.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dimarts, 14 de març de 2017

La pinassa de Sant Josep

Al Moià d'abans, plantar la pinassa a la placeta era festa grossa.
Una celebració que anava lligada a la festa del Patrocini de Sant Josep. Aquesta festa es celebrava el tercer diumenge després de Pasqua. Era la Festa Major de l'església de Sant Josep.

L'Església de Sant Josep.

L'origen de l'església cal buscar-lo a principis del segle XVII, quan Mn. Jaume Gònima, rector de la parròquia de Marfà i prevere beneficiat de Moià, juntament amb la seva germana Lluïsa, van promoure la fundació d'una església dedicada a la invocació del desterro de Jesús Nostre Senyor.
L'edifici, de reduïdes dimensions, va ser construït al collet de Sant Martí, al raval de Dalt, en terrenys cedits per la família Alòs, que tenia la casa a prop d'aquell indret.
El temple fou consagrat el dia 13 d'octubre de 1620 pel bisbe de Vic, fra Andreu de Sant Jeroni, en la seva primera visita pastoral a Moià.
En 1786, l'església amenaçava ruïna i els administradors de la confraria del Sant, nomenaren una comissió per a reconstruir-la i ampliar-la. Posteriorment, s'afegiren a l'edifici el presbiteri i la capella dels Dolors. 
La imatge pètria de St. Josep, a la fornícula angular de la façana, fou posada poc després de la fundació del santuari.
A Sant Josep hi tenien la seu la confraria del mateix nom i també la de la Mare de Deu dels Dolors, fundada en 1815.



En 1865 es restaurà la façana principal i en 1895 es va refer el campanar i s'hi van posar noves campanes. El cost d'aquestes obres fou sufragat per Josep Coma i Passarell, propietari de la fàbrica de Cal Cristo, que quedava un tros més avall.
Es va batejar la campana grossa amb el nom de Josepa. A la façana s'hi va instal·lar una esfera en el rellotge ja abans existent, que s'atribueix al famós mestre rellotger de l'època, el Moianès Josep Sanesteva (ca 1735-1808) màquina la qual encara avui funciona a la perfecció.
Testimonis orals del Raval de Dalt explicaven que en la seva infantesa la placeta de Sant Josep era un lloc d'esbarjo, de jocs i de rialles -a voltes també de baralles- de la mainada del veïnat. Ells mateixos, ja de més grans, s'havien familiaritzat amb tot el que tenia relació amb aquell centre de culte: la missa de les festes (alguns havien fet d'escolans) el repic de campanes, el so de les hores del rellotge, el septenari de la Mare de Déu dels Dolors, els misteris o passos de Setmana Santa, la processó de la Soledat, La festa del patrocini de Sant Josep, etc.



La figura dels administradors del Sant.

Abans i durant la festa de la pinassa, la figura de l'administrador era sempre present. Habitualment, la tasca més important d'aquests personatges és la de recaptar productes i fons monetaris per poder celebrar la festa i pagar les despeses, mantenir i fer millores, en aquest cas a l'Església de Sant Josep i a la imatge del Sant.
Els administradors duien a terme moltes activitats al llarg de l'any, recaptaven béns dies abans de la festa per tot el poble, sortien per les caramelles del dia Pasqua i l'endemà del dilluns, seguien les cases de pages del terme, recollint ous i llonganisses. Subhastaven la llenya de roure que hi havia guarnint els carrers en la processó del dia de Corpus. Feien rifes, venien estampes, medalles, ciris i candeles beneïdes pel Sant. La tradició era que elegissin com a nous administradors a les parelles del barri que s'havien casat durant l'últim any.
A Sant Josep també hi havia la figura de l'administrador major, que anava a donar corda cada dia al rellotge del campanar.
Es tracta d'una institució que no és eminentment Moianesa, ja que moltes poblacions de la geografia catalana disposaven d'aquesta figura.



La p¡nassa, orígens i significat

Els orígens de la tradició de l'arbre es remunten a l'època medieval i la documentació del segle XV en testimonia d'un gran arrelament arreu de Catalunya. 
Originàriament es tractava d'una tradició estretament vinculada al món rural, duta a terme com a ritual per a la veneració dels esperits de la naturalesa, amb l'objectiu d'aconseguir, a partir del sacrifici d'un arbre, obtenir un any de prosperitat i abundància. Al llarg dels segles aquest significat ha anat evolucionant, però sempre mantenint-se com un acte festiu on l'arbre fa de vincle entre l'home i la naturalesa.

Un o dos dies abans de la festa, els administradors de Sant Josep, acompanyats de gent del poble, anaven al bosc per localitzar una pinassa. Triaven un arbre ben alt, recte i prim. Un cop localitzat, calia tallar-lo a cops de destral, després es podava per desproveir-lo de totes les branques excepte de les de dalt de tot, que s'anomenen "el plomall". Un cop fet això, una colla d'homes valents el traslladava a força de braços des del bosc on s'havia tallat fins al camí més proper, per col.locar-lo damunt del carro que estava esperant.
El plomall quedava subjectat amb cordes al damunt del carro tirat per un animal i el llarg  tronc s'arrossegava per darrere. Amb aire de festa grossa i amb molta alegria, fent gresca i tothom rient i cantant, amb l'acompanyament de música de flabiol, es traslladava la pinassa des del bosc fins a la placeta de Sant Josep.
A la placeta es feia l'escorçament (retirada de l'escorça) de tot el tronc fins que quedés ben llis. Un testimoni oral explicava que anava mol bé fer-ho abans de descarregar-lo, ja que per fer aquesta feina, el tronc, a l'estar sostingut d'un cap, es treballava millor.
Feien un forat fons i es plantava la pinassa al mig de la placeta, després d'haver-hi penjat, al plomell de l'arbre, les llangonisses i els talls de coca ensucrada, junt amb les taronges, que més endavant ferien d'esquer per l'espectacle.
En plantar l'arbre, aquest s'aixecava amb força humana, estirant-lo amb cordes des del campanar i les cases del voltant. A la placeta l'acompanyaven un grup d'homes valents amb l'ajuda de pals i forques que es tenien preparades per a l'ocasió.




La festa, pas a pas

L'element central i símbol de la relació entre l'home i la natura, és l'arbre, anomenat la pinassa de Sant Josep, sota el qual es desenvolupava tota la festa. 
A Moià es va començar aquesta tradició a principis del segle passat i es mantingué amb alts i baixos fins a l'any 1936, al començament de la guerra civil.
El dia abans i a la vigília de la festa, els administradors del Sant ja havien passat a captar per tot el poble, i al vespre els músics feien la cercavila. El dia de la festa al matí, els músics tornaven a fer la passada pel poble. A les 10, a l'Església de Sant Josep s'hi celebrava un ofici solemne amb assistència massiva del veïnat i gent del poble, amb tota la clerecia, tant la Parroquial com la de Comunitat de Preveres. Hi havia orquestra i sermó, o homilia. 
Els administradors eren els qui buscaven el predicador i el contractaven. En aquell temps l'homilia es reservava per les grans solemnitats, i es procurava que el predicador fes un sermó ben lluït i ben entonat.
A les 6 de la tarda del mateix dia, a la placeta de Sant Josep, s'hi feia l'apleg.
Hi acudien gairebé tota la gent del poble, totes les administracions dels Sants de la Vila (Sant Sebastià, Sant Antoni, Sant Isidre. Sant Joan, a més de la de Sant Josep)., 
A la placeta, regada amb l'aigua de la font, se sentia l'olor de la terra mullada. Testos de flors al carrer. Xicots ben pentinats lluïnt la clenxa. Tocs de les campanes donant l'hora del rellotge. Noies amb vestit nou, i amb llaços al cap. La gent anava molt mudada, tothom net i endreçat, alguns estrenaven espardenyes, gorra i alguna peça de roba. Les taules estaven parades i al damunt les viroles, per rifar els ous i llonganisses que s'havien recollit en el recapte. 
Per seure, els veïns havien tret les cadires de casa seva i les havien posades en rengleres a la placeta. Es bevia vi amb la bóta que passava de mans a mans. Es venien ametlles torrades i cacauets, es menjaven talls de llonganissa, mel i mató i formatge fresc. En algunes ocasions també es feien fogueres i se celebraven ballades, als primers temps amb música acordió i més tard amb piano de maneta. Una festa grossa esperada per tothom, amb molta alegria. 
S'organitzava un concurs de grimpaires en el qual els joves -i no tan joves- tractaven d'enfilar-se pel relliscós tronc fins al plomall de la pinassa per obtenir-ne algun dels premis que hi havia penjats. Abans de començar l'espectacle, amb una escombra i una galleda, s'untava el tronc de l'arbre amb aigua ensabonada, per dificultar d'enfilar-s'hi. Era un espectacle divertit, la gent reia molt en veure com l'un darrere l'altre, els intents dels joves es frustraven a causa de lo relliscós que havia quedat el tronc. Els primers que ho intentaven, per l'efecte del sabó, les mans i les cames els hi relliscaven i queien cap a baix. Al cap de molts intents (amb els quals, amb les camises i els pantalons ho anaven eixugant) aconseguien d'arribar a les branques on estaven suspesos els objectius de la proesa, la coca, la llonganissa, les taronges... La gent aplaudia, es feia molta xerinola. Els que aconseguien pujar-hi se'ls considerava com a herois.
Grimpar per pujar als arbres en aquella època d'escassetat era un fet que practicava molt sovint el jovent a la primavera, per agafar ous dels nius dels d'ocells, per exemple.
L'anècdota curiosa d'aquesta pinassa és que algun any romangué plantada al mig de la placeta tot l'estiu i ningú es va donar ansia de treure-la. No feia cap nosa, els carros passaven pel costat i d'altres vehicles més grossos no n'hi havia encara...



Durant la guerra civil, l'església de Sant Josep fou desballestada, igual que les altres esglésies moianeses, i convertida en magatzem. Passat el tràngol, es va acondicionar provisionalment i fou dedicada al culte durant un curt lapse de temps. L'església de Sant Josep funcionà com a església parroquial a causa del llastimós estat del temple titular.
Amb breu temps va ser retirada del culte, es va tancar i va servir com a magatzem, s'hi guardaven, entre d'altres coses, els misteris de les processons de la Setmana Santa.
No es va fer mai més l'apleg, ni es va plantar més la Pinassa de Sant Josep, perdent-se així la tradició.
Qui ho sap? Potser algun dia a Moià la tornarem a recuperar! Actualment es coneixen municipis que ho celebren solemnament, com a dia de festa grossa. A Igualada. Matadepera. Matamala. Sant Llorenç Savall. Les Llosses, etc.


Lluny queda el temps on la gent dels barris es feien costat, es divertien junts amb coses senzilles, quan l'amistat, els diners i les creences religioses, coneixien altres dimensions.


Joan Carrera i Vilardell                                                      Moià. Novembre de 2016



Bibliografia


Festa del Pi de maig de Sant Llorenç Savall | Facebook
https://ca-es.facebook.com/FestaDelPiDeMaigDeSantLlorencSavall/


Festa de l'Arbre de Maig d'Igualada
http://arbredemaig.cat/


Festes de Sant Sebastià Matadepera
http://www.matadepera.cat/gallerycategories/index/13


Castell d'Aro viurà avui la festa de la plantada del pi de primavera
http://www.diaridegirona.cat/baix-emporda/2016/04/02/castell-daro-viura-avui-festa/775638.html


Matamala avança al 2 de maig la Festa del Pi
http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/11252/matamala/avanca/al/maig/fe


La festa del Pi – Ajuntament de Centelles
http://www.centelles.cat/festadelpi/


Èxit de participació en la Festa del Pi de Les Llosses
http://www.ripollesdigital.cat/article/14569/exit-de-participacio-a-la-festa-del-pi


Revista La Tosca. Moià Gener 1996


Revista La Tosca. Moià Agost 1984


Revista La Tosca. Moià Juny Juliol 1995


Imatges.


Fotos de la Pinassa de Sant Josep. Fotomuntatge Joan Carrera.


Carrer del Salt Galeria d'imatges del Moianès.
http://www.moianes.net/galeria/


Campanar foto J. Carrera.


Testimonis orals


Joan Vilardell i Torrentá natural de Moià


Florenci Colet i Bach natural de Moià

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada