L'any 1152 el rei Ramon Berenguer IV va establir a Moià un mercat setmanal i una fira d'estiu. Aquest fet demostra que a mitjans del segle XII, la nostra Vila ja era un centre econòmic i comercial important. Però a través dels segles, la població va anar establint més dies de Fira, repartits pel calendari anual i coincidint amb les remarcades festivitats religioses. Avui parlarem d'aquests dies de fira, sempre tan esperats per la gent del poble.
En dies de fira,
la quietud del poble s'alterava per la nombrosa presència de visitants vinguts
d'arreu de la comarca, arribats a peu,damunt d'una montura, amb carro, o tartana. Els cafès, els
hostals, fondes i tavernes estaven plenes a vessar i els carrers del poble els
inundava una munió de gent movent-se amunt i avall.
S'hi trobaven,
al centre del poble per descomptat, parades de firataires vinguts de tota la
província; eren la majoria cares conegudes i la gent els esperava per fer-hi
les seves compres. Els comerciants locals ho aprofitaven també per muntar
la pròpia parada al davant del seu establiment.
L'ambient era distès i de caràcter molt festiu, amb repics de
campanes, olor de palla i herba fresca. S'havia preparat un bon dinar a la
majoria de cases, des del carrer s'oloraven les cassoles dels rostits. La
quitxalla estava astorada, votaven d'alegria molt esverada, per ells tot era
nou i no s'ho acabaven de creure.
La temporada de Fires començava el 20 de gener amb la fira de Sant Sebastià, que és el patró de la Vila. L'ofici solemne es feia a les deu del matí, i per tant, no deixaven posar gaires animals a la placeta, perquè no fessin fressa durant la missa, així que els ramaders els havien de tenir exposats als carrers de la rodalia. Deixaven posar el bestiar a Cal Ganso, també des de La Masia cap avall, fins a la Font Vella. Es posava per estacar-los una corda llarga a la pared, que anava de sota la farmàcia fins a la cantonada de la casa de Can Carner (que fa cantó al Casal) i això feia fàcil controlar el bestiar.
S'hi podien
veure tot tipus de bèsties: de peu rodó, bastants, bous i vedelles i braus i
d'altres...
A la placeta de Sant Sebastià, davant de Can Rocafort, hi deixaven posar els
millors animals: eugües, poltres i pollins. Això sí, allà els homes els havien
d'aguantar pel morro, perquè no hi havia anelles per estacar-los.
Sovint s'exposaven parelles de bous de treball, els vedells els deixaven campar
en llibertat, perquè sempre hi havia un anar i venir de gent, que els
aclaparava, i no s'escapaven. Al darrere dels horts de les cases del carrer del Forn (al cantó dels Baus) també hi havia anelles a les pareds per estacar-los, i
també a la baixada del Vall.
-Quin preu demanes?
-Si me'n treus
tant, te'l compro.
-Què, n'has fet
pensament?
- Ah, no? Doncs, re, queda-t'ho! Fora tracte!
I llavors es
tornava a començar a negociar.
Passeig Alejandro M. Pons
Una altra fira moianesa era la fira de la Mare de Déu de Març. S'havia fet el
dia 25 de març, festivitat de la mare de Déu però va durar pocs anys. Passava
que no sortia gaire bestiar, perquè
aviat venia la Fira de Sant Isidre i hi havia massa poc temps entre l'una i
l'altra. Va acabar com el rosari de l'aurora.
A la vigília, en fer-se fosc, totes les cases de pagès de la rodalia encenien
un gran foc en un lloc ben alt, perquè fos vist des de lluny. Els que ho van
viure explicaven que feia goig contemplar, per la nit, la llum de tants focs
encerclant el nucli urbà.
Era una diada especial ja que Isidre era el Sant patró de la pagesia.
Quan l'Estat va portar a Moià els cavalls de remunta, (Servei estatal de cavalls sementals) La fira encara va agafar més importància. Se´n cuidaven dos soldats de l'exèrcit que estaven destacats al poble en la temporada. LLavors ja es va començar a donar premis als millors animals.
Tal com passava per Sant Sebastià, una part important de la diada era la missa, que es feia a l'església Parroquial. Però de bestiar n'hi havia a tot arreu, a la placeta de Sant Sebastià, també n'estenien a l'Oratori i al Palau de Baix, a més del passeig Alejandro M. Pons, que avui és l'avinguda de la Vila. La Fira de Sant Isidre era el moment que la pagesia aprofitava per comprar animals per la temporada de la sega i per anar a batre.
En aquesta fira pujava gent a llogar colles de segadors, i també per quedar entesos amb els eugassers,
que baixaven amb els animals a batre a potes en la temporada. Oló,
l'Estany, Oristà, Collsuspina, Centelles, Castellterçol, Castellcir i altres
poblets de la rodalia venien aquí a Moià, a la fira, per Sant Isidre. Era un
esdeveniment molt important, que donava molt impuls a l’agricultura. En aquell temps,
a les fires, s'hi venien les eugües, molts burros, matxos i mules. De bous a
vegades n'hi havia una cinquantena. De vaques, en aquest país, no n'hi havia
gaires.
Tots els
firaires solien muntar la parada gairebé sempre al mateix lloc. Eren personatges
coneguts, havien seguit fires per tot el principat, eren gent trempada i de bon
tracte, sabien vendre el seu producte, parlaven molt bé, tenien molta traça, simpatcs i bon sentit del humor, amb les seves explicacions tenien gran poder de
convocatòria, la gent que els escoltava quedaven embadalits.
El més popular de tots era conegut com El Faixero. Era un home Valencià,
però que vivia a Sabadell, un xarlatà que venia de tot, portava al damunt un
petit mico lligat al braç que no se li movia de les espatlles i els
braços, subhastava mantes de borra, paraigües, faixes, barrets, mitjons i
mocadors, espardenyes, barretines, xixons i d'altres.
Era tot un personatge, la seva parada estava sempre plena
d'espectadors que es divertien i reien molt amb les seves explicacions i
acudits. Gairebé sempre marxava de buit a l'haver venut tot el gènere que
portava.
Per cridar
l'atenció, alguns firaires portaven una mascota relacionada amb el producte que
venien. Per exemple, el firaire que portava l’ungüent de serp, tenia a la parada una serp
domesticada i una pell de boa. L'ungüent de serp el presentava com a miraculós
i segons ell, ho curava tot, anava bé pel dolor i fins i tot per les galteres.
Tenien parada a la Baixada del Mestre els arrencaqueixals. Especialment era conegut entre els vilatans "el Noi de Tona", un home que portava un barret, que no sabies si era blanc o negre i que duia un bigotet, una caixa de fusta amb tres o quatre estenalles i algun filaberquí. Era usual que l'acompanyés a la parada un músic contractat, amb el seu instrument de vent, fiscorn, saxofon, o trompeta. Si hi havia algú que es volgués fer arrencar un queixal, el feia seure allà en una cadira... :Au, seu aquí!, el músic, bufant ben fort el seu instrument, improvisava una estona de concert perquè no es sentissin els crits i gemecs de dolor del pacient, i el Noi de Tona els arrencava els queixals allà mateix, els embolicava amb un paper i : Ara guarda-te'l!. Anava a tots els pobles de per aquí, ho seguia tot, de fira en fira. A Moià es posava, normalment, allà al davant de Cal Juncadella.
Plaça Major
La majoria de
marxants s'allotjaven als hostal de Cal Teixidor i de Cal Daies,
però alguns també anaven a la fonda de Cal Zidret o a Cal Tià.
Un altre
personatge era l'home conegut com "el marxant de Sallent", era
molt popular aquí Moià, anava amb una haca i en venia molta de roba, aquell
home, també fiava. Era un home baixet, gruixut, que gaudia corrent pels carrers
dels pobles, però quan hi havia fira feia una parada i la gent se li acostava
per comprar-li.
Hi havia també els terrissers de Sant Julià de Vilatorta amb plats i olles, i
càntirs per anar a buscar l'aigua.
Venia un Sabater de Prats de Lluçanès i el Miralpeix de Vic, d'allà passat de Ca l'U, i també havia vingut un Sabater de Centelles;
aquests sabaters es posaven a la plaça Major, entre dos o tres compartien un carro, o una tartana.
El Manel de Cal Sacaire, els dies de fira, feia també una parada
davant la seva botiga de la Plaça Major, venia espardenyes i morralets, i sacs
de cotó, sogues i tralles, qüestió de cordilleria i saqueria.
Fos la que fos,
en acabar-se la fira, eren els mateixos vilatans els que netejaven els
excrements, les cagarades i els fems dels animals.
Sortien a recollir-los amb una pala, amb un carro o un carretó o xivira d'una roda. Els fems, de fet, eren un subproducte molt
cobejat, ja que el servia com adob, al barrejar-ho amb la terra dels
seus horts de cultiu. Al mateix temps els carrers del poble quedaven nets i
endreçats.
Havien sigut uns dies molt especials, viscuts amb intensitat. S'havia acabat la
fira, el poble quedava vuit. No es parlaria d'altra cosa durant molts mesos, cadascú ho explicava a la seva manera, segons com li havia anat. El
poble, a poc a poc, recuperava la seva rutina i la gent esperava amb il·lusió,
fent preparatius, pensant en el pròxim dia de Fira.
Joan Carrera i Vilardell. Moià, agost 2020
Bibliografia.
Llibre: Moià
Sempre Moià. Liduvina Davi i Sentías.Gràfiques ISTER. Moià
Llibre: MOIÀ d'ahir i d'avui. Editorial La Tosca. Moià
Llibre: EL MOIANÈS. Quasi memòries d'en Quin Viñas. Carles Riera i Fonts.
Editorial El Llamp.
LLibre EL CAMINAR D'UN POBLE. Moià. Sebastià Ubasart i
Serra. Gràfiqes ISTER. Moià.
Llibre: Moià 1875-1939. La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i
Arisa.
Llibre: GURB DE LA PLANA . Gresol D'osona.
Ramon Tañà i Lleonart. Impremta Davi. Vic
LLibre: La Vida a Pagès. Salvador Vilarrasa i Vall.
Impremta Maideu. Ripoll.
Llibre: Moià
1875-1939. La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa.
Arxiu
fotogràfic. Eudald Font i Cleríes. Moià.
Arxiu
fotogràfic. Joan Carrera i Vilardell. Moià.
Testimonis Orals.
Enric Carrera i
Sanyé. Natural de Moià
Dolors Vilardell
i Matarrodona. Natural de Moià.
M'ha encantat l'acurada descripció dels llocs on s'hi feien les fires, les parades amb els animals que s'hi mostraven i els firaires (quina bona colla de personatges!), la meteorologia (el fred se'm calava només llegint-te'l)... Unes explicacions acuradíssimes que ens ajuden a posar-nos en la pell de tota aquella gent d'abans...
ResponEliminaQuin post més nostàlgic Joan! Et felicito novament!