Història.
Qui viatjava?
Mercaders,
emigrants, missatgers, militars, religiosos, nobles, recaptadors
d'impostos, artesans, prostitutes, artistes, joglars, estudiants,
intel·lectuals, vagabunds, captaires, etc.
Els
pagesos viatjaven per vendre els seus productes a les fires i mercats
locals, realitzant trajectes curts; normalment fins a la vila més
propera. És sabut que a l'interior de Catalunya, per exemple, molts
morien a una edat avançada sense haver anat mai a la capital, ni
haver vist mai el mar.
Amb
el descobriment, a principis del segle IX, de les restes de l'Apòstol
Sant Jaume a Galícia, el Camí de Santiago esdevé la principal ruta
de peregrinació i es configura com un eix que contribuirà a
vertebrar Europa; això fa que moltes més persones viatgin.
Les
repoblacions o colonitzacions posteriors a les grans conquestes
comportaven moviments migratoris en massa, sobretot de camperols que
cercaven noves terres i un futur millor per als seus. Els
desplaçaments majoritàriament es feien a peu. La no existència, a
l’edat mitjana, de mitjans de locomoció, feia que les persones
tinguessin unes cames fortes, acostumades a caminar; aquest fet s’ha
pogut documentar amb l’estudi forense d’esquelets de l’època.
Els
trajectes duraven des de la sortida del sol fins a la posta, fins i
tot quan era necessari anar i tornar el mateix dia. A peu, la
distància mitjana recorreguda en un dia era d'uns 25 quilòmetres i
podia arribar als 50 o 60 en el cas dels missatgers professionals
(autèntics atletes).
A
cavall, el trajecte diari podia rondar entre els 60 i els 100
quilòmetres; això vol dir que travessar l'actual Península
Ibérica, podia comportar entre 12 i 20 dies (amb bon temps i sense
l'aparició de dificultats afegides).
Els
viatges per terra seguien l'antiga xarxa de vies romanes, ja molt
deteriorades, fins que, a partir del segle XII, es comencen a
rehabilitar. S'usaven llistes de trajectes, gairebé mai mapes de
camins, que comencen a difondre's al segle XIV. La informació oral
era la més usada i solia ser la més vàlida i actualitzada. Era
freqüent viatjar en grup i amb molta càrrega: mercaderies, menjar,
pinso, armes, eines, tendes, roba, diners, documents, etc. Els
pelegrins eren els que viatjaven més lleugers d'equipatge.
Viatjar
resultava car: portadors, roba adequada i elegant, peatges, propines,
allotjament, àpats, veterinaris, etc. Per viatjar, el vi era la
beguda més recomanable davant d'unes aigües insalubres,
especialment a les ciutats.
A
l'edat mitjana, els vehicles rodats com els carros eren útils en les
distàncies curtes però s'usaven poc en els viatges llargs a causa
del mal estat dels camins. La muntura era un mitjà molt utilitzat:
cavall, mula o ase. Evitava la fatiga del caminar, permetia la
càrrega i s'adaptava bé als camins rústics; normalment no s’anava
al galop, ni tan sols al trot. Freqüentment es tractava d'animals de
lloguer.
Hi havia una xarxa limitada de posades; en els camins més importants hi havia hospitals (és a dir hostals, normalment vinculats a l'Església, que acollien pobres i pelegrins per un temps limitat).
L'hospitalitat
a les cases de pagès era una pràctica freqüent que, en alguns
països, era obligatòria. Carlemany va instar els bisbes a fundar
hostatgeries diferenciades per a pobres i rics, avançant-se així a
la categorització actual dels hotels per estrelles. Incidències
possibles eren: els atracaments de bandolers, els peatges
imprevistos, el cansament dels cavalls, guerres, pestes, accidents,
un pont trencat, una nevada, etc.
El calçat de l'època aguantava poc les llargues caminades, de manera que molts viatjaven descalços. La llarga durada i la duresa dels grans viatges com les peregrinacions implicava que un elevat nombre de viatgers perdessin la vida en els trajectes. L’existència de monedes locals implicava haver de canviar diners amb freqüència, amb els abusos que això solia comportar. La diversitat de mesures locals representava un veritable problema, especialment per als mercaders.
El
desconeixement dels costums era amb freqüència una dificultat; les
lleis d'àmbit local no solien emparar als forans.
El
llatí seguia sent, en tota la riba nord de la Mediterrània, una
llengua franca comprensible per a la majoria de les persones.
Les
comunicacions
Tradicionalment
a la nostra comarca les comunicacions es feien a través de camins de
terra transitables per carros, el que se'n deia camins de ferradura.
Aquests camins però solien estar molt mal conservats i fora de les
grans vies de transit, n'hi havia prou si hi passaven els pocs veïns
en trànsit entre poblacions properes.
Al
segle XlX es coneixien com a vies importants el camí de Barcelona a
Vic passant per Granollers i el camí de Barcelona a Vic passant per
Moià, Sant Feliu i Santa Eulàlia de Ronçana. Els nusos importants
eren doncs Barcelona i Vic. De segon ordre Granollers, Moià i Sant
Feliu. Aquestes dues vies es trobaven a l’alçada de Mollet. La
diferencia estava que la primera passava per la vall del riu Congost
i era molt plana, l'altra anava sempre per muntanya, i passat Sant
Feliu, seguia pel massís de Montbui, cap el turó del Viver i d'allà
baixava a Santa Eulàlia.
L'Actual ruta Moià Castellterçol, Sant Feliu, Caldes de Montbui, Santa Perpetua, sembla que era poc transitada i en mal estat. De tot això es desprèn que Sant Feliu era un nus entre Barcelona i Vic, i Moià Castellterçol, Caldes de Montbui, amb Barcelona.
No
fou fins el 1844 que la diputació obri la nova carretera de Caldes
“desde
el punto de su empalme con la provincial de Barcelona a Vic en el
término de Santa Perpetua y contiguo a la casa o torre de Moguda
hasta aquella. El mal estado del antiguo camino reclamaba
imperiosamente esta mejora” Aquest
nou camí facilità molt la comunicació amb Barcelona.
El
ferrocarril
Caldes
però, reclamava des de feia temps un lloc destacat en la xarxa de
comunicacions a nivell regional. Les dues empreses calderines de
transport de viatgers oferien un cotxe diari a Sabadell, Granollers i
Moià però les comunicacions a Barcelona estaven mancades de serveis
adients a la demanda creixent de mitjans de transport. Així el 14
d'abril de 1880 s'inaugurà el ramal ferroviari de la línia
Barcelona-Sant Joan de les Abadesses que anava de Mollet a Caldes.
Naixia com a mitjà de transport de viatgers tot i que s'esperava que
servis també de transport de mercaderies.
El
temps s’encarregà de demostrar que el transport de viatgers no
tenia una demanda prou forta i perillà el servei. El transport de
llambordes per la ciutat de Barcelona li representà la salvació
fins a l'any 1932.
La
proximitat d'un medi de transport tan avançat com era el ferrocarril
no tingué cap incidència notable en la vida i les relacions entre
Moià i Barcelona.
Empresa
Sagalés
Neix
a Caldes de Montbui una empresa del transport, procedent del
patrimoni de diverses generacions d'homes d'empresa que, bàsicament
a la zona del Vallès, van establir les primeres xarxes de transport
per a viatgers intercomunicant diverses poblacions. L'inici de les
activitats es remunta de més enllà: els primers antecedents els
trobem l'any 1650, quan els primers Sagalés es dedicaven, com a
artesans, al negoci de "Peraires" i, a conseqüència
d'aquesta inquietud, van generar els primers transports entre els que
van primar, en el seu moment, el de transportar gel de les muntanyes
en què es trobaven e les poues de glaç del Moianès fins a
Barcelona. Ja entrats al segle XVIII va començar la realització del
transport amb carros, tartanes, diligències, calesses, etc. donant
peu a establir els primers serveis organitzats de transport de
correspondència (serveis postals).
Cotxe de mules
En
el any 1904, s'establi ja la línia regular de Moià a Caldes de
Montbui amb uns cotxes de l'empresa Sagalés, eren de quatre rodes
amb llança, les rodes del davant eren giratòries. Hi cabien catorze
o quinze persones. Aquests cotxes anaven amb quatre mules i, a
vegades, una més al davant de tir. Foren els anys de l'hegemonia
dels vehicles de tracció animal i de l'aparició dels primers
vehicles de tracció mecànica.
Les
cotxeres eren a Moià al costat de Cal Maties. Feien el trajecte,
Moià, Castellterçol, Sant Feliu, a Sant Feliu es feia transbord.
Els cotxes de mules anaven tapats i amb vidrieres el cotxer anava
també protegit. Sobre el cotxe, unes veles enquitranades, a dins si
col·locaven les maletes de l'equipatge, i quedaven protegides de la
pluja, i dels elements externs.
Al
darrera i a un costat una escala per pujar a dalt, llavors la gent
portaven per viatjar uns baüls i maletes de cuir quadrades així com
també molts farcells. El cotxe portava l'enllumenat amb espelma de
cera.
Feia
també el servei postal amb la recollida i lliurament de cartes i
comunicacions oficials. L'arribada del cotxe en un indret tan cèntric
com la parada, constituïa un esdeveniment social que trencava la
monotonia i l'ensopiment de la vida diària dels pobles on
s'aturava
Hi havia el Ramon Cotxero i un que li deien el Samfaina. El Ramon era fill de Caldes i, el Samfaina, de Sant Feliu, però tenien família aquí a Moià, perquè un pujava a dinar i l'altre pujava a dormir.
Hi havia el Ramon Cotxero i un que li deien el Samfaina. El Ramon era fill de Caldes i, el Samfaina, de Sant Feliu, però tenien família aquí a Moià, perquè un pujava a dinar i l'altre pujava a dormir.
Les
mules, menjaven palla i gra, els hi donaven poc verd, garrofa, alguna
faveta, molt segó i civada.
A
Sant Feliu es baixava del cotxe, i s'agafava el que et portava fins a
Caldes. A Caldes s'agafava el ferrocarril que anava fins a Mollet i
de Mollet, fins a l'estació del Nord de Barcelona.
Tartanes
de Moià
Anteriorment
al cognom Vilaltes, hi havia la tartana del vell Ganso i el
Cadiraire. De Moià a Vic i de Moià a Manresa. Transportaven gent i
gènere. Segons els dies, posaven una tartana grossa o una de més
petita.
Al
matí allà a les sis, quarts de set, en sortia una cap a Vic i una
altra cap a Manresa. Arribar, la que sortia de Vic, allà a la una o
quarts de dues. A les dues del migdia tornava a marxar. Hi havia dues
sortides de Moià cap a Vic, i dues de Vic cap a Moià. I Manresa
igual. A l'any 1909 surt amb el número de matricula B-295, un Hispano Suïssa de
19 CV propietat de Sebastià Estevadeordal, de Moià, amb el que
iniciarà el transport regular de viatgers i mercaderies (un
ordinari)
entre Manresa, Calders, Moià i Vic. Llavors
van suprimir una tartana de Vic i una de Manresa.
Joan Carrera i Vilardell Moià Agost 2015
Bibliografia
Històries orals de la meva nissaga materna. XAVIER MAS GIBERT
EMPRESA SAGALES Historia.
Apunts d'història de Sant Feliu de Codines. FRANCESC GARRIGA CASSART
http://www.santfeliudecodines.cat/fitxer/985/historia.pdf
Històries del Panadés. Viatjar amb l'home del sac. JOSEP ARASA FERRER.
RAILS I FERRADURES.
file:///C:/Users/user/Desktop/cotxedemules/rails%20i%20ferradures_%20Tras%20la%20ca%C3%ADda%20de%20las %20murallas..html
VIATJAR A l'EDAD MITJANA. Ramón Llull.
EL MOIANÈS quasi-memóries d'en Quim Viñas. Carles Riera Fonts. Editorial El Llamp.
MOIÀ d'ahir a avui Editorial La Tosca.
Imatges
Arxiu fotogràfic Joan Carrera.
Arxiu Moianes.net imatges perdudes
Fotos Todocoleccion
www.todocoleccion.net
Foto RAILS I FERRADURES
file:///C:/Users/user/Desktop/cotxedemules/rails%20i%20ferradures_%20Tras%20la%20ca%C3%ADda%20de%20las %20murallas..html
MOIÀ La vida d'un poble amb imatges. Jaume Clará i Arisa.
Arxiu fotográfic Manel Alsina
Testimonis Orals.
Joan Vilardell Torrentà Natural de Moià
Sebastià Vilardell Torrentà Natural de Moià
Ramona Matarrodona Molas Natural de Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada