.status-msg-wrap {visibility:hidden;display:none;}

divendres, 14 de maig del 2021

Maria Concepció Riera i Vilardell

Maria Concepció Riera i Vilardell va a ser una Missionera moianesa a Nicaragua i  Costa Rica, com a membre de la congregació religiosa de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor. 

Moià, 1897 – Capellades, 1972.



Mirant-ho amb els ulls d'ara i contemplant amb la perspectiva que dóna la vida, hi ha motius raonables per qüestionar moltes missions cristianes a tot el món i a l'enfocament que es donava en aquell temps a la religió, independentment de la bona fe dels missioners en si.
Sense cap dubte, la Maria Concepció Riera i Vilardell estava compromesa amb les seves conviccions religioses, va tenir una vida plena, apassionant, amb experiències molt interessants, vivint tants anys lluny de la seva terra.



Les ratlles d'aquest article volen tenir el valor d'un petit -però sentit- homenatge envers ella i la seva història: una vida dedicada als viatges i l'ensenyança, sacrificant-se amb austeritat i ajudant, tant com va poder, als altres.


                                Arcís Riera i Gironella.  Rosa Vilardell i Grasetas.


Quan va morir, les seves companyes religioses van editar, en memòria seva, un llibret de petit format, amb el resum de la seva vida, el seu currículum i les dades d'on va estar destinada durant tots aquells anys de missions.
El títol del llibre és «SOR CONCEPCION RIERA V.» Va ser imprès a Madrid per Artes Gràfiques C.I.M. l'any 1973. Va ser escrit per Margarita Gómez Espinosa, monja de la comunitat caputxina, que de jove havia sigut alumna seva. El va escriure en Castellà i utilitza un punt de vista i una terminologia molt eclesiàstica.
En aquest article segueixo el fil del llibre, destriant allò més interessant i sorprenent de la vida d’una moianesa internacional. M’ajudo també de cartes i records propis de la família. En cursiva enganxo fragments del llibre.

Comença així...

Maria Concepció Riera i Vilardell va néixer el dia 20 de desembre de l'any 1897 a Moià, a la Plaça Major, a la casa de Cal Fuster.
Filla de Arcís Riera i Gironella i de Rosa Vilardell i Grasetas, va ser la petita de tres germanes i la van batejar l’endemà de néixer.
En la seva infantesa al poble ja es perfilava la seva personalitat, va ser una nena afable, afectuosa, alegre. Amb serenor i tranquil·litat, qui la recorda diu que estava sempre disposada a ajudar a qui ho necessités.
Va fer la primera comunió a l'església Parroquial junt amb les nenes de la seva edat, el dia 25 d'abril de 1909.



" El 5 de febrero de 1913 fue el colegio de la Divina Pastora de Barcelona en Sarriá. Donde obtuvo el titulo de maestra; allí se le entrego la cátedra, recibió el libro para enseñar a aquellas que nunca podrán olvidarla. Bendecidos sean quienes dejan una idea noble, una inquietud en la mente de los niños"

L’escola on va estudiar per mestra, les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, a Sarrià, forma part d’una congregació religiosa de germanes i un institut de perfecció de dret pontifici, fundada el 1850 pel beat caputxí igualadí Josep Tous i Soler.
Aquesta escola va néixer quan Tous i Soler, sacerdot a Barcelona, va percebre la necessitat d'educació dels joves sense recursos, especialment els que arribaven a la ciutat des del camp, en cerca de feina. A més, algunes de les monges clarisses caputxines exclaustrades en 1835 li havien manifestat el desig de dedicar-se a fer el bé a través de l'ensenyament, ja que com a exclaustrades, no podien prosseguir la seva vida consagrada al monestir. Per posar remei a la situació, el pare Tous i les monges van preparar unes constitucions basant-se en la Regla de Santa Clara i les regles de les clarisses caputxines de Maria Àngela Astorc, creant una congregació de terciàries caputxines dedicades a l'ensenyament de nenes i noies. Amb pocs anys aquests col·legis estaven repartits per totes les capitals de província d'arreu de l'estat espanyol.



En aquella mateixa època, una altra institució, La Misión Morava, amb seu a Barcelona, desenvolupava a la Costa de Nicaragua una intensa labor religiosa, i els seus representants volien obrir una escola per a noies a la ciutat de Bluefields, Nicaràgua. Per això van recórrer a les caputxines. ...


"El entonces Vicario Apostólico, Monseñor Agustín Bernaus y Serra y el Sr Cura Párroco, Rvdo. Padre Buenaventura de Monferreri, iniciaron sus gestiones ante la Madre General del Colegio Divina Pastora, cuya Casa Madre se encuentra en Barcelona para conseguir una fundación Misional Católica en Bluefields. La Rvdma. Madre Patrocinio Tobella, acepto en principio, pero tratándose de una obra tan importante comprendió que el planteamiento merecía detenido estudio.
La impaciencia era grande en la ciudad interesada; el Gobierno de la república, las autoridades de Bluefields, los padres de familia en perfecta sincronización trataban de acelerar la realización de la obra trascendental en la historia" 

"Habia tal entusiasmo por la nueva fundación que el Rvdo. Padre Buenaventura se traslado a España a conversar personalmente con la Madre Patrocinio, sobre la apertura del centro, confiando en regresar acompañado de las nuevas Religiosas. La Madre con toda prudencia, le pidió un poco de espera, porqué necesitava se efectuara la profesión de las novicias, fijando su especial atención en una que reunia todas las condiciones sociales, y humanas; su psicología la inclinaba a una que jamás vacilo en el cumplimiento del deber y tubo como norma la salvación de las almas: Sor Concepción Riera Vilardell."

Mentre les autoritats eclesiàstiques maquinaven per fer créixer les seves missions, doncs, Concepció Riera es formava com a mestra i monja:

-Va ingressar a l'ordre el dia 15 d'agost de 1918, el dia que se celebra cada any la Festa Major de Moià.

-El dia 16 de març de 1919 va vestir-se amb l'hàbit que la va convertir en religiosa.

-El dia 17 de març de 1920 va fer la professió temporal. Aquí la crònica:

"Se ciño la frente con la corona de rosas de las vírgenes de Sion y pronuncio con voz serena las palabras que la convertían en una hija predilecta de su Madre Maria. Los votos de Pobreza franciscana, de Cantidad y Obediencia se expandieron en el aire, se incrustaron en la cera de los cirios pascuales."

"En Sarrià Barcelona, la Santa Misa de las 10 de la mañana del día 20 de marzo de 1920. Asistieron  todas les hermanas que irían a la Misión en Bluefields, Nicaragua"

"Id por el mundo y proclamad la Buena Nueva a toda la Creación"

"Con estas palabras de Jesús a sus apóstoles el P. Miguel de Esplugas, capuchino alienta y enfervoriza a las jóvenes Capuchinas de la Madre del Divino Pastor en la homilía del solemne oficio para implorar la ayuda del Señor en la nueva Misión de ir a evangelizar a nuestros hermanos de Centro América."

El col·legi de la divina pastora va escollir una congregació de novícies per a dur a terme la missió d’obrir l’escola a Nicaragua. A les 8 del vespre del dia 22 de març de 1920, varen sortir del port de Barcelona amb vaixell el grup de mestres, esdevingudes monges Missioneres. Sor Maria Concepció Riera, amb 22 anys d’edat, era la designada per fundar el col·legi de La Divina Pastora a Nicaragua.

Va ser un viatge dificultós i summament llarg, ja que el vaixell va fer escala en diferents ports d'Espanya i d'Amèrica.



 "Al llegar las religiosas, Bluefields les obsequio con un esplendoroso recibimiento. En el muelle les recibió la Banda Municipal que desgranó en el ambiente su voz alegre, su voz de bienvenida. El himno Nacional con la importancia del momento, las declaró huéspedes ilustres y ciudadanas de Nicaragua; al son de marciales y alegres sones fueron llevadas hasta la iglesia parroquial. Después de unas cariñosas palabras de bienvenida se canto un Tedeum y fueron acompañadas al Convento."

Començava una etapa d'adaptació al medi, aclimatar-se a la latitud, la calor humida de l'estiu de la Costa Atlàntica, a un estil i una manera diferent de viure, i per descomptat, venien dies de moltes reunions amb els pares de les alumnes i amb els polítics de torn.

"Aquella zona al nivel del mar, en cuya montaña anidan las fieras y los pájaros; aquel trópico enervante fue desde este momento el campo de acción de las nuevas religiosas; su juventud, su abnegación, su amor a las nobles causas, se dieron a la niñez y a la adolescencia en forma plena."

La moianesa era acompanyada a Bluefields per les germanes Natividad Torras, Maria Bernadet, Cecilia Pol, Misericordia Simó i Perseverancia Leona.
Es dedicaven totes elles a desenvolupar el seu pla pedagògic, social i humà en aquella terra. Amb pocs mesos, l’esforç començava  a donar resultats. El dia 7 de juny de 1920 van començar els treballs escolars, van iniciar el curs impartint classes a les nenes de primària, amb la Concepció al capdavant:

"Se convirtió el Convento en un inmenso vivero. Sor Concepción era incansable; siempre sabía la hora que tenia para entrar a las aulas, pero nunca estuvo ávida por dejarlas, sino hasta cuando una vez enronquecía le ponía fin a su palabra sabia. No perdía ningún detalle para el estudio de la psicología de sus educandas; enseñaba con la palabra, con el ejemplo. Su entusiasmo por el adelanto cultural, espiritual y social de las alumnas eran verdaderamente dignos de admiración."




En poc temps es van obrir les classes de secundària, s'impartien també classes d'anglès.

De fet, Sor Concepció,  junt amb una companya de l'ordre, van viatjar a Nova Orleans, als Estats Units, per passar-hi una llarga temporada, per estudiar anglès i poder impartir després classes a les seves alumnes.
Ja retornades i amb l'esperit religiós característic, organitzaven solemnes processons en honor a la Divina Pastora pels carrers de Bluefields, entonant càntics a la verge.
També feien catequesis, que s'ensenyava a les nenes el diumenge a la parròquia.

"Su influencia era tanta que enviaba a una legión de adolescentes felices de sacrificar horas de paseo, para impartir la enseñanza,. Ella comenzaba a formar maestras y misioneras y amante de los desheredados de la suerte. Durante los domingos que acompañaba con otras religiosas, a las niñas a misa, siempre se elevaba su voz por las arcadas de la Parroquia, entonando los cantos que eran seguidos por la concurrencia."


Per fer-vos una idea de l’ambient que es respirava a Bluefields, cal recordar que la congregació de missioneres Catalanes van arribar a una zona litoral, molt desconnectada de la resta del país, aïllada. Durant la ocupació anglesa, la població nativa havia perdut la seva religió i l’idioma. El poble estava representat per totes les races, i la missió religiosa pretenia portar unitat i consol espiritual a la regió. Segons les missioneres vingudes de l'altra banda del mar, el territori s'havia incorporat al país, però feia falta una verdadera reincorporació espiritual.

Les religioses, en el seu poc temps lliure, parlaven entre elles de Catalunya, escrivien cartes als seus familiars, amics i coneguts, cosien, feien labors, llegien, tocaven el piano, totes elles sentien enyorança de la seva terra. Sovint explicaven a les cartes que, vestides sempre amb l’hàbit, l'estiu calorós i humit se’ls feia molt carregós i esperaven amb ànsia l’hivern suau de Nicaragua. Ens han quedat alguns records explicats per alumnes seves, que indiquen que malgrat l’enyorança de la seva terra, la Concepció va estimar Nicaragua.També recorden com, quan se la va nombrar Superiora, tothom va quedar trist, ja que era la Concepció la que organitzava activitats d’entreteniment els diumenges a la tarda, que es van deixar de fer per manca de voluntàries:



"Maria Concepción Riera asumió la Dirección del Colegio, quien con su carácter firme y decidido y su gran amor a la Virgen Santísima, levantó la Enseñanza primaria a un alto nivel educativo, transmitiendo su espiritualidad a todas aquellas jóvenes, que tuvieron la dicha de pasar por estas aulas y que más tarde han llegando a Ser orgullo nacional.".

"Recuerdo como nos hablaba de su nostalgia por la tierra de sus mayores, allí se vivía el ambiente peninsular, pero ella nos daba clases de historia patria y cívica y en los momentos de conversación nos hablaba de Nicaragua con un efecto que hoy mismo lo encuentro extraordinario. Dios cuando creo a Nicaragua, debió haber estado de buen humor, porque la hizo tan bella. Esta tierra se le llegó muy hondo; la amo inmensamente y a los suyos; se refería a todas sus bellezas, al esplendor de su sol, a sus lagunas inigualadas, a sus bosques palacios de las aves y a la juventud de las niñas que amaba tanto.»

"Habían pasado varios años ya de su permanencia en Bluefields. Una vez comenzó a susurrarse que estaba nombrada Superiora, lo que causo gran emoción a sus alumnas.

Al preguntársela, sonrió con resignada tristeza y dijo que la voluntad de Dios era su meta, aunque tal responsabilidad le preocupaba. Sus alumnas felices no previeron las consecuencias de aquel cambio. Se terminaron los alegres días de juego; no hubo otra religiosa que siguiera la hermosa costumbre y se quedaron tristes los domingos sin la compañera alegría. Sus ex alumnas la visitaban durante los días feriados, y allí escuchaba sus confidencias y las de sus novios que llagaban a serles presentados; los problemas sentimentales, la alegría al realizar sus sueños todo le era confiado; sin embargo un pequeño rebaño sentíase sin pastora. Aún cuando asumió la dirección del centro y la comunidad siguió siempre impartiendo clase pues era la labor que llenaba mas su alma."



Concepció Riera i Vilardell va ser també testimoni d’un gran desastre natural a Nicaragua.  Bluefields, com a tot el país, a les 10 i 23 minuts del matí del 31 de març de 1931, en plena setmana santa, va ser sacsejada per un tremolor que va començar d'una manera lenta i va anar augmentant en vitalitat fins a culminar en terratrèmol.

El terratrèmol de Managua de 1931 va ser un sisme de magnitud 6 i va destruir la capital de Nicaragua. Va causar entre 1.200 i 1.500 morts, més de 2.000 ferits i 45.000 damnificats, a més de pèrdues econòmiques de 35 milions de dòlars causades pel sisme i els consegüents incendis.

"Cuando el 31, se extremecio la tierra y Managua se hundió entre sus ruinas. Inmediatamente la comunidad organizo actividades para ayudar a los damnificados, de la gran tragedia. A consecuencia del seísmo, entre otras cosas se perdió el colegio que la congregación poseía en la capital."


Davant la magnitud de la tragèdia i el gran nombre de damnificats que hi havia arreu, a la germana Concepció, com a superiora de l'ordre, li van ordenar el trasllat immediat per ajudar a la comunitat. Es va veure obligada a deixar Bluefields i traslladar-se a la ciutat de Diriamba, situada a 42 quilòmetres al sud de Managua, una ciutat rodejada d'arbres esplendorosos i de plantacions de cafè. 
Amb llàgrimes als ulls, la germana Concepció va deixar enrere la ciutat de Bluefields i la gran obra duta a terme en la seva vigorosa joventut, durant els tretze anys que va estar-hi.


"El terremoto había terminado con el Colegio y las religiosas se refugiaron en una pequeña casa, llamada La Quinta Parrales. Allí fue el hogar de las damnificadas que vieron destruido el fruto de muchos años de trabajo; el personal se dividió entre Managua y Diriamba. Se comenzaron a impartir clases, a sobrellevar las penurias que en situaciones análogas acarrean y con la ayuda de personas caritativas, se solucionaron en parte las dificultades y se abrió el Colegio. Con las dificultades que el momento exigía, se comenzó a laborar en la ciudad que les abrió sus brazos y donde quedaron para siempre instaladas."


Saltem ara a l’any 1933. En la seva nova ciutat, la moianesa va començar la labor amb el mateix entusiasme que la caracteritzava, no obstant això, ja no era tan jove. El clima del tròpic i el pas dels anys van fer que la seva salut empitjorés. Ella, però, seguia endavant.

"Organizaban Ejercicios Espirituales que congregaban a personas de diferentes localidades y como siempre la conclusión era unánime: ningún predicador igualaba a sus explicaciones de tanta hondura y amenidad. Su espíritu de justicia, su igualdad para todas las clases sociales, su bondad, la hacían amar por todos.Muchas veces  decirles a algunas madres de familia: El colegio esta muy revuelto, hay niñas de todas clases. Ella con con una serena bondad, mirándolas intensamente y entreabriendo sus labios una sonrisa, contestaba: Yo solo miro las almas. Quedaba claro así que a ella las posiciones sociales no le importaban."



Durant més d’una dècada, Concepció viatjava a diferents llocs de Nicaragua, supervisant la construcció de noves escoles, formant les mestres, establint relacions amb les autoritats locals, etc. Amb el pas del temps, l'any 1946,  la van destinar a Managua. El col·legi estava edificat davant el parc San Antonio. Explicava ella que l’estàtua del Maestro Gabriel Morales, al costat de l’edifici, semblava que sempre la vigilava amb la mirada. 

"El Maestro Gabriel Morales Largaespada fue el fundador de la educación gratuita en la ciudad, nació el 18 de mayo de 1819 y desde joven destacaba por su disciplina, se consagró completamente a la educación"

 "La fama de la solidez de la enseñanza, la formación impartida a las educandas corría de boca en boca y aumentaba la asistencia escolar. Ella se preocupaba mucho por la buena preparación de su profesorado tanto seglar como religioso y aun cuando su salud minaba poco a poco, nunca disminuían ni el entusiasmo ni la actividad ni el celo apostólico. Como siempre deseosa desmejoramiento de las alumnas, se inició la enseñanza media; con muchos trabajos consiguió los profesores y su dicha fue sin igual cuando se invistió a la Primera Promoción de bachilleres en Ciencias i Letras. El colegio tenía clases de comercio y cada día era más grande el apogeo. Con ella laboraba la Asociación de Ex alumnas cuyo entusiasmo lo mantenía siempre"



Però tot té un fi. Quan li va tocar marxar de Nicaragua, l'any 1952, recordava amb immensa enyorança tota les seves vivències, la gent que va conèixer, les alumnes, els seus pares. També les germanes religioses de la comunitat i sobretot aquella terra meravellosa que tant estimava. Recordava especialment aquelles festivitats de la Immaculada Concepció, on se celebraven actes espontanis, senzills i emotius. També la immensa alegria de veure com el col·legi es vestia de festa per les diferents celebracions.

"Ya Nicaragua había tenido el alma de Madre Concepción durante varias décadas, como maestra, como superiora y luego como delegada general del Instituto de América. Ella se arraigo en el alma de la patria y esta le correspondió con creces; todos le amaban; era amada su presencia y en todos los sectores se mencionaba aquella sencilla hija de San Francisco, cuyo carácter firme, su bondad inigualable y sobre eso su amor a Nicaragua, eran reconocidos a todas partes."

Amb tristesa havia de deixar Nicaragua. Els seus superiors havien decidit buscar-li un lloc més assossegat i un millor clima per a ella, i la van destinar a San José de Costa Rica, al col·legi de Guadalupe, com a superiora.

"Su salud estaba quebrantadisima; su alimentación sumamente pobre, pero no disminuía la actividad suya en nombre del Instituto el adelanto de la juventud, la salvación de las almas y sobre todo la gloria de Dios y su Madre. Triste fue la despedida del país donde llego una vez por su juventud como ofrenda y la volcó con la tierra donde germino toda la simiente"


A San José, també, de seguida es va fer estimar, perquè això era una de les seves innates virtuts: fer el bé, ajudar al pròxim i amb senzillesa, fer-se agradar per tothom. Però a la nostra moianesa li esperaven prou vicissituds, en forma de malaltia:

"La obra en esta zona, estaba comenzando y había que entregarse mucho para lograr el deseado fruto. Alla estaba la Misionera, la Religiosa, la Maestra, pero ya no eran los días de la dorada edad y un mal muy grande se la comía; estaba casi doblegado, aquel roble a cuya sombra la cultura, la educación y la bondad crecieron."




Una alumna seva, de Nicaragua,  explica:

"Se dijo en nuestro país que aquella lámpara se extinguía poco a poco y temerosa de un fatal resultado me marche a verla. Yacía en un Hospital, casi moribunda; los ojos que brillaron tanto frente el paisaje patrio ,en las aulas, en los recreos, estaban apagados. Con dificultad contuve mi emoción y espere que se despertara; cuando me vio a su lado se ilumino su semblante y con voz pausada comenzó a hablarme. De Nicaragua, de sus hermanas en religión y de sus antiguas alumnas. Para complacerla le dije que en este verano iba a España. Comprendí todo lo que en su interior pasó; entonces me dio entrañables y cariñosos recados para Dolores, y Encarnación, las hermanas que vivían a Moià y que no se separaron nunca de su recuerdo. No olvidaré la noche en que creímos que moriría, con que dolor musité a su oído las oraciones que ella nos enseño en la lejana niñez: Corazón de Jesús agonizante acordaos de los que mueren en este instante. Corazón de Jesús en agonía apiadaos de los que mueren en este día."

Però va sobreviure. L’any 1959, un cop passat aquest greu moment, es va recuperar. Durant la convalescència, li van notificar que la retornarien a Espanya.






"Repicaron todas las campanas líricas, todas las sentimentales dieron al aire su alegría pura. Volvió humilde, pero triunfante, la que una vez marcho con su corona de rosas hacia lejanas tierras, y en su regreso la ornaban las hojas de laurel, Como el guerrero griego, volvió al solar que destrozo la guerra, por el que ella elevó sus preces y se levanto de sus cenizas. Acomodo de nuevo la mente al paisaje; miro todo lo que nutrió su niñez y juventud, y como el Inca Garcilaso se extasió en el panorama de España, llevando siempre en su alma, aquella tierra que tanto amo y donde quedaron todas sus grandes energías e ideales."

La van destinar a Cieza, capital de la Vega Alta del Segura, a la Regió de Múrcia. El col·legi era una casa tranquil·la i acollidora, i li anava molt bé per cuidar-se de la seva salut i gaudir de més hores de descans.

"El paso de los años no debilito nunca su vigor, siempre fue grande su palabra, bondadosa en su actuar e incansable su labor. Llego a sembrar con mano cariñosa, siempre segura de si misma. Se hizo dueña del efecto de la comunidad i del alumnado, como desde en su niñez se hacia amar y por eso la cosecha fue tan generosa."

Al cap de dos anys, la van destinar a Catalunya, al col·legi de Sabadell. Era ja a la seva pàtria, molt a prop dels seus familiars i amics, a qui mai havia deixat d’escriure, i els quals ara  anaven sovint a visitar-la.

"Cuando se cumplieron los 50 años de fundado el colegio de Bluefields, sus antiguas alumnas pidieron permiso a la superiora para que fuera a presidir las festividades que se celebrarían con carácter apoteosico, pero ya su organismo gastado no pudo complacer el deseo de quienes la esperaban con entusiasmo. Aquella lampara se agotava visiblemente, pero nunca se declaraba vencida."

L'any 1970 va celebrar els seus cinquanta anys de vida Religiosa. Una missa senzilla al Monestir de Santa Maria de Montserrat. Un gran homenatge a una treballadora incansable:



"Es de imaginársela con los ojos bajos casi cerrados con aquella expresión estática que la caracterizaba en las grandes circunstancias, retrotrayendo desde el día que escucho y atendió la voz de Cristo, llamándola hacia el, hasta cuando en Bluefields, hizo su profesión perpetua y se entrego a Dios sin vacilaciones ni reservas.Cincuenta años prolíficos; medio siglo sin detenerse en la noble carrera de hacer el bien; muchas generaciones guiadas por sus manos de buena Pastora.Muchas enseñanzas grabadas en el celebro y en el corazón, con el buril del sentimiento."

Després d'estar set anys a Sabadell, va viure un any al col·legi de Barcelona. Finalment, a causa de la seva precària salut i per poder atendre-la millor, la van traslladar al col·legi que tenia l'ordre a Capellades, lloc on va morir.

 Les seves companyes ho expliquen així:

"Fue a cumplir con sus deberes dentro de la comunidad. La aurora del nuevo día el uno de otoño, con sus hojas doradas fue el ultimo que vio a aquella conquistadora de almas que un día salió para América, atravesando el mar i volvió de allá en un avión con una carga de tesoros espirituales. El día 1 de octubre del año 1972 se acostó a morir, lloro la selva. Cerró los ojos, se apago su vida, se canso de caminar el noble corazón, y sin estremecimientos, sin estertores, sin lamentos marchó como cuando silenciosamente discurría por los pasillos de su convento. Sus hermanas de religión la miraban con amor y admiración y sus lagrimas se reflejaban en las luces parpadeantes de los cirios. Allí estaba Sor Concepción, cuya palabra se oyó sonora y vibrante en dos mundos y no podrá diluirse porque se grabó profundamente en las almas.

Era la última de las fundadoras de Bluefields."


Senzilla esquela mortuoria, amb el nom i cognoms, una creu vertical de color blanc darrera d'una llàntia encesa, cel estrellat i boires baixes; al fons, el perfil de les muntanyes de Moià retallen l'horitzó, convidant a resar l'oració del Pare Nostre.
A baix, al cantó dret, l'últim verset de la poesia dedicada a la seva mare:

Si en aquesta vall de penes, no logro veure-us més jo, fins al cel on les glòries del bon Déu cantarem tots.





La germana Maria Concepció Riera i Vilardell va portar sempre al cor la seva estimada Vila de Moià, els amics i els seus familiars. Periòdicament enviava cartes i postals, explicant les seves vivències, manuscrites amb lletra menuda i amb els textos de ratlles encreuades, interessant-se molt per tots ells i per les coses que passaven al poble.


                                    


                      Joan Carrera i Vilardell.                          Moià, novembre 2019.

 



Bibliografia.


Llibre. Sor Concepción Riera V. Margarita Gomez Espinosa, 1973. Artes gráficas C. I. M. Madrid.
Gna. Mª Concepción Riera Vilardell. Col·legi de la Divina Pastora. (Barcelona)
Web. Colegio-Madre- del Divino -Pastor 
https:
https://cmdpguadalupecr.com/

Web  Barcelona Colegio-Madre- del Divino -Pastor 
Web. Historia del httphttps://www.axesor.es/Informes-Empresas/n/6819326/COLEGIO_MADRE_DEL_DIVINO_PASTOR_EN_BARCELONA_CAPUCHINAS_DE_LA_MADRE_DEL_DIVINO_PASTOR.html://cieza.colegiosmdp.org/indentidad-corporativa/quienes-somos/
https://studylib.es/doc/588802/historia-del-colegio-madre-del-divino-pastor
Diriangén: 
https://es.wikipedia.org/wiki/Diriang%C3%A9n

Cieza. Colegio Divino Pastor

http://cieza.colegiosmdp.org/indentidad-corporativa/quienes-somos/
Maestro Gabriel Morales. https://www.laprensa.com.ni/2005/06/27/nacionales/1380547-el-fundador-de-la-educacin-gratuita-en-managua
Fundacion Guadalupe. Historia del Colegio: 
https://cmdpguadalupecr.com/index.php/historia-del-colegio/Colegio Divino Pastor https://nanopdf.com/download/historia-del-colegio-madre-del-divino-pastor_pdf

Historia del Colegio Guadalupe
https://studylib.es/doc/588802/historia-del-colegio-madre-del-divino-pastor

Bailèn Colegio Divino Pastor

https://escolesmdp.org/bailen/

Arxiu històric familiar, Joan Carrera i Vilardell.

Imatges.


Fotos antiguas Bluefields

historia.ihnca.edu.ni/baltodanocantarero/exposiciones/estampas-del-caribe-nicaragueense/01-1353104760-501#joomimg
ALAMI Historical Bluefieds pictures.

https://www.alamy.es/imagenes/bluefields-nicaragua.html

Foto Palacio Nacional Nicaragua
www.el19digital.com/articulos/ver/titulo:54377-managua-entre-los-escombros-de-la-memoria-fotos-y-video
Arxiu fotogràfic Joan Carrera

Testimonis orals.

Joan Vilardell i Torrentá. Natural de Moià.
Dolors Vilardell i Matarrodona. Natural de Moià
Alicia Morales. Ex alumna seva, de nacionalidad Nicaragüense. 

 

 

Verdana 12







1 comentari:

  1. Joan, ja saps que tinc debilitat per a les bibliografies... M'ha agradat tant aquesta vida que valdria la pena de recuperar-la per un altre llibre.
    Article molt ben acompanyat, a banda de totes les dades biogràfiques, les fotografies inèdites són excel·lents i les altres també, perquè t'ajuden a situar millor a la Maria Concepció.
    Si ella l'hagués llegit, segur que n'estaria més que orgullosa i no és per menys. Una vida plena d'experiències, amor i altruisme.
    Moltes gràcies Joan, un altre cop, per descobrir-nos aquests petits gran tresors del teu estimat Moià!

    ResponElimina