Som al Moià de començaments del segle XX. Un Moià que deixava enrere fosques èpoques de destrucció i d'estancament, conseqüència de segles de conflictes i guerres, quedant el poble malmès i gairebé aïllat, amb poques vies de comunicació. Som doncs, a un Moià que es revifava amb l'arribada de l'aigua corrent, captada feia poc a la font de l'avi, al Mas Passarell. La indústria tèxtil agafava impuls amb les noves màquines de vapor. D'aquesta època daten les quatre o cinc germandats que es van fundar pel socors de malalts i les tres societats d'esbarjo anomenades "Centre Catòlic", "Cassino de la lliga de l'arbre fruiter" l'Ateneu i el Círcol regionalista. Unes dècades abans, s'havien obert les carreteres de Vic a Manresa, la de Mollet a Moià i la de Moià a Santa Maria de l'Estany. S'estava muntant una fàbrica d'electricitat per il.luminar el poble. Amb tot això, es notava a l'ambient que Moià anava superant reptes i sortint del seu aïllament, es modernitzava i gaudia del trànsit continuat dels carros dels traginers, els hostals i els cotxes de passatgers estirats amb mules, que donaven vida als oficis complementaris, com les tavernes i botigues obertes al Poble Nou.
Mílio Dalmau
Als caps de carrer, aguantant la llanterna amb una mà, i amb l'altre picant a terra amb
el "xutxo", en veu alta fent una
canterella cridava : "El sereno... són les dotze i fa xim-xim" o bé "tenim
nit serena, no fa fred", o bé "plou a bots i a barrals". Anunciava el temps que
feia, cosa útil per a moltes persones, i això d'anunciar l'hora que era, anava molt bé a les cases que no tenien rellotge, les quals estaven atentes quan el sereno havia de passar a la nit. Parlant de rellotges, en el silenci de la nit, el sereno sentia els tocs de les campanes dels rellotges, als campanars de Sant Josep i de l'Església de la Parroquial.
Quan cantava l'hora pels carrers, era sempre una estimació aproximada.
En els últims temps el sereno sí que tenia rellotge propi. El seu rellotge de butxaca era mecànic i se li havia de donar corda cada dia. El sereno passejava pels carrers, però no podia ser a tot arreu a totes hores. Al carrer de la Mànega només hi
solia baixar, a les nits, els dies abans de pasqua, de Nadal i de la festa
major; i és que en el fons el seu sou era baix, és per això que l'ajuntament li donava permís de voltar el poble per captar, si
volia, cada diumenge i... qui deu cèntims, qui un ral i tot, oh!, un era
molt! Una altre funció del sereno era la de passar a avisar pels hostals, a l'hora convinguda, per fer saber al carreter que havia de marxar amb el carro. A l'hora convinguda, el sereno passava a
avisar als matalots dels hostals de Cal Zidret i
Cal Daies, perquè no fessin tard. També a Cal Berenguer, a Cal Cirera, a Cal Vilalta, a Cal Carbasssó -que tots eren traginers- i a
Cal Granoia - que també tenia agència de carro-, el sereno passava a dir l'hora i li donaven
alguna propina. Pels qui no ho sapigueu, el matalot era un mosso d'hostal que tenia cura dels animals dels traginers, els desenganxava dels carros, se'ls emportava a les quadres, els raspallava, els hi donava menjar, els vigilava tota la nit i els tenia a punt per enganxar als carros altre cop de bon matí per continuar, tant bon punt el sereno els avisava. Els matalots també eren els encarregats de despertar els carreters i caminants a l'hora convinguda. Però no només els negocis aprofitaven aquest servei, també hi havia particulars que es feien trucar pel sereno, sobretot quan havien de viatjar amb la tartana pública i d'aquesta manera es
despertaven aviat i tenien temps abans d'agafar-la, per assegurar-se de no
perdre-la.
Manel Arisa
A l'hivern, si feia gaire fred, el sereno buscava refugi. Entrava de matinada dins l'obrador d'algun forn de pa: a cal Miquel Feu, a Sant Josep, o a cal Puignaró, al raval de Dalt; a cal Pastisser Gros al carrer del Forn, o a cal Bou, al carrer de Sant Antoni. A aquelles hores de la nit tots pastaven, i a dins s'hi estava calent. Això si, en aquestes ocasions, el sereno deixava la llanterna al carrer, davant de la casa on era, perquè el poguessin localitzar. El sereno servia, de fet, una multitud de funcions: quan s'adonava d'algun moviment sospitós en alguna casa, havia d'anar a avisar als civils. Havia d'acompanyar a les monges Josefines quan anaven a cuidar malalts, anar a buscar el metge o la llevadora, anar a farmàcia, o tancar una porta que havia quedat mig oberta. Per exemple, si el metge tenia un tràfec en una casa a la nit, o la llevadora havia d'atendre un part, eren les mateixes cases que avisaven el sereno, i era aquest el que anava a buscar el metge o la llevadora. A la farmàcia, si de nit s'havien d'anar a buscar medicines que fossin de necessitat, el farmacèutic no obria la porta fins que no sentís la veu del sereno.
En l'imaginari popular, el sereno guardava les claus de les cases i dels edificis públics. Pel que fa a Moià, no ho sé del cert, tot i que penso que el sereno de Moià no portava claus.
Eren temps en què els panys a les portes i les claus eren molt escassos. La gent tancava les portes passant-hi horitzontalment un barra de fusta a la part de dins, de banda a banda, i la majoria de cases ni això, ja que estaven sempre obertes.
El sereno acabava la jornada a la matinada, quan es creuava amb el fanaler de torn, un altre personatge popular i vital en el dia a dia del poble; el fanaler s'ocupava de l'enllumenat públic,fent la volta per tots els carrers del poble, apagant els fanals que havia encès ell mateix el vespre anterior. Els apagava amb una canya llarga que en deien "l'apagallums".
Joan Carrera i Vilardell. Moià, novembre, del 2020
Bibliografia
Llibre: Moià, sempre Moià. Liduvina Daví i Sentias. Gràfiques ISTER, Moià.---
Llibre: El Moianès. quasi memòries d’en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial El Llamp.
-Web: Sereno
Oficio. https://www.google.es/search?q=oficio+sereno&sxsrf=AOaemvJo2mLxaUm8HgeZvtS_CjyySGj-4Q:1632817545651&tbm=isch&source=iu&ictx=1&fir=sYzR1LOGh1JVjM%252CPLeyIYMzNAU4o
-Web: Avantservicios, El Sereno.
https://www.avantservicios.com/el-sereno/
-Web: El Sereno
de la noche, un oficio desaparecido.
https://urbanexplorerapp.com/el-sereno/historia/
-Web Cerrajeros. El Sereno
un oficio extinguido.
https://www.cerrajerosdeguardia.com/sereno-oficio-extinguido/
-Un oficio
nocturno poco reconocido y casi olvidado.
https://cadenaser.com/emisora/2020/02/13/ser_cuenca/1581598568_636504.html
-Wikipedia, El Sereno:
https://es.wikipedia.org/wiki/Sereno_(oficio)
Imatges.
-Escuts de la Vila de Moià
http://www.moia.cat/wp-content/uploads/2017/01/CONSIDERACIONS-SOBRE-LESCUT-DE-MOI%C3%80.-V.27.10.2016-SIGNAT.pdf
-Mílio
Dalmau.
Llibre
Moià, sempre Moià. Liduvina Daví i Sentias Gràfiques ISTER Moià.
-Mílio
Dalmau.
Fotomuntatge
Joan Carrera.
-Manel
Arisa.
Fotomuntatge
Joan Carrera.
-Felicitació
Nadalenca.
https://www.pinterest.es/pin/409264684863346408/
Testimonis
Orals.
Joan
Vilardell i Torrentà. Natural de Moià.
Ramona
Matarrodona i Molas. Natural de Moià.
Com sempre les teves narracions són una meravella de records. I a mi, especialment, juntament amb el meu home (que som més joves que tu) ens fas transportar a un món i a una manera de ser i de viure que nosaltres ni hem viscut i, fins i tot, de vegades, ni n'hem sentit a parlar.
ResponEliminaDe serenos sí que n'hi va haver a Palafrugell, però segurament varen desaparèixer abans que a les vostres terres que, sempre he pensat que sou més autèntics que nosaltres; els que vivim a la costa...
Joan, et dono les gràcies un cop més per aquesta lliçó magistral d'història local!