.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dijous, 14 de juny de 2018

Soldats a l'altiplà

Tradicionalment, Moià i Castellterçol han estat els pobles de la Catalunya central que han tingut més relació amb l'exèrcit, que els triava per celebrar-hi maniobres militars.
L'altiplà del Moianès, amb el seu relleu muntanyós i la relativa proximitat amb Barcelona, oferia les condicions òptimes per fer aquestes pràctiques.
Les primeres referències es remunten a temps llunyà. N'hi ha testimonis fotogràfics d´en Josep Gallès, de Castellterçol, de finals del segle XIX i de primers anys del segle XX. L'època de l'any més habitual era la tardor. Normalment eren regiments que procedien de Mataró, de Sant Andreu o de la ciutat de Barcelona.

Cada any, mesos abans de l'esdeveniment, el diari La Vanguardia anunciava aquestes i d'altres maniobres.

"Por la Jefatura de Estado Mayor de esta Capitanía general se ha publicado una orden dando instrucciones para las escuelas prácticas, que se efectuaran durante la -tercera decena, del mes de -octubre próximo etc., etc. los cuerpos de esta guarnición, entre los pueblos de Moyà y Castelltersol."




Al migdia del dia assenyalat, apareixien a Moià, per la carretera de Castellterçol, els oficials i la tropa amb una llarga corrua, els cavalls, matxos i mules arrossegant canons i carros amb tot l'equipament. Pertanyien a unitats aquarterades a Barcelona o en algun punt de la costa.
Quan els capdavanters arribaven al Poble Nou, la rereguarda tot just era al pont de Castellnou. El so del cornetí parava la marxa, en entrar al poble, mentre la columna s'anava fent compacta. Mentrestant, les autoritats donaven la benvinguda als caps de l'exèrcit. Just abans d'arribar al poble, la tropa organitzava la seva formació i amb música de tambors i cornetes feia la seva particular "entrada triomfal" davant els ulls atònits dels vilatans.
Durant uns quants dies els moianesos veien alterada la seva rutina de poble tranquil per la presència d'uns soldats vestits amb botes de cuir que traginaven canons lluents amunt i avall.
A l'agutzil i als encarregats de l'ordre municipal, se'ls girava una feinada considerable: havien de buscar allotjament per a tota la "tropa de soldats", havien de proveir als animals de farratge, aigua i palla. Ho havien de tenir tot controlat i estar localitzables i disponibles pel que calgués.
La tropa era repartida per diferents cases particulars. La llei només especificava que al soldat se li havia de donar "sal, vinagre y un puesto en la lumbre", però algunes famílies dormien a terra per tal de cedir-los els seus llits. Els vilatans acollien en general molt bé els soldats i els atenien tan bé com podien. Es donaven casos en què alguns soldats no sabien parlar el català i tingueren alguna dificultat per entendre's amb els seus amfitrions, ja que en aquella època el coneixement del castellà d'algunes famílies que els acollien era molt limitat. Els oficials eren els més fàcils de "col·locar", ja que per a moltes famílies benestants era un goig immens tenir tot un oficial a casa. El testimoni de la seva estada a la nostra vila, el darrer terç del segle XIX, el trobem en els rètols pintats en una rajola de ceràmica vitrificada a la façana de les cases que els acollien. Encara avui se'n conserven moltes que fan referència a la graduació dels oficials que havien d'allotjar durant els períodes de maniobres.




Es muntaven tendes de campanya, aixoplucs i altres instal·lacions adients per al personal i el bestiar. Les cuines, els estris i els materials que formaven el campament, els situaren en diferents llocs. Els primers anys muntaven el campament al Saiol, més tard a l'era de cal Teixidor, també algun cop estava ubicat a la plaça Major, però el lloc on més vegades s'instal·laren va ser a l'esplanada de l'actual plaça de Catalunya, a la plaça dels ànecs.
L'endemà de l'arribada, es procedia a emplaçar les peces d'artilleria al lloc escollit per fer les pràctiques de tir. Aquest lloc cada vegada era diferent, segons el cos, el regiment i el tipus d'armament de què disposaven.
Alguns anys els exercicis els havien fet els soldats que estaven allotjats a Castellterçol, conjuntament amb els que ho estaven a Moià. Ja que es reunien en el mateix camp de tir, a mig camí entre les dues poblacions
Els últims anys disparaven des del pla del Boix, entre les Umbertes i la casa de les Canals, d'accés relativament fàcil per als carruatges. Els fitons estaven situats entre Moià i Collsuspina, cap a les muntanyes de Ferrerons, instal·lats en llocs on el comandament d'observació ho podia seguir fàcilment. Les roques del cim del Grony de la Torre estaven pintades de color blanc. Durant un parell d'hores, pels volts del migdia, l'espetec de les canonades retrunyia pel cel del Moianès i quan es produïa el foc real, la gent del poble i la quitxalla s'hi acostaven, tan a prop com els era permès, i contemplaven entusiasmats l'espectacle. Es respirava fumera i una forta olor de pólvora.



Al llibre de memòries de Quim Viñas s'explica:

"Aquí a Moià venien els regiments de cavalleria i artilleria de muntanya que va amb animals. També anaven a Castellterçol. S'havien de desplaçar aquí al pla dels pins per tirar a la soleia de Coromines. I els de Castellterçol anaven al pla del Sayolic i tiraven a la Saleta. Aquí a Moià hi havia un bon serviment per a la cavalleria: aquells cavalls anaven prims de teca i deixaven quadres i corts tot per escurat.
La infanteria també venien a tirar al tir aquí al pla de les escopetades, i com aquell que mira cap a Montvi, però com que hi ha el serrat molt més alt, els blancs els posaven a nivell.
Dos matxos, de la cavalleria de muntanya, portaven un canó. A Castellterçol tiraven de Coll de Mosca a la Cuaranya i a Pol (hi ha de vuit a nou quilòmetres, potser deu). I alguna granada, anar a espetegar més amunt d'allà les Cases de Ferrerons! I quan tiraven, aquí a la fosa del Capella i al trencant del Gai i hi havia guàrdia. I es tancaven la carretera de tal hora a tal hora. Els de l'artilleria de muntanya també havien tirat al pla del Boix cap a costa socarrada, que hi ha uns cinc o sis quilòmetres. També es posaven aquí les margeres de sota la Creu i tiraven d'aquí sota estant. La infanteria, d'aquí la Creu de les llàgrimes cap al pla de les escopetades i viceversa
."

Mentre duraven les maniobres, els vidres de finestres de les cases de pagès que eren a sota de les trajectòries dels projectils estaven protegits amb feixos de llenya, sacs i canyes. Algunes cases també eren desallotjades a l'hora dels exercicis de tir. Als trams de la carretera i camins que eren perillosos, hi havia soldats fent guàrdia i no deixaven passar ningú. Prèviament ja s'havia demanat a la població que s'abstingués d'anar-hi.
Alguns anys es feia onejar una bandera espanyola dalt del campanar mentre duraven els exercicis de tir, per tal d'alertar del perill. La gent gran estava una mica espantada amb tant soroll i retruc de canons; en canvi, els joves estaven encantats i miraven de congeniar i establir converses amb la tropa, en hores de lleure.
A mitja tarda els soldats fora de servei passejaven en grups pels carrers del poble. I, si venia a tomb, probaven d'iniciar una conversa amb alguna noia.




Els que disposaven d'alguns diners envaïen les fondes, on consumien gran quantitat d'ous ferrats amb patates fregides –que era el plat més econòmic– fins a esgotar la producció de les gallines del terme.
Les noies de la Vila, davant d'aquella sobtada abundància de soldats, no dubtaven a empolainar-se i sortir a passejar perquè les veiessin. Naturalment hi hagué relacions que acabaren temps més tard en casori, o algunes també en trist desengany. En alguna torre, o casa notable del poble, parents i amics organitzaven una festa en què hi convidaven els oficials; es prenia te o xocolata amb pastes, també melindros acabats de sortir dels forns de la vila, o es mossegaven amb entusiasme prims i saborosos talls de llonganissa tot just despenjada del rebost de la golfa, acompanyats de vi bo, servit en copetes una mica panxudes. També, és clar!, es devien iniciar somnis que arribarien a bon port i d'altres que no hi arribarien mai. Si en aquells dies s'esqueia un diumenge, al Circol s'arrencava un ball amb orquestra i al Casino amb gramola i música americana a l'última moda.




En algunes d'aquestes maniobres venia el regiment complet, amb 1.200 efectius, i per descomptat portaven banda de música. Aleshores, seguint el programa, es feien desfilades, misses de campanya, etc., però als moianesos el que més els agradava era quan en caure la tarda la banda de música militar feia un concert i es dedicava a interpretar música popular, de la qual s'organitzaven diversos balls a l'aire lliure, que normalment es feien a la plaça Major. Aquestes maniobres, alguna vegada, tingueren una importància cabdal, amb assistència d'elements de l'Alt Estat Major, com l'octubre de 1930 en què hi va haver la presència del S.A.R. l'Infant d'Espanya Don Carlos de Borbó Dos Sicilias i Borbó. I anys més tard, s'explica que alguns dels assistents amb el temps van esdevenir col·laboradors del General Franco i van assajar tàctiques i procediments de cara a la seva futura campanya, com fou elevar un globus captiu al Coll de la mosca, des d'on s'observaven les maniobres i es rectificaven els tirs dels canons, tot afinant la punteria.
Sembla que entre els motius que determinaren l'elecció de Moià i de Castellterçol per a aquestes maniobres, i tingué prou a veure el castellterçolenc Cebrià Calvet conegut popularment con el Canuto. Ben relacionat de sempre amb l'establiment militar barceloní. Calvet oferia moltes facilitats: els deixava instal·lar al pavelló a ca n'Anfruns i podien disposar dels camps de la seva propietat. També els feia obsequi d'un vedell per reforçar el ranxo en un dia extraordinari de la tropa, etc. D'aquesta manera i al seu estil, donava vida i popularitat a tota la comarca.
Quan les tandes d'exercicis de tir havien finalitzat, una brigada de soldats es desplaçava al lloc on hi havia les dianes on es feien les pràctiques de tir, per tal de recollir els obusos que no havien explotat.




Els exercicis militars acostumaven a durar escassament una setmana. En un moment determinat, totes les unitats es trobaven de nou formades a la carretera. Bona part de la població acudia al Poble Nou, a Moià i a la fonda de La Violeta, a Castellterçol, per acomiadar-los, es produïa una efusiva i alegre gatzara. Ben aviat, però, el ressò de les veus de comandament posava en marxa la columna. Feia la impressió que anava més lleugera ara que no pas a l'arribada; homes i animals marxaven a bon pas, amb ganes de tornar a la vida normal i monòtona de la caserna. Una remor ferrissa de cavalls, carros i canons anava fonent-se carretera avall.
Un parell de dies més tard gairebé no restava cap foraster a la vila. Tot estava tranquil, quiet, més íntim, com net de la bullícia i del tràfec. Era la tercera estació de l'any que s'insinuava per tot arreu. Els arbres i el sotabosc canviaven de color, queien les fulles i la tardor s'instal·lava definitivament a la comarca del Moianès.
Persones del poble, coneixedores del terreny, es posaven en marxa immediatament, resseguien els barrancs on sabien que trobarien molt material escampat com a conseqüència de les explosions. Amb les bosses plenes i un sac a l'esquena, baixaven a la vila orgullosos de les seves troballes: metralla, boles de plom, trossos de ferro colat. Es quedaven algun tros de ferro per jugar a retrats i la resta de material el venien als diferents drapaires ambulants, o al de la vila. Aquesta activitat comportava un risc important i l'Ajuntament publicava avisos on demanava que, en cas de trobar algun obús sense explotar, no el toquessin i que avisessin la Guàrdia Civil. Malgrat tot i això, en més d'una ocasió es produí algun ensurt greu.




Tot i que en finalitzar les maniobres de tir un escamot de soldats repassava el voltant de les dianes, amb la finalitat de recollir algun obús que no hagués explotat, el cert era que molts projectils havien sortit de la trajectòria i havien anat a parar escampats darrere els camps del serrat de Ferrerons, la serra del Parany o de la muntanya de Pol. Els pagesos de masies com Voladeres, les cases de Ferrerons, Armadans, Casa Cendresa. Etc., quan feien les labors de cultiu, portaven el bestiar a pasturar o treballaven en les feines del bosc, en trobaven moltíssims i alguns de calibre considerable.
S'explicava que els masovers de Casa Cendresa, especialment el Fernando –a qui li faltava un braç i exercia com a mestre rural per a la mainada de les cases de pagès de la rodalia, acompanyat pel llavors jove mosso Agustí Farràs, de Moià, recollien tot el material que trobaven i el guardaven fent una pila a la vora d'un camp gran.
A la nit de la revetlla de Sant Joan, encenien una foguera al mig del camp, hi afegien buscalls grossos de roure i d'alzina. Cremava durant hores i al final quedava un bon caliu amb brases ardents.
Agafaven els obusos que no havien explotat i els posaven sobre les brases. Feien això i marxaven a corre-cuita a refugiar-se.
Al cap de pocs minuts d'estar a sobre el foc, els obusos començaven a explotar fent un gran estrèpit i projectant moltíssima lluminositat a l'espai i escampant metralla arreu.
Primer explotaven els més petits, en agafar temperatura més despressa, i després progressivament anaven seguint els més grossos. Comptaven les explosions per saber si havien explotat tots.
Sembla que aquesta pràctica l'esperaven totes les cases de pagès de la rodalia. Celebraven amb família les esperades explosions amb molta alegria, rebent-les com el senyal del començament de l'estiu, menjant talls de coca amb llonganissa i fent tragos de vi amb el porró.
Cal recordar les explosions com els primers focs d'artifici celebrats a la comarca del Moianès. S'havien sentit tota la nit arreu del terme i l'endemà eren el principal tema de conversa de la gent.

Els anys anaven passant i els canons francesos de l'exèrcit, lluents però envellits, foren substituïts per canons americans, molt més moderns. Els nous canons necessitaven més distància i per això els últims anys els col·locaven una mica més lluny dels cercles de les dianes. L'any 1951 fou l'últim cop que vingueren. Alguns diuen que va ser per la distància més gran que necessitaven els nous canons; d'altres, que fou per la pressió feta per alguns propietaris de finques i per les cases de pagès afectades durant les maniobres. Possiblement fou una mica de cada. Havien sigut temps que ja no tornarien mai més.

Es tancava així una altra pàgina de la història local.








     Joan Carrera i Vilardell                                                               Moià, febrer de 2018






Bibliografía



Llibre MOIÀ d'ahir a avui Editorial La Tosca. Moià

Llibre EL MOIANÈS quasi memòries d'en Quin Viñas. Carles Riera i Fonts Editorial El Llamp

Llibre Moià La vida d'un poble en imatges. Jaume Clara i Arisa. Viena serveis editorials.

Llibre EL CAMINAR D'UN POBLE Moià Sebastia Ubasart i Serra. Gràfiques Ister Moià.

Revista La Tosca. Les maniobres militars.  421 desembre 1985

LA VANGUARDIA 26-10-1930. MANIOBRAS MILITARES EN MOYA Y CASTELLTERSOL.

La Càrrega dels allotjaments militars.
http://www.totsantcugat.cat/actualitat/la-carrega-dels-allotjaments-militars-24917102.html

Xavier Serrat. Maniobres militars a Caldes.
http://xsb-articles.blogspot.com.es/2008/02/maniobres-militars-caldes.html

Wikipedia Història militar.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Viquip%C3%A8dia

Todocoleccion.1927 Cuartel San Fernando
https://www.todocoleccion.net/fotografia-antigua-albumina/barcelona-cuartel-militar-infanteria-regimiento-jaen-n-72-1927-cuartel-san-fernando~x34480417




Imatges.




Llibre Moià La vida d'un poble en imatges. Jaume Clara i Arisa. Viena serveis editorials.

LA VANGUARDIA 26-10-1930. Maniobras militares en Moyà y Castelltersol.

Arxiu fotogràfic Joan Carrera i Vilardell.

Arxiu fotogràfic Eudald Font i Cleries.

Foto CIC Carlos Illa Casanova. Moià




Testimonis Orals.



Enric Carrera i Sanyè. Natural de Moià.

Pere Rocai Farràs. Natural de Collsuspina.

Josefina Pons i Puigcorbé. Natural de Moià

Glória Pons i Puigcorbé. Natural de Moià.

Lluis Vilardell i Pons. Natural de Moià


2 comentaris:

  1. Magnífica entrada Joan!
    Un altre cop, interessantíssima lliçó d'història local. No deixes de sorprendre'ns!
    Per cert, sort que es varen acabar les pràctiques de tir..., allò deuria semblar la fi del món!

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu Maria, per estar sempre a punt de llegir-ne un de nou! Salutacions. Joan

    ResponElimina