Salpàs

El Salpàs era una tradició cristiana que consistia en la benedicció de les cases amb aigua i sal. Era una festa anual en què el senyor Rector, durant la Setmana Santa, feia una visita a totes les cases de la seva parròquia eclesiàstica, especialment les cases de pagès. Aquest costum té orígens ancestrals, concretament en la tradició jueva, i és una evolució dels costums hebreus de pintar amb sang les portes de les seves cases, per alliberar-se de les plagues d'Egipte. 

 

Adoptada pel ritu cristià, a Catalunya i arreu, consistia a beneir l'aigua amb la sal que aportaven els feligresos. En diferents llibres consultats, s'hi troben diverses variants d'aquesta tradició, però en totes hi trobem un caràcter marcadament territorial i administratiu i de reconeixement d'un terme parroquial en concret. 

La pràctica del ritual del salpàs començava el diumenge de Rams a la tarda, continuava el dilluns i acabava el dimarts de Setmana Santa, havent visitat totes  les cases de la Parròquia.

Anaven de casa en casa el Sr. Rector o el Vicari de la parròquia, acompanyats del campaner, sagristà, o d'un escolà que l'ajudaven. Aquests duien els estris necessaris per a la cerimònia: el roquet i l'estola (una túnica i una banda de tela que penja al voltant del coll) i l'escudalleta, que era una galledeta, juntament amb  l'esparger  (un estri per espargir l'aigua beneita) i una cistella grossa per posar-hi els ous. En arribar a cada casa, la gent ja els esperava,  els saludava i els hi donaven la benvinguda amb el "Déu vos guard" i si hi havia quitxalla, besaven la mà al sacerdot. Damunt la taula de la sala hi tenien preparat ja un plat amb sal i una candela plantada al mig, que encenien. 
Llavors el Sr. Rector es posava el roquet  i l'estola i feia la benedicció, seguidament es barrejava l'aigua amb la sal. Fet això, el seu ajudant tirava la barreja beneïda a l'escudelleta, ben espessa,  i llavors el capellà, agafant una cullerada de sal molla, la tirava en el punt que prèviament havia ruixat amb aigua el seu ajudant, quedant d'aquesta manera la sal encastada a la pedra. Acostumaven a posar sal al portal gran de l'entrada i en posaven també en totes les altres com les de les corts de les vaques, egües, porcs, etc. Finalment, es beneïa tot el bestiar que hi havia a la casa. Era tradició també que mentre el capellà i ajudants beneïen el bestiar, les dones de la casa preparaven avellanes, ametlles i vi bò per convidar-los a fer un mos.

En aquella època, es creia profundament que l'aigua i la sal beneïdes tenien unes propietats especials de protecció davant les calamitats o malalties,  mal enteses o científicament gens verificades. Era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties. Les cases disposaven per l'ocasió d'atuells plens d'aigua per ser beneits també, en més o menys quantitat, segons la fe que tenien d'usar-ne per les malalties de la gent o del bestiar.

Durant l'any, en dies de mal temps, en tiraven, com fent espergis, per les finestres. Així és que en moltes cases no es contentaven amb una ampolla o una garrafa, sinó que preparaven galledes i perols perquè el capellà els beneís i en tinguéssin fins l'any següent, pel que pogués passar. L'Aigua beneïda es guardava, doncs, durant tot l'any i es feia beure a les criatures, que deien que quedaven així protegides regularment contra les malalties.

Una altra tradició que anava de bracet amb el Salpàs eren les creus de palma. El sacerdot o els seus ajudants repartien fulles de palma beneïdes el Diumenge de Rams, amb les quals la gent feia creus petites, que es clavaven a les portes i finestres com a signe de protecció, sobretot contra els llamps. Per paga, les cases importants donaven una dotzena d'ous i les que eren més modestes, mitja dotzena. Els ajudants els posaven amb compte dins la cistella i els duien aixó fins a una altra casa. Cal remarcar que anaven recollint els ous de casa en casa amb la cistella, però quan aquesta estava plena i era feixuga de portar, la buidaven a la casa de pagès que tingués un animal i un carro, així quan aquesta gent pujaven al poble, els hi portaven els ous recollits i els hi deixaven a la rectoria. 

Avui encara a les cases de pagès del nostre terme acumulen, any rere any, les simbòliques creus de palma clavades a les portes de l'entrada, que el temps asseca i desfà. Aquesta i altres manifestacions vénen a significar que inclús avui, malgrat totes les invocacions religioses pròpies de la litúrgia cristiana moderna, segueix perdurant en l'inconscient col·lectiu una fe més pròpia de la superstició que de la nostre religió que sempre ens havien predicat.

Al Moià d'abans, la benedicció del Salpàs es feia pels carrers, visitant totes les cases del poble. A les cases de pagès es va continuar fent fins a l'any 1936 i se les repartien les Parròquies de Sant Pere de Ferrerons, Sant Feliu de Rodors i la Parròquia de Sta. Maria de Moià. Tot indica que després de la Guerra Civil ja no es va tornar a fer.

               

                           

                  Joan Carrera i Vilardell                   Moià, gener del 2021

Bibliografia.

Llibre La Vida a Pagès. Salvador Vilarrasa i Vall, 1975, Impremta MAIDEU Ripoll.

Llibre La Setmana Santa de Moià, Jaume Clarà i Arisa. ISTER. Moià

Salpàs ENCICLOPÈDIA. CAT.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0140847.xml

SALPÀS WIKIPEDIA
https://ca.wikipedia.org/wiki/Salp%C3%A0s

El 'salpàs': un ritual de protecció de les llars catalanes. Joan Maria Juventeny.
http://www.joanarimanyjuventeny.cat/devocions-populars/el-salpas-un-ritual-de-proteccio-de-les-llars-catalanes/

SALPÀS FESTES ORG.
http://www.festes.org/directori.php?id=1037

Arquitectura  enginyeria popular Ripollès
http://arquitecturaenginyeriapopularripolles.blogspot.com/2011/08/els-itineraris-del-salpas-com-document.html

Imatges

Capellà i escolà portant el salpàs: Gravat gironi antic, en boix.

http://www.pedresdegirona.com/separata_dimecres_sant.htm

El salpàs. 1929. Fotografia de Joaquim Maynou. Arxiu Comarcal del Ripollès.

Llibre La Vida a Pagès. Salvador Vilarrasa i Vall 1975 Impremta MAIDEU Ripoll.

Maria  Estruch: https://mariaestruch.blogspot.com/2018/04/fer-creus-de-la-palma-del-ram.html?view=magazine

 

Testimonis Orals.

Joan Vilardell i Torrentà. Natural de Moià.

Ramona Matarrodona i Molas. Natural de Moià.