y contiguo a la casa o torre de Moguda hasta aquella. El mal estado del antiguo camino reclamaba imperiosamente esta mejora” Aquest tram de carretera nova, facilità molt la comunicació amb Barcelona.
La primera etapa de primera època de construcció de carreteres a Catalunya va començar amb el Decret de Carles III (1761) i acabà amb la promulgació de la Llei d'Obres Públiques del (1857), que representa l'entrada dins d'un sistema modern de finançament, i construcció de les obres públiques.
Va ser però a meitats del segle XIX que es va promoure la construcció d’una nova carretera que unís Palamós amb Tarragona, passant per Girona, Vic, i Manresa.
Segons la memòria escrita de l'obra, “está llamada a tener una grandísima importancia comercial y estratégica”. Per aquest motiu l’any 1851 van començar-se amb molta celeritat les obres de construcció d’aquesta carretera. En el seu tram de Manresa a Vic, per Navarcles, Calders, Moià, Collsuspina, Tona, Vic, seguia el traçat del l’antiquíssim camí ral.
Va
haver-hi molts entrebancs al construir el pont de Navarcles sobre el
riu Llobregat, que van retardar molt l'obra. Finalment la carretera es va obrir el mes d'abril del 1861.
L'any
1880 es va obrir també la carretera de Moià a Calaf, passant per
Sta. Maria de L'Estany. Cal remarcar que totes aquestes carreteres
eren de terra compactada com totes les de l'època. Amb aquestes
noves vies de comunicació obertes, de seguida tot va canviar: Moià
va sortir de l'estancament i va entrar a una favorable època de
modernitat. Aquestes circumstàncies van propiciar l'establiment de
línies regulars de transport de mercaderies amb carro de Moià a Manresa i de
Moià a Vic. També de Moià a Barcelona.Aquest transport de mercaderies aprofitant les noves carreteres construides a l'època el feien els traginers.
S'establiren igualment les primeres línies de transport públic amb tartanes i cotxes de mules i s'obtingueren així mateix els primers serveis organitzats de correspondència o serveis postals.
L'inici
de les activitats dels traginers es remunta però, encara més enllà. Els primers antecedents es troben a l'any 1650, quan la família Sagalés de Caldes de Montbui, es van establir com a "Peraires" i a més, van començar a fer de traginers. En aquell moment es dedicaven sobretot al transport de gel de les poues de glaç del Moianès fins
a Barcelona.
Era un ofici molt dur i esgotador. La
jornada del traginer començava molt d'hora. Dues hores abans de
carregar els animals calia donar-los menjar perquè tinguessin forces
pel viatge. Després quan es traginava a bast, s'embastava els animals, se'ls col·locaven els
bastos, i se'ls carregava. Era una feina que requeria una bona
pràctica: lligar les corretges (que abans anaven totes amb cordes) i
els gams que aguantaven la càrrega, cada nus tenia un nom. Mes tard amb les carreteres obertes es guarnien els animals i s'els enganxava al carro. Els traginers caminaven tot el dia al costat del carro, menant, i donant ordres, suportant les inclemències del temps seguint el pas de les mules, menjaven a deshora la majoria de vegades.
Els traginers solien anar amb grups de mules i un carro gros. Com més càrrega podien traginar, més a compte econòmicament els hi sortia el viatge. Una colla de mules menades per un traginer s'anomenava regata, riata, o rècula. Aquestes podien arribar a tenir diferent longitud. L'animal de davant, que guiava la rècula, solia ser el més ensinistrat. L'animal entenia el llenguatge verbal i les ordres que li donava el traginer i arribava a identificar-se amb la feina. Per la seva banda, la dependència del traginer amb les seves mules també havia de ser molt forta. Per força s'havia d'establir una relació estreta entre traginer i la mula. El traginer havia de donar menjar i abeurar a les mules diverses vegades al dia. Les mules menjaven barreja de palla i herba i de vegades els donaven una llesca de pa sucat amb vi. Segons els traginers això els donava força i els agradava en gran manera.
En arribar a l'estable les mules es desembastaven i els fregaven el cos amb un grapat de palla per desassuar-les, després les pentinaven amb una raspa. Quan els animals emmalaltien o els sortia alguna ferida els traginers miraven de guarir-los mitjançant els remeis tradicionals: herbes, sagnies, raigs d'oli bullent... algunes eren veritables cures de cavall. El traginer tenia un bon coneixement de les mules i sabia com tractar-les. En general no li calia recórrer al càstig físic. Van treballar en l'ofici de traginer homes moianesos coneguts com el vell Ganso, el Cadiraire, Vilaltes (Estevadeordal), el Gònima (Sallent), el Carbassó (Alsina), el Valencià (Ros), Cintet (Monsech), Berenguer (Coll), Cirera, etc.
Els traginers solien anar amb grups de mules i un carro gros. Com més càrrega podien traginar, més a compte econòmicament els hi sortia el viatge. Una colla de mules menades per un traginer s'anomenava regata, riata, o rècula. Aquestes podien arribar a tenir diferent longitud. L'animal de davant, que guiava la rècula, solia ser el més ensinistrat. L'animal entenia el llenguatge verbal i les ordres que li donava el traginer i arribava a identificar-se amb la feina. Per la seva banda, la dependència del traginer amb les seves mules també havia de ser molt forta. Per força s'havia d'establir una relació estreta entre traginer i la mula. El traginer havia de donar menjar i abeurar a les mules diverses vegades al dia. Les mules menjaven barreja de palla i herba i de vegades els donaven una llesca de pa sucat amb vi. Segons els traginers això els donava força i els agradava en gran manera.
En arribar a l'estable les mules es desembastaven i els fregaven el cos amb un grapat de palla per desassuar-les, després les pentinaven amb una raspa. Quan els animals emmalaltien o els sortia alguna ferida els traginers miraven de guarir-los mitjançant els remeis tradicionals: herbes, sagnies, raigs d'oli bullent... algunes eren veritables cures de cavall. El traginer tenia un bon coneixement de les mules i sabia com tractar-les. En general no li calia recórrer al càstig físic. Van treballar en l'ofici de traginer homes moianesos coneguts com el vell Ganso, el Cadiraire, Vilaltes (Estevadeordal), el Gònima (Sallent), el Carbassó (Alsina), el Valencià (Ros), Cintet (Monsech), Berenguer (Coll), Cirera, etc.
Sortien i arribaven de Moià carros plens, transportant mercaderies de tota mena i aquest trànsit que passava per la cruïlla de carreteres va donar molta vida al poble, fent proliferar oficis que hi estaven interrelacionats: Carreters, ferrers, menescals, mossos d'estable, traginers de bast, esparters, boters, basters, guarnicioners, etc.
Tot aquest moviment va ajudar a configurar a Moià el que es va anomenar El Poble Nou. Aquest va créixer a cada banda de la cruïlla de carreteres, i s'hi establiren els tallers dels oficis esmentats. A més també s'obriren els hostals de Cal Daies, Cal Zidret, Cal Castellsi la taverna del Ton, etc.
Per donar servei litúrgic als fidels s'hi va construir també l'església del Sagrat Cor de Jesús, per iniciativa de Mn. Isidre Dalmau, la qual va ser beneïda i oberta al culte el 15 d'octubre de l'any 1885.
En l'època d'esplendor, algunes vegades, entre l'hostal de Cal Teixidor i els establiments del Poble Nou, pernoctaven a Moià una trentena de carros.
A partir del desenvolupament tecnològic iniciat arran de la revolució industrial, el segle XX veuria la substitució gradual del cavall de sang pel cavall de vapor, alhora que el traginer mutava en el que avui coneixem com a transportista. La rapidesa, l’increment de la capacitat de càrrega i el mateix desenvolupament dels conceptes de salut pública a les cada vegada més poblades àrees urbanes van acabar fent desaparèixer de pobles i ciutats els traginers, que mantenen la seva presència com a llegat cultural el dia de Sant Antoni, el seu patró, i amb la celebració de la festa dels Tres Tombs.
Joan
Carrera i Vilardell. Moià Desembre 2015
Bibliografia.
Museu del Traginer. Igualada.
http://www.museudeltraginer.com/es/
Festes dels Tonis de Taradell
http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-3897-cat-festes_dels_tonis_de_taradell.htm
Festa dels Traginers a Balsareny.
http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-1534-cat-festa_dels_traginers_a_balsareny.htm
Moià. La vida d'un poble amb imatges. Jaume Clara i Arisa.
El Moianès quasi memories d'en Quin Viñas. Carles Riera Fonts. Edit, El Llamp.
El Caminar d'un Poble. Sebastià Ubasart i Serra. Ister
Moià Una Història per coneixer. Jaume Clará i Arisa. Edit.Zenobita.
Moià d'ahir a avui. Edit La Tosca.
Balsareny Festa dels Traginers
Imatgeshttp://www.traginersbalsareny.cat/m.plantilla.php?cTipus=APART5&nId=805124624
Imatges
Moià. LLibre La vida d'un poble amb imatges. Jaume Clara i Arisa.
Museo Etnográfico de Leon.
http://www.etnoleon.com/
Fotos CIC Moià
Antiguas fotos de Arrieros.
https://www.google.es/search?q=antiguas+fotos+arrieros&rlz=1C2ASUT_esES382&tbm=isch&imgil=Kke6q8O4dTEnZM%253A%253BLWElO1Q7_Imh6M%253Bhttp%25253A%25252F%25
Testimoni Oral.
Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada