Eren molts els ramats
que amb l'arribada del bon temps es desplaçaven en transhumància pels camins
ramaders del Moianès. Aquesta era una activitat singular de migració estacional
que tenia lloc en zones de clima complementari, els ramats havien de seguir l'herba
allà on era, a la muntanya a l'estiu i a la terra baixa a l'hivern.
Tot i que la transhumància a Catalunya té antecedents molt antics que es remunten a l'època pre-romana, no és fins després de l'ocupació musulmana de les terres meridionals del Principat, que comença a desenvolupar-se una important mobilitat transhumant de les ramades, i a implantar-se una veritable xarxa de camins ramaders.
Durant el viatge, els ramats solien anar acompanyats pel darrere: Un ajudant que
portava un animal de càrrega amb les sàrries plenes de provisions a l’esquena i
els servia de suport per cobrir les necessitats dels àpats del dia i
transportar el més indispensable. També hi anaven tres pastors, un al davant, un
altre al mig i un altre al darrere, junt amb el ramat. Eren persones particulars tant
per la seva manera de viure, els seus costums, grans coneixements de l'ofici,
fidelitat, dedicació, i per la manera de vestir molt característica, resultat
de la necessitat que comportava el fet de viure a la intempèrie, amb una climatologia sovint adversa. A més de protegir dels elements, la roba havia de ser
còmoda per poder-se bellugar per uns terrenys molt accidentats.
La seva indumentària constava bàsicament de pantalons i gec de vellut, capa , gorra o barretina -segons l'època-, camisa blava cordada sempre, estiu i hivern, tant els punys com el coll, i un tricot de llana d'ovella girada, bótes de sola clavetejada, sarró ple amb les previsions, bastó, paraigües amb mànec de maneta, per poder agafar les ovelles pel coll, bota de cuir per dur-hi el vi, una carabassa plena d'aigua, flabiol fet de canya, un ganivet amb mànec de banya, una manta, etc.
Els pastors anaven acompanyats en tot moment pel seu gos i una ovella esquellada, la que sempre seguia al pastor, que anava al davant del ramat, i se la coneixia amb el sobrenom de la manyaga. Així doncs, pastor, gos, i manyaga convivien en el mateix terreny, fent cadascú la seva feina sense interferir l'un amb l'altre.
La seva indumentària constava bàsicament de pantalons i gec de vellut, capa , gorra o barretina -segons l'època-, camisa blava cordada sempre, estiu i hivern, tant els punys com el coll, i un tricot de llana d'ovella girada, bótes de sola clavetejada, sarró ple amb les previsions, bastó, paraigües amb mànec de maneta, per poder agafar les ovelles pel coll, bota de cuir per dur-hi el vi, una carabassa plena d'aigua, flabiol fet de canya, un ganivet amb mànec de banya, una manta, etc.
Els pastors anaven acompanyats en tot moment pel seu gos i una ovella esquellada, la que sempre seguia al pastor, que anava al davant del ramat, i se la coneixia amb el sobrenom de la manyaga. Així doncs, pastor, gos, i manyaga convivien en el mateix terreny, fent cadascú la seva feina sense interferir l'un amb l'altre.
Els ramats arribaven a Moià després d'una llarga caminada pel camí
ramader procedent del Vallès i el Baix Llobregat, que resseguint el camí ral de
Santa Perpètua, es dirigia cap a Caldes de Montbui, d'aquí a Castellterçol, camí
que coincideix amb el traç de l'actual carretera C 59.
Deixant enrere Castellterçol, arribant a Moià es travessava la vila i se sortia amb direcció a Ferrerons, cap a la Caseta Alta. Aquest punt fa d'encreuament, i s'hi s'incorpora una altra branca del camí del Vallés Oriental, el dels singles de Bertí, que passa per Collsuspina. De la Caseta Alta segueix per sota Puig Rodó i agafant el serrat gran de Postius es va cap a Fontfreda, per la carena entre les rieres d'Oló i Muntanyola que, en aquesta zona, representen la partició d'aigües entre el Llobregat i el Ter.
Des de Fontfreda, punt d'entrada al Lluçanès, el camí segueix direcció a Alboquers, el Puig Permanyer (d'on surt el camí ramader Cadí-Montseny cap a Olost), Sant Bartomeu del Grau (on s'incorpora el camí ramader Cadí-Montseny procedent de la Plana de Vic), els Hostalets de Sobremunt, l'Hostal del Vilar, el Collet de Sant Agustí, l'Alou i Torras d'Alpens, on s'incorpora el camí que va a Castellar de n'Hug, i puja fins al pla d'Anyella, camí conegut per molta gent de la comarca del Moianès, per la caminada que es fa cada any de Moià a França.
El viatge amb la ramada durava entre dotze i quinze dies, el destí eren les pastures a les terres del Pirineu, per passar-hi l'estiu, i tornar a baixar a la plana pel mateix camí a la tardor, pels vols de Tot Sants, abans que arribessin els primers freds de l'hivern.
Una anècdota curiosa: quan baixaven els ramats de la muntanya venien acompanyats de moltes llebres, es barrejaven amb el ramat i anaven seguint les ovelles, i quan arribaven a les terres baixes, aquestes llebres s'introduïen en els boscos pròxims del camí.
Joan Carrera i Vilardell. Febrer 2012
Bibliografia
-LA RAMADERIA I LA VIDA DELS PASTORS. Culturcat.
-EL CAMÍ RAMADER DELS CINGLES DE BERTÍ. Jesus Cano.
-Transhumància. Fundació del Món Rural http://www.catpaisatge.net/docs/InformeTranshumancia.pdf
-ANTICS COSTUMS DE PASTORS A CAVALLERA. Jaume Vilarrasa i Batchelli
-RELATS DE UN PASTOR 1950. F.Perez
-TRANSHUMÀNCIA. Gema Villegas www.guiarte.com
-Cami ramader Vallès Alpens
http://turisme.sbg.cat/camiramadervallesalpens
Imatge
El Punt diari de Girona http://www.elpuntavui.cat/atencioclient/elpuntavui.html
Testimonis orals:
Dolors Vilardell Matarrodona. Natural de Moià
Enric Carrera Sanyé. Natural de Moià
Deixant enrere Castellterçol, arribant a Moià es travessava la vila i se sortia amb direcció a Ferrerons, cap a la Caseta Alta. Aquest punt fa d'encreuament, i s'hi s'incorpora una altra branca del camí del Vallés Oriental, el dels singles de Bertí, que passa per Collsuspina. De la Caseta Alta segueix per sota Puig Rodó i agafant el serrat gran de Postius es va cap a Fontfreda, per la carena entre les rieres d'Oló i Muntanyola que, en aquesta zona, representen la partició d'aigües entre el Llobregat i el Ter.
Des de Fontfreda, punt d'entrada al Lluçanès, el camí segueix direcció a Alboquers, el Puig Permanyer (d'on surt el camí ramader Cadí-Montseny cap a Olost), Sant Bartomeu del Grau (on s'incorpora el camí ramader Cadí-Montseny procedent de la Plana de Vic), els Hostalets de Sobremunt, l'Hostal del Vilar, el Collet de Sant Agustí, l'Alou i Torras d'Alpens, on s'incorpora el camí que va a Castellar de n'Hug, i puja fins al pla d'Anyella, camí conegut per molta gent de la comarca del Moianès, per la caminada que es fa cada any de Moià a França.
El viatge amb la ramada durava entre dotze i quinze dies, el destí eren les pastures a les terres del Pirineu, per passar-hi l'estiu, i tornar a baixar a la plana pel mateix camí a la tardor, pels vols de Tot Sants, abans que arribessin els primers freds de l'hivern.
Una anècdota curiosa: quan baixaven els ramats de la muntanya venien acompanyats de moltes llebres, es barrejaven amb el ramat i anaven seguint les ovelles, i quan arribaven a les terres baixes, aquestes llebres s'introduïen en els boscos pròxims del camí.
Joan Carrera i Vilardell. Febrer 2012
Bibliografia
-LA RAMADERIA I LA VIDA DELS PASTORS. Culturcat.
-EL CAMÍ RAMADER DELS CINGLES DE BERTÍ. Jesus Cano.
-Transhumància. Fundació del Món Rural http://www.catpaisatge.net/docs/InformeTranshumancia.pdf
-ANTICS COSTUMS DE PASTORS A CAVALLERA. Jaume Vilarrasa i Batchelli
-RELATS DE UN PASTOR 1950. F.Perez
-TRANSHUMÀNCIA. Gema Villegas www.guiarte.com
-Cami ramader Vallès Alpens
http://turisme.sbg.cat/camiramadervallesalpens
Imatge
El Punt diari de Girona http://www.elpuntavui.cat/atencioclient/elpuntavui.html
Testimonis orals:
Dolors Vilardell Matarrodona. Natural de Moià
Enric Carrera Sanyé. Natural de Moià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada