.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

divendres, 14 de desembre de 2018

Cal Ganso

Cal Ganso. Avui és al capdamunt del carrer de la Cendra (ara Francesc Viñas), fent cantonada amb la placeta de Sant Sebastià i el carrer de les Joies, on hi ha l'entrada. Damunt la porta, la linda de pedra amb una data, 1748.
En un altre escrit d'aquest blog, Traginers, s'explica que l'avi Ganso va ser pioner a la nostra comarca en començar a transportar gent i mercaderies amb tartana de Moià a Manresa, Vic i Barcelona.
Cal Ganso, construit sobre un terreny de forma triangular. A les primeres dècades del segle XX es va convertir en botiga de queviures, cansaladeria i fonda.
Més endavant va ser la Fonda la Masia, nom que ens recorda, que originalment, cal Ganso  havia sigut una casa de pagès


.


A Cal Ganso, l'ànima de l'establiment i la que portaba tot el pes de la casa, era la Lluïsa. Dona lluitadora, vital, de complexió ferma, molt activa, valenta i treballadora.
La Lluïsa posava i treia les calderes de la llar de foc com si res; sempre duia les mateixes sabates, amb talons una mica alts però gastats per different cantó que la feien caminar d'una manera especial.
El seu marit, el Manel provinent de Terol, era esquilet d'ofici, esquilava bestiar, no s'estava d'explicar anècdotes de la seva terra enyorada, a vegades amb alguna llàgrima. El torico, la plaça major, els amants de Terol, l'esglesia del Salvador.......
Els fills del matrimoni eren dos nois, el Juanito i el Josep Maria, tots col·laboraven activament amb les tasques quotidianes de la casa.
La Lluïsa portava sempre molt net un davantal de color blanc. Feia cap a totes les coses de la casa, especialment cuinar. A la cuina tenia tres fogons de carbonet, d'aquells que s'havien de ventar pel forat perquè no s’apagués el foc. Amb el pas del temps, el seu germà, que no vivia a Moià, va posar-li una cuina de ferro colat amb forn incorporat, de les que es coneixien com a "cuina econòmica", va suposar una gran millora. Els que la van conèixer explicaven que estava molt contenta i que hi posava unes llaunes de bacallà amb samfaina al forn gairebé com si complís un cerimonial.




La Lluïsa despatxava a la botiga, feia el menjar per alguns treballadors del poble, per algun militar, o  viatjants que estaven de pas. En el petit menjador hi tenia tres taules; per a entrar-hi, un gran portal, que encara existeix davant de cal Rocafort (actual Ajuntament).
La botiga era petita i quadrada: Entrant a mà dreta, uns sacs i en un racó, un gran barril d'arengades rovellades, que deien que eren les més bones. A mà esquerra, les piques amb les penques de bacallà en remull i el taulell no gaire llarg. Al darrere, les prestatgeries, a sota, els caixons del moble amb pasta a granel: macarrons, fideus, com també arròs, oberts i col·locats a la vista. Botifarres, llonganisses, pernils, i cansalada, penjats de les bigues del sostre.




Era un Moià on les cansaladeries mataven sols un porc a la setmana. Un testimoni oral que ho havia viscut explicava que els homes moianesos que es dedicaven a matar porcs davant les cases del poble es coneixien pel Pere Embustero, El Pere Xana, el Leandre Xana i el Tianet de cal Montvinet, que va ser ensenyat pels tres anteriors. Mataven els porcs i els socarraven i escorxaven al carrer (que vol dir obrir-los de dalt a baix).
A la casa on anaven el dia de matar el porc, ja tenien preparats un feix d'argelagues i dos buscalls per posar-hi el porc a sobre per socarrar-lo. Els matadors solien ser tres o quatre, i portaven un banc de fusta amb travessers de ferro que servia per degollar el porc. Un dels matadors clavava un ganxo al coll del porc i d'aquesta manera el feia seguir allà on volia, el col·locaven damunt del banc lligat de potes i feien passar un vol de corda per la pota del banc. Llavors un altre dels matadors el degollava. A Cal Ganso la Lluïsa es posava al costat del degollador el qual aguantava el cap del porc per la barra- i era ella qui parava la sang amb un gibrell gran, mentre l'anava remenant amb la ma perquè no s'agrumollés.
Després els matadors agafaven el porc i l'entravessaven damunt dels dos buscalls i amb un feix d'argelagues a sota que encenien, i el socarraven:
Amb ganivets ben esmolats a tall de navalla, rascaven el socarrim de la cansalada i deixaven les penques fines sense cap pèl, gairebé com si l'haguessin afaitat.
Pels carrers, la gent deien: Aquí més amunt, o més avall, maten el porc, perquè se sentia l'olor de socarrim. Atrets per la ferum, tots els gossos del barri també s'hi acostaven.
Allà mateix un matador l'encarnava (o sigui l'obria de cap a cap) i el trossejava.
Per posar-hi cada-una de les diferents parts de porc, tenien preparats al voltant els coves de vímec, plates, draps nets, un garbell, per posar-hi la mocada, una cassola o bé un gibrell pel fetge i la freixura i una plata amb sal.

.

Des de temps remot no es pagava res, per matar el porc. Però als anys vint, l'ajuntament va posar una taxa. Llavors L'Agutzil, el Pepet Nunci, es cuidava d'anar a pesar i cobrar la matança amb la romana. Per pesar-lo, passaven una corda per sota el porc i l'agafaven amb el ganxo de la romana , l'instrument per pesar.
Tenien ja el porc ben arreglat, o sia treta la budellada, el fetge, la freixura i dos peus, dos homes valents amb una barra a l'espatlla aguantaven a pes mentre els que tenien la romana afinaven la pesada, per dur el control ho apuntaven en una llibreta.



Acabat això, tots plegats entraven cap a dins la casa els coves, gibrells i perols plens amb les diferents peces de carn. La cansalada la portaven directament al salador.
Els matadors anaven d'un cap a l'altre de poble. Els hi agradava especialment anar a Cal Ganso. Estaven contents perquè la Lluïsa, acabat d'arreglar el porc, ja els hi tenia l'esmorzar a taula. Més d'un cop havien deixat un porc enrere, per anar on esmorzarien millor. Eren altres temps i de propina, no els hi donaven més que un tros de pa torrat i un gotet d'aiguardent a la majoria de cases.
Per la Lluïsa i els membres de la família començava llavors un dia de tràfec i molta feina, havien de netejar la mocada, de triar el greix de la carn, desossar, preparar la carn de la caldera, fer els llardons, trinxar la carn i fer la barreja pels diferents tipus d'embotits, llonganisses, bulls, botifarra d'ou, botifarra negra. Coure carn als perols per confitar-la dins les gerres plenes de llard, etc.
El Manel, el seu marit, el dia de la matança deixava la feina d'esquilador i es quedava a casa fent les tasques que es tenia de fer més força: Treure la caldera del foc, fer rodar la maneta de la màquina de trinxar, etc.
Els fills, acabant de l'escola hi donaven un cop de mà. Algunes vegades els ajudaven una o dues dones del barri. Les llonganisses no les omplien fins a l'endemà, era bo que la carn estigués reposada.
Els clients del poble es repartien a comprar a les diferents cansaladeries, en general compraven poca cosa, ho demostra el pes de les matances setmanals a repartir amb el nombre d'habitants.
De la matança, a més dels productes elaborats, posaven a la venda els ossos que els comprava la gent per fer caldo.




Era usual que a Moià els treballadors que podien, engreixaven dos porcs, un per ells i l'altre per vendre.
Pels vols de Nadal i fins al mes de març mataven el porc les cases benestants del poble. També les famílies més humils que la majoria de vegades s'havien de vendre la meitat de la carn per fer diners i poder comprar un garrí per engreixar-lo altra vegada. Els hi compraven la carn a Cal Mon, cansaladeria del carrer de les Joies, que feien molta llonganissa i també el Boteller del Poble Nou, que la repartia a les cansaladeries de Castellterçol.
Darrere de Cal Ganso donava a la plaça de la Font, el que els permetia disposar de tota l'aigua que necessitaven. A la font vella de la placeta hi venia l'aigua directament dels brolladors de la Crespiera. Sota de la casa hi tenien el safareig on rentaven la roba, un cop neta l'anaven a estendre a la carretera de L'Estany -més amunt del col·legi, al costat de l'hort de Cal Figueres-, al vespre l'anaven a recollir.
El Juanito, el fill gran, va aprendre a conduir automòbils a casa dels seus veïns. El mestre va ser el Tianet de Cal Ferrer de la Font (pioner de l’automoció al Moianès).

Amb el pas del temps el Juanito va ser el xofer de Cal Maties i mes tard de l'empresa Sagalés.
El Josep Maria, el seu germà petit, que de sempre estava delicat de salut, va morir en el temps de la guerra. Sembla ser que el Miquel i la Lluïsa van anar a viure a França on hi tenien parents.
Quan a Moià van construir el Gran Hotel,1947-1949, el mateix promotor va fer-se càrrec també de La Masia. Van rebaixar el carrer, van pavimentar-lo, van remodelar l’edifici i es va cobrir amb un sostre el triangle de l'entrada. Aquest triangle es va a passar a conèixer popularment com "El tramvia". Llavors va ser quan Cal Ganso va deixar de ser cansaladeria i es va reobrir com a Fonda.
Als anys cinquanta regentaven l'establiment el matrimoni moianès Jaume Padrisa i Pepita  Villa. Més tard i durant molts anys ho van regentar també el matrimoni Jordi Pla i Montserrat Coma. Als darrers anys, funcionà només com a restaurant. En retirar-se aquests últims, es va posar a la venda l'edifici. Actualment aquest és propietat de l'ajuntament.







Joan Carrera i Vilardell                                                                      Moià Febrer 2018





Bibliografia.



Llibre MOIÀ d’ahir i d'avui. Editorial La Tosca. Moià

Llibre Arxiu de tradicions populars. Fascicle 1 Maig de 1928. José J. Olañeta 

Llibre EL MOIANÈS quasi memòries d’en Quin Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El Llamp

LLibre Moià SEMPRE MOIÀ. Liduvina Daví i Sentias 2007 Gràfiques Íster Moià

Matança del porc Wikipedia

Feria de la matanza del cerdo.

Radio Olot. La matança, una tradició que s’ha anat perdent

Festa del porc a Moià

Festa del porc i la cervesa Osona

Matar el porc i desfer-lo



Imatges



Llibre Moià d’ahir i d'avui. Editorial La Tosca. Moià


LLibre Moià, SEMPRE MOIÀ. Liduvina Daví i Sentias 2007 Gràfiques Ister Moià

LLuïsa a la botiga. Fotomontatge. Joan Carrera

Matanza del cerdo en Ibiza

Antics Hostals del Camirral.
https://hostals.blogspot.com.es/2012/04/fonda-cal-ganso-la-masia-moia.html

Carlos Illa. CIC el Moianès


Testimonis orals.


Joan Vilardell i Torrentà. Natural de Moià

Ramona Matarrodona i Molas. Natural de Moià

Joan Antonell i Corominas. Natural de Moià




2 comentaris:

  1. Joan, m'ha encantat aquest article! Molt ben documentat i estructurat; no pots parar de llegir-lo i el tema és genial. Sobretot, tenint en compte que, malauradament, forma part més del passat que dels nostres dies.
    Excel·lents descripcions amb tota mena de detall sobre el procés d'elaboració dels embotits, establiments i, sobretot, els personatges.
    Un dels millors articles que he llegir darrerament.
    Moltes gràcies Joan!

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu Maria,pel teu suport i per ser una incondicional seguidora.

    ResponElimina