Els maquis, temibles, detestables, herois, per
uns i altres. Qui eren exactament els maquis? Abreujant direm que eren fills
naturals de la derrota republicana de l'any 1939,
El nom de maquis ve de l'expressió francesa “ prendre le maquis” que si es tradueix a l'idioma espanyol el significat és de “echarse al monte.”
La primera aportació dels espanyols a la resistència, va ser la creació de
xarxes d'evasió clandestina a través dels pirineus, però no va ser l'única.
Els espanyols exiliats van participar en la resistència francesa contra els nazis a tot el migdia francès, van alliberar més de 18 departaments (Tolosa semblava més una ciutat espanyola que francesa) i a més van intervenir en l'alliberament de París en l'estiu de 1944. A partir d'aquí, a tota la base de l'exili espanyol van començar a estendre consignes com: "Ara, Espanya!", "Tots contra Franco i la Falange"!! Hem de fer caure a Franco abans que caigui Hitler"!!. Així es va anar creant el clima propici per a continuar la lluita contra el feixisme a Espanya.
Un grup de joves llibertaris van ser el motor de la resistència, d'ençà del 39 mateix, amb falsificació de documents, organització d'atemptats, calament de presos, reconstrucció de la C.N.T., etc.
Eren guerrillers, es tractava de gent que no va acceptar mai el feixisme en versió espanyola, ni que es consolidés com finalment ho va fer. Ells creien que amb la derrota de Hitler, Franco tenia les hores comptades esperant inútilment que una revolta popular acabés definitivament amb la dictadura.
Els plantejaments i els condicionants dels maquis catalans exiliats al veí estat francès eren diferents dels altres, senzillament perquè tenien la frontera a tocar, coneixien el país i podien entrar i sortir d'incògnit pel que més els convingués.
Actuaven en la zona rural que coneixien millor, i que els oferia major possibilitat de subsistència o de retirada, des de la franja del Pirineu fins als confins de la comarca del Bages.
Mentre que nombrosos maquis de províncies espanyoles perseguits com estaven per la dictadura franquista, estaven totalment aïllats i van fer de la muntanya el seu peculiar búnquer de resistència aferrissada, per tal de combatre el feixisme. Les zones boscoses i denses en vegetació, repartides per diferents punts de la geografia hispana, van proporcionar amagatall i recer als guerrillers, la majoria republicans fugitius que es negaven a lliurar les armes, i que van saber fer d'aquests llocs amb història, un autèntic fortí fins a la dècada dels seixanta del passat segle. Necessitaven en tot moment la logística i el suport de la població d'allà on duien a terme la resistencia armada.
El nord-oest espanyol, en concret de la zona que comprèn Galícia fins a Cantàbria, Astúries, nord de Lleó i Palència, el Sistema Ibèric amb les províncies de Terol, Castelló, València i Conca, la zona que abastava part d'Extremadura, nord de Còrdoba, Ciudad Real, Toledo, Àvila i les muntanyes del Sistema Central: Des de les muntanyes extremenyes fins a les serres d'Albarracín i Conca (de Gredos a Despeñaperros) i el sud d'Andalusia (Cadis i l'eix Granada-Màlaga) van ser les zones de major activitat guerrillera dels maquis. Sense oblidar altres punts dispersos i de gran valor estratègic com l'Alt Aragó o les comarques Catalanes de La Vall d'Aran, Bages i el Berguedà, etc.
Els maquis, en la seva lluita contra la dictadura, dugueren a terme temptatives de molta envergadura: les guerrilles comunistes que varen envair la Vall d'Aran, presentant batalla a l'exèrcit comandat pel general Moscardó, en la que per fer-los fora, va utilitzar totes les seves forces fent us fins i tot dels canons d'artilleria.
El nom de maquis ve de l'expressió francesa “ prendre le maquis” que si es tradueix a l'idioma espanyol el significat és de “echarse al monte.”
La primera aportació dels espanyols a la resistència, va ser la creació de
xarxes d'evasió clandestina a través dels pirineus, però no va ser l'única.
Els espanyols exiliats van participar en la resistència francesa contra els nazis a tot el migdia francès, van alliberar més de 18 departaments (Tolosa semblava més una ciutat espanyola que francesa) i a més van intervenir en l'alliberament de París en l'estiu de 1944. A partir d'aquí, a tota la base de l'exili espanyol van començar a estendre consignes com: "Ara, Espanya!", "Tots contra Franco i la Falange"!! Hem de fer caure a Franco abans que caigui Hitler"!!. Així es va anar creant el clima propici per a continuar la lluita contra el feixisme a Espanya.
Un grup de joves llibertaris van ser el motor de la resistència, d'ençà del 39 mateix, amb falsificació de documents, organització d'atemptats, calament de presos, reconstrucció de la C.N.T., etc.
Eren guerrillers, es tractava de gent que no va acceptar mai el feixisme en versió espanyola, ni que es consolidés com finalment ho va fer. Ells creien que amb la derrota de Hitler, Franco tenia les hores comptades esperant inútilment que una revolta popular acabés definitivament amb la dictadura.
Els plantejaments i els condicionants dels maquis catalans exiliats al veí estat francès eren diferents dels altres, senzillament perquè tenien la frontera a tocar, coneixien el país i podien entrar i sortir d'incògnit pel que més els convingués.
Actuaven en la zona rural que coneixien millor, i que els oferia major possibilitat de subsistència o de retirada, des de la franja del Pirineu fins als confins de la comarca del Bages.
Mentre que nombrosos maquis de províncies espanyoles perseguits com estaven per la dictadura franquista, estaven totalment aïllats i van fer de la muntanya el seu peculiar búnquer de resistència aferrissada, per tal de combatre el feixisme. Les zones boscoses i denses en vegetació, repartides per diferents punts de la geografia hispana, van proporcionar amagatall i recer als guerrillers, la majoria republicans fugitius que es negaven a lliurar les armes, i que van saber fer d'aquests llocs amb història, un autèntic fortí fins a la dècada dels seixanta del passat segle. Necessitaven en tot moment la logística i el suport de la població d'allà on duien a terme la resistencia armada.
El nord-oest espanyol, en concret de la zona que comprèn Galícia fins a Cantàbria, Astúries, nord de Lleó i Palència, el Sistema Ibèric amb les províncies de Terol, Castelló, València i Conca, la zona que abastava part d'Extremadura, nord de Còrdoba, Ciudad Real, Toledo, Àvila i les muntanyes del Sistema Central: Des de les muntanyes extremenyes fins a les serres d'Albarracín i Conca (de Gredos a Despeñaperros) i el sud d'Andalusia (Cadis i l'eix Granada-Màlaga) van ser les zones de major activitat guerrillera dels maquis. Sense oblidar altres punts dispersos i de gran valor estratègic com l'Alt Aragó o les comarques Catalanes de La Vall d'Aran, Bages i el Berguedà, etc.
Els maquis, en la seva lluita contra la dictadura, dugueren a terme temptatives de molta envergadura: les guerrilles comunistes que varen envair la Vall d'Aran, presentant batalla a l'exèrcit comandat pel general Moscardó, en la que per fer-los fora, va utilitzar totes les seves forces fent us fins i tot dels canons d'artilleria.
Tots ells eren confederals, com s'anomenava els de la C.N.T. i gairebé cap d'ells havia tingut un lloc de responsabilitat durant l'etapa revolucionària que va viure el país entre els anys 1936 al 1939.
Foren precursors i s'inclinaren per la lluita en el medi rural del qual procedien, i en coneixien millor tots els condicionaments.
Resistència, lluita armada, però tot a partir d'una plataforma: la confederal, o anarquista, que amb les seves accions havia sortit molt desprestigiada en l'àmbit popular després de la Guerra Civil.
Els maquis comptaven amb un minso suport logístic, les escorrialles del que quedava d'una organització la C.N.T., molt castigada a partir del 1939,i de les cases de pagès.
Les masies, preses entre l'espasa i la paret, amb la pressió i la por de la guàrdia civil d'un cantó, i les amenaces dels maquis per l'altre, sovint es veien obligades a col·laborar, fossin quines fossin la seva ideologia, simpaties, recursos propis.
Donades aquestes circumstàncies, els maquis certament els era difícil assolir els mínims de subsistència que necessitaven per seguir la lluita.
Estàvem en mal moment, en època de racionament i en què els recursos de la gent del poble eren limitats i molt escassos.
Els maquis i particularment el Massana van aconseguir crear un clima d'inseguretat, de por, i de terror entre la població civil i per descomptat entre les forces d'ordre públic rural, que els hi tenien por i miraven d'evitar-los tant com podien.
El seu grup es va especialitzar en sabotatges contra les torretes metàl·liques de conducció elèctrica utilitzant explosius plàstics i detonadors portats de França.
També va desenvolupar una tàctica pròpia, que després repetirien els altres grups d'acció anarquistes, i que consistia a realitzar una sèrie d'accions subversives i tornar a creuar la frontera. Acompanyat d'Antonio Torres "Farinetes", Jordi Pons "Taràntula", Jaume Puig "Tallaveneres" i José Pérez Pedrero "Tragapanes" entre altres, va realitzar nombrosos segrestos, atracaments i sabotatges durant diversos anys.
Van evitar en tot moment causar baixes a la Guàrdia Civil, excepte quan era qüestió de vida o mort, ja que atemptar contra guàrdies civils no era
operatiu, ja que el règim els substituïa sense problemes i, a més, augmentava la repressió. Així, la partida de Massana, va assaltar l'oficina de la mina de lignits de Serchs, i es va emportar els jornals d'una setmana, acció que va repetir en una altra ocasió. A principis de 1950 va realitzar un segrest a Can Butxaca, al terme municipal de Castellar del Riu, aconseguint 100.000 pessetes pel rescat.
En l'estiu de 1950, Massana va efectuar l'última incursió a Espanya.
En la seva explicació de per què va abandonar la lluita, va confessar que ho va fer perquè la CNT es va desentendre dels maquis i perquè hi havia llibertaris que no es jugaven la vida des de 1939.
Va ser reclamada la seva extradició pel govern espanyol, però va morir a França.
Temuts per uns o admirats per altres, els maquis van arribar en el pitjor moment i no van ser mai ajudats per la població civil com a guerrillers ni com a representants dels anhels d'un poble molt castigat i tip de penúries dels anys de la guerra civil que just s'havia acabat, lluitaven sense tenir un aparell de propaganda que els permetés donar-se a conèixer, o que la gent del poble entengués exactament el que ells volien aconseguir.
Els anys 60 s'intensifica la repressió franquista davant la resistència maqui i va suposar el seu declivi final marcat entre d'altres per les morts a trets de combatents a Catalunya com Quico Sabater, el 16 de gener de 1960 a Sant Celoni, i de l'ultim maqui, en Ramon Vila Capdevila conegut amb el sobrenom de Caracremada, el dia el 17 d’agost de 1963, en una emboscada, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny.
Molts més dels seus integrants van morir també o van ser detinguts; altres van escapar altre cop a l'exili a França o el Marroc. El temor i la bogeria que respirava el dictador Franco el van motivar a aixecar barricades i autèntics búnquers defensius a l'estret fronterer dels Pirineus, en el que era conegut com la Línia P. Temia una invasió aliada.
Els Maquis, amb les seves gestes, conformen sens dubte un ideal, el de la lluita entesa per la seva llibertat, històries que parlen d'aquests guerrillers que van atemorir a la població civil i van mantenir en escac a les forces franquistes durant tots aquests anys.
La majoria d'ells deixant-hi la vida.
Moià: i a la comarca.
Moià: un poble on la memòria dels maquis segueix present. Diferents guerrillers van moure’s pel seu nucli urbà i entorns, especialment el Quico Sabater, algunes vegades disfressat de capellà.
Santa Maria d’Oló: al voltant del poble, l’any 1950, s’escoltaren explosions. Eren els maquis, que volien tombar torres d’electricitat.
Sta. Maria de L’Estany: el juliol de l’any 1953, quan molts guerrillers ja havien mort o deixat el combat, algun maqui (possiblement Ramon Vila) féu explotar torres d’electricitat properes al poble.
Mas Rojans: Santa Maria d'Oló, una altra masia visitada per maquis i guàrdies civils.
Molí del Perer: masia del terme de Moià, un dia de tardor de l’any 1947, un grup de maquis (eren nou) menjaren en aquesta casa. Els guerrillers pagaren l’àpat amb bitllets de cent. Els pagesos del moment no estaven acostumats a veure’n de tan grossos i utilitzar-los els podia fer sospitosos de donar cobertura als maquis, i l’home de la casa féu jurar als seus fills que no dirien mai res a ningú (per no tenir greus problemes amb els guàrdies civils) d’allò que havia passat aquell dia a casa seva.
El Raurell: masia del terme de Moià, el masover de la casa (Joan Rius Crivellés) fou trobat mort (l’abril de 1945, a l’edat de 36 anys), després d’haver patit tortures a la presó de Moià. Fou detingut per haver acollit maquis.
Calders: un altre poble on la memòria dels maquis segueix present. Diferents guerrillers van moure’s pel seu nucli urbà i entorns.
La Moretona: masia del terme de Moià en aquest punt a mig camí entre Calders i Moià fou detingut, a finals de setembre de l’any 1949, Manuel Sabaté, germà del famós guerriller Quico Sabaté.
Reixac: masia del terme de Calders, poc abans de ser detingut (finals de setembre de 1949), Manuel Sabaté (germà de Quico Sabaté) passà per aquesta casa (fugint de la Guàrdia Civil) i hi sol·licità menjar i informació dels camins de la zona.
La Caseta Alta. Masia situada en el terme de Moià, empresonaren el masover acusant-lo d'acollir els maquis.
Casa Les Vinyes. Vall de Marfà. És una masia del terme municipal de Castellcir, els masovers donaven refugi, provisions, i suport a grups de maquis, en un moment donat, alertada del cas, la guàrdia civil encerclà la casa. Per escapar-se, els maquis llençaren una bomba de mà que no va explotar, des de dintre la casa, van engegar de les corts el bestiar per despistar a la guàrdia civil, i els maquis es van escapar entre les bèsties.
Foren detinguts els masovers per haver-hi acollit maquis.
L'endemà una parella de la guàrdia civil es presenta altre cop a la casa amb el fotògraf de Moià, per retratar la bomba, i després la feren explotar.
Joan Carrera i Vilardell. Moià. Maig 2015
Bibliografia
HISTÓRIA DE LOS MAQUIS
http://histomaquis.blogspot.com.es/2012/12/2-quienes-eran-los-maquis.html
LIBRO LOS DEL MONTE.
http://www.verkami.com/projects/10817-libro-l-s-del-monte-una-historia-del-maquis
ELS MAQUIS AL BAGES revista DOVELLA Jordi Planas
http://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20029/19869
TERRITORI MAQUIS BAGES / BERGUEDÀ
http://www.territorimaquis.cat/
WIKIPEDIA (guerrilla antifranquista)
http://es.wikipedia.org/wiki/Maquis_%28guerrilla_antifranquista%29
EL MAQUIS ESPAÑOL
http://galeon.com/franquismo/web/maquis.pdf
LLOCS DELS MAQUIS AL BAGES
http://www.territorimaquis.cat/nivells/contingut/titular/bages
ELS MAQUIS A CATALUÑA 1939 – 1963 Ricard Vargas Golarons.
http://www.lagavillaverde.org/centro_de_documentacion/maquis_catalunya/maquis_catalunya.pdf
TERRA DE MAQUIS
http://www.terrademaquis.com/es/
LUGARES CON HISTORIA.
http://lugaresconhistoria.com/2014/03/08/los-lugares-donde-se-ocultaron-y-combatieron-los-maquis/
La mujer del Maquis Ana. R. Cañil Editorial . Espasa
Imatges
LIBRO LOS DEL MONTE
http://www.verkami.com/projects/10817-libro-l-s-del-monte-una-historia-del-maquis
LUGARES CON HISTORIA.
http://lugaresconhistoria.com/2014/03/08/los-lugares-donde-se-ocultaron-y-combatieron-los-maquis/
Testimonis orals.
Enric Carrera Sanyé Natural de Moià
Dolors Vilardell Matarrodona. Natural de Moià
Joan Antonell Coromines. Natural de Moià
Joan Vilardell Torrentá Natural de Moià
Ramona Matarrodona Molas. Natural de Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada