Seguint models propis de la burgesia, van començar a sorgir associacions populars anomenades Casino, Societat de Socors, Ateneu, o Cercle d'Esbarjo, i van proliferar nombroses entitats o grups més o menys estables de música popular urbana del tipus xaranga, o rondalla, que eren especialment actives en les festes del carnestoltes, pasqua, les revetlles estiuenques, festes majors i les festes nadalenques, amb la finalitat d'atendre les demandes de cultura i oci del proletariat.
A Moià, les noves associacions arribaren amb un cert retard i no amb gaire força. La primera associació moderna que és coneguda a la Vila fou el Casino Moianès, creat l'any 1859.
A més, seguint el moviment dels cors de Clavé que durant aquells anys s'escamparen per tot Catalunya, un grup de joves moianesos creà l'any 1863 una societat coral amb el nom de l'Aurora Moyanesa. El seu naixement no va ser fàcil i hi havia una certa oposició per part del clergue. La raó va ser un enfrontament amb el rector de Moià, que no havia aconseguit que el grup de joves que impulsaven la coral desistís d'organitzar balls d'envelat durant les celebracions que aquell mateix any havien tingut lloc a la Vila, amb motiu de la col·locació de les noves campanes. De resultes d'això, aquests joves hagueren d'anar a beneïr la seva ensenya en esglésies fora del bisbat de Vic.
L'Orquestrina Moianesa Roger de Flor
L'any 1885 ensenyava música el mestre Uñó, establert a Moià,al cafè que ell regentava a la cantonada del Poble Nou, amb carretera de Vic i la carretera de Barcelona.
Josep Uñó, cafeter, músic, i compositor moianès, va ser un professor de música complert, ànima i precurssor dels músics a Moià. Va ser ell qui va formar la primera orquestra de la qual se´n té record. Estava integrada pel mateix Uñó, i pels Moianesos coneguts amb els noms del Regent, el Fonsu, el Sabater Riu, el Dordal, el Gepic, el Truies, el Diumenjó i l'Ordeix.
En aquest ambient es formaren també a Moià gups de teatre, orquestrines, i corals per cantar els oficis religiosos.
El 1890 neixia l'Orquestrina Moianesa Roger de Flor, Que tant acompanyaven les misses com tocaven sardanes, seguien les cercaviles o amenitzaven els balls de la Festa Major.
El Moià de finals del vuit-cents i primers anys del segle XX es movia en un context econòmic agrari de grans propietaris i molts parcers, lluny dels centres decisoris polítics i culturals, un Moià amb poques comunicacions però amb una activitat industrial incipient; conseqüentment, l'activitat cultural i d'esbarjo s'havia de nodrir de la mateixa gent moianesa, ja que només puntualment esdeveniments culturals importants arribaven a Moià, especialment per la festa Major d'estiu.
Amb aquestes circumstàncies naixien a Moià, les noves entitats d'associació populars, com el Cercle Industrial Moianès (fundat el 1901 i presumiblement hereu d'una entitat del mateix nom que consta que havia estat activa entre 1884 i 1900), l'Ateneu Moianès (1902) i el centre Catòlic (o joventut Catòlica, també de 1901). Encara avui queda en el record dels vilatans la sensasió que cada associació desprenia certa afiliació política, i sempre un cert elitisme.
Per aconseguir una veritable pluralitat associativa, va caldre esperar fins a la primera dècada del segle XX.
Sextet Empòrion
En aquest moment Moià entrava en el corrent de modernització i requeria de grups de músics: Es va formar el Sextet Empòrion (1909-1915) integrat per Ignasi Alberch, Ernest Llenas, Antóni Ricart, Josep Oliveras, Ricard Iglésies, i Josep Datzira.
D'aquest sextet en va ser el primer director Ignasi Alberch i posteriorment el va dirigir el polifacètic mestre Ernest Llenas, qui al mateix temps ho era del cor del Casino i director escènic de la Secció Teatral del mateix Casino, on per espai de molts anys es van representar, a més de selectes funcions teatrals, famoses obres líriques amb primmirada dignitat.
Per aquella època també va actuar per primera vegada l'Orfeó Sant-Graal, cantant diverses cançons el dia 24 de juny de 1911. La va dirigir també l'Ernest Llenas.
Actuant encara el Sextet Empòriun, es va formar la Xaranga del Sant Climent. Més tard, en anar viure a Sabadell el mestre Llenas a l'any 1914, els components de les xarangues es van fusionar en un sol conjunt amb el nom d'Orquestra Moyanesa, sota la direcció d'Antonio Ricart.
A la fotografia, els seus components. Drets i d'esquerra a dreta: Joan Dordal, Andreu Sala, Josep Riu, Josep Torras, Josep Picañol, i Josep Oliveras. Asseguts: Josep Mas, Josep Datzira, Antoni Ricart, Rosend Oliveras, i Ramon Cantó.
Orquestra Moyanesa
L'orquestra Moyanesa seguia totes les festes majors dels pobles de la contrada. Es desplaçaven amb tartranes primer, i amb la camioneta Ford de Cal Ferrer de la Font després. A la de Granera ja quedaven llogats d'un any per l'altre, a Castellcir i Sant Quirze també.
Posteriorment es va formar el Sextet Ideal, que junt amb l'Orquestra Moyanesa, van actuar en la mateixa època, per fusionar-se les dues al voltant de l'any 1927 amb el nom d'Ideal Jazz formant llavors un conjunt més d'acord amb els nous temps.
Ideal Jazz
l'Ideal Jazz era formada pels músics Sebastià Alberg (piano), Josep Picañol pare, conegut per Fonsu (bateria), Miquel Ruaix (trombó), Josep Picañol,conegut per Siller (saxofon), Rosend Oliveras, conegut pel Cotre (saxo i violi), Josep Pladevall, conegut per Cacuero (trompeta), Josep Picañol fill (saxo), Ramon Cantó (director i trompeta, piano, i violi) Manel Vives (saxofon), Josep Vilaró de Calders (vocalista i trompeta), Anton Capell (fiscorn).
L'Ideal Jazz es considerava la millor orquestra local de tots els temps. Solien actuar a la sala del Círcol. Igual que els seus percussors, tocaven a totes les festes. Feien cercaviles, concerts, i amenitzaven balls. Actuaven igualment en les festes populars: Els Reis, Sant Antoni, Sant Sebastià, la Festa Major, les processons de Corpus i de la Puríssima, donaven vida a les festes populars i religioses del poble. En les festes religioses, a més de tocar, cantaven en Ricard Iglésies, l'Ignasi Alberch, i en Josep Picañol, formant un conjunt de veus molt remarcable. Acompanyaven oficis, comunions, completes, rosaris. Van actuar fins a l'any 1952, en què va morir el seu director i ànima del grup, en Ramon Cantó i Soldevila.
Orquestra Stelo
Així doncs, varen passar dos anys sense cap orquestra al poble, fins que, el 1954, l'ajuntament va fer venir un músic professional de Barcelona: Ramon Serra i Garriga. El van contractar a Moià per estimular l'activitat musical. Sabia tocar molts instruments i era un malabarista de l'acordió i del piano. Estava allotjat en un pis de l'ajuntament, a l'edifici del parc, de Cal Cristo.
Fou així que, amb un grup de joves del poble i altres músics provinents de la Ideal Jazz, es va formar l'orquestra Stelo. Li van posar aquest nom perquè llavors tenien molt èxit els cursos de l'idioma internacional Esperanto que professava en Ramón Molera i Pedrals. L'emblema esperantista, l'estrella verda de cinc puntes, és la que es va adoptar també com a símbol de l'orquestra.
Els músics eren Rossend Oliveras, Ramon Fonts i Manel Vives amb el saxofon, Josep Pladevall i Antoni Arisa amb la trompeta, Enric Oliveras amb el trombó, Josep Armadans amb el contrabaix, Salvador Pascual a la bateria i el mestre Ramon Serra al piano. L'Enric Oliveras era el vocalista, però en Pascual i l'Arisa també cantaven. Com a asignatura obligatòria, tots els components de l'orquestra Stelo van haver d'aprendre a tocar el violí.
Entre els anys 1954 i 1957 feren nombroses actuacions a Moià, ja que, a més d'actuar durant la festa major, feien ball cada diumenge del mes d'agost a l'octubre, al Círcol o al Gran Hotel. També participaren en la processó de la Puríssima i en la festa de les modistes, a més de participar en les festes de Reis, de Sant Antoni i de Sant Sebastià. Actuaren a Santa Maria de l'Estany, a Sant Hipòlit de Voltregà, al Pont de Vilomara, a Sant Llorenç Savall, a Castellterçol i a Monistrol de Calders, etc.
En aquell moment a Moià, naixia una nova entitat, anomenada Nou Aire, amb l'objectiu d'esdevenir esbart de dansa, ensenyar a ballar al jovent, i recuperar antics balls del poble. Perquè això es fes realitat, calia un músic i coreògraf que dirigís el grup. Per això el Mestre Serra va fer venir el seu íntim amic, l'Artur Castanys, per fer-se'n càrrec.
L'anècdota és que una nit va desaparèixer de Moià per sorpresa i sense deixar rastre el mestre Serra. Al cap de mesos va arribar-li al president de l'Orfeo Sant-Graal, en Joan Vilardell i Torrentà, una postal del mestre expressant bons desitjos, des de la ciutat de Tetuan, al Marroc, on havia anat a viure.
Quan va marxar el mestre Serra, va ocupar el seu lloc l'Antoni Ricart, va venir de Sabadell, era molt bon músic, ensenyava solfeig. Tocava molt bé el piano i altres instruments, tenia igualment grans dots de director. S'hi va estar poc temps, del 1956 al 1958.
A l'entrar en la nova dècada, tot va anar molt de pressa: El desenvolupament econòmic d'Espanya al llarg dels anys 1960 va marcar un punt d'inflexió en l'evolució del franquisme. Si des del punt de vista polític el Moviment (ideologia política del franquisme) va romandre inamovible, les llibertats quotidianes pròpies d'una societat de consum van anar creixent de mica en mica. L'arribada estival de turistes va contribuir a una sèrie de canvis en la mentalitat i en el comportament dels espanyols.
Es van instal·lar els primers aparells de televisió, la gent ja anava amb moto, van sortir també els primers cotxes de fabricació nacional. S'anava al cinema a veure pel·lícules d'estreno. Es va imposar la moda, en els pentinats i la manera de vestir.
Una de les manifestacions del desig de la societat espanyola d'apropar-se a l'estil de vida dels països occidentals va ser l'aparició de la música pop, el rock americà, la música ye-ye francesa i el beat britànic. L'adopció dels models musicals estrangers pels joves espanyols va marcar un rotund trencament amb la generació precedent. El seu impacte a través dels mitjans de difusió de la televisió, ràdio, premsa, i cinema, van contribuir al seu desenvolupament.
Conjunt Pons
Seguint aquests paràmetres va sortir amb molta força a Moià un conjunt musical que s'anomenava Conjunt Pons. Els seus components eren els dos germans Pons i Puigcorbé. L'Emilio era el director, tocava l'acordió i diversos instruments més, acompanyat del seu germà Joan (saxo), l'Antonio Martínez (trompeta), dos joves de Granera; en Santi Simón (cantant) i un jovenissim Pere Genescà (bateria), també un noi de Caldes de Montbui, anomenat Tony (guitarra elèctrica). Actuaven a les sales de ball del Círcol i del Sant-Graal principalment. Amenitzaven també les festes dels pobles de l'entorn. Era un conjunt molt modern per l'època, ells van incorporar-hi micròfons, altaveus, focus de llum, i també les primeres guitarres elèctriques.
Los Desigualados
L'any 1965, quan encara actuava el Conjunt Pons, va sorgir un grup musical Moianès amb el nom de Los Desigualados. Eren Juan José Millán (veu), Enrique Cozar (baix), Maximino Rodríguez (guitarra rítmica) i Manuel Sánchez (bateria). El nom, Los Desigualados, obeïa a la diferència d'alçada dels seus components. El grup es va dedicar a l'estudi de la música i a la preparació dels seus membres per a una activitat futura en el món artístic. El grup només actuà a Moià, a la sala de ball de l'Hotel Remei. La seva vida es perllongà durant uns tres anys, els problemes econòmics l'abocaren a la desaparició. Tanmateix, no desaparegué del tot, ja que alguns dels seus integrants s'incorporaren al grup Los Chesmans, que l'havia format l'Emilio Pons quan va faltar el seu germa Joan, i amb aquest sí que, durant uns quants anys, realitzaren actuacions a Moià especialment, i també a diverses poblacions de Catalunya.
Los Chesmans
Com s'ha dit, en les diferents etapes i fins als anys seixanta especialment, els músics van tenir una importància cabdal en les celebracions Moianeses: Cercaviles, acompanyament de les autoritats, misses solemnes, concerts i audicions de sardanes, concerts d'havent dinat, balls de tarda, balls de nit. El seu repertori era tan variat que abastava des de les misses, cançons religioses, o les marxes de processó, fins a masurques, polques, o pasdobles, passant per obertures de sarsueles, preludis d'operetes, o sardanes.
Per acabar, i en reconeixement a la seva tasca, cal remarcar que amb tota la història dels músics a Moià, els únics que eren professionals i vivien de la música van ser els que l'Ajuntament va fer venir al poble als anys cinquanta, en Ramon Serra i Garriga, i l'Antoni Ricart. Els components de totes les orquestres i conjunts es van dedicar a la música a temps parcial. Tots ells tenien una altra ocupació per guanyar-se la vida.
Joan Carrera i Vilardell Moià Desembre de 2016
Bibliografia
Llibre: Visca el teatre. Més de 100 anys aixecant el taló a Moià. Elvira Permanyer i Sert.
Llibre: Moià 1875-1939 La vida d'un poble en imatges. Jaume Clará i Arisa.
Llibre: L'obra cívica del tenor Francesc Viñas. Cent anys de la Festa de l'Arbre Fruiter (1904-2003) Jaume Clará i Arisa.
Revista: La Tosca Moià. Nº 168 Novembre de 1961
Revista: La Tosca Moià. Nº 169 Desembre de 1961
Llibre: MOIÀ d'ahir a avui. Orquestres Moianeses, pagina 159. Josep Parés i Valldeoriola.
Llibre: La setmana Santa de Moià. Jaume Clarà i Arisa
Llibre; El MOIANÈS Quasi-memòries d'en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts.
Llibre; MOIÀ 1947-2006. Seixanta anys de vida Moianesa. Jaume Clarà i Arisa.
Llibre: MOIÀ Una història per conèixer. Jaume Clarà i Arisa
Imatges
Llibre: Visca el teatre. Més de 100 anys aixecant el taló a Moià. Elvira Permanyer i Sert. Pagina 19
Llibre: Moià 1875-1939 La vida d'un poble en imatges. Jaume Clarà i Arisa. Pagina 157-158
Llibre: MOIÀ d'ahir a avui. Orquestres Moianeses, pagina 159. Josep Parés i Valldeoriola.
Conjunt Pons Gloria Pons Puigcorbé
Los Chesmans Gloria Pons Puigcorbé
Calendari; Modilianum Maig 2003. Orquestra Stelo.
Calendari; Modilianum Novembre 2006. Los Desigualados.
Testimonis Orals.
Joan Vilardell: Natural de Moià
Salvador Pascual; Natural de Moià
Joan Coma; Natural de Moià
Enrique Cozar; Natural de Moià
Glòria Pons, Natural de Moià
Interessantíssim reportatge sobre els músics pioners a Moià.
ResponEliminaÉs curiós de veure com va anar evolucionant amb els anys, i tu ho has sabut explicar molt bé, com ens tens acostumats.
Enhorabona Joan!
He trobat ara el seu article sobre els músics de Moià. Felicitats per la recerca i per divulgar-ho. Només una observació, en la revista Modilianum n. 7 (desembre 1992), pp. 29-58, hi trobarà un article meu, que vaig escriure fruit també de recerca a l'arxiu, a diferents publicacions i d'informació de testimonis orals. Cordialment, Glòria Ballús Casóliva musicòloga i investigadora també la música, la dansa i tot el seu entorn a Moià.
ResponElimina