Els cafès de la Vila

A Catalnuya,  a final del segle XIX, anar a passar el vespre al cafè va esdevenir un costum. Hi anaven principalment els homes, tant de la burgesia com els menestrals. Cadascú tenia els seus locals preferits, als de classe mitjana era més freqüent veure-hi famílies i nois i noies en grups. Era habitual anar-hi els dijous a la tarda i al vespre, i sobretot els dissabtes i els diumenges.

El primer cafè de Moià -cafè pròpiament dit- es va obrir al  Poble Nou, va ser Cal Ton, avui Bar Muntanya. El Ton del Cafè, amb la gorra una mica entravessada, era cafeter, cafeter, però molt cafeter! Allà s'hi jugava a cartes, es feia la manilla, el tuti, el set i mig, el burro, el canari, el subhastat. Els dies feiners, com que era lloc de pas, hi havia tràfec de carros i de tartanes i aquests cafès tenien vida. També hi havia homes del poble i carreters que es posaven a jugar a la nit, es jugaven els quartos. El Ton servia els cafès als seus clients a les taules. 

Les taules dels cafès eren de marbre, amb peus de ferro colat, rodones i rectangulars, cadires de la marca "Tonet", rajoles hidràuliques a terra, amb vistoses sanefes de colors, tenien ja preparades les copes amb el terròs de sucre dins. Quan s'asseia una persona, el cafeter agafava la cafetera de llautó amb un broc llarg i omplia la tassa. Llavors un cafè valia vint cèntims de pesseta, i portava gotes: gotes de conyac o gotes de rom. I sense sucre, en valia quinze. 

El Poble Nou en aquella època, tenia molt moviment. A cal Ton servien ell i la Carme; un cop mort el Ton, ho va regentar el Pepet, xofer de Sant Feliu de Codines, que amb el cotxe feia els viatges a Caldes de Montbui al matí i al vespre.

L'any 1859 Sebastià Daví va fer l'edifici del que seria el Casino de la Lliga Defensa de L'arbre fruiter. Era el "Cafè de Dalt", situat al revolt del carrer de la Cendra, al costat de La Masia. Els socis d'aquest local eren uns quants menestrals importants del poble. La família Dalmau es va establir al Casino com a cafeters. Ell, en Mílio Dalmau, pertanyia a una família que durant molts anys havien tingut una botiga a la placeta de Sant Josep. El Mílio era especialment conegut, ja que durant molts anys va ser el sereno del poble, el Cafè el portaven en Mílio i la seva esposa Assumpta, junt amb els tres fills: Joan, Tomàs i Maria. Els que ho van viure recordaven que el dissabte preparaven el cafè a la llar de foc, amb una caldera molt gran i que un cop fet, el colaven i l'avocaven dins un dipòsit metàl·lic de forma cilíndrica, que a la part baixa hi tenia una aixeta. Ja en tenien per tota la setmana. Per tal de sevir-lo als clients, omplien una cafetera de llautó i tot el dia la tenien prop dels fogons de carbó d'alzina de la cuina, perquè s'aguantés calenta i així sempre estava a punt,  fins al dissabte següent, que tornaven a fer-ne més. 

A baix al Casino hi havia una sala i s'hi feia cine mut, acompanyant les pel·lícules amb el so del piano que tocava un músic del poble i s'hi representaven assíduament també obres de teatre. A mesura que van passar els anys i arran de desavinences per raons polítiques, es van partir els socis. Els de la part socialment més alta i més representativa, se'n van apartar. 

El cafè de Baix es va obrir pels volts de l'any 1910. En deien el cafè del patilles. El vell Manlleu va arrendar aquest cafè, conegut amb el nom de l'Ateneu primer i després com a Cafè Sant-Graal, que també tenia sala de ball. Aquesta sala, el Manlleu la tenia arrendada a gent jove. Aquests jovent organitzaven sessions de ball que ballaven al so d'un "trencapinyons", nom popular del manubri de maneta. Diu que l'oncle Manlleu, en aquella època va deixar desfrenar una mica el joc, ja que en el joc llarg, el cafeter hi tenia un tant per jugada. A vegades els dissabtes a la nit, els jugadors, encara que fos prohibit, hi jugaven i per seguretat posaven un guàrdia a la porta, perquè si pujava la guàrdia civil no els sorprengués.

Els socis del cafè de Dalt sempre estaven en pugna amb  els del Cafè de Baix. Quan els grans propietaris del cafè de Dalt se'n van separar, allà va quedar una part pagesa i una part treballadora i al Cafè de Baix la part menestral. Del cafè de Dalt també se'n deia La Pólvora.  L'any 1924 s'inaugurà un nou local a l'Avinguda de la Vila amb el nom de El Círcol.
Cafè i espai recreatiu, escenari i sala de teatre, s'hi feien moltes sessions de ball, va ser regentat durant dues generacions per la família Santaeugènia de Moià.
La gent en aquella època podia romandre asseguda en un cafè el temps que volgués, tenia tots els diaris que es publicaven a l'abast i fins i tot podien demanar estris d'escriure: servei de tinta, ploma i paper amb la capçalera del local per enviar alguna carta o nota. Eren en general establiments sumptuosos per l'època, decorats amb rajoles, marbres, miralls i pintures...S'hi fumaven puros i caliquenyos.
Tothom anava als cafès a fer tertúlia amb la colla d'amics i per mantenir reunions i per deixar-se veure, ja que aquests locals centralitzaven l'espai d'oci de la vila.

Amb el pas del temps els cafès van incorporar el joc, a més de les cartes, amb el dòmino, escacs i taules de billar, sempre s'hi podia escoltar música per la ràdio. Amb l'arribada de l'electricitat es va produir la segona modernització dels cafès, esdevinguda cap al 1915, amb la incorporació dels frigorífics i també van aparèixer els refrescs, embotellats, les orxates, els xarops, els gelats, la barra americana, els tamborets, va sorgir la figura del bàrman, la moda dels còctels... 

Eren els cafès de sempre que incorporaren aquesta modernitat, tot i que en el fons conservaven el seu aspecte clàssic de sempre.

Costum arrelat al poble en aquella època era repartir el cafè a domicili. Passaven, al migdia, pels carrers, nois anunciant-se a les cases tot tocant tocs de corneta, portaven una cafetera de llautó molt lluenta plena de cafè, i una mesureta petita com la de la llet: Eren els del cafè de Cal Tià i els Dalmau, del Casino

-Quant en voleu?

-Tres cafès!

Portaven també, penjada al coll, una bossa amb els sucres. Passaven cada dia havent dinat però com que ja la gent de les cases del poble sabien el seu horari, els que volien veure cafè ja s'esperaven al carrer davant de la porta de casa seva.

També havia passat un xicot de la fonda de cal Zidro. A cal Tià llogaven un xicot o una noia, ja grandets. Portaven unes cafeteres de llautó, grosses, que anaven amb una tapa rodona gran per omplir- la per dalt, amb un broc llarg per servir-lo.

Els últims nois que van passar a vendre el cafè a domicili van ser els germans Lluís i Eusebi Graners, del Cafè Condal. En aquest cafè i ja en els anys seixanta va durar un temps que no s'hi cabia, sobretot els diumenges, que la gent hi anava a veure el futbol, la raó era perquè la primera televisió que es va muntar als cafès de Moià va ser al Cafè Condal, i és que aquests establiments van ser uns veritables pioners d'aquest medi comunicatiu. 

A l'estiu, al Cafè Condal tenien col·locat l'aparell de televisió a fora, sobre unes caixes de cervesa a la placeta del Colom, i hi anava moltíssima gent per veure-la.

Va ser però després d'aquesta època que es van obrir al poble tot un seguit d'establiments amb els noms de Bars, Cafeteries, Snacks. Cerveseries, etc. seguint les tendències de modernitat que marcava el moment.

Alguns d'aquests locals han resistit el pas dels temps i han arribat fins als nostres dies.

  Joan Carrera i Vilardell                                                  Moià, gener 2020

Bibliografia


Llibre EL MOIANÈS quasi-memòries d'en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El LLAMP.

Llibre: MOIÀ Una història per conèixer. Jaume Clara i Arisa. Editorial Zenobita.

Llibre: MOIÀ 1875-1939 La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.

Llibre: MOIÀ d'ahir a avui. Editorial La Tosca

Llibre: El Caminar d'un poble MOIÀ Sebastià Ubasart i Serra. Gràfiques ISTER. Moià.

Llibre: Visca el teatre. Elvira Permanyer i Sert. Modilianum Gràfiques ISTER. Moià.

Llibre: MOIÀ SEMPRE MOIÀ. Liduvina Davi i Sentias. Gràfiques ISTER. Moià.

Els millors cafès de Barcelona XIX:
https://cuinadel19.wordpress.com/2016/03/12/els-cafes-a-la-barcelona-del-xix/

Paco Villar. 'Al tombant de segle XIX-XX, els cafès eren l'avantguarda urbanística de Barcelona':
https://www.vilaweb.cat/noticia/4173429/20140215/tombant-segle-xix-xx-cafes-eren-lavantguarda-urbanistica-barcelona.html

Imatges

Llibre: MOIÀ SEMPRE MOIÀ. Liduvina Davi i Sentias. Gràfiques ISTER. Moià.

Llibre: MOIÀ 1875-1939. La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.

Arxiu fotogràfic Eudald Font i Cleries. Moià

Arxiu fotogràfic Joan Carrera i Vilardell. Moià

Imagenes de cafeteras de latón:
https://www.google.com/search?rlz=1C1ASUT_esES382ES382&sxsrf=ACYBGNQ-TLSs8CsFGAMhSH2f6IegZEMwFQ:1577995362904&q=imagenes+caferetas+de+laton&tbm=isch&s


Nois amb cafetera i corneta: Fotomuntatge, J. Carrera.

Testimonis Orals.

Dolors Vilardell i Matarrodona. Natural de Moià

Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià