.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dissabte, 23 de desembre de 2017

El fred que passàvem

Recordo la meva infantesa i em vénen al cap llargs hiverns, fred i neu, amb glaçades intenses a l'altiplà del Moianès. Candeles de glaç a les rescloses i a la llera de les rieres. Glaç als rierols i a les basses de les cases de pagès.
No hem d'oblidar que va ser la nostra comarca un lloc de referència de tot Catalunya en començar l'extracció del glaç en el segle XVI, per emmagatzemar-lo dins les nombroses poues, per guardar-lo fins a l'estiu. Aquesta activitat va donar un fort impuls a l'economia de la comarca i va proporcionar feina a molta gent.
Va seguir així fins a les primeres dècades del passat segle XX, en què es va començar a fabricar el glaç artificialment. Avui contemplant-ho a distància i amb la perspectiva que et dóna vida, en recordar els passatges de la nostra infantesa, t'adones que malauradament alguna cosa del clima ha canviat en els hiverns del Moianès.


Saviesa ancestral aplicada a la vida quotidiana

A l'entrada de l'hivern i en pronosticar el canvi de temps, la nostra gent, pastors, pagesos i ramaders, es guiaven per la seva intuïció, producte de l'experiència. Sabien llegir la direcció dels vents o els canvis de la lluna. I la gran majoria per detalls molt simples, com el mal que de sobta, atacava alguna part del cos.
Fins i tot els ulls de poll aconseguien equiparar-se amb els baròmetres: Plourà, vaticinava algú, amb l'afegit: Em fa mal l'ull de poll. I sobretot amb els canvis de temps es ressentien els qui patien mal als ossos o havien estat remenats per alguna intervenció quirúrgica. Depèn del lloc on es vivia aquí al poble, el so de les campanes també era un avís. Al toc de les hores del rellotge de L'església Parroquial, o el de Sant Josep, aquells que ens trobaven una mica allunyats del campanar, per norma no sentien els tocs, quan de sobte hi ha un dia que es sentien clarament, assumien que bufava el Llevant. Aquesta puntual circumstància feia preveure que pluja, perquè aquest vent fa canviar el temps i porta aigua.
Són conclusions casolanes que han permès vaticinar un pronòstic molt d'estar per casa. En la intimitat de les cases tots érem conscients que de l'hivern no se'n podia esperar res de bo. Feia fred i ja començava a refrescar a l'octubre i la dita popular, era que"Per Tot Sants, capes i mocadors grans"



Records del temps del fred

Per la fira de la Puríssima, a Sta. Maria de L'Estany, el fred era de rigorós hivern. La veritat és que la gent estava més acostumada a reaccionar davant les inclemències pròpies de l'estació. Fins al punt que ningú els havia d'avisar del que havien de fer. No calien tancar escoles, cada família tenia el suficient criteri per saber com calia actuar en cas de mal temps. Que jo recordi, mai vaig deixar d'assistir a escola per culpa d'aquestes circumstàncies, plogués o fes molt fred, no era excusa per quedar-se a casa. Ni amb amenaça de nevada, si es donava el cas. No existia la predicció a llarg termini i l'únic indicador, fiable, consistia cada matí a obrir el porticó i mirar al cel, n'hi havia prou per saber si ens havíem de posar bótes d'aigua, o abrigar-nos més. Entre aquestes fredors la quitxalla anàvem a escola amb tota normalitat, els nois amb pantalons curts, els llargs eren reservats per una edat que representava el canvi a adolescent i això es respectava.
Els xicots vestíem amb pantaló curt i mitjons llargs, les noies ho feien amb faldilles i mitges, que no abandonarien mai més, perquè veure una dona vestida amb pantalons era interpretat com una extravagància. La solució al fred implicava abrigar-nos més i arribàvem a l'escola tan tapats que sols quedaven els ulls al descobert. Durant els hiverns glaçava durant molts dies, aquest fet entrava dintre una normalitat absoluta, pròpia d'aquesta estació de l'any. La distracció anant a l'escola consistia a trepitjar els dolls d'aigua estancada per tal de trencar la capa de gel.


Feia fred, era el que tocava. Els nois de les cases de pagès portaven la cartera a l'esquena subjectada amb corretges i les mans ficades dintre de les butxaques.
Anant cap a l'escola trobàvem el llac de la placeta de Sant Sebastià tot glaçat i amb candeles que penjaven, al fons, els peixos de color vermell seguien voltant sota el glaç.
Una estufa de llenya i carbó de pedra encesa a cada classe de l'escola. A la quitxalla a causa del fred ens sortien penellons, s'acostumaven a fer presents en els dits de la mà i al contorn exterior de les orelles i ens produïen molta picor. La majoria calçàvem espardenyes "Xiruca", si algú portava sabates de la marca "Gorila" era l'enveja dels altres, en comprar-les regalaven una pilota de la mida d'una de tenis de color verd.



A l'hora de berenar, al col·legi repartien formatge de color groc i llet amb pols, obrien les llaunes rodones de cinc litres de llauna platejada, que havien arribat com ajuda dels americans en el marc del Pla Marshall. Portaven escrit un text que no enteníem, ens deien que estava escrit en anglès. Destacava un gros escut dels E.E.U.U, amb l'àguila imperial.
Feia tant fred que es glaçaven les fonts, les rieres i a les voreres s'hi feien candeles, quedaven glaçades també les cascades d'aigua. Al Llac del Parc, i a les rieres de la Falsia, o de La Tosca, era divertit anar-hi a patinar per sobre el glaç, s'improvisaven curses de patinatge divertides i espectaculars. Quan sentíem algun espetec estrany que avisava de trencadissa de les capes glaçades, corrents cap a la llera! A vegades hi fèiem passar primer els més petits. Escoltàvem amb atenció els gemecs del glaç i si la pista no gemegava, tots cap a sobre i riera amunt. Les caigudes eren constants, i el resultat solia ser un bon cop de costelles a sobre el gel o una bona pelada als genolls però sobretot res de queixar-se, tots callats, sense explicar-ho, que si se'ns descobreix, demà no hi podrem tornar.



Als anys cinquanta aquest joc servia per a totes les edats. Els circumstancials patinadors de l'època recordem amb enyorança un temps amarats d'aventures arriscades i fora de context, que de ben segur no tornaran mai més.
Tots aquests jocs els practicàvem plegats, nens i nenes, sobretot l'edat escolar. La quitxalla era força conscient que aquella mena de jocs podia tenir algun risc, pels savis consells de casa, i els advertiments dels més grans del veïnat, atès que són la veu de l'experiència. Però acostumats al fet que no passava mai res, la quitxalla seguia desafiant dia rere dia qualsevol obstacle que pogués interrompre la cursa de gel que tenien pactada.
Recordo un dia que érem al parc patinant. De sobte alguna cosa va espetegar fort, molt fort. Un espetec sec i sobtat va irrompre al mig de Llac del Parc. Va ser un vist i no vist. Ca...ta..crac!!, va fer el glaç mig estovat. Tothom callat i expectant, aguantant la respiració. Els ulls oberts de bat a bat miraven amb estupor, tots en la mateixa direcció. El gruix de glaç del llac havia cedit, just al costat del pont.



Un forat enorme va engolir una part del glaç i un company que estava a sobre el pedaç. Barrejat amb el glaç va desaparèixer cap a sota l'aigua, davant els ulls incrèduls dels companys que no podíem fer res per salvar-lo. Només ens vam poder apartar, cridar i fugir, abans que no s'ensorrés el gel del voltant del forat i la situació empitjorés molt més. De mica en mica, el presoner, moll i amarat, anava traient el cap esgarrinxat per sota el gel del mateix forat que moments abans se l'havia empassat. Algú va aconseguir un pal llarg de fusta, i des de la vorera al costat de la casella, el va fer arribar just a sobre el noi, que s'hi va agafar, va treure les poques forces que li quedaven abans no fos massa tard, agafat al pal que tots estibàvem, va poder abandonar la trampa que l'havia caçat. Això si, moll i amarat, esgarrinxat i mig glaçat, tremolava com una fulla.
Aquell noi s'ha fet gran i encara volta per Moià, cada cop que el veig somriu i em diu, Déu n'hi dó Joan, el fred que passàvem!






Joan Carrera i Vilardell.                                                                    Moià gener 2016.




Bibliografia.


Un tomb per casa. EL PENEDÈS. EL FRED D'ABANS Joan Ill Martinez
http://untombpercasa.blogspot.com.es/2012/02/el-fred-dabans.html

Pedres de Girona. 1956 L'any del fred.
http://www.pedresdegirona.com/fred_1956.htm

La onada de fred del 1956.
http://catmeteo.patimlameteo.com/index-catmeteo.php?
PHPSESSID=46970e94e8a9d35aeab41d1246a2eced&topic=2883.0

Abril 2006 | Revista del Aficionado a la Meteorología
http://www.tiempo.com/ram/2486/la-fred-del-1956/

El año del frío: 1956
http://www.tiempo.com/ram/2483/el-ao-del-fro/

1709: El año en que se congeló Europa
http://www.cienciakanija.com/2009/03/23/1709-el-ano-en-que-se-congelo-europa/

EL AÑO MAS FRIO.
http://hermandadblanca.org/el-ano-mas-frio-varios-articulos-mas-sobre-el-enfriamiento-global-por-mario-liani/

Llibre. El despertar del món rural a la post guerra. Fina Vila Clotet. Edit Pagés

Llibre EL CAMINAR D'UN POBLE. Sebastiá Ubasart i Serra. Edit. Ister


Imatges


Llibre LA VIDA D'UN POBLE EN IMATGES. Jaume Clará i Arisa.

Galeria d'imatges, El Moianès net.
http://www.moianes.net/galeria/register.php

Arxiu fotografic. J. Carrera.

Imatges Todocolección.

http://www.todocoleccion.net/



Testimonis orals.


Josep Carrera i Vilardell, natural de Moià


Ramón Rovira i Ferrer, natural de Moià






1 comentari:

  1. Apreciat Joan,
    Et felicito per aquesta entrada tan interessant que ajuda als qui no ho hem viscut tan d'aprop de fer-nos una idea del "fred que passàveu" en algunes regions del nostre país.
    Com que jo vinc del Baix Empordà, a ran de mar, recordo dies i dies de tramuntanada forta i gelada que venia dels Pirineus; algun pelleró als peus, mans i fins i tot al darrera les orelles. Les àvies ens deien que per anar a l'escola ens havíem de posar rocs a les butxaques per no sortir volant..., però ni de bon tros teníem gelades com les vostres.
    Un altre cop, et dono les gràcies per ajudar-nos a viatjar en el temps i posar-nos en el lloc d'una època que, de ben segur, ja no tornarà...
    Una forta abraçada i molt bones festes!

    ResponElimina