.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

divendres, 14 de juliol de 2017

Màquina de batre


Al Moianès, igual que en moltes altres comarques, les tasques agrícoles, no havien evolucionat gens en les últimes centúries. Es seguia la rutina del temps primigeni. Va ser al començament del segle XX i a partir dels anys trenta principalment, que de cop i volta i com si es volgués recuperar el temps perdut, es comença a avançar molt de pressa. La industrialització va transformar la fesomia del nostre paisatge, i va canviar rotundament les formes de treball. La introducció de les màquines i els motors van incrementar el rendiment dels conreus. Els mètodes de cultiu, els de segar i de batre, van fer un fort pas endavant. En comptes de collir el gra a mà, segant a cops de volant, les màquines amb rodes feien una sega contínua. I en comptes de batre a potes amb animals, les màquines de batre separaven els grans dels caps de les tiges combinant-ho amb la neteja mitjançant l'eliminació d'altres restes vegetals i impureses. El resultat final va ser ensacar el gra i amb la palla fer-ne  pallers, o obtenir-ne  bales ben compactades lligades amb filferro.


Màquina de batre accionada per un motor de vapor

El cereal a Moià

A l'altiplà, i l'alt Moianès, els cereals eren sembrats tots a la tardor. Se sembraven a mà, en uns caps de terra forta, terra valenta, terra de calç, terra de blat. Terra apropiada pel cultiu intens de cereals. Magnífics camps verds en tres estacions, i daurats al començament de l'estiu, integrats plenament en el nostre paisatge. El que es sembrava més era l'ordi, el blat i la civada. També la pàmula i l'ordi cerveser, amb el temps van arribar algunes llavors híbrides que necessitaven menys temps d'estar plantades als camps. D'ordi se'n sembrava de dues classes: l'ordi de cua de cavall, que fa una cua llarga, i un altre que feia sis carrils, es coneixia també com a cabot, d'espiga curta però que té sis rengles de gra. També la xeixa del país, la civada francesa, el forment roig, i el forment blanc, que era el blat especial per escairar i el més gustós.
La farina del sègol o del mestall, és la que fa un pa moreno, l'espiga fa un gra prim, llarg. La farina de xeixa mestallosa quan es pasta lliga molt. Teníem també la xeixa de Montjuïc, avui desapareguda. L'adagi popular deia "Sant Joan el combrega i Sant Pere l'extremuncia" referint-se a les dates del calendari. Perquè en aquells quatre o cinc dies, la xeixa, si cau a lluna nova, se sobta, queda seca en tres dies. I si ve de lluna vella, el sembrat s'aguanta dies, s'aguanta més.
Els camps eren adobats amb els fems del bestiar, ja que els adobs químics no existien. 


                                   Engegant el motor de vapor. El Masot

La sega

A mitjans de juny es començava la sega, els cereals se segaven a mà amb a cop de falç o de volant. Hi participaven tots els membres de la família. Venien a ajudar en la tasca colles de segadors del Vallès, i del pla de Bages, en grups de set o vuit homes, i es repartien per les cases. Quan arribaven, el cap de la casa els ensenyava els primers camps que s'havien de segar. Es notava en la gent un estat d'ànim com si fos una festa. En realitat ho era, ja que significava recollir el fruit obtingut amb l´esforç de tot l'any, en aquella època la principal base de subsistència depenia de l'agricultura, especialment, de la collita de les gramínies i de manera primordial, el blat, que un cop molinat els gra, amb la farina obtinguda, s'elaborava el principal aliment de les famílies, el pa. El pa era l'ànima del poble i el símbol de la seva supervivencia.
Del cereal segat se'n feien garbes, que es lligaven amb un trenat del mateix cereal, semblant a una corda, que s'anomenava vencill. De cada vint garbes, se'n feia un pilot, amb el nom de garbera, i es deixaven assecar al camp. Quan estaven a punt, es carretejaven cap a les eres del poble o de les cases de pagès, i allà es feien uns pilots molt més grossos de garbes, anomenats modolons. Un cop acabada aquesta tasca es començava a batre.
Cada casa de pagès tenia la seva pròpia era. A Moià eren disset les eres, que teníem al voltant de poble.Tradicionalment es batia amb animals. (Article d'aquest blog amb el títol de Batre a potes). Es desmuntava una part del modoló, de mida variant en funcio dels homes i els animals dels que es disposava, s'estenia a terra de l'era el cereal i s'hi feien rodar pel damunt els animals fins que estava tot aixafat i les espigues engrunades. Llavors començava la feina dels homes que havien d'espolsar la palla perquè el gra quedes a terra i després ventar-lo a la tarda amb el vent de marinada perquè quedes net. Mentrestant , uns altres homes separaven la palla i anaven pujant un paller.


                                      Màquina de batre a l'era de L'Aucella.

En els anys trenta es van començar a veure's ja algunes màquines tirades per animals. Dalladores, i agabelladores, (Article d'aquest blog amb el títol de Segant a màquina). També van aparèixer els primers tractors i algunes màquines de batre.
En els anys quaranta, malgrat haver passat la guerra civil, que ens va deixar el país malmès, va seguir augmentant la mecanització al camp de la nostre comarca. Encara es feien algunes batudes a les eres amb animals, sobretot dels mestalls, i els ordis, que maduraven abans que el blat i de les civades, que maduraven més tard, Al final d'aquest decenni ja quasi ningú batia a potes amb animals. Les noves màquines de batre oferien tant d’avantatge que amb pocs anys, de batudes amb animals ja no se'n van fer més.

La  màquina de batre

Enrere quedava el dia quan a alemanya, el 1890, es va construir la primera màquina de batre. Les tenien desenvolupades ja de molt temps abans als estats units d'Amèrica i a Catalunya en vingueren més tard algunes de fabricació francesa. Totes elles eren semblants, fetes de fusta i ferro. Al Moianès, però, les màquines de batre de referència, eren de la marca AJURIA i estaven fabricades a Vitòria.
Hi havia diferents models, eren les que millor s'adaptaven al nostre terreny per fer la batuda, eren robustes, fiables, i a més els recanvis de les peces eren fàcils d'obtenir. La feina de la màquina de batre era la de destriar el gra de la palla, netejar el gra de la seva pellofa i dipositar-lo en els sacs. El funcionament de la màquina; que batia, ventava, i garbellava, tot alhora, era bastant senzill. La força del motor del tractor es transmetia a la màquina de batre a través d'una corretja molt llarga i aparatosa que anava d'una politja del tractor a una altra de la màquina, la qual; al seu torn, sortien altres corretges més petites per moure els diferents òrgans de la maquinària. Un home amb una forca de fusta anava servint des de baix les garbes al qui des de la part de dalt les anava introduint a la boca de la màquina, que s'empassava les garbes. A dins hi havia unes pues que, girant, trossejaven la palla i colpejaven les espigues perquè es desprengués el gra. El cereal ja destriat queia sobre un grup de zelandès, que pujant i baixant molt ràpidament sacsejaven les espigues perquè el gra, més pesat, caigués, el gra queia a uns garbells que també oscil·laven molt depressa, per la qual cosa el gra net passava pels forats del sedàs, i es conduïa cap a les caixes que es posaven a la màquina i servien per omplir els els sacs de la pellofa del gra, que se'n deia boll.
El boll  relliscava per sobre del sedàs i es portava a una altra caixa per recollir-lo en uns altres sacs. La màquina produïa la seva pròpia corrent d'aire amb un gros ventilador, de manera que la palla sortia impulsada pel corrent d'aire dins un llarg tub rodó de ferro de 40 centímetres de diàmetre, que girava i es podia anar allargant amb altres elements si convenia, per fer-la arribar al paller, que un home amb el rol palleraire qjudava a anar formant, tot al voltant d'un pal del centre que aguantava el paller. Una altra opció era canalitzar la palla cap a la boca de l'embaladora que l'anava premsant, fent-ne bales molt compactes que anaven cosides amb filferros.


                    Màquina de batre tirada per un tractor, i una parella de bous

Màquines de batre a Moià

Al Saiol, l'any 1911 s'hi instal·là per uns dies una màquina de batre (Probablement la primera que treballà a Moià) que abans havia batut a Vilajoan, i més tard ho va fer al Masot i al Pla Romaní. L'arrossegaven amb una colla de bous, i l'energia per moure-la era obtinguda per un motor de vapor estàtic, igual que el de les màquines de tren. Per escalfar l'aigua i fer el vapor encenien foc i omplien el fogó de la caldera amb buscalls de llenya i carbó, mantenint el foc viu durant tot el dia. Era molt perillós, amb la calor, i les guspires de foc, els incendis, a les eres, eren molt freqüents.
Va ser a l'era de Cal Teixidor on l'any 1929 una agrupació d'agricultors, amb la denominació de "Trilladora Moianesa" hi muntaren una màquina de batre, i una embaladora, que funcionaven amb transmissió per corretja, amb l'anergia de dos potents motors elèctrics. Va ser aquesta la primera màquina de propietat del poble. Al Saiol, l'any 1948, s'hi muntà també una màquina de batre i una embaladora, que era propietat d'una societat d'agricultors que s'anomenaven "Agrupación Agricola del Moyanés." Funcionaven les màquines amb la força d'un tractor. Venien màquines de batre, i grups de gent forastera que s'instal·laven a les eres de les cases de pagès per un temps determinat.
La màquina de batre amb el tractor de Santa Mª de L'Estany, anava a algunes cases de pagès de Moià, igualment també ho feia la màquina i tractor de Comes Nou, i més tard s'hi van afegir els de les Umbertes, es repartien les eres de La Granoià, Bussanya, L'Aucella, El Prat, la Coma, Vilarjoan... i d'altres
Els tractors, en aquella època, anaven justos de potència per moure la màquina de batre i l'embaladora, tot a l'hora. Era temps de calor, els motors tenien tendència a escalfar-se més del compte. Se solia veure que l'aixeta de sota el radiador estava oberta i rajant, per sobre amb un embut afegint-hi aigua freda a dins el motor, amb una mànega instal·lada. També algú tirava galledes d'aigua freda directament al radiador amb la finalitat d'abaixar la temperatura.
Tractors i màquina de batre amb rodes de ferro colat, sense pneumàtics, Per arribar a l'era, si el tractor li costava arrossegar la màquina, a vegades hi afegien una parella de bous per ajudar-lo. Era freqüent també que els tractors portessin dos dipòsits, un de benzina que servia per engegar-lo, i quan estava calent obrir l'aixeta de l'altre dipòsit de petroli per fer-lo funcionar tot el dia, per tornar a passar a benzina una estona abans de parar-lo. Aquest procediment es feia per qüestions d'economia.
La màquina i tractor necessitaven un manteniment regular, engreixar les parts mòbils, tensar i posar pega a les corretges, canviar púes del trill, coixinets, o ajustar les sarandes, tasques que es feien al matí tot esperant que s'aixequés el dia, i s'eixugués la humitat de la nit que havien agafat les garbes.



                                                    Colla de batedors

Els batedors

Frenètica activitat la que es duia a terme en les eres, durant la temporada, les màquines de batre donaven feina a molta gent del poble.
Polseguera, mocs negres, homes colrats, barrets de palla. Faixes apretades. Era una cosa màgica, la pols, el soroll, i tantes politges, la ballaruga dels garbells, i l'espectacular raig de palla, els sacs plens de gra, rotlles de filferro, càntirs d'aigua a l'ombra dels modolons, animals i carros, homes anant i venint!. 
Cada home tenia assignada la seva tasca, era una feina molt feixuga, que es duia a terme a les hores de més calor del dia. Igual que la sega, el dia que es batia, per a molts batedors era una festa, i n'hi hagués poc o molt gra tot-hom estava content. Quan tocava batre les garbes dels parcers la tradició menava abans passar per la botiga d'algun vinater del poble, comprar una garrafa de vi dolç i portar-la a l'era on, després d'haver fet batuda, tothom en feia un traguet. Sempre que hi havia ocasió, hi havien converses ben animades, en sortien estirabots, dites, i fins i tot consells. Hi havia qui en sabia prou per anar-ne desgranant a mesura que s'allargava la conversa. En aquesta feina senties moltes dites de caràcter popular com ara! No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat! Qui no bat pel juliol no bat com vol! Per santa Teresa, blat a tesa.! Per santa Caterina, del blat fes-ne farina.! Si vols blat roent, fes-lo per l'advent; si vols l'all sabent, fes-lo per l'advent.! I d'altres...


                                     Moianesos  i màquina de batre a l'era

Grup de batedors  "La Calavera"

Amb la màquina de batre i l'embaladora del Masot instal·lada a l'era de Castellnou, venien un grup d'homes, cada any eren els mateixos. Valencians dels pobles del nord de Castelló, tenien com a nom de guerra " Grupo de trilladores La Calavera". S'instal·laven al cobert de l'era, un d'ells era el cuiner, estaven organitzats per viure-hi allà tot el temps que durava la batuda. El cuiner feia el ranxo al cobert de la mateixa era, cuinant amb una paella, o una perola de grans dimensions que; plena; servia per menjar-hi una vintena de treballadors. Era plat únic. Tots es posaven en rotllana amb una cullera a la mà i la perola al mig. Per torns, cadascú s'apropava al perol i recollia una sola cullerada. Així anaven fent la roda fins que el menjar s'acabava i a tots els havia tocat més o menys el mateix. Aquest grup feia la campanya de batre a Castellnou, i més tard al Masot, es donava la circumstància que als seus pobles, en el transcurs de l'any, el que compraven a les botigues els ho apuntaven a una llibreta, quan s'acabava la campanya de batre i tornaven allí, amb els diners obtinguts anaven a liquidar el deute a les botigues i es quedaven amb la resta, per passar l'any, en què tornaven a repetir el cicle.


               Màquina de batre i colla de batedors "La calavera" a l'era del Masot

Fi de temporada

Moltes eren les cases de pagès que en acabar de batre, cada any sacrificaven els galls cantadors. Feien un bon rostit per celebrar la fi de la batuda, i afegien galls joves al corral per criar-los fins l'any que veUn ritual que estava molt arrelat també, era que els homes, en acabar la campanya, anaven a rentar-se sencers, de cap a peus, a les rieres del voltant del poble. Les Conques, al Moli Nou, o a Passerell. Hi anaven sols, o amb grups fent gatzara, estaven molt contents. Era per ells un dia molt especial. Despullats, ensabonant-se, es remarcava el color de la pell cremada pel sol dels braços i de la cara, que contrastava fortament amb la blancor de tota la resta del cos. Els homes i les seves famílies, després de la batuda, amb el gra al sac i ben lligat, esperaven l'arribada de la Festa Major per celebrar-la amb deliri.
Era tradició també que famílies senceres i grups de gent anessin a la Tosca a donar gràcies a la Mare de Déu per la bona collita, i a fer un suculent àpat, en un dia d'alegria i d'esbarjo. La majoria d'aquestes màquines de batre passaven l'hivern dins el Garatge Condal, a la plaça del Colom. En el taller de Cal Quirze, les hi feien un repàs general, deixant-les altre cop a punt, per començar de nou la batuda a la pròxima temporada.
Les màquines de batre van estar en actiu fins a mitjans dels anys seixanta, en què van ser substituïdes progresivament per les modernes "cosetxadores" automotrius.
Les máquines de batre amb tota la seva gamma, s'han convertit avui en cotitzats objectes que col·leccionistes, aficionats, amants del món rural i altres els busquen àvidament i els compren moltes vegades a preu alt amb la finalitat de destinar-los a embellir finques, cases pairals, museus, cases particulars o per ambientar determinats llocs.



Joan Carrera i Vilardell.                                                 Moià. Agost 2015



Bibliografia.

MOIÀ d'ahir a avui. Editorial La Tosca.

EL MOIANÈS quasimemòries d'en Quim Viñas. Carles Riera Fonts.

La Tosca Nº 396 Juny-Juliol 1983. Jaume Prat

Moià El caminar d'un poble.
Sebastià Ubasart i Serra

Harvesting, Grain Drying and Storage
http://www.usask.ca/agriculture/plantsci/winter_cereals/winter-wheat-production-manual/chapter-23.php

La mecanización de la agricultura española:
http://www.raco.cat/index.php/HistoriaIndustrial/article/viewFile/62983/84856

Pastora y Leona - Las caballerias superadas por los tractores Por Miguel Gracia Fandos http://cebajomartin.blogspot.com.es/2013/12/pastora-y-leona-las-caballerias_14.html

Early Thresher History
http://www.farmcollector.com/steam-traction/early-thresher-history.aspx

Sarment la Màquina de Batre.
http://sarment.blogspot.com.es/2012/07/la-maquina-de-batre.html

El Batre a l'antiga. Josep Pla.
http://www.lletres.net/pla/batre.html

Imatges.

1930 Sant Ramon. Mª Teresa Riera Puigarnau
http://www.20minutos.es/museo-virtual/foto/1378/

TRAKTOR STORY.
http://www.traktorstory.com/eng/fordson.htm

La vida d'un poble amb imatges. Jaume Clará i Arisa.

Arxiu fotogràfic J. Carrera

Arxiu fotogràfic Nazari Alibés Rovira.

Monagrari
http://museuvidarural.cat/blog/el-banc-dimatges-del-mon-agrari-a-les-terres-de-parla-catalana/

Testimonis Orals.

Enric Carrera i Sanyé Natural de Moià

Ramon Carrera i Mas Natural de Moià

1 comentari:

  1. Hola Joan,
    Una altre cop m'has sorprès amb aquestes històries que no tindrien perquè ser tan llunyanes en el temps, però és que tot ha canviat tan de pressa...
    T'explico una curiositat, a Palafrugell, quan parlem de "xeixa", no ho fem per un blat de bona qualitat, sinó per un suro de qualitat extra. I en relació a aquest suro de qualitat superior, ho apliquem a una cosa excepcionalment bona o a persones molt llestes i capaces. Per exemple: -Aquest sí que té una bona feina..., ha trobat una xeixa. I també es pot dir amb ironia, donant-li el sentit contrari: -En Pere és un bon element... I tant que sí... Quina xeixa!
    D'expressions d'aquesta mena, relacionades amb el món del suro en podràs trobar més a l'article del meu blog "El parlar de Palafrugell. El suro".
    Moltes gràcies un altre cop Joan. Espero amb ànsia el proper!

    ResponElimina