Rentar la roba

Publicat a La Tosca Nº 742 Gener 2014

Trobem que en el domini de les diferents cultures la higiene corporal, la domèstica junt amb la de rentar la roba, va tenir un grau d'importància molt diferenciat al llarg de la història, els Romans varen practicar i portaren a terme moltes activitats relacionades amb la neteja. Durant el temps d'ocupació islàmica varen ser també establertes com una pràctica comuna, i disposaven de termes, rentadors, i banys públics. No va ser el mateix durant l'edat mitjana Europea, on realment la higiene estava molt descuidada i en alguns sectors de població gairebé inexistent. Va ser en el segle XIX, amb les descobertes realitzades per Pasteur i Koch, que es va tornar a valorar la funció higiènica que tenia l´aigua i a poc a poc es van anar instal·lant canonades, s'anaven construint fonts i safareigs públics, es cobriren les clavegueres a cel obert i s´endreçaren les cases dels pobles.

Aquestes millores arribaren també a Moià, sobretot a partir de fer-se la canalització de l'aigua dels brolladors de la Crespiera fins al poble al principi dels anys trenta.

Les dones fins aleshores utilitzaven les rieres, torrents, basses, o séquies, la rentada de la roba requeria diverses fases perquè quedés neta, el procés per portar a terme la feina era feixuc i llarg:
S´havia de portar la roba a la riera amb el cistell sobre el cap, al maluc o l'espatlla, segons el costum, algunes dones feien servir una xivira o un carretó de mà, moltes vegades anaven calçades amb socs, esclops o espardenyes, de genolls sobre una fusta al costat de l'aigua, amb el picador donant cops a la roba a sobre una pedra i aclarint-la contínuament, tot passant fred o calor i aguantant la pluja i el vent, traginant coves plens de roba mullada amb tot el pes.
Naturalment a l'hivern l'aigua estava massa freda, a vegades havien de trencar el glaç originant sempre penellons a les mans i fort mal a les 'ungles, però malgrat això es rentava la roba.
Un cop neta, es duia a casa per estendre-la i fer "la bugada" de la roba blanca, aquesta operació consistia a penjar a la vora del foc una perola amb aigua, tirant-li diversos cassons de cendra al moment de bullir. Després es col. locaven les peces rentades a dintre un cubell de fusta i amb un "colador" a la part superior. Es tirava l'aigua bullent sobre les peces rentades, deixant-ho en repòs fins a l'endemà, en què es tornava a la riera per rentar la cendra i ensabonar-la de nou. Després, s'estenien les peces al sol per blanquejar-les, sobretot un cop "aclarides" completament, gràcies a això, la roba quedava blanca i neta per portar-la a casa.
Rentar la roba, tal com es duia a terme, era un món exclusiu de les dones, complia una doble funcionalitat, com espai de neteja, i de relació social com a lloc de trobada, per fer petar la xerrada entre rumors i sorolls barrejats de cops de picador sobre la roba mullada, del frec de les grans pastilles del sabó fet a casa, del so d'un no parar i de continu circular de l'aigua. Simultaniejava l'actitud de rentar la roba amb parlar, opinar, criticar comentar...es parlava de tot.
No oblidem, que rentant les dones parlaven.es feien amigues o no, reien ploraven, s'il·lusionaven, s'entristien, era un espai femení dur però alhora agradable.
Eren temps de pobresa i misèria, les feines eren molt feixugues, anys en què la majoria dels habitants dels pobles aconseguien subsistir a base d'un reduït número d'aviram, una feixa de conreu a la muntanya, i un petit hortet, era l'economia de supervivència. Utilitzaven l'aigua de la cisterna o del pou, anaven a buscar-la per beure, amb càntirs a la font, no hi havia luxes ni es pretenien, s´aprofitava tot, no es llençava res però quan els que van viure aquells anys els recorden, sempre aconsegueixen deixar de banda la manca de tot, per, rescatar del record aquells moments feliços de rialles compartides.
Amb el temps es va construir un safareig gran al Moli Nou on hi arribava l'aigua que baixava de la resclosa de Passarell, allà les dones ja no s'avien d'agenollar,
Amb l'arribada de les primeres aigües al poble per obra d'en Josep Coma, per la necessitat que tenia ell de poder disposar d'aigua corrent per posar en funcionament la seva indústria fabril a (cal Cristo i el seu jardí) es dugué a terme la canalització de les aigües de Passarell i de la font de l'Avi, obres que es realitzaren entre els anys 1868 i 1870, a causa de la disponibilitat d'aquestes aigües, Coma va construir un gran safareig públic on hi cabien quatre o cinc dones per banda, estava situat als terrenys de cal Cristo al costat de la quadra de telers, es cuidava d'aquest safareig l´encarregat de Josep Coma, un tal Felip.
Les dones quan volien rentar la roba ho anaven a demanar al Felip i el Felip portava una llibreta i anava donant tanda.
Quan les dones havien acabat de rentar i se n'anaven, el Felip els en cobrava l'import de quinze o vint cèntims l'hora.
Quan varen tirar els safareigs d'en Com a terra, les dones rentaven la roba al mig del carrer del Salt, on hi havia un safareig particular; hi havia un pou i feien anar l'aigua del pou al safareig.
Als baixos de casa la sra. Sivina, al bell mig del carrer del Vall, també i hi havia dos safareigs, on la gent del barri i anava a rentar, eren particulars i ella pel servei solia cobrar una petita quantitat de diners.
La sra. Sivina va arribar a un acord amb l'Ajuntament i omplia els seus safareigs amb l'aigua sobrera de la font del carrer del Vall.
A canvi ella els hi va entregar el seu cotxe de quatre rodes tirat per cavalls, el qual van modificar posant-hi una plataforma plana a terra, i afegint-hi un sostre de quatre pendents amb una creu a sobre i sostingut per quatre columnes amb forma d'espiral modificació que el van transformar en cotxe fúnebre, tot-hom el coneixia com el carro dels morts, i va servir al poble durant dècades.
Anys després amb l'arribada de la canalització al poble amb l'aigua de la Crespiera es va produir una substancial millora i el fet de poder disposar d'aigua corrent a les cases, va donar peu a la construcció de dipòsits i safareigs particulars, això va comportar un canvi en la manera de fer i de costums, varen guanyar amb comoditat i estalvi de temps, però deixaren enrere una pràctica comuna, per una activitat privada, ja no és una feina comunitària de relació oberta, sinó que s'havia tornat intima de cada casa, on durant molt de temps al rentar la roba, es recordava amb certa nostàlgia el temps passats vora l'aigua amb la companyia de les altres dones.

Joan Carrera i Vilardell. Gener 2012

Bibliografia

-Jose Elias Garcia Sanchez.i Enrique Garcia Sanchez.Ediciones Universidad de Salamanca. campus.usal.es/~revistamedicinacine/.../esp/padres_microb.htm
-Jaume de Bargas i Fabregas. Bugadera / Lavandera.
http://usuarios.multimania.es/oficis/experiences23.html
-Gloria Formiga. Sabò eLagarto.http://blocs.xtec.cat/historiaoral/arxius/28
-TEJERINA. Fiesta de “Las Lavanderas” http://www.actejerina.es/lavanderas.htm
-Bloc de Arasaventos. LOS ANTIGUOS LAVADEROS PUBLICOS.
http://arasdelosolmos.wordpress.com/2011/01/26/los-antiguos-lavaderos-publicos/
-Mercedes Tatjer. EL TRABAJO DE LA MUJER EN BARCELONA EN LA PRIMERA
MITAD DEL SIGLO XX: LAVANDERAS Y PLANCHADORAS .
-http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn119-23.htm
-R.M. Canera. M.Martinez. I Vivancos. Els safareigs Pùblics de la Conca de Barberà.
Cossetánia edicions. http://www.cossetania.com/tasts/Safareigsconca.pdf
-Historia de la lavadora historia del lavado. http://www.jaja.cl/?a=6787
Carles Riera i Fonts. El Moianès. Quasi-memòries d'en Quim Viñas

Imatge.

-TEJERINA. Fiesta de “Las Lavanderas” http://www.actejerina.es/lavanderas.htm

Testimonis orals:

Dolors Viladell Matarrodona. Natural de Moià.