Moià d'abans: 1792, Mesurant el metre, Dunkerque-Barcelona via Puig Rodós.

Avui us parlaré del paper que va tenir la muntanya de Puig Rodós, al Moianès, en el mesurament de l'arc del meridià de Dunkerque, que va donar origen al sistema mètric.

A finals del segle XVIII, la diversitat d'unitats de mesura era tal, que portava a extrems de veritable confusió. Resultava evident que calia establir una unitat per a la mesura de longituds que tingués un caràcter universal.

Jean-Baptiste Joseph Delambre i Pierre André Méchain.

França va prendre la iniciativa en aquesta qüestió, i en els temps de la Revolució francesa, l'Assemblea Nacional, reunida el maig de 1790, va acollir la idea amb molt d'entusiasme. Diverses solucions es presentaren, però l'Acadèmia de ciències de París, convidada a donar la seva opinió sobre l'assumpte, va creure que res seria més universal que prendre directament una mesura relacionada amb les dimensions de la Terra, concretament, la deu-milionèsima part del quadrant del meridià terrestre.
Així, l'Assemblea Nacional francesa va decretar que es procedís al mesurament d'un arc de meridià, a fi d'obtenir la tan desitjada unitat basada en el nou sistema universal, origen del sistema decimal que coneixem avui. La mateixa assemblea va batejar la futura unitat amb el nom de metre, derivat del grec "metron", que vol dir mesura.
Per dur a terme el decret aprovat, es va procedir a mesurar la longitud de l'arc del meridià entre Dunkerque, al nord de França, i Barcelona, encarregant aquest treball als prestigiosos astrònoms i científic Pierre André Méchain (director de l'Observatori de París, president del Bureau des Longitudes) i a Jean-Baptiste Joseph Delambre (astrònom, matemàtic, historiador i professor d'astronomia, matemàtiques i de geodèsia).

Dunkerque-Barcelona

Resulta que França hagués pogut utilitzar com a "meridià base" el que passava per l'observatori de París, repetidament mesurat ja en territori francès des de feia més d'un segle. Això hagués estat molt més còmode, però resulta que, per a una bona mesura, els dos extrems del meridià haurien d'estar al nivell del mar, cosa que no passava. Barcelona, en canvi, a més d'estar al nivell del mar, estava prou allunyada dels Pirineus -perquè la massa d'aquests no afectés els instruments de mesura de la vertical, a l'hora de determinar la latitud de l'extrem inferior de l'arc. A més, incloure Barcelona internacionalitzaria la nova mesura, que ja no seria només francesa. Recordem que aquesta història neix de la necessitat de crear una mesura veritablement universal. Així, tant per raons científiques, com polítiques, es va prendre la decisió de mesurar, mitjançant triangulacions, la distància entre Dunkerque i Barcelona.

Escenes d'observació i mesura

El Regne d'Espanya participaria des del principi en l'operació. La decisió estava presa. El 30 de març de 1791, Lluís XVI firmava el projecte. A principis de 1792 van començar els treballs de mesurament. L'arc de meridià que calia mesurar es dividiria en dues parts: el primer tram, ja mesurat anteriorment era Dunkerque-Rodez -població del centre de França–, seria tornat a mesurar per Jean-Baptiste Delambre. El tram Rodez-Barcelona, el més difícil, quedaria a càrrec del més experimentat Pierre-André Méchain. La tècnica a emprar seria la de la triangulació geodèsica. Es traçaria una cadena de triangles, el vèrtex dels quals serien muntanyes situades al llarg del meridià. Des de cada cim es mesurarien els angles als altres dos vèrtexs. A Melun, al sud de París, i a Perpinyà, s'amidarien, amb regles calibrats sobre el patró de mesura més perfecte existent a França: l'anomenada "toesa de l'acadèmia": dues "bases" o rectes d'entre 6 i 10 km, per , a partir d'aquestes, determinar la grandària dels triangles i projectar, després, els seus costats sobre la línia del meridià. La determinació de les latituds dels extrems de l'arc completaria el treball. Així es podria saber la mesura exacta d'un metre!
Calia, doncs, establir els vèrtexs dels triangles al llarg de tota la línia del meridià i mesurar els angles entre ells. Méchain decideix començar per la part espanyola. El 22 d'abril de 1792, se sol·licita la vènia del rei Carlos IV d'Espanya, que l'atorga, i assigna a l'operació, com a col·laboradors, dos matemàtics civils, José Chaix (vicedirector de l'observatori de Madrid), i Juan de Peñalver. Els acompanyarien el marí José González, capità del bergantí Corzo, amb els seus oficials Francisco Planes, Miguel Bueno i Miguel Álvarez.

Aparells de mesura

El començament dels treballs

Méchain parteix de París en direcció a Perpinyà per seguir després cap a Barcelona. Arriba a la capital catalana amb els seus instruments, un ajudant i el seu criat, el 10 de juliol de 1792. Després de presentar els seus respectes al capità general, decideix, amb González, les muntanyes que utilitzarà com a vèrtex entre Barcelona i els Pirineus. Enmig d'aquesta discussió pren cos un projecte addicional que els espanyols proposen a l'astrònom francès: l'arc hauria d'acabar a Mallorca en comptes de fer-ho a Barcelona. D'aquesta manera, la seva meitat se situaria més exactament sobre el paral·lel 45, i això comportaria certs avantatges matemàtics. Si s'acceptava la proposta, caldria descendir cap al sud per a elegir muntanyes adequades per a traçar nous triangles, i passar a Mallorca per trobar les muntanyes des d'on es poguessin veure els cims de la cadena costanera catalana. Aquest projecte es va acabar duent a terme, però això ja és una altra història..."

Entre els últims dies d'agost i primers de setembre de 1792, francesos i espanyols ja havien reconegut, i començat a amidar, els triangles recolzats en els cims muntanyosos catalans de la regió septentrional, Méchain i els seus col·laboradors van poder escollir amb relativa facilitat els millors angles. La mesura de tot el meridià es componia en un total de 98 punts, dels quals 89 estaven situats a França i 9 a Catalunya.Tenint en compte que en aquella època no existia una cartografia precisa, tot s'havia de decidir sobre el terreny, recorrent les comarques a peu i a cavall. Es transportaven els instruments i els queviures amb animals de càrrega, per terrenys la majoria poc transitats. L'aventura dels astrònoms per les nostres muntanyes causà des del seu inici interès i curiositat.

EI baró de Malda se'n féu ressò en l'anotació del 9 d'agost de 1792 al dietari del seu Calaix de Sastre, en què comenta, que per falta de llocs on estar-se, calgúe "La fabricació de tendes de campanya per posarse en les muntanyes per l'observació dels Astros, i per la formació de taules topograficas..."

El recorregut que va fer l'equip va ser: Camprodon, coll de Tosses i serra del Cadí, baixant fins a Serrateix i a prop de Cardona, Pic de Calmelles, Mare de Déu del Mont, Puig Sacalm, Rocacorba, Puig Rodós, Matagalls, Montserrat, Mont Mates, Vallvidrera, la Creu de l'Olorde, i Montjuïc, que era l'estació més meridional de la primera de les cadenes projectades, ja als afores de Barcelona, en la qual Méchain acaba la mesura d'angles el 29 d'octubre.
Un cop fet això, Méchain començà llavors a determinar l'azimut d'un dels costats de l'últim triangle de la cadena, l'angle que aquest formava amb el meridià, i la latitud d'un punt, en la fossa del castell de Montjuïc, que seria l'extrem meridional de l'arc previst. Després d'això, tornà a les muntanyes del nord de Barcelona per concloure la mesura definitiva dels angles entre els vèrtexs dels triangles establerts.

L'estança al Moianès.

Méchain, acompanyat dels espanyols Gonzalez, Bueno i Alvarez, va estar a la nostra comarca des de l'1 al 13 d'octubre de 1792.
Un dels vèrtexs escollit va ser precisament Puig-Rodós, que amb una altura de 1056 metres és el turó més alt del terme de Moià .
La mesura semblava fàcil, perquè la muntanya no era de les més altes. Però en realitat els astrònoms van haver de residir allà durant gairebé dues setmanes, ja que el temps no els va ser gens favorable. Per a prendre una bona mesura, calia observar els tres punts del triangle imaginari a la vegada, col·locats a Montserrat, i a la muntanya Mates, prop de la Conreria, les dues estacions següents. Quan una d'elles apareixia a l'horitzó, s'amagava l'altra entre els núvols.

És indubtable que durant aquells 13 dies, va estar Méchain a la nostra vila, si bé no ha quedat d'això cap rastre en els records històrics del temps. En referir-se a la nostra muntanya, segons consta en l'informe de Delambre, Méchain anotava al quadern:

"Puig Rodós és el punt més elevat de la cimera d'una muntanya, la part oriental s'estén entre la decanta de l'Estany i la vila de Moià; està al sud del primer d'aquests dos llocs, a una hora de camí; per tant, al nord del segon i tres a quatre llegües al sud-oest de la ciutat de Vic "

Amb penes i treballs van aconseguir, aquests científics, prendre totes les mesures necessàries, i fer cap a París. En l'informe científic que va fer davant els membres de l'acadèmia, en alguns passatges, es reflectien les seves penalitats i aventures viscudes.

Finalment, una llei de de la República Francesa,10 de desembre de 1799, signada per Napoleó Bonaparte, establia la mesura del metre amb caràcter definitiu, amb el lema:

"Per a tots els pobles i per a tots els homes".

A Espanya es va implantar el 15 d'abril de 1848. Van seguir Xile (1848), Argentina (1863), Mèxic (1857), i un llarg etcètera.

Méchain morí de febre groga prematurament, però Delambre sí que va poder gaudir de tot això, de l'èxit i de la fama i del reconeixement com a científic i astrònom de màxima reputació. Va presidir l'Oficina de Longitudes el 1800, i el 1801 era ja secretari de l'Acadèmia de Ciències Francesa. Entre d'altres condecoracions, Napoleó li va concedir un premi per la millor publicació científica de la dècada i va rebre més tard innombrables condecoracions, entre les quals cal esmentar la Legió d'Honor i el Chevalier de Saint-Michel.

Qui ho hagués dit que el sistema mètric tingué les nostres muntanyes com a escenari principal. Observant el croquis de la cadena de triangles, es veu clarament que Puig Rodós i la vila de Moià van aportar el seu gra de sorra en la mesura precisa del quadrant d'aquest meridià. És per aquest motiu que tots els Moianesos ens n'hauriem de sentir molt satisfets i orgullosos.
Potser algun dia podrem celebrar-ne l'aniversari, posar nom a una plaça o carrer, o simplement rememorar i col.locarém una placa commemorativa al punt geodèsic de Puig Rodós.