Poues de glaç

Article publicat a la revista La Tosca Moià Octubre- Novembre 1018 

La majoria de poues de glaç del nostre país, estan situades a la vora dels corrents d'aigua de les rieres i en indrets obacs, als fons de les valls, ja que el glaç que s'empouava, era el que s'obtenia de la congel·lació de l'aigua estancada a les basses, construïdes al mateix costat de les poues.

Entre d'altres, al Moianès i a la Serralada Pre-litoral (Montseny, Serra de l'Obac.....) eren bons llocs, i s'hi conserven actualment un bon nombre de poues. Aquestes poues tenen forma cilíndrica, fetes amb parets de pedra seca i estan cobertes amb cúpula semiesfèrica del mateix material, solen tenir una o més obertures petites, una porta per on entraven els que hi treballaven i per on es posaven i es treien els blocs de glaç. La profunditat d'aquestes poues oscil·la entre nou i onze metres, i entre sis i nou metres de diàmetre interior.
No hi ha data exacta sobre els inicis de l'extracció de neu i gel amb interessos comercials a Catalunya, però sembla que tingué lloc durant el segle XVI. El seu màxim desenvolupament però, no tingué lloc fins als segles XVII i XVIII.
La conservació del glaç i la neu destinada al consum humà va ser una de les activitats més tradicionals i alhora singulars que es portaren a terme al Moianès i al Montseny.
Es començava a treballar al mig del' hivern amb les primeres glaçades . Els homes acostaven els blocs de glaç que s'obteniencongelant aigua a les basses i es baixaven amb corrioles fins al fons dels pous, on es col·locaven acuradament, omplint els buits que quedaven amb una capa intermitja de boll o de palla. Anaven fent capes fins a omplir la poua de blocs fins a dalt. Un cop plenes, les poues es tapaven amb branques d'arbres, fullaraca i pedres, per aillar-les de l'exterior i conservar-ne el fred.
Aquesta activitat proporcionava uns ingressos suplementaris a la gent de la zona, justament en èpoques de l'any en què hi havia poca feina al camp. A més, era una feina que requeria nombrosa mà d'obra i era una activitat molt dura pel fred i pels llargs desplaçaments que comportava -les poues no eren al poble-, Hi havia feina a netejar les basses i els pous abans de les primeres glaçades, com també amb l'activitat que es generava al omplir de glaç les poues.
Les poues s'obrien a l'estiu, els primers dies de juliol, aleshores també es necessitava un gran nombre d'homes per fer de carregadors, traginers, carreters, etc. per fer arribar els blocs de glaç fins al seu punt de venda.
El transport es feia sempre de nit aprofitant les hores de fresca i es portava a terme mitjançant llargues caravanes de carros i de mules i matxos que portaven les sàrries ben carregades. Els blocs, al seu torn, anaven ben embolcallats amb sacs i mantes.
En aquesta activitat, la rapidesa era molt important per minimitzar el desglaç, ja que normalment, les pèrdues del volum de gel eren d'un 20 a un 25% del total transportat.
El glaç es feia servir a l'estiu per la conservació d'aliments: el peix a les llotges, com a refrescant de begudes, per fabricar gelats... I també tenia aplicacions en el món de la salut: per combatre la febre, com a anestèsic, per les cremades i per aturar hemorràgies.

El negoci de la neu i del glaç natural va desaparèixer totalment en els primers anys del segle XX a causa dels avançaments tecnològics.
Llavors començà un progressiu abandó de les poues que portà a la desaparició del negoci en poc més de 25 anys.
Consta que a la comarca del Moianès alguna de les poues de glaç va estar activa fins a la meitat dels anys vint.
Cal veure que aquest procés de desaparició, si no s'esperava que fos tan ràpid, era previsible des d'una perspectiva històrica, ja que se sap que el coneixement tècnic per a fabricar gel artificial ja és conegut des del segle XVII, però que no es va aplicar de forma industrial fins al 1874.

Joan Carrera I Vilardell