La primera associació moderna que es coneix fou el Casino Moianès, creat l'any 1859. Sebastià Daví va fer edificar aquest local al costat del seu taller conegut com a "Cal Ferrer de la Font", es coneixia així perquè estava ubicat davant la placeta de la font, al carrer de la Cendra número 10 -avui carrer Francesc Viñas-. Més endavant ja es coneixia aquest local com el Casino Moianès de la Lliga de Defensa de l'Arbre Fruiter. En aquell temps, l'any 1900, era l'únic local espaiós del poble i tenia un terra de fusta molt llis.
El Casino era un immoble molt gran, amb un escenari de grans
dimensions, on varen representar-s'hi obres de teatre de gran format, i on també s'hi feien
sessions de balls espectaculars, sobretot en festivitats assenyalades i
especialment en la celebració de les festes del Carnaval. Era especialment concorregut també a l'època que venien els
soldats a fer maniobres al poble, s'organitzaven balls molt animats amb música
de la mateixa banda del regiment, als vespres, fins tard, s'hi reunien al cafè, els homes per tal de passar l'estona, parlant de tot i jugant al dòmino i a les
cartes.
LLoc on estava ubicat l'edifici del Casino Moianès
A començaments de segle, la familia Dalmau es van establir als baixos d'aquell Casino com a cafeters. El Mílio Dalmau, la seva esposa Assumpta, junt amb els seus tres fills, Tomàs Joan i Maria. En Mílio pertanyia a una familia que durant molts anys havien tingut una botiga a la placeta de Sant Josep. El Mílio era un personatge molt popular i especialment conegut al poble, ja que durant molts anys hi havia exercit com a sereno.
Era una època en què el poble s'estava modernitzant i que a poc a poc anava sortint del seu aïllament. Amb iniciatives privades, de grups d'entitats culturals i també promogudes des del consistori, en pocs anys es van fer moltes millores de caràcter general i d'accés als mitjans de comunicació especialment.
Va ser així que, promogut per l'ajuntament de Moià, l'entitat del Casino de la Lliga de l'Arbre Fruiter i bastants propietaris de la Vila, en un petit apartament en els baixos d'aquest Casino, van instal·lar-hi la primera centraleta telefònica pública del poble.
No va ser fàcil, ni àgil, fer operativa aquesta centraleta a Moià, feia anys que s'havia sol·licitat i s'havien fet gestions de tota mena, la seva posada en funcionament era esperada amb impaciència per tots els vilatans.
MOIÀ BUTLLETÍ número 81 de desembre de l'any 1915, la nota diu així:
Teléfon a la vila."Tenim notícies que en un termini breu i per compte del Casino de la Lliga de l'Arbre Fruiter d'aquesta vila, es procedirà a la instal·lació d'una línia telefònica directa des de Moià a Centelles, a quin fi s'estan fent les gestions necessàries envers la societat "Telefònica del Vallès" perquè els treballs de traçat i d'instal·lacions puguin començar abans d'acabar aquest any."
MOIÀ BUTLLETÍ número 84 del mes de març de l'any 1916, la nota diu així:
"Telefono a la nostra vila. Des d'uns quants dies s'està treballant amb gran activitat en la nova instal·lació i sembla que dintre poc podrà inaugurar-se".
Inauguració de la centraleta el dia 29 de juny de l'any 1916.
La inauguració va ser un dia de celebració i de festa grossa. Aquest acte constava feia dies en el programa de festes, l'havia anunciat per tot el poble l'agutzil amb les crides a tocs de trompeta i estava apuntat amb guix, amb lletres grosses, a la pissarra de la baixada del mestre. L'entrada del Casino feia molt goig, estava guarnida amb testos de flors, molsa, guirnaldes fetes de branques de boix, cintes i banderetes de tots colors. Amb l'aigua de la font de la placeta i regadores, els veïns havien mullat abans el carrer, per evitar la polseguera. L'ambient era distès amb marcat aire de festa i d'alegria.
Esperant el moment, al carrer hi havia congregat un nombrós grup de persones, totes elles molt mudades. A l'hora convinguda van arribar les autoritats locals: l'alcalde del moment, en Joan Pomier, els regidors, el jutge municipal, el 'Cabo' de la Guàrdia Civil i el Sr. arxipreste Pere Perramon, qui, amb el ritual de costum, procedí a la benedicció de la central. Seguidament, el metge Josep Claveria i Ventura, en nom de la Societat del Casino, dirigí unes afectuoses paraules d'agraïment envers tots els assistents a l'acte, llavors fou servit un refresc als convidats en un dels salons del Casino i al destapar-se el xampany tingueren lloc entre els assistents molts bons comentaris sobre la centraleta i li van dedicar entusiastes brindis. El President de l'entitat, el Sr. Josep Picanyol, va fer un discurs amb paraules de bon patriota, remarcant especialment que la centraleta, encara que petita, s'havia muntat amb tots els avanços moderns, com tota la resta de l’instal·lació, agraïnt als que hi havien contribuït d'una manera o d'una altre, aportant al poble una millora tan important pel seu engrandiment i progrés. La persona contractada per la companyia de telèfons i encarregada del funcionament de la centraleta va ser la Maria Dalmau i Palau, filla del matrimoni que regentava el cafè del mateix Casino.
El contracte que havia firmat la Maria amb la Companyia Telefònica, hi constava que voluntàriament podien ajudar-la algú de casa seva, i així és que el Míliu, el seu pare a les tardes, a fi que la Maria pogués repartir els avisos els telegrames i anar a cosir, l'ajudava i s'hi quedava de guàrdia.
La centraleta connectava amb la central de Centelles, des d'on es comunicava amb les altres poblacions. Normalment els que feien servir el telèfon eren l'Ajuntament, els metges, la Guàrdia Civil i algunes cases, sobretot comercials, i rares vegades algun particular, si no fos que hi hagués alguna necessitat. A l'estiu, si que se'n feia més ús privat, quan ja hi havia més moviment a causa de les famílies d'estiuejants de Barcelona. Generalment, al final de la temporada d'estiu aquest col·lectiu de famílies anaven a acomiadar-se de la centraleta i donaven a la Maria una o dues pessetes que llavors eren una bona propina.
Una conferència de tres minuts per Barcelona costava una pesseta, i per altres llocs com Manresa, Vic, Sabadell, i altres poblacions de dins la nostra província, setanta-cinc cèntims. Pels telegrames feien pagar deu cèntims per paraula.
Les trucades diàries solien ser de vuit a deu, i el sou de la Maria Dalmau era de cinquanta cèntims diaris. La Maria tenia, però, l'obligació d'anar a portar els avisos a la gent a qui anaven dirigits, tan si eren telefonemes com telegrames. Això tenia una tarifa fora de conferència i es cobrava a vuit cèntims. Quatre per a l'entitat del Casino de la LLiga que es cuidava de la part econòmica de la centraleta, i als altres quatre cèntims eren per la Maria.
Cinc anys va estar la Maria Dalmau a càrrec d'aquella centraleta, després d'aquest temps va anar a viure a Sant Pere de Torelló on s'hi va casar l'any 1921. En aquesta data va fer-se'n càrrec la Sra. Caterina Sentias i la seva filla Neus Davi, de Cal Ferrer de la Font, família que eren els propietaris de l'edifici del Casino. Mare i filla ho varen portar juntes i més endavant també amb dues filles més que es deien Leonor i Liduvina, fins a l'any 1943, malgrat que a partir de l'any 1930 ja s'havien començat a instal·lar els primers telèfons a les cases particulars, i això ho sabem per la informació del Butlletí de maig d'aquell any.
MOIÀ BUTLLETI. Núm. 253 del mes de maig de l'any 1930, la nota diu així:
"El mes passat s'acabà d'instal·lar dit servei que compta amb vuit abonats, aquest primers números de telèfons eren els següents: Nº1 l'Ajuntament: Nº 2 El Moli d'en Pujol. Nº 3 Francisco Vilardell. Nº 4 Valenti Sallas. Nº 5 Dr. Herrero. Nº 6 Guardia Civil. Nº 7 i Num 8. Jacint Monsech."
La companyia donava als abonats aquestes instrucions:
«Para solicitar una comunicación bastará dar dos o tres vueltas a la manivela del aparato sin descolgar el teléfono, e inmediatamente esperar la contestación de la Central, con el teléfono al oído». «Pedir el número del abonado: se esperará a que éste se ponga al habla, siempre con el teléfono en la posición indicada». «Una vez acabada la conferencia, ambos abonados deberán colgar sus teléfonos, con lo que la Central dará por cortada la comunicación». «Toda llamada que se haga sin que el teléfono esté colgado con el gancho correspondiente será inútil. »
De l'any 1943 fins al 1973 va ser la Margarida Guiteras i Barceló la que va agafar el relleu. Per la centraleta n'hi passaren moltíssimes d'ajudantes: noies que podien substituir la responsable i que, alhora, duien encàrrecs o telegrames a les cases.
El 1957 la centraleta fou traslladada al carrer de les Joies, num.18. Aleshores ja tenia 149 abonats. A la façana, a quatre metres d'alçada, hi havia col·locat un rètol triangular de color blau, retolat amb grosses lletres blanques amb el nom de TELEFONOS. Les responsables vivien en el mateix edifici de la centraleta i havien d'atendre les urgències de la nit. El recinte tenia uns 60 m² i es dividia en dues parts; en una hi havia les treballadores, amb els quadres dels telèfons, i era separada de la part dels usuaris per una vidriera amb una finestreta, tot el mobiliari era de fusta.
Margarita Guiteras amb la seva ajudant Fina Font.
La centraleta tenia una sala d'espera a la qual s'accedia directament des del carrer. En aquesta sala hi havia una cabina, i un banc en un lateral, on els clients seien mentre s'esperaven. Darrere un envà de fusta hi havia la telefonista, i també, quan hi havia feina, la seva ajudanta, totes dues amb els auriculars posats, assegudes davant del moble.
Aquest moble tenia un clavillar, que és un quadre amb uns forats metàl·lics numerats. Hi havia unes clavilles, que també eren numerades, connectades a uns cables. Quan algú despenjava el telèfon de casa seva, a la central s'encenia una llumeta al costat del forat del claviller corresponent a aquell telèfon i la telefonista atenia a la persona que havia despenjat: -Digui? – Posa'm amb el Tal, de Qual puestu- li deien a la telefonista, i ella contestava: - Ara li poso.... I la telefonista posava la clavilla al forat corresponent a la casa on volia connectar la trucada, feia girar una maneta i així sonava el telèfon d'aquella casa. Molta gent no deia el número sinó el nom de la casa amb qui volia parlar, perquè les telefonistes se sabien de memòria els números de tota la gent del poble que tenia telèfon, que tampoc eren massa. També es donava el cas que la telefonista no demanava qui erets perquè ja et coneixien per la veu. Però naturalment quan la trucada era a fora del poble, calia dir-ho. Les conferències interurbanes eren més complicades. Un moianès que volgués parlar amb la ciutat de Vic – a vint-i-cinc quilòmetres- havia d'esperar una estona perquè la telefonista havia de demanar conferència a Castellterçol, les telefonistes d'allí la demanaven a Sant Feliu de Codines, allí la demanaven a la Garriga i finalment a Vic.
A l'abonat li calia tenir molta paciència, i esperar una llarga estona. El 1973 es va retirar la Margarita Guiteras i la va substituir la Maria Arisa i Juncà,
Carrer de les Joies número 18
Telefonistes,les veus més familiars del poble, eren persones molt conegudes i arrelades a la vida del poble. Amb el pas del temps, però, les centraletes de telèfons van quedar obsoletes, aquest mètode de comunicació va resultar inviable quan el nombre d'abonats a les companyies va començar a créixer, i poc a poc van ser substituïdes per centraletes automàtiques. Maria Arisa i Juncà va ser l'última telefonista, ja que el dia 2 de desembre de 1975 va començar a funcionar el telèfon automàtic a Moià i la centraleta es va tancar.
Quedin així reflectides en la història del poble, aquestes centraletes i telefonistes que van donar un gran impuls a un Moià que s'estava modernitzant. Van proporcionar als moianesos el servei de telefonia, el servei de telegrames i van donar-nos, així, la possibilitat de comunicar-nos fàcilment amb altres poblacions.
Joan Carrera i Vilardell. Moià, novembre del 2019.
Bibliografia.
Moià. Telefonistes. Calendari Modilianum 2013
Llibre. MOIÀ, SEMPRE MOIÀ. Liduvina Davi i Sentias. Gràfiques Ister.
Llibre. Històries d'una pensió. Josep Lluis M. Picanyol. Editorial Barcanova.
Llibre. MOIÀ d'ahir a avui. Editorial La Tosca.
Moià. Revista LA TOSCA. Nº 429 Octubre-novembre 1986.
Moià. Revista La TOSCA. Nº 315 Agost 1975.
Moià. Llibre EL MOIANÈS. Quasi memòries d'en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial EL LLAMP.
Los primeros modelos de teléfonos.
https://espacio.fundaciontelefonica.com/evento/los-primeros-modelos-de-telefono/
Telefonista.
https://es.wikipedia.org/wiki/Telefonista
Telefonistas en España.
https://historiatelefonia.com/2015/07/31/telefonistas-en-espana/
SAPIENS El telèfon-quin-gran-invent.
https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/el-telefon-quin-gran-invent_15155_102.html
Història del telefono.
http://davidjose2012.blogspot.com/2012/09/historia-y-evolucion-del-telefono.html
Imatges.
LLoc on estava ubicat l'edifici del Casino Moianès
Arxiu fotografic de Eudald Font i Cleries.
Provant la línea
Fotomuntatge Joan Carrera.
Aparells a llarg del temps
Fotomuntatge de Joan Carrera.
Margarita Guiteras amb la seva ajudant Fina Font.
Calendari MODILIANUM any 2013
LLoc on estava situada la centraleta del Carrer de les Joies
Arxiu fotogràfic Joan Carrera.
Testimonis orals.
Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià
Dolors Vilardell i Matarrodona. Natural de Moià
LLoc on estava ubicat l'edifici del Casino Moianès
A començaments de segle, la familia Dalmau es van establir als baixos d'aquell Casino com a cafeters. El Mílio Dalmau, la seva esposa Assumpta, junt amb els seus tres fills, Tomàs Joan i Maria. En Mílio pertanyia a una familia que durant molts anys havien tingut una botiga a la placeta de Sant Josep. El Mílio era un personatge molt popular i especialment conegut al poble, ja que durant molts anys hi havia exercit com a sereno.
Era una època en què el poble s'estava modernitzant i que a poc a poc anava sortint del seu aïllament. Amb iniciatives privades, de grups d'entitats culturals i també promogudes des del consistori, en pocs anys es van fer moltes millores de caràcter general i d'accés als mitjans de comunicació especialment.
Va ser així que, promogut per l'ajuntament de Moià, l'entitat del Casino de la Lliga de l'Arbre Fruiter i bastants propietaris de la Vila, en un petit apartament en els baixos d'aquest Casino, van instal·lar-hi la primera centraleta telefònica pública del poble.
No va ser fàcil, ni àgil, fer operativa aquesta centraleta a Moià, feia anys que s'havia sol·licitat i s'havien fet gestions de tota mena, la seva posada en funcionament era esperada amb impaciència per tots els vilatans.
MOIÀ BUTLLETÍ número 81 de desembre de l'any 1915, la nota diu així:
Teléfon a la vila."Tenim notícies que en un termini breu i per compte del Casino de la Lliga de l'Arbre Fruiter d'aquesta vila, es procedirà a la instal·lació d'una línia telefònica directa des de Moià a Centelles, a quin fi s'estan fent les gestions necessàries envers la societat "Telefònica del Vallès" perquè els treballs de traçat i d'instal·lacions puguin començar abans d'acabar aquest any."
MOIÀ BUTLLETÍ número 84 del mes de març de l'any 1916, la nota diu així:
"Telefono a la nostra vila. Des d'uns quants dies s'està treballant amb gran activitat en la nova instal·lació i sembla que dintre poc podrà inaugurar-se".
Inauguració de la centraleta el dia 29 de juny de l'any 1916.
La inauguració va ser un dia de celebració i de festa grossa. Aquest acte constava feia dies en el programa de festes, l'havia anunciat per tot el poble l'agutzil amb les crides a tocs de trompeta i estava apuntat amb guix, amb lletres grosses, a la pissarra de la baixada del mestre. L'entrada del Casino feia molt goig, estava guarnida amb testos de flors, molsa, guirnaldes fetes de branques de boix, cintes i banderetes de tots colors. Amb l'aigua de la font de la placeta i regadores, els veïns havien mullat abans el carrer, per evitar la polseguera. L'ambient era distès amb marcat aire de festa i d'alegria.
Esperant el moment, al carrer hi havia congregat un nombrós grup de persones, totes elles molt mudades. A l'hora convinguda van arribar les autoritats locals: l'alcalde del moment, en Joan Pomier, els regidors, el jutge municipal, el 'Cabo' de la Guàrdia Civil i el Sr. arxipreste Pere Perramon, qui, amb el ritual de costum, procedí a la benedicció de la central. Seguidament, el metge Josep Claveria i Ventura, en nom de la Societat del Casino, dirigí unes afectuoses paraules d'agraïment envers tots els assistents a l'acte, llavors fou servit un refresc als convidats en un dels salons del Casino i al destapar-se el xampany tingueren lloc entre els assistents molts bons comentaris sobre la centraleta i li van dedicar entusiastes brindis. El President de l'entitat, el Sr. Josep Picanyol, va fer un discurs amb paraules de bon patriota, remarcant especialment que la centraleta, encara que petita, s'havia muntat amb tots els avanços moderns, com tota la resta de l’instal·lació, agraïnt als que hi havien contribuït d'una manera o d'una altre, aportant al poble una millora tan important pel seu engrandiment i progrés. La persona contractada per la companyia de telèfons i encarregada del funcionament de la centraleta va ser la Maria Dalmau i Palau, filla del matrimoni que regentava el cafè del mateix Casino.
El contracte que havia firmat la Maria amb la Companyia Telefònica, hi constava que voluntàriament podien ajudar-la algú de casa seva, i així és que el Míliu, el seu pare a les tardes, a fi que la Maria pogués repartir els avisos els telegrames i anar a cosir, l'ajudava i s'hi quedava de guàrdia.
La centraleta connectava amb la central de Centelles, des d'on es comunicava amb les altres poblacions. Normalment els que feien servir el telèfon eren l'Ajuntament, els metges, la Guàrdia Civil i algunes cases, sobretot comercials, i rares vegades algun particular, si no fos que hi hagués alguna necessitat. A l'estiu, si que se'n feia més ús privat, quan ja hi havia més moviment a causa de les famílies d'estiuejants de Barcelona. Generalment, al final de la temporada d'estiu aquest col·lectiu de famílies anaven a acomiadar-se de la centraleta i donaven a la Maria una o dues pessetes que llavors eren una bona propina.
Una conferència de tres minuts per Barcelona costava una pesseta, i per altres llocs com Manresa, Vic, Sabadell, i altres poblacions de dins la nostra província, setanta-cinc cèntims. Pels telegrames feien pagar deu cèntims per paraula.
Les trucades diàries solien ser de vuit a deu, i el sou de la Maria Dalmau era de cinquanta cèntims diaris. La Maria tenia, però, l'obligació d'anar a portar els avisos a la gent a qui anaven dirigits, tan si eren telefonemes com telegrames. Això tenia una tarifa fora de conferència i es cobrava a vuit cèntims. Quatre per a l'entitat del Casino de la LLiga que es cuidava de la part econòmica de la centraleta, i als altres quatre cèntims eren per la Maria.
Cinc anys va estar la Maria Dalmau a càrrec d'aquella centraleta, després d'aquest temps va anar a viure a Sant Pere de Torelló on s'hi va casar l'any 1921. En aquesta data va fer-se'n càrrec la Sra. Caterina Sentias i la seva filla Neus Davi, de Cal Ferrer de la Font, família que eren els propietaris de l'edifici del Casino. Mare i filla ho varen portar juntes i més endavant també amb dues filles més que es deien Leonor i Liduvina, fins a l'any 1943, malgrat que a partir de l'any 1930 ja s'havien començat a instal·lar els primers telèfons a les cases particulars, i això ho sabem per la informació del Butlletí de maig d'aquell any.
MOIÀ BUTLLETI. Núm. 253 del mes de maig de l'any 1930, la nota diu així:
"El mes passat s'acabà d'instal·lar dit servei que compta amb vuit abonats, aquest primers números de telèfons eren els següents: Nº1 l'Ajuntament: Nº 2 El Moli d'en Pujol. Nº 3 Francisco Vilardell. Nº 4 Valenti Sallas. Nº 5 Dr. Herrero. Nº 6 Guardia Civil. Nº 7 i Num 8. Jacint Monsech."
La companyia donava als abonats aquestes instrucions:
«Para solicitar una comunicación bastará dar dos o tres vueltas a la manivela del aparato sin descolgar el teléfono, e inmediatamente esperar la contestación de la Central, con el teléfono al oído». «Pedir el número del abonado: se esperará a que éste se ponga al habla, siempre con el teléfono en la posición indicada». «Una vez acabada la conferencia, ambos abonados deberán colgar sus teléfonos, con lo que la Central dará por cortada la comunicación». «Toda llamada que se haga sin que el teléfono esté colgado con el gancho correspondiente será inútil. »
De l'any 1943 fins al 1973 va ser la Margarida Guiteras i Barceló la que va agafar el relleu. Per la centraleta n'hi passaren moltíssimes d'ajudantes: noies que podien substituir la responsable i que, alhora, duien encàrrecs o telegrames a les cases.
El 1957 la centraleta fou traslladada al carrer de les Joies, num.18. Aleshores ja tenia 149 abonats. A la façana, a quatre metres d'alçada, hi havia col·locat un rètol triangular de color blau, retolat amb grosses lletres blanques amb el nom de TELEFONOS. Les responsables vivien en el mateix edifici de la centraleta i havien d'atendre les urgències de la nit. El recinte tenia uns 60 m² i es dividia en dues parts; en una hi havia les treballadores, amb els quadres dels telèfons, i era separada de la part dels usuaris per una vidriera amb una finestreta, tot el mobiliari era de fusta.
Margarita Guiteras amb la seva ajudant Fina Font.
La centraleta tenia una sala d'espera a la qual s'accedia directament des del carrer. En aquesta sala hi havia una cabina, i un banc en un lateral, on els clients seien mentre s'esperaven. Darrere un envà de fusta hi havia la telefonista, i també, quan hi havia feina, la seva ajudanta, totes dues amb els auriculars posats, assegudes davant del moble.
Aquest moble tenia un clavillar, que és un quadre amb uns forats metàl·lics numerats. Hi havia unes clavilles, que també eren numerades, connectades a uns cables. Quan algú despenjava el telèfon de casa seva, a la central s'encenia una llumeta al costat del forat del claviller corresponent a aquell telèfon i la telefonista atenia a la persona que havia despenjat: -Digui? – Posa'm amb el Tal, de Qual puestu- li deien a la telefonista, i ella contestava: - Ara li poso.... I la telefonista posava la clavilla al forat corresponent a la casa on volia connectar la trucada, feia girar una maneta i així sonava el telèfon d'aquella casa. Molta gent no deia el número sinó el nom de la casa amb qui volia parlar, perquè les telefonistes se sabien de memòria els números de tota la gent del poble que tenia telèfon, que tampoc eren massa. També es donava el cas que la telefonista no demanava qui erets perquè ja et coneixien per la veu. Però naturalment quan la trucada era a fora del poble, calia dir-ho. Les conferències interurbanes eren més complicades. Un moianès que volgués parlar amb la ciutat de Vic – a vint-i-cinc quilòmetres- havia d'esperar una estona perquè la telefonista havia de demanar conferència a Castellterçol, les telefonistes d'allí la demanaven a Sant Feliu de Codines, allí la demanaven a la Garriga i finalment a Vic.
A l'abonat li calia tenir molta paciència, i esperar una llarga estona. El 1973 es va retirar la Margarita Guiteras i la va substituir la Maria Arisa i Juncà,
Carrer de les Joies número 18
Telefonistes,les veus més familiars del poble, eren persones molt conegudes i arrelades a la vida del poble. Amb el pas del temps, però, les centraletes de telèfons van quedar obsoletes, aquest mètode de comunicació va resultar inviable quan el nombre d'abonats a les companyies va començar a créixer, i poc a poc van ser substituïdes per centraletes automàtiques. Maria Arisa i Juncà va ser l'última telefonista, ja que el dia 2 de desembre de 1975 va començar a funcionar el telèfon automàtic a Moià i la centraleta es va tancar.
Quedin així reflectides en la història del poble, aquestes centraletes i telefonistes que van donar un gran impuls a un Moià que s'estava modernitzant. Van proporcionar als moianesos el servei de telefonia, el servei de telegrames i van donar-nos, així, la possibilitat de comunicar-nos fàcilment amb altres poblacions.
Joan Carrera i Vilardell. Moià, novembre del 2019.
Bibliografia.
Moià. Telefonistes. Calendari Modilianum 2013
Llibre. MOIÀ, SEMPRE MOIÀ. Liduvina Davi i Sentias. Gràfiques Ister.
Llibre. Històries d'una pensió. Josep Lluis M. Picanyol. Editorial Barcanova.
Llibre. MOIÀ d'ahir a avui. Editorial La Tosca.
Moià. Revista LA TOSCA. Nº 429 Octubre-novembre 1986.
Moià. Revista La TOSCA. Nº 315 Agost 1975.
Moià. Llibre EL MOIANÈS. Quasi memòries d'en Quim Viñas. Carles Riera i Fonts. Editorial EL LLAMP.
Los primeros modelos de teléfonos.
https://espacio.fundaciontelefonica.com/evento/los-primeros-modelos-de-telefono/
Telefonista.
https://es.wikipedia.org/wiki/Telefonista
Telefonistas en España.
https://historiatelefonia.com/2015/07/31/telefonistas-en-espana/
SAPIENS El telèfon-quin-gran-invent.
https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/el-telefon-quin-gran-invent_15155_102.html
Història del telefono.
http://davidjose2012.blogspot.com/2012/09/historia-y-evolucion-del-telefono.html
Imatges.
LLoc on estava ubicat l'edifici del Casino Moianès
Arxiu fotografic de Eudald Font i Cleries.
Provant la línea
Fotomuntatge Joan Carrera.
Aparells a llarg del temps
Fotomuntatge de Joan Carrera.
Margarita Guiteras amb la seva ajudant Fina Font.
Calendari MODILIANUM any 2013
LLoc on estava situada la centraleta del Carrer de les Joies
Arxiu fotogràfic Joan Carrera.
Testimonis orals.
Enric Carrera i Sanyé. Natural de Moià
Dolors Vilardell i Matarrodona. Natural de Moià
Joan, com sempre, un magnífic article!
ResponEliminaEns has situat magníficament bé en l'època, la feina i els personatges.
D'on jo vinc, a Palafrugell, hi havia la llegenda urbana que les telefonistes que van treballar-hi més temps, sabien de tot i de tothom a la nostra vila. Vaig tenir la sort d'haver-les conegut quan ja varen ser retirades, però mai em va fer l'efecte que, al seu temps, havien sigut un pou de ciència local...
Moltes gràcies i fins aviat. Ja saps que espero els teus articles amb moltes ganes!