Carboners

La producció de carbó vegetal com a font energètica bàsica aprofitant els recursos de la naturalesa es va dur a terme a un ritme frenètic durant segles i va constituir un dels principals recursos de subsistència per una part important de la població. L'activitat que es perllongà fins a la dècada dels seixanta del segle XX.
Les grans extensions de roures i d'alzinars de la comarca del Moianès proporcionaven la matèria primera necessària per obtenir un carbó de molt bona qualitat.
L'ofici de carboner esdevenia com una ocupació anual consistent en la
mateixa activitat i d'altra banda era una dedicació estacional, únicament a l'hivern quan hi havia poca feina al camp
L'amo de la propietat, era el que assenyalava els llocs idonis on s'havia de realitzar el treball, un cop decidit ,la colla començava la feina.
Abans de fer la plaça carbonera, la primera feina que feia el carboner al bosc era construir una barraca per tal de tenir un lloc on posar-se a resguard durant el procés de coure la pila, que durava aproximadament una setmana i escaig, ja que un cop encesa no la podien perdre mai de vista, ni de dia ni de nit, per si sortia qualsevol imprevist durant la cocció.
Així, al costat de la pila construïen un petit i rudimentari habitatge per dormir, menjar, guardar la roba i les eines i per protegir-se de les pluges i del fred de la serena de la nit.

El lloc idoni per fer la plaça carbonera era una clariana del bosc: Es necessitava un terreny pla, net d'arbres i rostolls, suficientment gran per donar cabuda a la pila i poder fer-hi amb facilitat les diferents operacions durant el procés, algunes vegades s'aprofitava el lloc ja existent i ben demarcat de cuites anteriors.
Un cop triat l'emplaçament començava la feina de preparar i tallar la llenya que es convertiria en carbó.

Per a això, havien d’esporgar els arbres, és a dir treure’n les branques i fulles mortes que en dificultaven el creixement i tallar llavors la llenya necessària, amb la llargària i la gruixa adients per començar a fer el carbó.
Les eines que utilitzaven per tallar la llenya eren la destral grossa o destral de dues mans per tallar troncs i soques ben gruixudes des de baix.
La destral petita o destraló, la destral mitjana, el xerrac per tallar la llenya de mida curta i per esporgar les branques i la brosta dels troncs.
El verduc, xerrac de set o vuit pams amb un mànec a cada banda que servia per tallar troncs verds molt gruixuts a quatre mans.
La serra de mà, l’aixada de rastell i l'aixadell per cavar i treure la terra de les soques i de la brosta per poder tallar la llenya des de baix.
La llenya tallada, els carboners la traginaven a la plaça carbonera i feien una gran pila en el lloc elegit.
En algunes ocasions els talladors ja havien fet aquesta feina abans, així com estimbar-la i serrar-la a mida, quedant llesta la llenya per fer la pila.
Aquesta era una feina molt feixuga i el mitjà de transport diferia segons les dificultats del terreny.
Cal remarcar que aquesta llenya, per fer el carbó, es trobava generalment en els llocs més inhòspits i inaccessibles del bosc, fins al punt que era pràcticament impossible de treure-la, si no era en forma de carbó, que d'aquesta manera perdia molt pes i era més fàcil de transportar, aquesta és la raó per la qual tot el procés es realitzava al bosc.
Els troncs gruixuts, les soques i la brosta es traginaven amb carro, a mans o amb l’ajuda d’un animal de càrrega fins a la plaça carbonera, o bé fins al carregador, des d’on es carregaven en un carro estirat per un animal fins al pla.
També la podien traginar en un rudimentari carretó de dues rodes amb el qual s’anaven salvant els diferents obstacles que trobaven pel camí, o directament arrossegat per un animal .
D’uns cinc quintars de llenya (200 kg, aproximadament), per exemple, tan sols s’obtenia un quintar de carbó (uns 40 kg).
La qualitat del carbó depenia principalment del tipus de llenya utilitzada per fer-lo.
Els carboners coincideixen, sense cap tipus de dubte a afirmar que el carbó de més qualitat era el fet a partir de llenya d’alzina, la qual cosa explica el fet que la majoria de piles es localitzin en alzinars.
Tanmateix, qualsevol tipus de llenya anava bé per convertir-la en un carbó d’una qualitat raonable.
Així, també era de molt bona qualitat el carbó fet a partir de roure, murta, ametller, mata, ullastre, aladern, arbocer i bruc femella, és a dir, qualsevol tipus de planta que tingués un mínim de gruix de tronc, que llavors es barrejaven dins la pila,
El carbó pitjor era el de llenya de pi de la terra, que es coïa massa aviat i resultava fluix, i el de tamarell, totalment indesitjable i que s’havia de barrejar amb altres llenyes, com ara d'aladern o d’ametller, perquè no fes tantes guspires mentre es feia la cuita.

Una vegada tenien la llenya a la plaça carbonera triada, ja podien començar a construir la pila.
Si el pla de la carbonera tenia sots, els omplien de terra i ho anivellaven tot.
No podien triar mai un lloc amb possibles corrents d’aigua si plovia i, sobretot, el pla havia d’estar exposat a tots els vents perquè la pila s'anés coent de manera uniforme.
Marcaven a terra una circumferència el diàmetre de la qual variava segons la quantitat de llenya arreplegada o segons la quantitat de carbó que es volia aconseguir i una vegada marcat el rotllo de la pila
començaven a muntar, procés que havien de fer meticulosament perquè d’això depenia aconseguir un carbó de bona qualitat.
Primer de tot posaven tres o quatre troncs gruixuts al centre, recolzats obliquament els uns amb els altres, i al damunt hi anaven col·locant la llenya cada vegada més prima.
Al bell mig deixaven un forat d’un pam de diàmetre aproximadament: l’ull, que es perllongava verticalment com el d’una xemeneia d'una gran estufa i servia per alimentar-la amb llenya i tirar-hi el caliu i el foc encarregat d’encendre-la.
A mesura que pujaven la pila, col·locaven la llenya de forma ordenada verticalment entorn de l’ull i, a la vegada, horitzontalment per donar més
consistència al munt fins a arribar a aconseguir la forma d’una mitja taronja amb la part superior lleugerament plana
Finalment, la pila, amb la terra, arribava a tenir una alçada d’uns tres metres i, per acabar de posar-hi la llenya i la cobertura final, els carboners s’ajudaven d’una escala que improvisaven amb uns quants troncs allà mateix, i servia per pujar el carboner quan havia de bitllar a l'hora que fos.
Una vegada acabada la muntanyeta de llenya, es cobria amb la brosta (feixos de branques tendres de mata, de fulles verdes de càrritx, boig, o d’altres tipus de branca amb fulles) fins a arribar a tapar tot el munt.
La brosta servia per aconseguir una bona flama de foc inicial quan la pila era encesa i evitar que es filtrés la terra que hi posarien després per cobrir els troncs que s’havien d’anar coent per convertir-se en carbó.

Tot això era tapat, finalment, amb un gruix d’uns sis centímetres de terra ben premsada per evitar que la llenya cremés de forma incontrolada com una foguera; d’aquesta manera s’obtenia la semi combustió i l'evaporació necessària per aconseguir un resultat final òptim.
Després d’acabar la cobertura, per tal d’evitar que el munt de llenya caigués sobre ell mateix, paredaven els costats de la sitja amb una paret seca d’alçada variable segons les dimensions de la pila.
La primera filada de pedres la feien directament sobre les branques envoltant tot el diàmetre de la pila, però deixaven un forat d’un pam a cada metre: les fumeres, per tal de regular l’entrada i sortida d’aire i facilitar una bona i uniforme cocció de la llenya.
Damunt la primera filada de pedres posaven brosta, un pam de terra ben premsada i una altra filada de pedres, i així successivament fins que havien fet les que fossin necessàries, amb la qual cosa evitaven que el fum sortís entre les pedres.
La resta de la pila que quedava sense enterrar, anomenada capell o corona, la cobrien de terra fins a boca de l´ull per tal d’evitar la transpiració.
Per coure la pila primer feien un foc a part, i quan començava a tenir caliu n’agafaven amb una pala o galleda, i l’abocaven dins l’ull, a la part superior de la pila.

Després hi tiraven llenya tallada molt petita, tapaven el forat amb una tapadora de llauna i amb terra perquè no entrés l’aire i esperaven una hora, el temps suficient perquè el caliu encengués la llenya.
Un cop encesa, treien la tapadora, omplien la pila de llenya petita fins a la boca de l’ull, aquesta operació es coneixia amb el nom de bitllar . El tornaven a tapar i esperaven que la flama pugés amb l’ajuda de les fumeres fins a la boca de l’ull, la qual cosa trigava unes tres o quatre hores.

Després el tornaven a destapar i amb la burxa (barra de llenya de pi prima i una mica més llarga que l’alçada total de la pila), pitjaven
bé la llenya cremada perquè el caliu quedés ben comprimit al fons.
Amb la mateixa barra, hi tornaven a afegir llenya ben pitjada fins que arribés una altra vegada al nivell de la boca de l’ull i, finalment, la tornaven a tapar.
Després d’onze o dotze hores repetien l’operació i així successivament durant els dies que calgués.
Quan el foc arribava a dalt, les fumeres de la part inferior es tapaven amb terra perquè quedés dintre i s’anés coent la llenya de dintre la pila. Més tard es destapaven per graduar la intensitat del foc a mesura que se’n necessitava més o menys en alguns dels processos de cremada de l'ull.

En veure que per l’ull de la pila començava a sortir un fum de color blau, significava que la llenya de l’ull havia anat baixant i s’havia anat cremant la de sota.
Per tant, el foc sortia gradualment per les fumeres, que s’anaven tapant i així, l’ofegaven fins a arribar a apagar-lo, perquè el carbó estava gairebé cuit.
Aquest darrer procés rebia el nom de rescaldar, és rescaldada quan ja eren cuits els troncs i aquesta manera s'ofegava el foc.
Amb aquest sistema tradicional s'obté un producte sòlid, fràgil i porós, amb un contingut en carboni de l'ordre del 80%, la producció i qualitat depenen de l'habilitat del carboner i de les condicions climàtiques durant la cuita com el vent, humitat, etc.
Tot el procés consisteix a aïllar la fusta de l'aire, per evitar que l'oxigen la incendiï, i la seva cocció (piròlisi), a temperatures entre 400 i 600 °, té tres fases:
Entre els 30 i els 170 graus es deshidrata la fusta i s'alliberen els olis essencials.
Entre els 170 º i els 270 º es desprenen molts gasos (CO2 i CO principalment), i es destil·len els líquids aquosos
Entre 270 º i 600 º es produeix la piròlisi pròpiament dita, i es desprenen tots els materials volàtils.
El fum que es desprenia durant el procès era poc tòxic, ja que tot i l'espectacularitat visual era majoritàriament vapor d'aigua.
Un altre tipus de carbó era el de ferrer, que es va inventar per pal·liar la mancança de carbó de mina o de pedra que utilitzaven els ferrers i que era importat després de la Guerra Civil.
El carbó vegetal més semblant al de pedra fou l’obtingut de la llenya de bruc, aquest tipus de carbó no es feia a la pila, sinó al sot de fer el carbó de ferrer, que consistia en una fossa rectangular i paredada de un metre de fondària en el qual coïen els troncs de bruc femella.
Quan ja hi havia caliu, l’ofegaven tapant el clot amb una llauna i abocant-hi terra o sorra al damunt durant un dia, aquesta manera s'obtenia el carbonet.
Després esperaven que refredés dos dies i purgaven la terra per aconseguir el carbó, o bé el treien amb l’ajuda d’un ganxo de ferro.
Per apagar bé el foc calia rescaldar bé i que no entrés aire per enlloc.
Un cop el foc estava apagat del tot, havien d’esperar un parell de dies per tal que el carbó es refredés.

També n’hi havia qui esqueixaven de dalt a baix la paret de pedres i treien el carbó amb l’ajuda d’un ganxo de ferro.
Però el més freqüent era treure el carbó per l’ull: retiraven la tapadora, treien la brosta cremada i hi introduïen terra crua per tal d’ofegar bé el carbó superficial.
Una vegada fred, treien una primera remesa de carbó amb el ganxo, després hi tornaven a tirar terra per ofegar el carbó de baix i en treien una altra remesa. I i així successivament fins que buidaven totalment la pila.
A mesura que extreien el carbó anaven separant tots els productes de la pila.
Així, separaven el carbó de qualitat dels culots, que eren els troncs gruixuts de llenya que no s’havien acabat de cremar perquè tocaven a terra.
Si és coïa bé la pila quedaven, generalment, quatre dits de culots.
D'una pila de 30 o 40 càrregues en podien quedar tres o quatre de culots.
Aquests es podien tornar a coure fent una petita pila a part, una culotada, col·locant-los a l'inrevés, o bé en alguns casos es podien fer servir com a bitllots per encendre una altra pila.
Les piles de culots és coïen generalment en un o dos dies.
Tota la quantitat de carbó obtinguda del procés, s'escampava a la plaça carbonera i quan era fred es collia a mà s'apilava i s'ensacava amb cabassos,
s'omplien les sàrries i es pesaven al mig de la plaça amb la romana, amb els pesos ben anotats es feien els comptes per pagar les despeses.
El transport del carbó ja a punt des de la plaça carbonera del bosc, es feia amb animals a bast, fins a un camí ample d'accés, el carbó es carregava als carros, per fer-lo arribar als pobles i ciutats, aquest procés solia ser independent de tot el que hem explicat abans doncs la producció bàsica es considerava acabada en el moment d'envasar-lo.
El transport es contractava a un preu específic (a tant el quilo o a tant la càrrega del sarró, que eren 130 quilos) depenent de la distància i la dificultat del punt de càrrega al destí.
Des de sempre el carbó ha sigut un dels elements més imprescindibles com a font d´energia bàsica de la nostra societat, es feia servir principalment a les foneries i a les fargues per treballar el ferro, als fogons de les cases per coure aliments, per escalfar-se als brasers, per l'obtenció de la pólvora, com a material absorbent, llapissos per fer dibuix, a cada casa hi havia un espai per guardar-hi el carbó conegut amb el nom de la carbonera.

Queden encara avui a dintre els nostres boscos senyals d'allà on estaven situades les places carboneres, es poden trobar també escampades restes de les piles de carbó i d'alguna fossa rectangular.
Carboners que en el transcurs dels anys han estat els encarregats de mantenir viu un ofici tan arrelat al món rural, ens han ensenyat a respectar i a estimar el bosc, aprofitar els seus recursos d'una forma sostenible, homes compromesos que d'una manera o altra i van dedicar tota la seva vida.
D'aquesta manera llegenda, i natura, segueixen el seu curs en el seu estat més primigeni.

Joan Carrera i Vilardell. Gener 2012

Bibliografia.

http://www10.gencat.net/agaur_web/recursos/La_Farga/Docs/6_1-
carboneig.htm (informació i imatges)
http://images.google.es/images?q=carboner&gbv=2&svnum=10&hl=es&start=4
1&sa=N&ndsp=20 (imatges)
CARBON VEGETAL. Eugenio Monesma Moliner
QUADERNET SITGES I CARBONERS. Camp d´Aprenentatge Orient.
SITGES. Antoni Camps Extremera. Coltura Popular de Mallorca.
EL CARBO VEGETAL A MURA. Joan Escodá Prats.file:///C:/Users/user/Desktop/CARBONERS/EL%20CARB%C3%93%20VEGETAL%20A%20MURA%20%20%20PER%20CAMINS%20DEL%20BAGES.htm
LES BARRAQUES ELS ROTLES DE SITJA I ELS FORNS DE CARBONER.
Consell de Mallorca.net
OFICI CARBONER. Elisabet Moner.
SITGES I CARBONERS. Camp d´Aprenentatge Orient.
Foto http://saboranejo.blogspot.com/2009/01/carboneros-y-carboneras-oscuridad.html
MOIÀ d´ahir a avui Editorial La Tosca.
OFICIS I JORNALS DEL BOSC Josep Cot i Antoni Gimeno.

Testimonis orals:

Dolors Vilardell Matarrodona. Natural de Moià
Joan Roca i Sallas. Natural de Moià