.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Fotògrafs

La història de la fotografia a Espanya, des de 1839 fins a 1925, té per a mi un aspecte de màxim interès, ja que les imatges captades per una màquina fotogràfica, són una font històrica fonamental. Aquest escrit és una atapeïda síntesi del desenvolupament de la fotografia antiga a Espanya, en un intent de conciliar la història general, amb la del seu inici a la nostra Vila de Moià.

El Daguerreotip, al temps remot de la fotografia

Joseph-Nicéphore Niépce fou un inventor francès i pioner de la fotografia, és a partir de les seves investigacions que Louis Jacques Mandé Daguerre, també francès, va començar a experimentar amb la càmera fosca fins a convertir-la en un element amb entitat pròpia. Va ser l'invent de la màquina fotogràfica.
La primera fotografia al natural va ser feta per Joseph-Nicéphore Niépce el 1826. Si bé és cert que l'hem de reconèixer com el gran inventor de la fotografia, hem d'admetre també que Daguerre és qui va continuar les investigacions, i la va convertir la càmera en un instrument popular i operatiu dins la societat. La cursa del progrés tecnològic va transcórrer rapidament, de tal forma que, en pocs anys, els components mecànics i químics utilitzats van anar adquirint una notable perfecció. 
El daguerreotip va presentar-se-se a França el 7 de gener de 1839. Va ser el diputat i científic Francesc Aragó qui va examinar l'invent davant la Academie des Sciences. En el seu informe declarava:

"
... El senyor Daguerre ha descobert unes pantalles especials, damunt les quals la imatge òptica deixa una empremta perfecta, que la reprodueix fins i tot en els mínims detalls, amb una exactitud i finura incomparables".

Louis Daguerre esdevingué en aquell moment el personatge més cèlebre de París, i la ciutat començà a viure una autèntica febre de daguerreotipisme. Aparegueren les primeres màquines fotogràfiques, molt grosses i feixugues, i es començaren a popularitzar, la gent les descobria al carrer al veure com les utilitzaven els fotògrafs ambulants. L'eclosió de la fotografia va fer dels primers fotògrafs uns veritables evangelitzadors del nou art del daguerreotip. Viatgers infatigables que partint generalment de França van arribar a països d'allò més diversos.



                     Fotògraf ambulant treballant al carrer, acompanyat del seu carre
tó laboratori


El Daguerreotip a Catalunya

Després de la seva presentació oficial a França, l'impacte del daguerreotip va ser gairebé immediat a Espanya. Amb data del 26 de gener de 1839 el diari de Barcelona es feia ressò de l'esdeveniment, i l'endemà, el Setmanari Pintoresc Espanyol descrivia amb tot detall l'invent.

Efectivament el daguerreotip es forma a partir d'una placa de coure recoberta de plata i polida al màxim, que se sensibilitza amb vapors de iode per obtenir iodur de plata; després s'exposa a la llum i s'aplica vapor de mercuri com a reactiu per fer visible la imatge (revelat); finalment es fixa aquesta imatge així obtinguda amb aigua destil·lada salada o amb hiposulfit de sodi. El resultat és una imatge única de gran nitidesa i d'aspecte tornassolat, que sembla negativa o positiva segons la incidència de la llum.”

L'introductor de la daguerreotípia a Espanya va ser en Pere Feliu Monlau i Roca (1808-1871), metge, escriptor i home polifacètic que des de la seva corresponsalia a París donava compte de l'invent a l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 24 de febrer del 1839. En la seva comunicació, Monlau descrivia amb detall la tècnica del daguerreotip i mostrava la seva fe en els avanços de la ciència, aprofitant l’ocasió per deixar un bon reguitzell de critiques a l'endarreriment científic i tècnic del nostre país.
Va ser ell també qui va proposar a l'Acadèmia l'adquisició d'una càmera i de tots els seus accessoris.
La participació d'una entitat com l'Acadèmia en la introducció de la fotografia Espanya, ve a destacar l'estreta unió que mantenia amb la veïna nació francesa, que en aquells moments representava el punt més alt i progressiu de la ciència europea i que era la capdavantera dels coneixements científics en competència amb Anglaterra i Alemanya.
Va ser la mateixa Acadèmia de Ciències, doncs, qui va patrocinar la realització del primer daguerreotip a Espanya.
L'esdeveniment va tenir lloc a Barcelona el dia 10 de novembre de 1839. El daguerreotip el va fer en Ramon Alabern i Casas, que havia après l'ofici de gravador seguint la tradició familiar, però que va tenir ocasió de contemplar a París les demostracions de Daguerre i va aprendre d'ell mateix a realitzar els daguerreotips. A la capital francesa ja n'havia realitzat un de l'església de la Madeleine.
Aquest primer daguerreotip es va realitzar en una sessió pública amb un enquadrament que incloïa la Llotja i la casa Xifre, amb un temps d'exposició de llum de 22 minuts.
Es va fer pels assistents una rifa, les butlletes es van vendre a sis rals cada una, i va sortir premiat el número 56, però no es coneix on va anar a parar aquesta planxa original.
Vuit dies després se'n va fer un altre a Madrid, estenent-se les presentacions de l'invent com una taca oleaginosa per la península, i a les illes, en poc més de dos o tres anys.
També s'editaren dos llibres que explicaven el procediment de Daguerre, els quals foren traduïts del francès i estaven comentats per prestigioses personalitats del moment.



                          Destapant l'objectiu i controlant el temps d'exposició mirant el rellotge


Els primers professionals

Si bé els pioners de la daguerreotípia a Espanya van ser científics de tarannà progressista esperonats per la curiositat, l’establiment profesional del’ofici seria introduït a la península per professionals estrangers com Charles Clifford, el Comte de Lipa, Eugenio i Enrique Lorichon, entre els més destacats-, que al mateix temps que fotografiaven ensenyaven, en cursets accelerats, els rudiments tècnics a grups de deixebles, els quals acabarien per consolidar i difondre el revolucionari invent a tot el llarg i ample del territori. A més, aquests primers daguerrotipistes d'origen estranger, no es van encasillar a Madrid o Barcelona, sinó que es van dedicar a viatjar, expandint el fenomen fotogràfic, gràcies a la seva tasca pedagògica abans ressenyada. A mitjans del segle XIX, els daguerrotipistas s'havien afermat ja en ciutats com Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Saragossa, Màlaga, Santander o Jaén.
La pràctica del daguerreotip, però, resultava complicada, cara, i lenta. La majoria dels qui l'utilitzaven eren els intel·lectuals i científics que gaudien d'una bona posició econòmica i que la feien servir com un fet curiós i d'investigació, sense que els importés embarcar-se en l'aventurat i inexperimentat ofici de fotografia.
Eren moments en què el país, tant en l'aspecte econòmic com en el cultural, es trobava en una situació precària de resultes de les lluites dinàstiques entre absolutistes i liberals. L'avançament professional del món fotogràfic, doncs, va ser lent, en contraposició al dinamisme amb què s'establí i prosperà en altres països europeus.
Aquells primers afeccionats, curiosos, i inquiets investigadors, van donar pas a un altre tipus de personatges, els retratistes de professió.
Van ser ells els primers que operaven al carrer, els qui van adoptar la fotografia com a ofici, aquest fet implicava dotar aquest invent d'un clar sentit comercial.
Aquests fotògrafs ambulants van ser també els responsables d’extendre la fotografía a tots els racons del país, lluny dels grans centres urbans i van ser essencials en el sorgiment dels fotògrafs locals, ensenyant l'ofici en poques classes, venent a més el material necessari: màquines, cavallets de tres potes, plaques, i productes de fixat i revelat, i nodrint-se la seva clientela majoritàriament de pintors miniaturistes, que veien en el nou art un fabulós negoci, pel que es procedí a una reconversió d'artistes pintors de la paleta en artistes de la màquina de retratar. A mesura que avançava el decenni de 1850, l'art de Daguerre, després de convulsionarels gustos burgesos, li havia guanyat la batalla a la miniatura pictòrica, tot i que el daguerreotip estava en franca decadència, ja que havia aviat estat substituït per nous procediments fotogràfics.



Fotògraf ambulant treballant al carrer

 A partir de 1855 va triomfar el sistema dels negatius de col·lodió humit, que permetien positivar moltes còpies la la vegada en paper a l'albúmina, amb gran nitidesa i àmplia gamma de tons. Aquestes còpies a l'albúmina van ser el tipus de paper fotogràfic més emprat en la segona meitat del segle XIX. Tots aquests sistemes es basaven en processos artesanals, i requerien destreses manuals significatives per part dels fotògrafs, així com coneixements pràctics de química i física.
Després de 1880 es van desenvolupar les noves plaques seques al gelatinobromur, que podien ser produïdes de manera industrial i comercialitzades sense limitacions. Els fotògrafs compraven caixes de plaques verges, ja sensibilitzades, a punt per carregar en xassís i ser exposades a la cambra. També utilitzaven plaques de vidre; però aviat va començar a usar-se el suport flexible de pel·lícula de nitrat. La càmera fosca va experimentar constants millores en el seu disseny i grandària, així com en les lents òptiques o objectius utilitzats, a causa de les aportacions de diferents investigadors.
Aquests descobriments obrien el camí cap al retrat, i va contribuir a un notable creixement de la indústria fotogràfica. El daguerreotip quedava desbancat. Les dificultats tècniques que representava la fotografia es reduïren, i va ser possible de captar imatges amb exposicions de la llum amb menys temps. El retrat adquirí una gran popularitat, si bé estava dirigit a una classe social, que disposava de més recursos econòmics.



Dues fotografies diferents, en què el posat, el vestit, el vano, el collaret, l'agulla i la cadira són     els mateixos


La targeta de visita

L'any 1858 es va imposar una modalitat fotogràfica coneguda com a “targeta de visita” amb format - 6 x 9 cms.- obtingut a força d'emprar una màquina de fotografiar dotada amb sis objectius que tolerava l'adaptació de xassís mòbils. Podent obtenir fins a mitja dotzena de fotografies a cada presa, la qual cosa, unit al seu baix cost i facilitat de reproducció, va motivar que les classes mitjanes pugessin alegrement al tren fotogràfic, popularitzant la fotografia com a art i democratitzant la possessió i detenció d'imatges pròpies i de familiars i de cercles pròxims.
Els retrats en targetes de visita van causar un rellevant impacte social. A molts ciutadans els semblava inevitable disposar de la pròpia imatge dins d'una targeta de petit format. Va sorgir la moda d'intercanviar-se el retrat amb els amics o parents, a més a més es va muntar un autèntic comerç amb la venda de les targetes dels personatges més populars de la vida artística i política.
Les targetes de visita de reis, emperadors, polítics influents, toreros, etc. eren comprades com a record en establiments especialitzats de tot Espanya, en cada estudi tenien exposades en una galeria les fotografies de les celebritats. Es descobrien així les possibilitats propagandístiques de la fotografia, que es convertiria en un eficaç arma per publicitar el progrés material aconseguit en el regnat isabelí.
Si l'aristocràcia laica i eclesiàstica havia monopolitzat el retrat pictòric (en el sentit d'art), la burgesia es va apropiar de la fotografía com a mode d’expressió del seu poder. A l'Espanya d'Isabel II, tant la burgesia moderada com la progressista, van trobar en els retrats fotogràfics la fórmula de potenciar icònicament com a classe social puixant, dinàmica i responsable dels canvis estructurals, en tots els ordres-esdevinguts al país. El seu poder de captació fidel de la realitat va causar una gran impressió en l'ànim de tots aquells que volien deixar una constància eloqüent de la seva imatge. El fet de quedar retratat semblava una forma de poder perdurar millor en el record. Tots això va suposar el naixement dels àlbums fotogràfics: es col·leccionaven retrats dels familiars i amics. Així mateix s'adquirien al mercat els retrats de personalitats de la política i l'espectacle, convivint totes les targetes de visita en un mateix espai. Brollaven els arbres genealògics fotogràfics, s'incrementa la sensació de memòria visual familiar. Si la creixent societat industrial acaba per fracturar els llaços familiars de les comunitats tradicionals, la fotografia era un medi que reflectia la familia unida, almenys en el pla de la imatge. Tornava a reconstituir, i a aglutinar, de nou, la família dispersa. 
Però no només els vius habiten en els àlbums, ja que al costat d'aquests s'hi posaven les fotografies dels familiars morts. S’acostuava a fer una última foto del familiar mort abans d’enterrar-lo, vestit amb la seva roba habitual i assegut en una cadira o balancí, reclinat en un divan o estirat en un llit, amb la intenció que el record del finat no es perdés, sinó que la seva imatge seguís viva a l'àlbum familiar.



                             Estudi fotogràfic de Pau Audouard Barcelona 1879-1888
                             Exemple dels gravats que duien les fotografies en el dors
                             Cadira amb un cèrcol de ferro, regulable en altura per recolzar-hi el cap
                             Dues avantpassades meves, posant en fotografies d'estudi.


Dècada de 1860 els primers estudis fotogràfics estables

Amb el pas del temps a Barcelona capital, els estudis fotogràfics van créixer molt de pressa. Entre el final del segle XIX i el 1910 es va passar de 30 a més de 80 que es dedicaven, principalment, al retrat. Molts d'ells se situaren a la Rambla i als seus voltants, ocupant estudis a les parts altes dels edificis on hi havia més claror. Alguns dels estudis més destacats de l'època instal·lats al centre de la ciutat eren coneguts amb els noms de Napoleon 1853-1933. Antoni Esplugas 1876-1893. Joan Marti 1860-1880. Jean Oscar Audouart 1869-1874. Pau Audouart 1879-1888. Mariezcurrena 1870-1885. Partagas 1875 1880. Ramon Roig 1865- 1890, entre d'altres. Creixien igualment els estudis fotogràfics en moltes altres ciutats del principat, i a poc a poc van anant sorgir també a pobles de comarques. En aquell temps, anar a cal retratista era tot un esdeveniment que suposava passar per una sala d'espera i pel tocador per acabar-se d'arreglar amb roba adequada abans d'entrar a l'estudi a posar davant de les seves màquines de fotografiar. Els estudis fotogràfics disposaven de vestuari amb peces de roba amb el patró de moda del moment, i complements adients per la seva clientela. Els models pretenien quedar molt afavorits i elegants i els fotògrafs no es preocupaven d'altra cosa que d'aconseguir-ho, per tal que el seu negoci resultés ben rendible. Es donava el cas que el vestit, collaret, agulla, vano o cadira que sortien al retrato les tornaven a portar després diferents persones en altres fotografies. Tot això va donar com a resultat uns retrats que, observats avui, no hi ha dubte que destaquen més pel fet curiós, o antropològic, que no pas pel seu mèrit artístic. La pràctica fotogràfica era encara en aquests moments un ofici pesat i feixuc: Quan el fotògraf sortia del seu estudi i es decidia a fer plaques a l'aire lliure, havia de transportar un voluminós i pesat instrumental que carregava a llom d'un animal, o bé introduïa els estris dins de carros-laboratori, ja que era indispensable transportar la totalitat del material, viatjant per si fos poc pels tortuosos camins que vertebraven la nostra geografia. Es van començar a fotografiar paisatges, vistes monumentals de ciutats i obres d'art, sempre repetint els codis narratius imposats per la pintura, que eren assumits sense discussió pels professionals de la fotografia. De fet, a Catalunya, a finals del segle XIX encara la paraula fotògraf era sinònim de retratista. Tot semblava condemnat a l'obtenció d'un testimoni més o menys autèntic, d'aquella persona o objecte dels quals es volia conservar el record.
Foren uns moments esplendorosos per als fotògrafs des del punt de vista de negoci. L'ofici s'anava consolidant i cada cop hi havia més practicants.



              Excursions familiars en els primers anys del segle XX. Font del Gai, Font de la Falsia.
              Darrere de Cal Mata, al carrer de la Tosca amb el campanar al fons.

1880-1900. Desenvolupament de la tècnica i cultura fotogràfiques

L'última dècada del segle XIX va significar l'edat daurada de la fotografia en quant a l'acceptació i popularització entre el públic general.
Es van sobreposar nous procediments fotogràfics: paper d'albúmina, paper leptográfic, paper d'celoidina, marfilotips, cianotips, ferrotips, plaques seques de gelatinobromur, etc. que eren incorporats pels professionals en funció de les seves preferències personals o de la ràpida o lenta evolució tècnica de cada estudi fotogràfic.
Es construïren màquines amb obturadors mecànics capaços d'aconseguir exposicions d'1 / 1.000 de segon, quedant arraconada la pràctica de retirar la tapa de l'objectiu i controlar manualment el temps d'exposició mirant les busques del rellotge, i també es va començar a fer servir càmeres que s'aguantaven a pols, sense cavallet, en ser les exposicions instantànies, conduint tot això a alliberar els professionals de la fotografia estàtica que durant tant de temps els havia condicionat. En 1884 es fabricaven els objectius anastigmàtics, que evitaven certes deformacions de la imatge en les cantonades.
Però la revolució arriba el 1888 amb l'invent de la càmera Kodak: una petita càmera proveïda d'un objectiu capaç de fotografiar sense enfocar prèviament qualsevol objecte situat a una distància no superior a tres metres. En accionar el ressort mecànic de l'obturador, la llum passava per l'objectiu fins a impressionar una petita part d'un rotllo de paper -preparat químicament en laboratori- que possibilitava fins a cent exposicions, i molt aviat es va transformar en pel·lícula pel mateix inventor Eastman, que la va llançar al mercat amb el lema: "Premi vostè el botó ... Nosaltres fem la resta", ja que s'enviava la càmera -amb el rotllo dins- a la fàbrica Kodak, retornant carregada de nou amb les corresponents fotografies fetes abans. Les càmeres de butxaca de 9 x 12 cm, van començar proliferar a partir de llavors, i això va afavorir a l'aparició gradual de fotògrafs aficionats.



                      Aquesta es la fotografia més antiga del poble de Moià, data de l'any 1875


La fotografia al Moianès

La fotografia més antiga que es coneix amb la imatge del poble de Moià és de l'any 1875, i en segueixen dues més amb vistes del campanar i de les cases del voltant, de l'any 1891 totes elles i d'autor desconegut.
Repassant el nostre àlbum familiar m'adono que en aquesta època ja alguns familiars meus havien anat a Barcelona en diferents ocasions a fer-se una fotografia amb els ambulants del carrer, o als estudis que estaven establerts al centre de la ciutat. Tinc imatges d'aquesta època dels meus besavis, dels seus germans, i cosins, junt amb fotografies de religiosos i militars.
No va ser però fins als primers anys del segle XX quant un capellà de la família va fer vàries fotografies al paisatge Moianès en què hi surten retratats els meus avantpassats, en les seves excursions a la Tosca, Font del Gai, La Falsía, o fetes en grup, al cantó de llevant al carrer de La Tosca, als darreres de Cal Mata amb la visió del campanar al fons.

D'autor desconegut son tambe unes quantes fotografíes, de La Gran Cavalcada agrícola en honor de l'art de la terra. Festa que es va celebrar el día 16 d'agost de l'any 1906.
A mitjans d'aquesta primera dècada del S. XX van venir a Moià en diferents ocasions fotògrafs forasters, a retratar L'Escola Pia, Plaça Major, Campanar, l'interior de l'església parroquial, Castellnou, el Saiol, i vistes generals del poble, també dels llocs de més interès i més emblemàtics del poble, algunes d'una sèrie numerada.
Totes aquestes fotografies estaven revelades amb el format de targeta postal i amb les mides de 14 X 9 centímetres. Estaven exposades al públic i les venien als hostals, a les fires, mercats i a diferents botigues del poble.
Sota la postal amb lletra d'impremta es llegia el nom del lloc que es tractava, i figurava també el nom del fotògraf que l'havia feta.
Podem veure a moltes postals de Moià conservades fins avui, els noms de fotògrafs com R. Roisin, M. Guardia, J Gallés, E. M., A. Rius, Cunill, Roca, etc.




       Maquina de fotografiar Alemanya de la marca ICA amb clixé de vidre de format de 13 X 18.


Josep Vilanova 1910 - 1917

En Josep Vilanova era sastre de profesió, estava establert a la plaça Major, al costat de Can Casanova, pel cantó del carrer de Sant Antoni. Quant entraves a la botiga hi havia el taulell a l'esquerra i un corredor recte que anava cap a baix a un terrat del carrer del Palau. Allà, hi tenia l'emprovador .
Tots el sastres venien gorres, llavors. A fora, el diumenge, penjaven unes quantes gorres i a l'estiu, barrets de pagès. En Josep es dedicava a la fotografia com activitat complementaria, i també havia donat lliçons a grups de gent. Portava una màquina sobre un cavallet, tipus acordió, de les que duien un mocador de color negre al darrere i s’hi havia de ficar dintre per enquadrar. Activava el mecanisme de disparador a distància amb una pera d'aire a la mà. Els clixés eren amb suport de vidre, i la cosa més important, individuals! De manera que per cada fotografia, es necessitava un clixé que s'havia de carregar a la màquina, revelar-lo i fer-ne, després, el positiu d'un en un. En Josep Vilanova era un home elegant, duia una barbeta de perilla i patilles, sempre anava amb un vestit de llana. A dalt de tot de casa seva, al cantó del jardí que dóna al carrer del Palau, hi tenia un cuartet que on hi revelava les fotografies. Ell ens ha deixat un valuós testimoni gràfic del paisatge, de les tradicions, i de les festes del poble. La majoria de les seves fotografies estan escrites a mà, amb els titulars a la part de sota amb lletres majúscules.




          D'esquerra a dreta Salvador Renom.amb els seus companys Sebastià Davi.i Josep Molist

Salvador Renom. 1919 - 1925.

Salvador Renom i Gallés, fill de Sebastià Renom i Solés i de Roser Gallés i Guardiet, de Castellterçol, havia nascut a Moià l'any 1901 al carrer de Sant Antoni, a cal Llauner, motiu que feia referència a l'ocupació professional de la família.
Sembla que el Salvador era un xicot distingit, de faccions fines amb forta retirada a la seva mare, seriós en les relacions, i en el seu comportament. Jove esportista, actiu i dinàmic, va ser pioner entre altres coses en la pràctica del motorisme al Moianès (bicicletes de foc com s'anomenaven a la primera època).
S'establí com a fotògraf l'any 1919. La seva primera màquina de retratar li havia venut en Josep Vilanova. Era una màquina Alemanya de la marca ICA amb clixé de vidre amb format de 13 X 18. Ell va ser el primer Moianès a dedicar-se a la fotografia professionalment. La seva carrera fou, però, de curta durada, ja que moriria cinc anys després a Barcelona mentre feia el servei militar. En la necrològica, el Butlletí del desembre de 1924 informava:
Des de molt petitet se li havia despertat una entusiasta afició a la fotografia, que la conreuhá amb verdader esperit d'artista, arribant-ne a sortir mestre. Avui ja tenia creat un nom en tota la comarca, com a fotògraf. Però el seu mèrit principal no consistia solament a dominar l'art, sinó en tenir una excel·lent gust artístic. El seu testimoni gràfic és d'incalculable valor. En gaudim encara avui de la seva meravellosa obra. Amb modèstia firmava cada fotografia amb les sigles S.R. Els titulars els escrivia a mà, a sota amb una impecable lletra de cal·ligrafia. La nissaga de fotògrafs Renom tindria continuïtat a partir de 1929 amb el seu germà Just, nascut en 1914.



          
           Joan Carrera i Vilardell                                         Moià desembre de 2016




Bibliografia


IX BIENAL DE FOTOGRAFÍA XAVIER MISERACHS.
Palafrugell, del 10 de Setembre al 9 D'octubre de 2016
http://www.biennalxmiserachs.org/

Pioners de la fotografia a la Costa Brava
Revista del Baix Empordà Número 58 any XIV
Págines 3 a 59
Enric Bruguera i Martí, Glòria Jara i Alberti, Esther Loaisa i Dalmau, LLuís Molinas i Falgueras, Natàlia Navarro i Sastre, Evarist Puig, Pau Roig, Xavier Romero, Cristina Rosell, Narcis Subirana, Mª Àngels Suquet, Joan Vicens i Ana Victoria Paul

HISTORIA DE LA FOTOGRAFIA EN ESPAÑA UN ENFOQUE DE LO GLOBAL HASTA LA LOCAL
http://revistaselectronicas.ujaen.es/index.php/rae/article/view/2104

PROCESOS FOTOGRAFICOS HISTORICOS: Daguerrotipo
http://procesosfotograficos.blogspot.com.es/2007/07/daguerrotipo.html
Audouard, la fotografía y el modernismo catalán
http://www.dslrmagazine.com/cultura/historiografia/audouard-la-fotografia-y-el-modernismo-catalan/

Fotografia Daguerre de Sants, o quan la gent anava a "cal retratista"
http://lameva.barcelona.cat/barcelonablog/xarxa/fotografia-daguerre-de-sants-o-quan-la-gent-anava-a-%E2%80%9Ccal-retratista%E2%80%9D

Maximino Reboredo, el retratista de estudio rural
http://www.salesdeplata.com/maximino-reboredo-el-retratista-de-estudio-rural/
José Félix Martos Causapé
http://www.cefihgu.es/archivos-y-colecciones/jose-felix-martos-causape/

JEAN OSCAR AUDOUARD LAMIEUSSEN María de los Santos García Felguera Universitat Pompeu Fabra
http://docplayer.es/16460595-Jean-oscar-audouard-lamieussen-maria-de-los-santos-garcia-felguera-universitat-pompeu-fabra-grup-de-recerca-gracmon-mec-har2088-04327-arte.html

Breve Historia de ICA.
http://www.camarassinfronteras.com/historia/ica/ica.html

ICA Cameras
http://www.qsl.net/xq2fod/photo/ica/camera.html

La Fotografia Catalana
http://www.llull.cat/espanyol/cultura/arts_visuals_fotografia.cfm

Història de la fotografia - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_fotografia

Llibre CATALUNYA EN BLANC I NEGRE editorial Espasa

Llibre MOIÀ d'ahir a avui editorial La Tosca

Llibre EL MOIANÈS quasimemòries d'en Quim Viñas Carles Riera Fonts. Editorial El Llamp

Llibre MOIÀ 1875-1939 La vida d'un poble en imatges Jaume Clarà i Arisa.

Salvador Renom. Calendari Associació Cultural Modilianum desembre 2008


Imatges.


Fotógrafo Itinerante, Londres 1877/78

https://blog.myheritage.es/2015/05/oficios-en-extincion-el-fotografo-ambulante/#

30 Octubre 2013 URBAN IDADE

https://urbancidades.wordpress.com/2013/10/30/

Llibre CATALUNYA EN BLANC I NEGRE editorial Espasa

Llibre MOIÀ 1875-1939 La vida d'un poble en imatges Jaume Clarà i Arisa.

Estudio Pau Auduard
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/05/26/catalunya/1369594484_897739.html

Galeria de fotos antiguos fotografos ambulantes
https://www.google.es/search?rlz=1C2ASUT_esES382&source=hp&q=Galeria+de+fotos+antiguos+fotografos+ambulantes&oq=Galeria+de+fotos+antiguos+fotog


ICA Camera.
http://picclick.de/Wooden-Camera-Marke-Engel-Feitknecht-24x24-and-13x18-252194511406.html

Altres imatges: Arxiu Fotogràfic Joan Carrera


Testimonis Orals.


Duna Carrera Vilaplana. Natural de Moià

Joan Vilardell i Torrentà. Natural de Moià

Ramona Matarrodona i Molas. Natural de Moià




           
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada