L'enterrament

L'enterrament al poble

Des de sempre, a la Vila de Moià, quan moria algú, eren els seus veïns els que s'encarregaven d'anunciar-ho a tota la gent del poble.
A la casa del difunt tenian, mig oberta la porta de l'entrada, penjaven unes cortines negres als balcons i a les finestres, com a signe de dol. Ningú no hi passava pel davant sense dedicar al difunt la pietosa frase : "Déu l'hagui ben perdonat / perdonada", juntament amb la qual, la majoria, feien el senyal de la creu i li resaven un Parenostre.
.

Erem al primer terç del segle XIX. En aquella època, i fins ben entrat el segle XX, els enterraments es feien en tres categories: de primera, de segona, i de tercera. La gent del poble, en escoltar les campanes tocant a morts, ja coneixien de quin tipus d'enterrament es tractava: Per un enterrament de primera, el campaner feia ventar la campana grossa i també les mitjanes i la petita. La campana grossa l'aguantava una estona girada de cap per amunt i la deixava caure ventant diverses vegades. A dins la campana grossa hi cabia un home dret, feia molt terrabastall. En un enterrament de segona, tocaven només les dues campanes mitjanes. I en els enterraments de tercera, el toc es feia amb la campana de les hores, la campana més petita. Fuster, enterramorts, fosser i capellans, coordinaven entre ells la seva feina el dia de l'enterrament.

Tant si el difunt venia d'una casa de pagès pròxima, o era d'una casa del poble, era carregat en un carro i portat fins l'entrada del poble. Allí es formava la comitiva de dol, amb tota la que gent acompanyava el difunt cap a l'església de la Parròquia per dir-hi la missa.

Sobre la llitera (un banc de fusta amb braços) es carregava la caixa o taüt, es transportava a pes de braços per quatre homes.
Al davant, hi anava la creu, que la portava un escolà. El seguien dos escolanets més: l'un portava l'aigua beneïda i el salpasser, i l'altre una llanterna, amb un gresol encès a dins. Seguien, per aquest ordre, els capellans, els parents, familiars, amics i veïns.

Els capellans, quan la comitiva es parava a cada placeta, cantaven les absoltes.
Eren èpoques de prohibicions, així que la caixa amb el difunt no la deixaven entrar, i es quedava a fora, davant de la porta de l'església. Quant es moria un albat, criatura molt jove, abans de tenir ús de raó, hi anaven a buscar-lo tres o quatre noies i el portaven fins a l'església amb un bagulet pintat de color blanc. Segons els recursos de la família del difunt, a l'enterrament hi anaven més o menys capellans. En aquell temps, a la comunitat de la parròquia hi havia uns dotze  capellans. A vegades encara hi feien venir el Sr. Rector de Castellterçol, el de Ferrerons o el de Rodors.

Es deia que els capellans, en un enterrament de primera, cantaven molt més bé, anaven més afinats de nota i s'hi esforçaven una miqueta més.

Si el difunt era d'una família humil i amb pocs recursos, per pobre que fos, a l'enterrament sempre hi havia almenys els escolans, el vicari i dos capellans.
Al capdamunt de l'església, sobre els esglaons davant de l'altar, hi muntaven un cadafal, una taula baixa simbolitzant com si hi hagués el difunt, amb ciris encesos a cada costat. Hi havia tres draps per tapar el cadafal: El drap d'un enterrament de primera tenia uns bons serrells brodats d'or; el d'un enterrament de segona tenia un serrell més senzill i el d'un enterrament de tercera sols era un drap negre amb una creu.
Després de la missa i de la cerimònia a l'església, la comitiva amb la llitera i la caixa al damunt, anava a peu cap al cementiri per fer l'enterrament. Allà es cantava l'última absolta i es baixava la caixa a dintre el clot amb unes cordes. Llavors el capellà beneïa la primera terra que es tirava al damunt el taüt, i en acabar es plantava una creu de ferro dreta al damunt. S'hi posava un ram de flors lligat amb una cinta, algunes vegades amb el nom, o les lletres inicials del difunt.

A pagès, l'enterrament a les Parròquies del terme.

A pagès, es feie en dos actes: L'enterro, i els funerals.Primer venia l'enterrament: De la mateixa manera que es feia l'enterrament al poble, quan hi havia un difunt a pagès, a les parròquies del terme, es posaven en marxa una sèrie de rituals, basats en les tradicions i normes aprovades per l'Església Catòlica, teixits al llarg de molts segles.

La gent de les cases de pagès veïnes vestien el difunt. A la casa, tenien assenyalat el membre de la família que havia de menar el dol. El dol pels homes el menava l'home assignat, i  per a les dones, la dona assignada s'anomenava «dola».

Els homes que havien de portar el difunt en processó també eren veïns, estava tot convingut, però se'ls havia d'avisar. Una figura important en l'afer era el veí encarregat d'avisar al Sr. Rector per quedar entesos per l'hora de fer l'enterro, i avisar també al campaner per tocar a morts amb les campanes. De l'equip dels que havien de portar el difunt, un es cuidava d'avisar al fuster per fer la caixa, d'anar-la a buscar i de fer-ho saber als parents de més a prop de la família. El veí que es cuidava d'això, però, no havia de portar el difunt, com els altres, o sia que quedava rellevat de ser portant.
Als parents de més a prop que vivien lluny de la casa se'ls hi enviava un "propi" (home de confiança de la casa), per fer-los saber la trista nova i dir quan seria l'hora que es feria l'enterrament. El fuster del poble, a la porta de la seva fusteria, hi tenia una cinta mètrica clavada verticalment al bastiment, i en entrar o sortir la gent que l'anaven a veure, sense adonar-se'n, els  prenia la mida amb un cop d'ull i ho apuntava amb llapis en una llibreta, per tenir-ho present per quan hagués de fer la caixa.

El dia de l'enterrament, els portants ajudaven el fuster a posar el difunt dins la caixa. Feien per manera de tenir la caixa a baix a l'entrada, ja preparada per quan arribes el capellà, perquè no s'hagués d'esperar. Aquest compareixia amb el roquet posat i portant també l'estola i el bonet. Els escolans portaven la creu, la llanterna encesa, el perolet amb aigua beneïda i el salpasser per fer les asperges. El Sr. Rector cantava l'absolta, com era de costum, en tots els encreuaments de camins que es trobaven.

En aquests llocs, mentre el capellà feia l'absolta, els portants que duien el difunt amb una barra lligada damunt la caixa, aprofitaven per reposar i rellevar-se.
En les cases de més a prop de la parròquia, els portants solien ser quatre homes; en les que no ho eren tant, sis, i les de més lluny, vuit homes.
Si el difunt era un cos corpulent que pesava molt i feia de mal portar, havien de rellevar-se algunes vegades abans d'arribar al lloc de l'absolta perquè l'espatlla els hi feia mal. Es comprèn l'adagi popular que diu «ha carregat amb el mort!»

A la processó, gairebé tothom anava vestit amb capes de color negre. Les dones duien els rosaris als dits i la mantellina al cap. El campaner, que estava a l'aguait esperant, així que veia la comitiva, tocava a morts amb totes les campanes i seguia així fins que tots havien entrat a l'església.

En arribar a la parròquia el capellà entrava a la sagristia de l'església i en sortia aviat, revestit amb la luxosa capa de dol i el bonet; l'escolà, que anava al davant amb el roquet, portava la creu de les processons, amb la faldilleta negra i el Sant Crist com a signe de dol, i un altre escolà s'encarregava de portar el perolet  amb l'aigua beneïda i el salpasser.

Els capellans que havien avisat de parròquies veïnes, també s'hi acoblaven, anant a rebre el mort amb cants de rúbrica de l'absolta, i l'acompanyaven cap a l'església.
El primer ofici era de cos present, ja que l'entraven a l'església (d'ençà que ho prohibiren, deixaven el mort a davant la porta.)
Mentre deien el primer ofici, els portants cavaven la fossa al cementiri del costat de la parròquia per enterrar-hi el difunt i un cop acabada aquesta feina, anaven a la casa del masover a fer beguda, pa de nous i vi, preparats com de costum.
Durant els oficis, el cap de dol repartia les candeles, començant pels capellans que cantaven a cor i també tres als rectors, dues als altres capellans i una a tots els homes de l'església per fer l'ofertori.

Acabat l'ofertori, tornaven a recollir les candeles, i els trossos que quedaven d'aquestes candeles quedaven per l'església.Tot seguit, el cap de dol passava a captar per les ànimes, amb la bassina, on tothom hi feia caritat, i també anava a buscar el pa d'ànimes, que a la casa del mort tenien l'obligació de donar-lo a cada ofici. Aquest pa era gros, de tres quilos aproximadament. Llavors portaven el difunt al cementiri, on feien una altra absolta, acabada la qual es tornava a l'església, a celebrar-se un altre ofici, o dos, o tres, tants com se n'haguessin encarregat. Després dels oficis, s'anava a la casa del difunt a dinar. Hi assistien els membres de la família i els parents que havien anat a l'enterro, el cap de dol acostumava també a quedar-s'hi. Dinant, es parlava dels molts records que es tenien de la persona morta, se sentien planys, es comentava com havia anat tot tan de pressa i en l'argument de fatalitat de les converses es deia... «si aquesta malaltia l'hagués tinguda pel maig, o juny, potser encara n'hauria sortit, però aquest més és molt dolent» L'adagi deia que «març marçot, mata la vella al peu del foc i la jove si la té a prop»

Havent dinat, i abans de marxar els parents, la família els feien sabedors del dia i hora que havien determinat de fer els funerals.

Els funerals a les Parròquies del terme.

Passat l'enterrament, a les cases de pagès grans, el dia dels funerals s'hi feia una nombrosa reunió de gent, entre parents, veïns i amics; i com que hi havia una gran feinada, a més dels mossos i criades propis, llogaven altra gent que solien ser masovers, o veïns mateixos, per ajudar-los. Els parents de més lluny arribaven el dia abans i s'hi quedaven a dormir, però la major part compareixen el matí del dia dels funerals, anant alguns de dret a l'església.

Les comunicacions de l'època, es feien seguint els camins de ferradura. La majoria de gent que arribaven a la casa, ho feien muntats a cavall, un home els esperava a l'entrada I en acte de servitud, els hi agafava l'animal per la brida per portar-lo a l'estable. Explicava llavors al parent que acabava d'arribar com estava la situació i l'animava a que pugés a dalt a la sala, en què hi trobaria els de la casa i altra gent, doncs ell ja arreglaria la mula, l'euga, o allò que menava i insistia dient que no es preocupés, perquè se'n cuidaria molt bé i al migdia li donaria la grana que li pertocava com els altres animals. El dia del funeral, quan era hora d'anar a la parròquia, els reunits marxaven tot conversant, els homes primer, al davant, amb les capes de color negre a l'espatlla,  i les dones seguien darrere, totes endolades, unes amb la mantellina de merino tirada molt endavant i altres amb la caputxa posada. En ser a l'església, els homes s'asseien als bancs d'un costat i les dones a l'altra banda, i començaven els capellans els oficis, cantant amb molta solemnitat i regint-se amb les mateixes cerimònies i costums que hem explicat abans per l'enterro. Excepte que en els funerals, en l'oferiment de cada candela, aquesta anava acompanyada del seu panet i una moneda, de manera que als rectors els hi donaven, per anar a oferir, tres candeles, tres panets i tres monedes. La dola anava a oferir una torxa de set candeles, una per cada dia de la setmana. No portava, com tothom, el panet per cada candela, però hi anava així amb l'ofrena més grossa. Acabats els llargs oficis i absoltes, que ja solia ser cap al migdia, o més tard, sortia tothom de l'església i s'aturaven una mica al davant de la porta, perquè allí els parents i amics que encara no s'havien parlat encetessin les converses i es preguntaven per les seves famílies; però aviat tornarien tots cap a la casa, passant els homes davant sense mirar ordre i conversant pel camí.

En arribar a casa, a baix, al llindar de la porta de l'entrada, s'hi trobaven dos homes esperant-los, l'un portava un rentamans i l'altre un càntir de terrissa negra ple d'aigua a més d'una tovallola posada a l'espatlla. Cada persona que entrava parava les mans i el del càntir li tirava aigua per rentar-se  i l'altre hi parava a sota el rentamans, així la gent s'eixugava amb la tovallola, llavors pujaven l'escala i entraven a la sala, on s'hi veia la llarga taula, o taules, parades. Els que eren parents o molt amics els feien posar a cap de taula i seguidament, el cap de dol i cap de dola, l'amo i la mestressa, un quants capellans, el Sr. Rector i els altres de la família, per ordre d'edat. També  masovers i veïns, col·locant-se, com a missa, els homes a una banda i les dones a l'altra. La taula estava parada amb dues estovalles, unes damunt de les altres, els plats eren de color fosc, que se'n deien plats negres, trabucats; i damunt de cada plat una cullera i forquilla de fusta, o de llautó, encreuades, pa i vi en porrons de vidre de color blau. En el dinar del dia dels funerals el costum era de no presentar a la taula res de carn de ploma, però com que s'havia de tractar bé a la gent que hi assistien, la tarda del dia anterior, havien matat ja una ovella.

Quan tothom estava col·locat, els mateixos homes que havien donat aigua per rentar-se les mans  començaven a servir el dinar, no a cada u en particular, sinó posant a cada cap de la taula, i al mig, soperes, cassoles, etc. Començaven per l'escudella d'arròs, seguia la carn d'olla, alguns entrants de carn de llana i de porc, portant-ho a taula ja tallat per no aparentar festa, portaven també un entrant de freginat i un altra de peuada (truita amb peus de porc bullit i sucre) que eren els dos plats obligats en tots els funerals, de manera que eren varis els entrants. En cada passada, començaven a servir-se els de cap de taula I els seguia la resta. Durant el dinar s'enraonava poc i baixet, d'altra manera seria demostrar poca plaiensa pel dol de la família. El dinar era abundant, perquè calia tractar bé als parents i altres que s'havien imposat el sacrifici d'assistir-hi, alguns  des de molt lluny. Tot revestia serietat i també una certa solemnitat. Per postres no es feia res més que ametlles torrades i vi ranci. Fins semblava que les coses de menjar i beure haguessin de ser negres. Acabat el dinar treien els plats i altres estris de la taula i també les estovalles de damunt, quedant-hi només les de sota, i portaven a la sala uns quants coves plens d'ofrenes, o sia panets de mig  quilo de pes aproximadament, i un veí amb una blanca i neta tovallola, anava prenent ofrenes del cove i en posava una davant de cada persona, damunt les estovalles, començant pels caps principals, i fins que en tenia tothom. Llavors tancaven les finestres, encenien ciris davant la capelleta de la sala, entregaven a tothom candeles i els capellans donaven les gràcies. Quan hi anaven tots els capellans, feien, a més, una absolta pel difunt i cobraven almoina. Si  l'endemà a la parròquia  feien una altre cerimònia, es quedaven a casa solament els parents de més a prop i d'altres  que prenien l'oferta, i la resta s'acomiaden de la família dient: «Deu us dó molts anys de vida per pregar per l'ànima de la Marieta, al Cel sia.» La Marieta, o el nom que fos, és clar.

Els que marxaven, trobaven a baix a l'entrada un o més homes que es cuidaven de posar la sella als seus animals i també les alforges, en les quals hi ficaven l'ofrena, i fent acostar les mules o eugues al pujador de cavall, hi pujaven els seus amos, emprenent el camí cap a casa seva. Cada parent, en arribar a casa, explicava a la família la solemnitat del funeral, la gentada que hi havia hagut, els parents que hi havien assistit i els amics amb qui havien conversat. Amb l'ofrena dels funerals damunt la taula, tot sopant,  deien el parenostre pel difunt i partien en diversos trossets l'ofrena, procurant que n'hi hagués també pel personal de servei.Els familiars del difunt començaven llavors la llarga temporada de dol, les dones vestides sempre de color negre i els homes amb un braçalet  de 10 centímetres d'amplada, de roba negra també, cosit a la seva vestimenta, al braç esquerre.




  




 Joan Carrera i Vilardell                                                               Moià. Novembre 2017

Bibliografia.

Llibre El MOIANÈS quasi memòries d'en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El Llamp.

LA ESPAÑA PROFUNDA
http://www.pandillazarco.es/jbbb/ESPANAPROFUNDA2.pdf

Wikipedia. Luto.
https://es.wikipedia.org/wiki/Luto

Prespectiva historia del duelo
http://medicalia.ning.com/profiles/blogs/perspectiva-historia-del-duelo

Territori de masies. La Masia.
http://territoridemasies.cat/territori-de-masies/la-masia/

Entierros. Lutos y cementerios.
http://www.madridejos.net/tradiciones/lutos.htm

Cap de dol.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0152829.xml

Muerte y Duelo.
http://www.fernandobandres.es/muerte-duelo-y-el-papel-de-la-capellania/

Imatges

Parròquies de Moià, Sant Pere de Ferrerons. Sant Feliu de Rodos. Santa Coloma Sasserra. Sant Feliuet de Terrassola. Arxiu fotogràfic Joan Carrera.

Procesiones  Bercianos de Aliste.Rafael Sanz Lobato

https://www.pinterest.es/pin/441563938445156161/?lp=true

Andoain Cortejo fúnebre.

http://www.andoain.eus/es/fotos-antiguas

Cruz de hierro cementerio.

https://www.google.es/search?q=cruz+hierro+cementerio&rlz=1C1ASUT_esES382ES382&tbm=isch&source=iu&pf=m&ictx=1&fir=rtwuVZOyLmk8UM%253A%252Cq6OwdzeI7v

Pueblos de Asturias.

http://maspueblosdeasturias.blogspot.com.es/2013/11/asturias-vista-por-viajeros-siglo-xvi.html

Fotos taüt.

https://www.google.es/search?q=fotos+antiguas+ataúd+de+madera&rlz=1C1ASUT_esES382ES382&tbm=isch&source=iu&pf=m&ictx=1&fir=iXadw40CtTgtjM%253A%252CM1a

Un entierro en algun pueblo perdido

https://www.google.es/search?q=Un-entierro-en-algún-pueblo-perdido-de-la-Argentina&rlz=1C1ASUT_esES382ES382&tbm=isch&source=iu&pf=m&ictx=1&fir=oZzHUJ6aprJf5

Testimonis orals.

Ramón Carrera i Guiteras. Natural de Sta. Mª de l’Estany

Ramona Sanyé  i Oliver. Natural de Sant Julià de Vilatorta.

Enric Carrera i Sañé. Natural de Moià.