Serradors

Llargs hiverns, fred i neu amb glaçades intenses. Abans de la guerra, cap als anys 20, els homes del Pirineu fugien del fred,  s'organitzaven formant colles de tres o quatre individus i baixaven cap a les terres de la Catalunya central per passar-hi l'hivern.
Buscaven feina a la pagesia, treballant al bosc, construint parets i barraques amb pedra seca; alguns, com a pastors, guardaven ramats, feien de carboners, calciners treballant als forns de calç i també com a serradors.
Els serradors s'encarregaven de convertir els arbres del bosc en taulons, bigues, i fusta per tots els usos. 
Coneguts al Moianès amb merescuda fama eren una colla de serradors de Castellar de N'Hug que s'anomenaven "Els Patoles". 
Els serradors tenien coneixença amb la gent i es dispersaven pels pobles de l'altiplà.

Venien amb carro tirat per un animal en què hi traginaven les eines i les seves pertinences.

Aquests serradors es contractaven algunes vegades a jornal, o també en feines a preu fet.

Coneixien bé els nostres boscos, eren bons professionals i havien quedat bé amb la feina que havien fet els anys anteriors.
Negociaven el tracte i quan s'havien posat d'acord amb l'amo del bosc, es posaven mans a la feina. A vegades començaven per tallar els arbres, però generalment els trobaven ja tallats, per haver-se'n cuidat abans els propietaris, puig que tant uns com altres procuraven que fossin tallats amb lluna nova si eren pins o amb lluna vella si eren pollancres. Una creença popular, vigent encara avui dia, és que la fusta s´ha de tallar a la tardor i a l'hivern i que cal que sigui sempre amb lluna vella, la darrera abans de Nadal, fins a la lluna vella de gener, perquè així la fusta no es torna guerxa ni es corca. 

Bé prou ens ho diu el refranyer:

"Per la lluna de gener
talla la fusta el fuster".

"Si bona fusta et vols fer
talla la fusta pel gener".

Quan tenien els arbres tallats i nets de branques, els arrossegaven amb les mules i les eugues estirant-los amb l'estringuet (corda amb anella de ferro a la punta) fins a un tros pla i aclarit del bosc. Els deixaven allí apilotats i a punt per xerracar-los (donar-los forma amb el xerrac). Tot seguit els xerracaven a la mida de la fusta que havien de serrar, o sia que els escapçaven tan llargs com haguéssin de ser, i després els quadrejaven. Per començar tiraven un cordill mullat de mangra (òxid de ferro vermell) senyalant així la ratlla per on havia de passar la fulla de la serra.

Els serradors, abans de començar a serrar, arreglaven la pollina que ve a ser com un cavallet d'uns quinze o vint pams de llarg
Per a serrar posts, cabirons o el que convingués, carregaven el tronc damunt la pollina fent-la tombar o arrossegar amb molta atenció i llavors el lligaven a la pollina valent-se d'una soga o bé una cadena; però abans, perquè la pollina no es tombés, la carregaven de la cua posant-hi peces grosses de fusta serrades o per serrar perquè servissin de contrapès. Ja lligada a la pollina la peça que volien serrar, un serrador pujava a dalt i dos es queden a baix, fent pujar i baixar la grossa i típica serra, cuidant de seguir uns i altres la ratlla de mangra que estava marcada damunt i dessota de la peça a serrar, en cas contrari serrarien de tort.

Les colles de serradors eren de tres o quatre homes. El principal, o cap de colla, era el llimador, que és qui es cuidava de llimar les dents de la serra, feina a la qual donaven tota la importància i segons ells era cosa molt difícil perquè depenent de la classe de fusta, convenia llimar-la d'una manera diferent. El pi, vol una llimada i el roure una altra.      Servint-se per això de llimes rodones, cairades i de l'entrescador per girar les dents, que havien d'estar inclinades ja sigui més o sigui menys, segons el tipus de tall i fusta a tallar.
El serrador que anava dalt la pollina se l'anomenava el cabrer, perquè el lloc on agafava la serra amb les dues mans se'n diu la cabra, i els dos que serraven a baix els renaders, perquè el mànec travesser del cap d'avall de la serra, que agafaven també amb les dues mans, és el renard.

Gairebé tots sabien quadrejar, però si algun n'era menys llest que els altres, i si la colla era de quatre, mentre hi havia feina de quadrejar aquest no serrava.
La serra anava dintre un bastiment de fusta i es componia de les peces següents: El cap de dalt, la cabra, dessota els cabrits, que són dos brocs forts agafats entre la cabra i el bastiment amb el jou, els anells i clavetes. Les  bandes  són les dues fustes llargues de cada costat del bastiment. La fulla de la serra, al mig del mateix i al capdavall el renard o mànec travesser, agafat al dit bastiment.
Les eines que necessitaven eren: la destral, pedra d'esmolar, xerrac per tallar les llargades a mida, l'entrescador per la serra i pel xerrac, llimes cairades i rodones, pot de mangra, cordill, tascó i soga o cadena per lligar.
La feina era pesada i perquè la serra anés més lleugera, quan havien serrat un parell o tres de pams posaven un tascó dins del tall de la peça que habien obert amb la serra, i amb el mànec de la destral la presionaven perquè es baldés i així la serra no restava premsada dins la fusta i avancaven molt més; no obstant això, sovint feien una mossegada i un trago de vi de les botes per prendre coratge, i deien ells que "les botes i el tascó fan el bon serrador."

A la vora d'on serraven, que solia ser una plaça carbonera o altre lloc pla, hi feien un bon foc, entorn del qual, per fer-se el menjar, hi posaven les olles en les que hi coïen l'escudella, fesòls i patates i d'altres.
Penjades a prop en un arbre, o a terra, hi tenien les paelles per escalfar o coure el que tenien i per fondre la cansalada; el bot de vi, el pa i d'altres queviures. El vi el tenien en comú en un bot, si bé les botes que bevien ells eren individuals.
Comptaven a ull el que cada serrador gastava aproximadament, per, al final, passar comptes.
De tant en tant un d'ells anava a vigilar les olletes respectives i quan era hora hi tiraven els fideus, arròs, patates, o fesòls o bé hi afegien aigua.
A l'hora dels àpats tots tenien el seu plat i també solien tenir culleres, però a vegades es preocupen poc d'això, ja que al bosc, amb el seu ganivet de butxaca, se'n construïen de noves amb fusta de boix.
Mentre dinaven feien petar la xerrada i en acabar passaven aigua al plat, a les olles i els coberts, i els deixaven abocats sobre alguna fusta plana perquè no s'embrutessin de pols, cendra o serradures.
Per dormir, si eren a prop de la casa de pagès, algunes els hi arreglaven el llit, o jaç de palla, també dormien al paller, en cas contrari s'instal·laven al bosc sota alguna bauma, o amb la fusta que tenien tallada junt amb les branques dels arbres que sobraven, es construïen una barraca i dormien allà, i en aquest cas hi guardaven també les eines, els queviures i demés.
Vivien aixi la temporada. Si feia mal temps, plovia, o nevava, no treballaven. Anaven al poble de tant en tant a buscar provisions. Omplien els càntirs d'aigua d'alguna font propera,
rentaven la roba a la riera.
Homes valents. Bosquerols colrats, treballant la temporada, aprofitaven el recursos que el bosc els hi donava. 

L'adagi popular deia:

"Serradors! perquè, justa és la fusta, ells si que coneixien l'ofici, mentre que jo, ni sóc fusta, ni tinc fusta de Sant, perquè cada fusta té son grup, francament, jo no conec la fusta!!!

             
                  
              Joan Carrera i Vilardell                                              Moià octubre 2017

Bibliografia.

Llibre ANTICS OFICIS I COSTUMS QUE ES PERDEN. Assumpció Batalla GARNISEU EDICIONS.

Llibre La Vida a Pagès de Salvador Vilarrasa Vall (Imprenta Maideu Ripoll) Tipografía RipollesLlibre 

Llibre OFICIS QUE ES PERDEN David Griño. Biblioteca popular Catalana.  

LA NATURALEZA Y SU OFICIOS. Angel Sanchez Crespo.  Guardarramistas.com

De  oficio Maderista https://sites.google.com/site/mjfuster20/madera  

Oficis del bosc en el passat https://prezi.com/7lruop5rexc3/oficis-del-bosc-en-el-passat/

Imatges.

La Barcelona d’abans i d’ara

https://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2011/07/oficios-casi-ya-en-el-olvido-5-07-2011.html

Llibre La Vida a Pagès de Salvador Vilarrasa i Vall (Imprenta Maideu Ripoll) Tipografía Ripollesa

Festival de la sierra y el hombre.

https://sierrayhombre.org/el-apeo-de-arboles-hacheros-aserradores-y-motoserristas/

 De  oficio Maderista

https://sites.google.com/site/mjfuster20/madera

Google : Fotos aserradores

Testimonis Orals.

Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià

Ramon Carrera Mas. Natural de Moià