.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dimarts, 11 d’agost de 2015

Viatjar amb cotxe de mules

 Història. Qui viatjava?


Mercaders, emigrants, missatgers, militars, religiosos, nobles, recaptadors d'impostos, artesans, prostitutes, artistes, joglars, estudiants, intel·lectuals, vagabunds, captaires, etc.
Els pagesos viatjaven per vendre els seus productes a les fires i mercats locals, realitzant trajectes curts; normalment fins a la vila més propera. És sabut que a l'interior de Catalunya, per exemple, molts morien a una edat avançada sense haver anat mai a la capital, ni haver vist mai el mar.
Amb el descobriment, a principis del segle IX, de les restes de l'Apòstol Sant Jaume a Galícia, el Camí de Santiago esdevé la principal ruta de peregrinació i es configura com un eix que contribuirà a vertebrar Europa; això fa que moltes més persones viatgin.




Les repoblacions o colonitzacions posteriors a les grans conquestes comportaven moviments migratoris en massa, sobretot de camperols que cercaven noves terres i un futur millor per als seus. Els desplaçaments majoritàriament es feien a peu. La no existència, a l’edat mitjana, de mitjans de locomoció, feia que les persones tinguessin unes cames fortes, acostumades a caminar; aquest fet s’ha pogut documentar amb l’estudi forense d’esquelets de l’època.
Els trajectes duraven des de la sortida del sol fins a la posta, fins i tot quan era necessari anar i tornar el mateix dia. A peu, la distància mitjana recorreguda en un dia era d'uns 25 quilòmetres i podia arribar als 50 o 60 en el cas dels missatgers professionals (autèntics atletes).





A cavall, el trajecte diari podia rondar entre els 60 i els 100 quilòmetres; això vol dir que travessar l'actual Península Ibérica, podia comportar entre 12 i 20 dies (amb bon temps i sense l'aparició de dificultats afegides).
Els viatges per terra seguien l'antiga xarxa de vies romanes, ja molt deteriorades, fins que, a partir del segle XII, es comencen a rehabilitar. S'usaven llistes de trajectes, gairebé mai mapes de camins, que comencen a difondre's al segle XIV. La informació oral era la més usada i solia ser la més vàlida i actualitzada. Era freqüent viatjar en grup i amb molta càrrega: mercaderies, menjar, pinso, armes, eines, tendes, roba, diners, documents, etc. Els pelegrins eren els que viatjaven més lleugers d'equipatge.




Viatjar resultava car: portadors, roba adequada i elegant, peatges, propines, allotjament, àpats, veterinaris, etc. Per viatjar, el vi era la beguda més recomanable davant d'unes aigües insalubres, especialment a les ciutats.
A l'edat mitjana, els vehicles rodats com els carros eren útils en les distàncies curtes però s'usaven poc en els viatges llargs a causa del mal estat dels camins. La muntura era un mitjà molt utilitzat: cavall, mula o ase. Evitava la fatiga del caminar, permetia la càrrega i s'adaptava bé als camins rústics; normalment no s’anava al galop, ni tan sols al trot. Freqüentment es tractava d'animals de lloguer.


                             

Hi havia una xarxa limitada de posades; en els camins més importants hi havia hospitals (és a dir hostals, normalment vinculats a l'Església, que acollien pobres i pelegrins per un temps limitat).
L'hospitalitat a les cases de pagès era una pràctica freqüent que, en alguns països, era obligatòria. Carlemany va instar els bisbes a fundar hostatgeries diferenciades per a pobres i rics, avançant-se així a la categorització actual dels hotels per estrelles. Incidències possibles eren: els atracaments de bandolers, els peatges imprevistos, el cansament dels cavalls, guerres, pestes, accidents, un pont trencat, una nevada, etc.

                              

El calçat de l'època aguantava poc les llargues caminades, de manera que molts viatjaven descalços. La llarga durada i la duresa dels grans viatges com les peregrinacions implicava que un elevat nombre de viatgers perdessin la vida en els trajectes. L’existència de monedes locals implicava haver de canviar diners amb freqüència, amb els abusos que això solia comportar. La diversitat de mesures locals representava un veritable problema, especialment per als mercaders.
El desconeixement dels costums era amb freqüència una dificultat; les lleis d'àmbit local no solien emparar als forans.
El llatí seguia sent, en tota la riba nord de la Mediterrània, una llengua franca comprensible per a la majoria de les persones.


                              

 Les comunicacions

Tradicionalment a la nostra comarca les comunicacions es feien a través de camins de terra transitables per carros, el que se'n deia camins de ferradura. Aquests camins però solien estar molt mal conservats i fora de les grans vies de transit, n'hi havia prou si hi passaven els pocs veïns en trànsit entre poblacions properes.
Al segle XlX es coneixien com a vies importants el camí de Barcelona a Vic passant per Granollers i el camí de Barcelona a Vic passant per Moià, Sant Feliu i Santa Eulàlia de Ronçana. Els nusos importants eren doncs Barcelona i Vic. De segon ordre Granollers, Moià i Sant Feliu. Aquestes dues vies es trobaven a l’alçada de Mollet. La diferencia estava que la primera passava per la vall del riu Congost i era molt plana, l'altra anava sempre per muntanya, i passat Sant Feliu, seguia pel massís de Montbui, cap el turó del Viver i d'allà baixava a Santa Eulàlia.




L'Actual ruta Moià Castellterçol, Sant Feliu, Caldes de Montbui, Santa Perpetua, sembla que era poc transitada i en mal estat. De tot això es desprèn que Sant Feliu era un nus entre Barcelona i Vic, i Moià Castellterçol, Caldes de Montbui, amb Barcelona.
No fou fins el 1844 que la diputació obri la nova carretera de Caldes “desde el punto de su empalme con la provincial de Barcelona a Vic en el término de Santa Perpetua y contiguo a la casa o torre de Moguda hasta aquella. El mal estado del antiguo camino reclamaba imperiosamente esta mejora” Aquest nou camí facilità molt la comunicació amb Barcelona.


El ferrocarril

Caldes però, reclamava des de feia temps un lloc destacat en la xarxa de comunicacions a nivell regional. Les dues empreses calderines de transport de viatgers oferien un cotxe diari a Sabadell, Granollers i Moià però les comunicacions a Barcelona estaven mancades de serveis adients a la demanda creixent de mitjans de transport. Així el 14 d'abril de 1880 s'inaugurà el ramal ferroviari de la línia Barcelona-Sant Joan de les Abadesses que anava de Mollet a Caldes. Naixia com a mitjà de transport de viatgers tot i que s'esperava que servis també de transport de mercaderies.
El temps s’encarregà de demostrar que el transport de viatgers no tenia una demanda prou forta i perillà el servei. El transport de llambordes per la ciutat de Barcelona li representà la salvació fins a l'any 1932.
La proximitat d'un medi de transport tan avançat com era el ferrocarril no tingué cap incidència notable en la vida i les relacions entre Moià i Barcelona.

                     


Empresa Sagalés

Neix a Caldes de Montbui una empresa del transport, procedent del patrimoni de diverses generacions d'homes d'empresa que, bàsicament a la zona del Vallès, van establir les primeres xarxes de transport per a viatgers intercomunicant diverses poblacions. L'inici de les activitats es remunta de més enllà: els primers antecedents els trobem l'any 1650, quan els primers Sagalés es dedicaven, com a artesans, al negoci de "Peraires" i, a conseqüència d'aquesta inquietud, van generar els primers transports entre els que van primar, en el seu moment, el de transportar gel de les muntanyes en què es trobaven e les poues de glaç del Moianès fins a Barcelona. Ja entrats al segle XVIII va començar la realització del transport amb carros, tartanes, diligències, calesses, etc. donant peu a establir els primers serveis organitzats de transport de correspondència (serveis postals).


                           

Cotxe de mules

En el any 1904, s'establi ja la línia regular de Moià a Caldes de Montbui amb uns cotxes de l'empresa Sagalés, eren de quatre rodes amb llança, les rodes del davant eren giratòries. Hi cabien catorze o quinze persones. Aquests cotxes anaven amb quatre mules i, a vegades, una més al davant de tir. Foren els anys de l'hegemonia dels vehicles de tracció animal i de l'aparició dels primers vehicles de tracció mecànica.
Les cotxeres eren a Moià al costat de Cal Maties. Feien el trajecte, Moià, Castellterçol, Sant Feliu, a Sant Feliu es feia transbord. Els cotxes de mules anaven tapats i amb vidrieres el cotxer anava també protegit. Sobre el cotxe, unes veles enquitranades, a dins si col·locaven les maletes de l'equipatge, i quedaven protegides de la pluja, i dels elements externs.
Al darrera i a un costat una escala per pujar a dalt, llavors la gent portaven per viatjar uns baüls i maletes de cuir quadrades així com també molts farcells. El cotxe portava l'enllumenat amb espelma de cera.


                        


Feia també el servei postal amb la recollida i lliurament de cartes i comunicacions oficials. L'arribada del cotxe en un indret tan cèntric com la parada, constituïa un esdeveniment social que trencava la monotonia i l'ensopiment de la vida diària dels pobles on s'aturava
Hi havia el Ramon
Cotxero i un que li deien el Samfaina. El Ramon era fill de Caldes i, el Samfaina, de Sant Feliu, però tenien família aquí a Moià, perquè un pujava a dinar i l'altre pujava a dormir.
Les mules, menjaven palla i gra, els hi donaven poc verd, garrofa, alguna faveta, molt segó i civada.
A Sant Feliu es baixava del cotxe, i s'agafava el que et portava fins a Caldes. A Caldes s'agafava el ferrocarril que anava fins a Mollet i de Mollet, fins a l'estació del Nord de Barcelona.



Tartanes de Moià

Anteriorment al cognom Vilaltes, hi havia la tartana del vell Ganso i el Cadiraire. De Moià a Vic i de Moià a Manresa. Transportaven gent i gènere. Segons els dies, posaven una tartana grossa o una de més petita.
Al matí allà a les sis, quarts de set, en sortia una cap a Vic i una altra cap a Manresa. Arribar, la que sortia de Vic, allà a la una o quarts de dues. A les dues del migdia tornava a marxar. Hi havia dues sortides de Moià cap a Vic, i dues de Vic cap a Moià. I Manresa igual. A l'any 1909 surt amb el número de matricula B-295, un Hispano Suïssa de 19 CV propietat de Sebastià Estevadeordal, de Moià, amb el que iniciarà el transport regular de viatgers i mercaderies (un ordinari) entre Manresa, Calders, Moià i Vic. Llavors van suprimir una tartana de Vic i una de Manresa.



Joan Carrera i Vilardell  Moià Agost 2015


Bibliografia

 Històries orals de la meva nissaga materna. XAVIER MAS GIBERT
EMPRESA SAGALES Historia.
Apunts d'història de Sant Feliu de Codines. FRANCESC GARRIGA CASSART
http://www.santfeliudecodines.cat/fitxer/985/historia.pdf
Històries del Panadés. Viatjar amb l'home del sac. JOSEP ARASA FERRER.
RAILS I FERRADURES.
file:///C:/Users/user/Desktop/cotxedemules/rails%20i%20ferradures_%20Tras%20la%20ca%C3%ADda%20de%20las %20murallas..html
VIATJAR A l'EDAD MITJANA. Ramón Llull.
EL MOIANÈS quasi-memóries d'en Quim Viñas. Carles Riera Fonts. Editorial El Llamp.
MOIÀ d'ahir a avui Editorial La Tosca.

 Imatges

Arxiu fotogràfic Joan Carrera.
Arxiu Moianes.net imatges perdudes
Fotos Todocoleccion
www.todocoleccion.net
Foto RAILS I FERRADURES
file:///C:/Users/user/Desktop/cotxedemules/rails%20i%20ferradures_%20Tras%20la%20ca%C3%ADda%20de%20las %20murallas..html
MOIÀ La vida d'un poble amb imatges. Jaume Clará i Arisa.
Arxiu fotográfic Manel Alsina


Testimonis Orals.

Joan Vilardell Torrentà Natural de Moià
Sebastià Vilardell Torrentà Natural de Moià
Ramona Matarrodona Molas Natural de Moià







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada