.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dimecres, 14 de juny de 2017

l'Apicultura al Moianés

L'altiplà del Moianès, des de sempre, ha reunit les condicions òptimes per la pràctica de l'apicultura. La varietat de flors, els cultius dels camps i el sotabosc han afavorit moltíssim l'obtencio d'un producte de primeríssima qualitat. Cal repassar però la història general, el seu desenvolupament, junt amb l'evolució que ha tingut en els ultims anys, per situar-nos, i entendre millor el que és, i el que ha sigut, l'apicultura a la comarca del Moianès.

Història:

L'Apicultura antiga

L'apicultura primitiva consistia a caçar els eixams d'abelles silvestres a la primavera, els quals eren col·locats en ruscs fets de palla, fang o troncs d'arbre buits A finals de l'estiu l'apicultor matava les abelles de la majoria dels seus ruscs, retallava les bresques, que eren els murs interiors del rusc construits per les abelles, i colava la mel per separar-ne les impureses de la cera, guardant alguns ruscs per hivernar.
El gust dolç significava que l'aliment estava madur i en condicions de ser ingerit.
La mel silvestre ha estat considerada en moltes cultures com l'aliment dels Deus.
Les abelles mel-liferes, fins al segle XVI, només es trobaven en el Vell Món, on s'havien desenvolupat, i estaven distribuïdes a l'atzar, molt de temps abans que apareguessin els éssers humans sobre la terra.
Les abelles, han tingut per això un paper destacat en gairebé totes les cultures antigues, (Xina, Índia, Egipte) fins a les més modernes (Cristiana i Islàmica), són freqüents les al·lusions a les abelles i els seus productes, el que evidencia la universalitat de les abelles en el temps i en l'espai del món antic.
Arreu s'ha reconegut l'apicultura com un valuosíssim auxiliar per a l'agricultura gràcies a la pol·linització creuada de les plantes que són fecundades per les abelles. L'objecte de l'apicultura no es limita, doncs, a la producció de mel, pol·len, pròpolis i cera, sinó que s'ha vist impliada en la producció frutícola i de llavors lleguminoses. etc.
La península Ibèrica ha jugat un paper molt important pel que fa a la difusió de les abelles al món, primer a l'època postglacial per l'emigració sobre el continent europeu, i posteriorment van ser introduïdes per espanyols i portuguesos al continent americà


.

Pintura rupestre amb una persona recollint mel d'una esquerda a la roca, de la cova de l'Araña, en Bicorb (València, Espanya, l'escena va ser pintada als volta'ns de l'any 6,000 A.C


Ruscos al nord d'Àfrica


Les civilitzacions mediterrànies van anar gestant l'apicultura durant el període comprès entre els anys 8000 i 4000 anys abans de Crist.

L'home va passar d'exercir una activitat recol·lectora a proporcionar a les abelles un habitacle artificial, fabricat amb diversos materials, perquè poguessin niar i construir les bresques al seu interior.
Els Sumeris, una de les civilitzacions més antigues sorgida entre els rius Tigris i Eufrates aproximadament cap 4000 A.C., coneixien ja la mel i les abelles, i amb la seva escriptura pictogràfica sobre tauletes d'argila van reflectir algunes dades sobre elles que han arribat fins als nostres dies.
La civilització egípcia ens ha deixat escenes de recol·lecció de mel en gravats i sota relleus en les tombes trobades sota les piràmides de 3500 AC.
A l'antic Egipte es creia que quan el déu del Sol plorava, les seves llàgrimes es transformaven en abelles al tocar a terra. Per a aquesta civilització, l'abella era alguna cosa més, ja que els seus productes es feien servir en medicina, ritus funeraris i com a presents pels Déus.
Els fenicis, grecs, romans i àrabs també van deixar constància de la importància que per a ells tenien les abelles.




Escenes de recol·lecció de mel en gravats i sota relleus en les tombes trobades sota les piràmides de 3500 AC. A l'antic Egipte

L'Apicultura moderna

S'inicia amb importants descobriments sobre la vida social de les abelles, l'organització de la colònia i altres aspectes que milloren el coneixement d'aquest insecte útil i el bolquen en favor de l'apicultura.

Alguns d'aquests descobriments, per ordre cronològic, són els seguents:

-És a Sevilla, en 1254 on el seu consell, estableix les primeres ordenances conegudes que regulen l'apicultura. Es va establir la forma d'explotació de les arnes, així com les seves relacions amb l'entorn.

-Nikel Jacob va descobrir en 1568 que les abelles crien reines a partir d'ous de larves joves.

-El primer llibre impr
ès a Espanya sobre Apicultura, obra de Luis Méndez Torres, va constatar que la reina és una femella que pon ous i és la mare de totes les abelles. Aquest llibre donava a conèixer entre altres coses, les ordenances, i explicava com tenir cura dels abellars. Es va editar a Alcalà d'Henares l'any 1586

-Charles Butler va proposar en 1609 que els abellots del rusc són mascles.

-Richard Remnant va sostenir que les abelles eren femelles en 1637.

-Hornbostel va constatar en 1744 el veritable origen de la cera.

-Anton Janscha, mestre apicultor vienès, va descobrir la fecundació de les reines en 1771.

-François Huber, apicultor suís, cec, amb el seu llibre "Observations", va fundar les bases de la ciència apícola a 1792.

-Lorenzo L. Langstroth, va inventar als Estats Units el marc mòbil amb pas d'abelles de 9,5 mm i el rusc que porta el seu nom en 1851. En parlarem mes avall.

-Johannes Mehring va inventar en 1857 la primera matriu per fer làmines de cera.

-Franz von Hruschka va inventar en 1865 el primer extractor de mel mitjançant força centrífuga.

-Moses Quinby, el 1870, va construir el primer fumador de manxa. Posteriorment va ser T.F. Bingham qui va dissenyar el fumador actual.


-George Layens va inventar en 1874 rusc que porta el seu nom.


Primer llibre imprès sobre Apicultura ,escrit en Espanyol l'any 1586 Es va editar a Alcala. 

L'Ofici d'Apicultor


L'apicultura com a ofici tradicional, el duien a terme especialistes que s'hi dedicaven tot l'any, però era també una activitat complementària que practicaven la gent del m
ón rural, que no menyspreaven cap de les possibilitats que la natura els oferia.
Les famílies que llavors vivien al camp diversificaven la seva feina en diferents tasques. Era comú posseir un hort, arbres fruiters, un petit celler, mantenir bestiar, elaborar productes làctics i atendre alguns ruscos d'abelles.
Les tasques de l'apicultura es concentraven en les èpoques de bon temps, primavera i estiu, que és quan les abelles es troben en plena activitat. L'hivern era molt llarg i es destinava a fer reposicions de material i tasques de manteniment.
Les abelles dels nostres apicultors eren de l'espècie Apis mellifera, que és molt eficaç en la pol·linització. El bon apicultor coneixia a la perfecció els costums i biologia de les abelles, així com les plantes i les flors més interessants per a l'obtenció de la mel. 
En arribar  la primavera revisava els ruscos, les possibles baixes i l'estat de salut de la colònia. Si calia, reunia diverses colònies en una i substituïa a les abelles reina.
L'apicultor també sabia disposar estratègicament les arnes en zones on hi hagués abundància de flors i situar-les al sol o al resguard d'aquest, depenent del que fos més convenient atenent a les condicions geogràfiques i les temperatures.
En alguns casos es practicava l'apicultura transhumant, desplaçant l'apicultor i els seus ruscos a zones riques en flors per aconseguir un millor aprofitament de la temporada.
El producte més apreciat era la mel, encara que la cera amb què les abelles construeixen les seves cel·les, la jelea reial i també el pol·len, eren objecte de comercialització i de consum.
Avui dia alguns d'aquests productes, en concret la jelea reial, o el pròpolis -una substància elaborada per les abelles a partir de la sàlvia dels arbres, amb la qual protegeixen i desinfecten el rusc-, són especialment valorats. 
Per manipular les bresques, l'apicultor protegia tot el seu cos i emprava fum per apaivagar als insectes. Manualment, s'extreia les bresques, i d'elles es separava acuradament la cera, la mel i el pol·len.
La mel resultant tenia diferent qualitat i sabor depenent del tipus de flors que haguéssin visitat les abelles. Finalment, la mel s'emmagatzemava en pots de fang cuit,o en terrines de vidre, deixant-la a punt per la seva comercialització.
La cera obtinguda tenia també múltiples utilitats. Es feia servir per recobrir i impermeabilitzar teles, cuirs, paper o fusta, per tapar esquerdes dels habitacles i evitar així l'entrada de l'aigua a les cases, i per descomptat, per a l'enllumenat en forma d'espelmes. Les espelmes es podien fabricar de manera casolana abocant la cera sobre un motlle de guix, col·locant-hi la metxa prèviament al mig.




        Apicultors Moianesos traient mel dels ruscos, al camí del Solà de la Vila

l'Apicultura al Moianès

l'Apicultura a Moià ha sigut des de sempre transhumant, es movien els ruscos amb sàrries sobre burros pel terme primer, i amb carro, per la comarca, després. 

Més tard, aprofitant l'avenç dels medis de locomoció, es van seguir transportant amb camions, a diferents llocs de Catalunya. Com s'ha dit, va ser una activitat complementària i una bona font d'ingressos per l'economia de molta gent.
Testimonis orals explicaven que ja en el 1875 es movien en transhumància els ruscos, des del mas Bellver (Collsuspina) fins al mas Canadell (del terme municipal de Calders).
El transport es feia en sàrries sobre burros,  per tal que les abelles passessin l'hivern i part de la primavera a Calders, que té un clima més càlid.
El dia de Sant Isidre, quan a Moià fa bon temps, retornaven els ruscos, on els eixams començaven a treballar.
A les primeres dècades del segle XX, els primers que van tindre abelles al poble van ser els Moianesos coneguts amb els noms de Lluís del Pou de la Moretona, El Prat (Parrella), El Joan Riera (Soca), l'avi de cal Marc, el Vellart, Josep Picañol (Siller), el Clapers, el Matarrodona (Mateta), el Pladevall (Cacuero) i el Segimon entre d'altres.
I a les cases de pagès, els de La Grossa, La Moretona, El Molí del Perer o Casagemes, amb homes coneguts com el Sec del Pla Major (pare del Quico Solà), que s'estaven al Xei, el Pep de Reixac,  el Colet, l'hereu Maties, el Llogari Mas, en Joan Bach i el Joan Homs i el Jaumet de Casagemes, entre d'altres..
Aquests apicultors tenien pocs ruscos, en aquell moment el que disposava de 20 unitats es considerava que ja era un apicultor important. La majoria d'ells els tenien instal·lats al Pla dels Pins a l'hivern i a la serra de Ferrerons a l'estiu


.
                                  Ruscos a la masia La Grossa. (Calders)

L'anècdota és que en Francesc Solà (El Xei) retornant de la guerra, es trobà nou de les seves caixes plenes d'abelles. A partir de llavors i treballant molt, ell sol primer i més tard amb els seus fills Vicenç i Sebastià, es convertertiren en els apicultors més importants de la província de Barcelona.
A la postguerra també van rependre l'activitat, a Calders, en Josep Picañol (Pep de Calders), que més tard vindria a viure a Moià i també en Joan Roca i Sallas, del Moli del Perer, que va heredar tot el material del seu oncle i mestre, en Lluís del Molí del Perer.
Podem dir que Moià en aquest moment era el poble conegut amb més apicultors i ruscos de la província de Barcelona i que tenia un gran potencial amb la joventut que s'hi havia incorporat i que seguien els passos dels seus percussors.

Hem de destacar, com a apicultors més importants del moment i sense treure cap mèrit als altres, en Francesc Solà, en Josep Picañol Roca, en Matias Vilalta, en Josep Homs, l'Esteve Llobet i en Josep Prat, en Sisquet de (Cal Esquilet) .Angel Freixa (Montvinet.) etc. Tots plegats van mantenir durant dècades molt viu el nom de Moià amb l'ofici d'apicultor.
En aquesta època els apicultors Moianesos, ja amb més medis de transport, feien els següents circuits transhumants: a l'hivern, tenien el ruscos al sud de la província, per tal que estiguin més caldejats i els pujaven al Bages per aprofitar les flors primaverals. A l'estiu, quan les nostres terres són ja ben seques, les portaven al Montseny o cap a la banda del Pirineu i a la tardor les baixàven altre cop cap al sud.

Els ruscos 

L'habitacle de les abelles era conegut com a arna, o també com a rusc.Nosaltres les hem conegudes popularment amb el nom de <caixes d'abelles.>

Al començament s'utilitzaven diferents tipus de ruscos. No estaven unificats encara, i anaven d'acord amb el criteri de cada apicultor, que adoptava ell el que considerava millor.
A Moià, els primer ruscos, eren de suro i venien del cantó de Girona, de Cassà de la Selva, de l'Estartit, o de Palafrugell.
Se'n construïen alguns d'artesania aquí al poble, en què feien servir vímet, de canya, o de ridorta. El pare dels Prat (Parrella) se n'havia fet molts, ja tenia un motlle i tot. Posaven dos troncs a dintre al rusc, i l'abella feia la bresca de dalt a baix.
Els ruscos eren de forma rodona i un xic més alt que ample. Els que estaven fets de suro eren més aïllats, del fred i de la calor. Un altre model de rusc conegut estava construït amb la tècnica d'entremat amb teixit, de canya i vímet, tècnica que feien servir els cistellers en el seu treball.
Hi col·locaven llistons a l'entremat de vímets que li feien de reforç, el cul era de fusta. Com que el treball artesanal del trenat no deixava la peça prou ajustada, per fora s’hi feia un arrebossat amb excrements de bou tendres, i es deixava eixugar bé i ja estava llest per fer-lo servir.
Hi havia un altre tipus de ruscs, eren unes caixetes de fusta de forma quadrada. Tots aquests ruscos portaven a dins uns troncs que travessàvem el rusc de banda, a banda, i de forma creuada perquè les bresques poguessin descansar-hi.



                               Apicultors  Moianesos treballant al bosc de Bussanya

El 1851 un capellà apicultor de Philadelpia, que s'anomenava Lorenzo L. Langstroth, va inventar als Estats Units un rusc fet de fusta per a criar abelles, que es caracteritzava per tenir divisions internes individuals on l'abella podia dipositar la cria, la mel o el pol·len.

El marc mòbil del pas d'abelles era de 9,5 mm. Això va permetre que es pogués obrir la caixa i inspeccionar-la per tal de controlar els estocs de mel, les cries en l'àmbit de sanitat, etc. Sense afectar per res la vida de les abelles, i sobretot podent extreure la mel sense trencar les bresques, que és el lloc on l'abella diposita la mel.
Això fou realment un gran avenç de l'apicultura; gairebé tothom va deixar els primitius ruscos, per passar-se a treballar amb les modernes caixes Langstroth. Un altre de les característiques aquestes caixes, és que quan les abelles fan curt en el seu habitatge, es pot disposar un pis o alça a sobre a fi d'expandir el rusc.
Surt a França en el 1874 un nou rusc el que és conegut amb el nom del seu inventor George Layens, constava ara d'una caixa amb 12 quadres. Com que no utilitzava alces malàries, aquest rusc, caixa, resultava molt còmoda per al transport, i per utilitzar-la especialment en l'apicultura transhumant.
Aquest rusc Layens, amb forma de caixa va ser el model definitiu i que van adoptar per treballar els apicultors Moianesos i amb el pas del temps ha sigut també i el que ha resultat ser més pràctic per fer la transhumància, ja que s'apilen fàcilment. 
La inversió que podien fer els nostres apicultors era limitada i pocs d'ells van poder fer la despesa per comprar-la. Tot i així sí que van poder copiar-la. Al poble hi havia bons operaris en l'ofici de la fusta, bons ferrers, i tenien temps, i matèria primera, alguns apicultors del poble, eren ebenistes de professió. Era usual que ells mateixos es fabriquessin no solament els ruscos, sinó també tots els altres complements, el fumador, les espàtules, els raspalls, els ganivets i els extractors de la mel. Etc


.
            Catàleg d'accessoris per l'apicultura imprès a Barcelona l'any 1892

A poc a poc es van publicar llibres i revistes, especialitzades, algunes eren la traducció de textos estrangers. També es van difondre treballs d'investigació propis entre els quals destaca Enric de Mercader Belloch. 
Va ser ell el pioner en editar un catàleg d'accessoris i eines d'apicultura imprès a Barcelona l'any 1892. Enric de Mercader fou igualment el primer introductor i fabricant, als Països Catalans, del rusc mòbil del tipus Layens i Dadant Root. Fundà també una indústria apícola el 1886. El 1891 fundà la primera revista apícola: "El Colmenero Español", revista que fou represa en 1952-56 per Santiago M.Mansanet.
Era usual que aquesta publicació se la deixaven uns i d'altres, dels nostres apicultors per llegir-la, i així estar al dia de totes les novetats que anaven sortint.



La mel del Moianès

Els tipus més representatius són:


Mel de romaní, la més apreciada, blanca i de gra molt fi.

Mel de bot, molt bona, poc transparent i d'un sabor més fort que la de romaní.

Mel  de trepadella i d'alfals, transparent i d'un sabor molt suau.

Mel de bruc,
 del Montseny, fosca i de gust molt fort.

Mel de bardissa, de color negre i molt fina de sabor.

Mel de castananyer, feta a la falda del Montseny, amargant i de color groc fosc.

Mel de muntanya, feta de brossa, de castanyer i til·ler, molt apreciada i amb molta aroma.

Mel d'arboç,
 feta al Montseny, ja a la tardor, molt forta i de color negra.


La venda

La venda de mel la solien dur a terme els mateixos apicultors a casa seva, o en una parada de la plaça en els dies de mercat setmanal, eren presents igualment a les fires dels pobles de l'entorn. Venien a Moià venedors ambulants, a comprar bidons de mel, anunciaven el producte al carrer a crits, tocant una campaneta, o un cornetí i revenien la mel porta per porta, en els pobles i a les ciutats de la provincia.
Pel que fa a la comercialització de la mel a l'engròs, ha passat a mans de grans empreses multinacionals, com passa amb tants d'altres productes. Els venedors ambulants, amb el pas del temps, van anar desapareixent.
Tenim actualment a Moià una nova generació de joves apicultors, que s'han especialitzat en producte de qualitat, emparats sota la denominació d'origen, i en la peculiaritat de la seva producció.


Caixes afilerades en el paisatge del terme. Parades sobre els marges, vora els rierols.
Olor de romaní. Abelles volant entre les flors. Plena natura.....Apicultors. Aquests homes i dones que entenen el que és bonic i complex d'un ofici viu, que l'estimen i s’hi senten plenament integrats.




Joan Carrera i Vilardell                                                          Moià desembre del 2016




Bibliografia.


Llibre El mundo de las ABEJAS Biblioteca agricola Aedos. J.M. Sepulveda Gil. Editorial Aedos. Barcelona

Llibre La Naturaleza y sus Oficios. Guadarramistas.com Angel Sanchez Crespo.

Llibre Antics oficis i costums que es perden Assumció Batalla Garsineu Edicions Tremp 2007

Llibre Cria Rentable de las ABEJAS manual del apicultor moderno Editorrial de Vecchi. Adriana Bortolini Crespi

Llibre Cria Moderna de las Abejas Editorial de Vecchi Melchor Biri- JM Alemany Albert

Llibre El MOIANÈS quasi-memóries d'en Quim Viñas Carles Riera Fonts Edit El Llamp

Llibre MOIÀ d'ahir a avui Edit. La Tosca, Moià

Fundacion amigos de las Abejas.
http://abejas.org/fudacionamgosdelasabejas/

Apicultura en la antigüedad.
http://food4farmers.org/es/2015/02/23/apicultura-en-la-antiguedad/

Asociacion Española de Apicultores.
http://www.aeapicultores.org/

Mielero; Wikipedia.
https://es.wikipedia.org/wiki/Mielero


Imatges.


Apicultura en la antigüedad.
http://food4farmers.org/es/2015/02/23/apicultura-en-la-antiguedad/

Llibre MOIÀ d'ahir a avui Edit. La Tosca, Moià

El Moianés net. Galeria d'imatges.

Arxiu fotográfic. J. Carrera

Llibre El mundo de las ABEJAS Biblioteca agricola Aedos. J.M. Sepulveda Gil. Editorial Aedos. Barcelona


Testimonis Orals.



Josep Mª Picañol i Codina: Natural de Moià

Joan Roca i Sallas: Natural de Moià

Josep Picañol i Solá: Natural de Calders.

Enric Carrera i Sanyé: Natural de Moià.



1 comentari:

  1. Joan, un altre cop et vull felicitar per aquest magnífic reportatge sobre de la teva terra sobre la mel i tot el que l'envolta. Molt ben documentat i explicat.
    A mi, que sóc de fora de Moià, m'has transportat en el temps i en els llocs i m'ha encantat.
    Espero amb delit el proper article!

    ResponElimina