.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

diumenge, 14 de febrer de 2021

Pagesia

És un gran orgull, haver nascut a la pagesia, a l'altiplà del Moianès!
Som pagesos i ens sentim satisfets de poder continuar treballant la terra com els nostres avantpassats!
Hem heretat el privilegi de cultivar-la i tenir l'oportunitat d'alimentar a la gent  amb les nostres collites. Som pagesos i ens sentim molt orgullosos de ser-ho!




Des de sempre, el fill de la terra té idees clares i precises del seu entorn. Sap l'hora que és durant el dia segons la projecció de les ombres, com si mirés un rellotge de sol; a la nit l'arc estrellat li indica quan serà l'hora de l'albada. Coneix les llunes i els núvols, que,  ajaçats a l'esquena de les muntanyes  li senyalen si tindrem pluja o tempesta, com també coneix els senyals que presagien el canvi de temps. Fa el seu pronòstic, que mai s'equivoca i la natura li fa saber el temps de plantar a la terra i li diu quan serà l'hora de replegar la collita.
La casa de pagès on viu és un element idiosincràtic del poblament de Catalunya, estretament lligat a un tipus d’explotació agrària i ramadera de la terra i a un sistema de transmissió generacional del patrimoni immaterial. L’origen de la casa de pagès es remunta al tombant del primer mil·leni. Des de sempre al moianès, igual que d'altres comarques, d'animals per conrear la terra n'hi havia molt pocs, la terra era tota seca i mancada d'adobament orgànic, sense gaires maneres per arrencar-la i estovar-la. Conreada almenys en un noranta per cent per masovers o bé parcers  -que tributaven un trenta o un quaranta per cent amb els amos o propietaris-, el resultat era que solament anaven subsistint. I així havien passat anys i més anys, en que les famílies es transmetien de pares a fills totes aquells coneixements, aquells afers diaris, mentre el nivell econòmic gairebé no es movia. Al llarg dels segles els canvis havien estat lents i escassos, a diferència de l'època contemporània en que s'han accelerat, especialment a partir del segle XX, que és quan aquest món tendeix a transformar-se, per desaparèixer més tard, xuclat pel brogit de la societat urbana i per la globalització de les pràctiques pageses que han anat arraconant els sabers tradicionals.



Viatgem avui al Moianès a la primera meitat del passat segle XX. Les coses anaven seguint de la mateixa manera que ho havien fet sempre. La vida de pagès venia a ser un regne a part, si s'el comparava amb qualsevol altre vida. Al voltant de la casa de pagès s'hi va crear un petit regne de caràcter patriarcal amb una estructuració perfecta. En l'aspecte econòmic, el cap de família, bon administrador, sempre tenia guardada una anyada precedent, que no es portava a moldre al molí, per tenir farina, pel pa de cada dia, fins que la nova collita fos assegurada. Al rebost s'hi guardava la minestra, procedent de les matances i era administrada amb parsimònia durant els dotze mesos de l'any. Les hortalisses i les verdures de l'hort eren primordials. L'aviram del corral ajudava a equilibrar la dieta. Els arbres fruiters proveïen de fruita quan era la temporada. La vinya donava raïm per fer un vi de qualitat. Molt bona i necessària era també la llet de cabra, d'ovella i de vaca. 
Era primordial en l'administració de la casa la figura de la mestressa. Aquesta anava sovint al mercat a Moià els diumenges. Amb la venda dels ous, aus i conills comprava allò que era necessari per a les despeses petites i quotidianes de la casa. Les quantitats -no insignificants- procedents de les seves transaccions eren estalviades acuradament i passats uns anys, donaven la possibilitat de comprar una casa al poble, un terreny de cultiu, o una masia. La majoria de nous propietaris de la Plana de Vic o del Bages, antany havien sigut masovers del Moianès, el Lluçanès, del Berguedà o de la comarca del Ripollès.



El petit regne patriarcal de la casa de pagés tenia la seva economia organitzada admirablement. A més del conreu de la terra, alternant amb les suades de l'estiu i les fredorades d'hivern, comptava amb l'ajut de la ramaderia. El masover gros tenia la seva vacada, la seva eugassada i també una bona ramada de bèstia de llana amb el seu bover i pastor, que eren considerats com a familiars de la casa. L'esperit profundament cristià no faltava a la llar de la pagesia. Els diumenges tothom anava a missa a primera hora. La mestressa, amb la típica mantellina al cap feia l'ofrena a l'altar de Sant Isidreel patró dels pagesos i els hi encenia els ciris durant la missa. En sortir de l'església, les mestresses canviaven lloques per ous, conills o formatges i els pastors mercadejaven amb cabres, ovelles, xais i cabrits.



Totes les festes eren santificades i també ho era, de fet, cada dia de la setmana. La benedicció del menjar que tenien al plat mai faltava. Amb la ganiveta del pa es feia el senyal de la creu a sota, abans de tallar-lo i besar-lo si una llesca queia a terra. A l'entrada de fosc a la casa, es deia el rosari seguit d'un enfilall de parenostres als sants de tots els santuaris i als difunts de la família. Era una tradició molt arrelada anar a peu, un cop a l'any, en pelegrinatge a la capella de la Mare de Déu de la Tosca, per donar gràcies i demanar-li favors. Gairebé tots els pagesos sabien llegir i escriure. La pagesia tenia mestres a domicili; durant molts anys el Fernando de Casa Cendresa -era manco- i d’altres, feien el recorregut a peu per un seguit de cases de pagès de l'altiplà, exercint de mestres per la quitxalla. També moltes cases de pagès, si podien, contractaven un seminarista de Vic per les vacances d'estiu.



Els atuells de cuina a pagès eren de terrissa, la major part. Els guardaven dins un  armari gran, els més usuals eren plats i olles de diferents tipus, amb nanses, olletes, tupins nansats, tasses, culleres i forquilles de fusta de boix, fetes pels pastors. Les graelles i  les olles eren de ferro colat, amb nanses per enganxar els clamàstecs a la llar de foc. Hi havia també la marmita, la perola d'aram, olles i paelles. Les cassoles de terrissa, amb tapadora de llauna. Els gots de vidre, xicres, el porró ple de vi.
A la llar de foc s'hi feia molta vida a l’hivern, al voltant hi tenien els esmolls i el torrapà de ferro forjat, els tres peus i una manxa per bufar el foc. En un calaix de la taula de la cuina, la ganiveta del pa, ganivets petits i grossos i l'escorredora i d'altres estris col·locats damunt els prestatges. 
Sempre encesa la llar de foc, cremant grossos buscalls prèviament estellats. Al voltant, les pedres, més o menys rodones i llises, degudament escalfades al terra de la llar de foc i embolicades amb un drap, les posaven dins el llit quan feia fred al mig de l'hivern. Es feia servir també el burro, un aparell per escalfar el llit, amb un cossi de terrissa on posaven el caliu, tapat amb cendra viva.
Es dormia al llit, damunt d’una màrfega de pellofes de blat de moro, llençols de lli i un tapaboques doblegat a sobre.




Un lloc molt important a les cases de pagès, era el rebost, espai que servia per guardar amb certa garantia les matances del porc. Allà s'hi penjava degudament les penques de cansalada, llonganisses, algunes somaies, botifarres negres o de carn cuita, s'hi guardava també el sagí, les olles de confitat, les cassoles de brou bufat, les costelles i els ossos salats, així com la bóta de vi bo, o bota del racó, i la bota del vinagre. Era com una mena de garjola fresca amb poca humitat, poc airejada, que normalment estava situat al cor de la casa, amb una petita finestra, amb marc i teixit espès de tela metàl·lica, enfocada de cara la muntanya, perquè facilités l'entrada de l'aire de tramuntana o vent del nord. Solia haver-hi un armari gran de fusta amb tot de prestatges on es guardaven els atuells que sols es feien servir ocasionalment. Als prestatges, el morter d'alabastre, amb la corresponent maneta, pots de vidre amb diferents espècies, mostassa, flor de clavell, llor, pebre negre, pebre vermell, cogombre. El manat d'alls, de cebes i la torradora de castanyes penjada d'un clau a la paret.



A pagès, a més de les feines estacionals establertes pel conreu, calia dur a terme tot de feines quotidianes que es repartien entre els diferents membres de la família.
Eren feines com ara cuinar durant llargues hores, cuidar l'aviram, rentar la roba, fer bugada, estendre-la i arreplegar-la, anar amb càntirs a la font a buscar aigua, fer sabó amb greix i sosa càustica, arreplegar els ous de les gallines. Cuinar amb les olles penjades a la llar de foc i amb fogons de carbonet. Sargir i apedaçar la roba, fer amb punt de mitja els jerseis i bufandes. Munyir les baques i les cabres, fer mató i formatges, anar al bosc a buscar llenya prima per encendre el foc. Estellar buscalls, cuidar l'horta, tenir cura també dels llums d'oli, els quinqués i llums de carbur, fer melmelades amb els fruits del bosc, esmolar les eines de tall, etc, etc...
A les cases de pagès era usual veure els pallers al voltant de la casa, servien de rebost pel bestiar i s'havia de mirar de fer durar la palla d'un any per l'altre. Els pallers a l'era  servien de guia analitzadora i reflex de cada casa. L'adagi deia: "Si mireu de les cases els pallers, sabreu com estan els graners i la bossa  dels diners".






És un gran orgull, haver nascut a la pagesia, a l'altiplà del Moianès!
Som pagesos i ens sentim satisfets de poder continuar treballant la terra com els nostres avantpassats!
Hem heretat el privilegi de cultivar-la i tenir l'oportunitat d'alimentar a la gent amb les nostres collites. Som pagesos i ens sentim molt orgullosos de ser-ho!





                Joan Carrera i Vilardell.                           Moià. Febrer 2018






Bibliografia.


Llibre MOIÀ d’ahir i d'avui. Editorial La Tosca. Moià

Llibre Arxiu de tradicions populars. Fascicle 1 .Maig de 1928. José J.Olañeta Editor

Llibre EL MOIANÈS quasi memòries d’en Quin Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El Llamp.

LLibre EL CAMINAR D'UN POBLE. Moià. Sebastià Ubasart i Serra. Gràfiqes ISTER. Moià.

Matança del porc Wikipedia

Llibre  GURB DE LA PLANA . Gresol D’osona. Ramon Tañà i Lleonart. Impremta Davi. Vic

LLibre La Vida  a Pagès. Salvador Vilarrasa I Vall. Impremta  Maideu. Ripoll.


Imatges


 Arxiu fotogràfic  Joan Carrera.  Moià.  

 Arxiu fotogràfic Eudald Font Cleries. Moià


Testmonis Orals.


Enric Carrera Sanyé. Natural de Moià

Maria  Carrera Sanyé. Natural de Moià

LLuis  Carrera Sanyé. Natural de Moià

Ramon  Carrera  Mas. Natural de Moià

Joan  Carrera  Mas. Natural de Moià









1 comentari:

  1. Joan, aquest article m'ha passat volant.
    És molt interessant, les fotos molt bones i, sobretot, m'ha agradat perquè són les arrels de la teva comarca, que tan de bo que no s'acabin de perdre perquè són la nostra història; vital per saber d'on venim i cap on anem.
    Endavant amb els treballs d'investigació, Joan!

    ResponSuprimeix