Ferradors i Manescals

Una mica d'Història

Al Moià d'abans, el manescal era la persona que tenia cura de les malalties de les bèsties. L'ofici de manescal evidentment, estava estretament relacionat amb el de ferrador, i ambdós eren integrats dins del gremi dels ferrers. Fins després de Carlemany (742-814) les societats europees no van començar a ferrar els animals. De la cura dels cavalls i del ferrat en van sorgir aquests dos oficis, el manescal i el ferrador, tan estretament units que en diverses èpoques es confonien tots dos. Aquesta unió es va mantenir amb una certa autonomia professional a Barcelona i a València fins a les acaballes del segle XIX, abans que l'antic manescal es transformés en veterinari. 

Les ordinacions de la Confraria de ferrers i manescals atorgades a València per Jaume II, el 1298, són les més antigues conegudes. Com hem dit, molts manescals eren també ferradors i aquests, en el primer terç del segle XIX, no podien exercir sense el corresponent títol expedit a Madrid pel Ministeri de Ramaderia i Agricultura, i era obligatori fer-lo segellar, al dors del document, per les autoritats pertinents, a cada canvi de població del Manescal o del Ferrador. Amb el pas del temps, la valoració de la manescalia i dels seus practicants va ser cada vegada més gran, i la confiança i el recurs al manescal, com a expert en l'art de la manescalia, capaç de solucionar els problemes de salut dels animals, millorar-ne l'estat i assegurar-ne la perdurabilitat, es féu cada vegada més evident.

Manescals al Moianès.

Al moianès, el nostre ferrador i manescal de referència va ser en Josep Molist i Tenas. Ell amb la seva dona i un fill de tres mesos van arribar al poble  l'any 1873 procedents de Centelles. En Josep es va establir a Moià i era el manescal de tota la comarca: es cuidava d'onze pobles.

El seu fill, també de nom Josep, va continuar amb l'ofici de manescal i el va rellevar. Era conegut popularment com el "Pepet Manescal." Aquest es va establir a principis dels anys vint a la cruïlla del Poble Nou, a l'edifici que més tard seria el Bar Martí. I més endavant es va traslladar a la carretera de Vic al costat de la fàbrica tèxtil de Cal Tapadores.

En aquella època, els manescals feien també de ferradors, tenien molta feina: a més de la clientela que comptaven de la pagesia dels pobles de la comarca, cada dia per la cruïlla del Poble Nou hi passaven molts carros. Als hostals del poble cada nit hi pernoctaven els traginers, i els estables estaven plens d'animals. A Josep Molist, abans, durant i acabada la guerra l'ajudava el seu fill Josep Maria, aquest era ja de la tercera generació de l'ofici familiar. Quan en aquests anys varen començar a sorgir els vehicles de motor va haver-hi un canvi molt gran en el món del transport, i en conseqüència, en l'activitat del ferrador, que va disminuir. Llavors,el  Josep Maria, amb vista,  va estar un temps al poble de Manlleu per aprendre l'ofici d'impressor, i  amb el temps va obrir a Moià la primera impremta, en el mateix local de la carretera de Vic. El seu pare, en Josep, es va mantenir encara en l'ofici fins a l'any 1969.

                  Moià. Veterinària Molist al local de la cruïlla del Poble Nou

Ferradors Moianesos.

A més de la família Molist, el poble comptava amb diferents ferradors que van treballar-hi poc o molt durant aquells anys, amb noms com "Els Cabòsses", el pare i després el seu fill Joan Vilalta, que ferrava molt bé. Es coneixia també un ferrer que havia pujat de sant Feliu de Codines que es deia Lluís Carreras. Un altre era en Tomàs manescal, establert en el call del Carrer de la Tosca. I al poble durant un temps va ferrar-hi també un home que el coneixen amb el nom de l'Hilari.

Ferraven els animals habitualment a l'aire lliure, a les cases de pagès, i molt sovint davant mateix del seu local, als carrers propers d'entrada i sortida de la vila, als hostals i la seva rodalia, i especialment a la plaça, on hi solien treballar de forma esporàdica  els dies de mercat setmanal.

La feina del ferrador

Tots hem vist i coneixem el que és una ferradura, és una banda de ferro estreta amb forma d'arc adaptable a la peülla d'un cavall, mul, o ruc, i fins i tot els bous, la qual es fixa amb claus al casc de l'animal i li serveix de protecció en caminar, ja que sense ella, durant la jornada de treball se li faria mal a la peülla, un mal que cada cop s'agreujaria més i més. Els claus amb què es fixa la ferradura s'anomenen claus de ferrer, que tenen la cabota de forma quadrada. La ferradura porta vuit forats, anomenats claveres, i  que és per on es posen els claus. 

Per  fer una ferradura, s'agafa un troç de de ferro d'una barra laminada, es posa al foc fins que sigui roent. Amb les tenalles es treu del foc i es posa damunt l'enclusa i a cops de martell es va aplanant. Cal anar mantenint el foc ben encès, feina que antigament era encomanada al manxaire, que anava atiant el foc perquè el ferrer pugués tornar a posar la ferradura entre les brases i treure-la, un cop roent, per tornar a picar fins a donar-li la forma de ferradura. Els vuit forats de la ferradura es feien amb un punxó i a cops de mall quan la ferradura estava roent en el moment de la forja.

    Moià. Josep Molist a la dreta, amb els seus ajudants.

A l'hora de ferrar un animal eren necessaris un mínim de tres persones: dues per agafar-lo i el ferrer. Calia que l'amo hi fos present i tranquil·litzés l'animal amb manyacs i paraules confortants. El ferrador havia de començar per lligar bé l'animal de manera que no oferís perill ni s'espantés. Aixecant-li una pota, tot seguit li treia la ferradura vella i amb el llambroix o botavant retallava la part còrnia excessivament  grossa de la peülla. Després repassava la ferradura i la portava a la fornal, i l'ajustava a l'enclusa, d'acord amb la forma del casc de cavall. Com si fos una sabata a mida. Amb la ferradura encara roent, l'aplicava damunt la peülla i això permetia fer desaparèixer les irregularitats que haguessin pogut quedar. Seguidament es feien penetrar els claus a través dels forats de la ferradura tenint cura que entressin igualats. Amb les tenalles, el ferrador sostenia els claus mentre els clavava amb tres cops de martell justos a cada un, ni un més ni un menys; després amb les tenalles retallava les puntes dels claus o bé els doblegava dintre la peülla. En el clavat de la ferradura és on s'havia de tenir més compte, car la peülla té un gruix d'un centímetre aproximadament i s'havia de fer sense ferir l'animal, en l'os o en la carn. Alguns animals s'estaven prou quiets i no calia lligar-los: D'aquests es deia que eren "de bon ferrar".

Els Sants Patrons del gremi.

Evidentment, cada gremi tenia el seu Sant. Sant Eloi era el patró dels ferradors i manescals, mentre que  Sant Martí havia estat el patró de la cavalleria catalana -abans de ser-ho Sant Jordi-, i també ho era del bestiar de ferradura; per això els genets antics reclamaven l'ajut de Sant Martí perquè els protegís les cavalleries, i com a exvot li oferien ferradures, que solien clavar a les portes de les esglésies dedicades a aquest Sant. Al començar el segle XX encara se'n podien veure a la porta de Sant Martí de Provençals, al districte de Sant Martí a la ciutat de Barcelona.

Es deia que els ferrers, durant la vuitada anterior a Sant Martí, donaven una ferradura de franc, és a dir, que de les quatre només en cobraven tres. També era creença que, al ferrar el bestiar pels volts de Sant Martí, es guardava dels mals i d'encantaments. De tota manera, el dia del Sant, els ferradors no ferraven, perquè hauria sigut com una falta de respecte treballar aquell dia, per això es deia:

                                    Per sant Martí

                                    No ferra el ferrer,

                                    Ni mol el molí.

Les ferradures velles es guardaven tot l'any perquè es considerava que donaven sort, però per això havien de ser trobades, i no pas fetes expressament, i si s'havien trobat en el dia de sant Joan, augmentava sensiblement el seu poder. Es deia que els ferradors, a la nit de la revetlla les escampaven,, pels camins, per creure que així escampaven sort i ventura, convençuts que el cel els premiaria la bona obra amb més escreix que si les haguessin venut a pes de ferro vell.

 

Joan Carrera i Vilardell.                                   Moià, novembre de 2019

Bibliografia


Llibre EL MOIANÈS quasi memòries d'en Quim Viñas.  Carles Riera i Fonts. Editorial El LLAMP.

Llibre MOIÀ Una història per conèixer. Jaume Clara i Arisa. Editorial Zenobita.

Llibre MOIÀ 1875-1939 La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.

Llibre MOIÀ d'ahir a avui. Editorial La Tosca

Llibre OFICIS QUE ES PERDEN. Per David Griñó. Editorial MILLÀ

Llibre Calendari dels vells oficis. MIQUEL PONT. Editorial PROA.

Llibre UN ANY A PAGÈS Ramon Llongarriu. LLibres de Batet.

Llibre Estris i atuells de la casa de pagès. Llorenç Ferrer Alòs. BRAU edicions.

MOIÀ. Revista LA TOSCA Núm. 641 desembre 2004

MANESCAL Enciclopèdia Cat.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0121512.xml

VETERINARIA. Wikipedia.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Veterin%C3%A0ria

EL MANESCAL
http://elmanescal.blogspot.com/2012_05_05_archive.html

MENESCALS O MANESACALS.
http://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/

L'art de la manescalia.
https://www.sciencia.cat/temes/lart-de-la-menescalia-i-els-seus-practicants-la-baixa-edat-mitjana

Veterinari

http://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/2019/04/menescals-

Imatges.

Llibre MOIÀ 1875-1939 La vida d'un poble en imatges. Jaume Clara i Arisa. Editorial VIENA

Arxiu fotogràfic Eudald Font Cleries.

Arxiu fotogràfic Joan Carrera.

CATALUNYA En Blanc I negre. Salvador Obiols. Editorial ESPASA.



Testimonis Orals.

Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià

Dolors Vilardell i Matarrodona. Natural de Moià.