Captaires

En la postguerra, en els anys quaranta del segle passat, van marcar una tremenda regressió en el terreny econòmic. L'enfonsament de la producció agrícola i industrial va ser acompanyat d'una marxa enrere històrica: el sector primari va tornar a superar el 50 per cent de la renda nacional. En un context d'escassetat i intervenció estatal, el mercat negre, l'estraperlo, i la corrupció generalitzada, es van apoderar de l'economia del país. Eren moments que el llindar de pobresa el superava molt poca gent. El país havia quedat totalment arruïnat i si bé la gent treballadora de Moià tenien recursos i no passava gana, tampoc tenien sempre de tot. Fins al 1952 va existir el racionament d'articles de primera necessitat, el pa, l'oli i el tabac, entre altres. Hi havia l'estraperlo o mercat negre, però no tothom s'ho podia permetre.
Però per sota d'aquesta situació gairebé general, hi havia moltes persones que havien quedat en la indigència. Era gent corrent coneguda com "els pobres" així en general. D'aquests n'hi havia que vivien a les cases del poble, en condicions extremadament precàries, i a qui la bona gent els ajudava com podia.

Una altra mena de pobres practicaven el nomadisme, es coneixien com a pidolaires, indigents, pòtols. Eren homes sols, que buscant la seva subsistència demanaven caritat. Eren els captaires, anaven a peu de poble en poble amb certa periodicitat. De caritat generalment, tothom els en feia, dins de les estretors generals. Qui més qui menys, segons criteris que cadascú establia. Les tarifes anaven des dels cinc cèntims de pesseta fins al màxim d'una pesseta (avui equival a un cèntim d'euro) Sobretot els captaires freqüentaven els comerços, on sempre hi havia algú i menys, les cases particulars si no hi tenien coneixença. Algú extraordinàriament els donava un plat de menjar calent. Els diumenges es podien veure asseguts a les escales de l'església, en el moment d'entrar i en sortir de missa. De captaires en passaven molts, alguns d'ells eren coneguts de la gent del poble, s'els coneixia amb el sobrenón de l'Ocellot, El Pelut, El Coix, El Guenyo, L'Esparver, El Farinetes, etc. No sempre eren ben acceptats a determinats municipis. A Moià es podia llegir a la paret de la casa de Cal Cabanya al carrer del Vall un gran rètol que a títol dissuasiu deia "Prohibida la mendicidad en este municipio".

Pels voltants de Moià passaven la nit sota els ponts, barraques de vinya, les vaumes de la Falsia o en algun cobert que els hi vingués de pas. A dins de la Vila, per mantenir l'ordre l'agutzil els vigilava, i si es donava el cas que provocaven algun aldarull els acompanyava fins a fora del poble i els acomiadava. Alguns d'altres si es quedaven al vespre pel poble, els dirigia cap al cobert de la casa del Saiol, que tenia palla per poder-hi dormir. Normalment els captaires seguien uns itineraris més o menys fixos, que cadascú s'organitzava al seu aire i segons la seva necessitat. Sabem que existia un codi no escrit a través del qual s'intuïa el que es podia esperar quan s'arribava al portal d'una casa de pagès. Si hi havia un xiprer al davant, es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i alguna altra cosa. Si n'hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Si hi havia tres xiprers, volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit al cobert o a la pallissa. Però gairebé la cosa no anava així amb els captaires. Tant se val si eren els habituals de sempre, esporàdics forasters que passaven periòdicament, o d'altres que no se'ls veia mai més. A les mestresses de les cases de pagès els feia angúnia tornar a l'aigüera el got, coberts, o plat, utilitzat pel captaire. S'estimaven més oferir-li algunes monedes, o un mossec de pa acompanyat del primer que arreplegaven pel rebost, ja s'encarregaven elles d'enllestir-ho ben de pressa. Només desitjaven que marxessin com més aviat millor de casa seva.

Els captaires en la majoria de casos anaven vestits pobrament, esparracats amb roba vella de color negre, anaven bruts, plens de ronya i polls, i sense afaitar, A l'esquena hi duien un sac atrotinat on suposadament  portaven quatre pertinences i algun rosegó de pa, però mai ningú s'interessava pel que hi poguessin encabir.
La quitxalla de les cases de pagès caminant cap a l'escola se'ls trobaven. A vegades asseguts al peu del camí reposant mig endormiscats, altres cops, els veien caminant amb el sac a l'esquena o ajaguts a qualsevol ombra a sota d'un arbre. Advertits pels de casa mai no s'hi acostaven ni els molestaven. 

I qui eren aquests captaires? En general, gent que havia quedat despenjada de la societat per culpa de la guerra, cada cas era diferent. Es deia que alguns eren fugitius polítics que no podien tornar al seu lloc d'origen, perseguits pels vencedors de la guerra. N'hi havia que venien de molt lluny. Alguns parlaven castellà.

Habitualment en els seus itineraris els captaires eren acollits, per les institucions benèfiques en els seus menjadors públics, en els orfenats i refugis, o pels ajuntaments a través dels albergs. Aquests últims, regulats per les seves ordenances municipals, oferien un panorama descoratjador, no tant sobre el paper, com respecte al que passava en la realitat.
L'Església va reaccionar aviat i de manera decidida es va disposar a organitzar les ajudes possibles davant les emergències que sorgien a borbolls per tot arreu. Des de l'Acció Catòlica es va promoure una Campanya pro Caritat, que anava pal·liant les urgències, i més tard, s'organitza de manera permanent el Secretariat Nacional de Caritat, que posteriorment es transformaria en el que és actualment  Càritas.

Els captaires seguien venint per Moià, ja ben entrats els anys cinquanta. Va anar corrent el temps, alguns van caure malats, d'altres van canviar d'itinerari, i no van passar mai més. Alguns d'ells els van acollir en els asils dels pobres. A la dècada següent ja en passaven molt pocs.
A la nostra Vila igual com  d'altres, s'hagué d'esperar alguns anys per a normalitzar la vida quotidiana, per recuperar el poder adquisitiu de preguerra, i per tornar a viure la vida amb il·lusió, després de sobreviure les penúries d'aquests anys tan difícils.

Joan Carrera i Vilardell. Moià Desembre 2015.

Bibliografia.
El Franquismo: Evolucion politica, economica, y social 1939-1959
http://www.historiasiglo20.org/HE/15a-3.htm
“MORIR DE HAMBRE». AUTARQUÍA, ESCASEZ Y ENFERMEDAD EN LA ESPAÑA DEL PRIMER FRANQUISMO.
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/5926/1/PYM_05_12.pdf
La mare i els pobres | El clot de les Ànimes
http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2015/10/23/la-mare-i-els-pobres/
La pobreza como marginacion y delito
http://www.ugr.es/~pwlac/G19_14Jose_Rodriguez_Molina.html
Llicencia per a pidolar
http://www.porcar.net/2010/03/25/llicencia-per-a-pidolar/
Sarment: Pobres i captaires.
http://sarment.blogspot.com.es/2011/12/pobres-i-captaires.html
Viajes y viajeros por España.http://www.bocos.com/dwgautier_indice_itinerario.htm
La simbologia del xiprer a Catalunya
www.francescroma.net/web/xiprer.doc
Llibre. El despertar del món rural a la postguerra. Fina Vila i Clotet. Edit. Pagés
Llibre Records i vivencies d'un Moianès. Andreu Ros Roca, edit. Laertes.
Imatges.
Isidre-Nonell-Monturiol-_1873-1911_
http://www.pjasoler.com/wp-content/uploads/2014/10/Isidre-Nonell-Monturiol-_1873-1911_.pdf
Testimonis Orals.
Enric Carrera Sanyè Natural de Moià
Dolors Vilardell Matarrodona Natural de Moià